La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

FlashForward

Aquