La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Filosofia

No crec en cap dogma

Una conversa diferida amb un parell d’amics del facebook m’ha fet pensar en un tema que crec que vaig “resoldre” fa temps però del qual m’agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l’única solució possible.

Vinc d’una tradició familiar atea i anticlerical per part de mare. Durant molts anys ho vaig trobar la cosa més normal del món i, de fet, no els he de retreure res, ni a la meva mare ni al meu avi, però la meva posició no és aquesta. Darrere d’aquest rerefons il·lustrat que pretén afirmar que totes les religions són dolentes i que per això no s’ha de creure en res que no sigui material, també s’hi amaga un dogma: la fe en la ciència positiva, només en allò que podem demostrar empíricament. Que consti que no tinc res en contra de la ciència, ans al contrari, ens va permetre vèncer tants i tants segles d’obscurantisme religiós i cultural. La ciència ens ha permès donar respostes racionals a allò que eren supersticions. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, Descartes va convertir la càbala en equacions matemàtiques.
Ara bé, dit això, he d’afegir que la ciència no té resposta per tot. Explica moltes coses, sobretot de l’àmbit material, però sempre hi ha un més enllà, un principi de les coses, que no pot explicar. Cal recordar que Newton i Einstein eren creients perquè pensaven que el principi del món no el pot explicar la ciència, sinó que és més aviat una qüestió de fe. Einstein deia: “Déu no juga a daus”, en el sentit que el món no s’ha creat per atzar (això ho deia com a resposta a la teoria de la incertesa de Heisenberg i Schrödinger), sinó que hi ha una mena de Creador que l’ha ordenat. Hi ha una dicotomia entre la postura de la creació i la de l’eternitat del món. La primera la defensen les religions monoteistes i la segona és la de Plató i Aristòtil.
Amb aquest excurs vull fer palès que el tema del principi és fora de l’abast de la ciència i, per tant, l’hem de plantejar en uns altres termes. Aquests termes normalment són religiosos (sigui la religió que sigui) i llavors ja entrem en qüestió de fe. Jo sóc incapaç de tenir fe en cap religió perquè a través de la raó i del dubte m’és impossible empassar-me les històries sagrades que expliquen els seus llibres (són un element cultural importantíssim però com a tema de fe a mi no em convencen), a banda de la jerarquia de persones que cada religió té muntada (Església Catòlica, rabins, imams, pastors, etc.).
Però, d’altra banda, tampoc no puc creure que més enllà del món en què vivim no hi ha res. No ho podem saber per cap mitjà. Tampoc no sabem quin sentit té la vida en termes genèrics. Cadascú atorga a la seva vida el sentit que vol, però no hi ha un “determinisme” que ens serveixi de guia perquè sapiguem que la vida humana té un sentit determinat (valgui la redundància). Ja ho deia Sartre: “l’existència precedeix l’essència”, és a dir, primer existim i després ens en preguntem el per què. No hi ha cap resposta pels qui no creiem en cap religió. I aquesta és la gràcia de l’existència humana: que no hi ha cap certesa sobre el principi ni sobre el més enllà. Tot això depassa de molt l’àmbit de la ciència.
Bé doncs, tornant al que un amic de facebook deia, “Em temo que estem sols i que no hi ha més enllà”, li he de dir que potser ho ha deduït a partir d’alguna vivència personal concreta o potser vol creure això, però no hi ha cap certesa ni que sigui així ni que sigui a l’inrevés. És per aquest motiu, el dubte permanent, que respecto totes les religions perquè són maneres molt estructurades (i còmodes) d’entendre la vida i el món. La certesa és més còmoda que el dubte però crec que no és possible afirmar res ni en un sentit ni en l’altre. Per això la meva posició és l’agnosticisme.
Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Giordano Bruno (1548-1600)

Giordano Bruno és un personatge que ja em tenia fascinada molt abans d’entrar a la facultat de Filosofia. Pel poc que en coneixia, el seu panteisme i el seu vitalisme m’atreien d’allò més. Quan vaig començar Filosofia frisava per agafar l’assignatura de Filosofia del Renaixement i quan la vaig fer, no tan sols la meva percepció de Bruno es va consolidar i magnificar, sinó que vaig redescobrir el Renaixement en una nova dimensió, desconeguda per a mi. En filosofia, el Renaixement és més a prop de l’edat mitjana que de l’edat moderna. Hi ha la recepció de l’obra de Plató completa després de la caiguda de Constantinoble el 1453, però també hi ha la recuperació de tractats de màgia medievals que tenen poca cosa a veure amb el racionalisme modern. Giordano Bruno és qui fa una filosofia més original i més extravagant amb tots aquests elements.

És un xic difícil parlar d’un filòsof tan complet en tan poc espai, però ho intentaré. La seva obra més coneguda són els sis diàlegs italians, que es poden dividir en dues parts: els tres primers, els diàlegs cosmològics, són El sopar de les cendres; De la causa, principi i U; De l’infinit: l’univers i els mons. Els tres següents són els diàlegs morals: Expulsió de la bèstia triomfant; Càbala del cavall Pegàs; Els furors heroics. Tots sis formen un corpus únic que basteix la teoria bruniana de l’ascensió de l’home a la divinitat per mitjà del coneixement intel·lectual de la natura.
Cal recordar que Bruno s’insereix al bell mig de la Revolució Científica iniciada per Copèrnic amb la teoria heliocèntrica. El que fa Copèrnic és canviar les posicions del Sol i de la Terra a l’univers: posa el Sol al centre i la Terra a la tercera esfera. Bruno va molt més enllà. Bruno fa esclatar les esferes celests que Copèrnic havia heretat d’Aristòtil, unes esferes que es consideraven sòlides i impossibles de traspassar i a les quals els planetes estaven incrustats. Bruno afirma que la natura és un ésser viu en el seu conjunt, els planetes inclosos, ergo tenen vida pròpia i per això es mouen lliurement i no pas perquè una esfera corpòria els arrossegui. L’univers de Bruno no és només animat, sinó infinit. La infinitud era un tema tabú a l’edat mitjana, ja que aquest atribut es reservava únicament per Déu. Bruno també trenca l’ordre cristià de les criatures fetes pel Creador i afirma per primer cop a la història que la natura és alhora el creador i la creatura (criatura), per tant, és immanent, i és la natura.
És evident que per aquest camí va començar a buscar-se problemes amb l’Església. Malgrat que Copèrnic no hi havia tingut raons i fins i tot havia dedicat la seva obra magna, el De Revolutionibus Orbium Coelestium, al papa Pau III, Bruno viu l’època més crua de l’impacte de la Reforma luterana. L’Església se sent atacada i s’ha de defensar. La condemna de Bruno per part de la Inquisició i la crema final és una mostra d’aquesta defensa a ultrança i del tancament de l’Església en si mateixa per no deixar-hi penetrar cap idea estranya, que immediatament convertia en herètica.
Bruno va atacar el cristianisme de manera directa i furibunda (cal recordar que havia començat essent dominic) perquè considerava que era una aberració intel·lectual afirmar que l’home només es pot redimir mitjançant l’eucaristia a través de la figura de Jesús. Deia que l’Església té un concepte dels homes com a menors d’edat i en canvi per ell són parts de la natura infinita. La natura és un continu de matèria animada i els cossos en són accidents. Per tant no hi ha generació ni corrupció; només dissolució. La història que ell concep no és lineal sinó circular, o més aviat vicissitudinal. L’home, per arribar a la contemplació de la natura (no parlem de contemplació sensorial sinó intel·lectual) s’hi ha de fusionar. Aquest és el mite del caçador Acteó que li agrada tant de recordar, com a exemple del procés. Un dia que sortia a caçar amb els seus gossos, Acteó va veure la deessa Diana (una de les deesses verges de la mitologia) nua mentre es banyava en un riu. Quan Diana se’n va adonar va convertir Acteó en un cérvol que els seus propis gossos van esquarterar i devorar. El que li va passar a Acteó fou que en contemplar Diana, la divinitat natural, va quedar-hi fusionat a través de l’acte dels seus gossos. No cal dir que estem parlant tothora d’un procés intel·lectual i que, per cert, Bruno considera que és a l’abast d’uns quants escollits i prou. El seu elitisme arriba al punt de considerar-se el profeta de la nova filosofia, que no és apta per tothom, sinó tan sols per als pocs furiosos que siguin capaços de recórrer la roda vicissitudinal per arribar a la comunió amb la divinitat.
Aquesta presentació brevíssima de la filosofia bruniana permet copsar que, d’una banda, és molt original, però que, de l’altra, no té gran cosa a veure amb el panteisme de Spinoza, que ja s’insereix en el paradigma modern del racionalisme. La filosofia spinozista no té res a veure amb la màgia, amb la mitologia o amb la consideració dels planetes com a éssers vius. En algun moment poden coincidir en les teories, però els paradigmes epistemològics on queden inserits l’un i l’altre són radicalment divergents. Filosòficament, el Renaixement és el darrer espetec de l’edat mitjana, i l’edat moderna comença amb Descartes i la vindicació que fa de la matemàtica, que Bruno havia bandejat perquè no podia copsar la complexitat de la natura. Així doncs, no és correcte dir que Bruno fou el primer màrtir de la veritat científica. Fou màrtir, però no de la ciència, sinó del pensament lliure enfront de la intolerància de l’Església més tancada.
Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Natura versus cultura

Ahir vaig llegir a l’Avui un article sensacionalment diàfan, titulat “Naturalisme artificiós”, sobre la moda de les coses naturals per damunt de les elaborades per l’home. El signava Salvador Cardús. Això sol ja és una garantia de solvència, car jo en aquest home no li he llegit mai ni un sol article mediocre.

Cardús, no gaire partidari dels productes ecològics ni de les medicines alternatives (en aquests punts podríem discutir-hi), ens adverteix dels perills, no d’aquests productes, sinó de la possibilitat de caure induïts per una onada de fanatisme pseudomisticoreligiós que tot ho embolcalla: la màgia, els elements esotèrics, les filosofies orientals, la veneració per la naturalesa i el rebuig (llegiu la columna de l’Albert Pla Nualart) per la cultura i les coses fetes per l’home.
Aquest poti-poti és perillós perquè barreja coses nobles, com les filosofies orientals, i d’altres de menyspreables, com la màgia i l’esoterisme. Però la cultura de masses és així: per arribar a les masses s’ha de simplificar tot i convertir-ho en un discurs ben mastegat (i manipulat).
Però jo en aquest apunt vull parlar de la dualitat sempiterna de natura/cultura. Com podem bandejar la cultura, que és allò que diferencia els humans de la resta d’éssers vius? Només un fanàtic podria ser-ne capaç. Si reculem en el temps, Aristòtil feia una divisió de les ànimes dels éssers vius segons el grau de complicació que tenen: l’ànima vegetativa, pròpia de les plantes, que només implica vida; l’ànima volitiva, pròpia dels animals, que també implica moviment i voluntat; i l’ànima intel·lectiva, pròpia dels éssers humans, que implica la capacitat de raciocini.
I jo em pregunto: volem recular i anar a l’ànima volitiva? O directament a la vegetativa? Les coses naturals no són bones pel fet de ser naturals. O és que algú desitja estar malalt? Les malalties són naturals, no les fabrica l’home. I encara més: si jo vaig pel bosc i em trobo un llop el primer que faré serà intentar matar-lo, amb una arma o com sigui, però no deixaré que la natura faci el seu curs, com és obvi.
La història de l’home ha estat sempre una lluita de la cultura per imposar-se a la natura. I això no vol dir que haguem de fer-la malbé perquè sí, ans al contrari. Jo reivindico l’equilibri amb la natura, però sense deixar en cap cas que aquesta s’apoderi de nosaltres. Sobre les medicines alternatives, no hi tinc res en contra si funcionen. Ara bé, si no funcionen i cal prendre fàrmacs, se n’han de prendre. La clau de volta és l’equilibri, és a dir, no deixar-se endur per cap dogmatisme, ni d’una banda ni de l’altra. No hem de rebutjar frontalment ni la natura ni la cultura. La cultura és allò que ens fa diferents però no pot acabar destruint la natura. I la natura és allò que ens possibilita l’existència, però no pot imposar-se estúpidament per damunt de la cultura. De fet, té molta raó en Cardús quan diu que “tot aquest naturalisme ideològic és una farsa contra la realitat de la natura i alhora un menyspreu a la raó humana. […] El naturalisme com a ideologia és un artifici que atempta contra la naturalesa“.
Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari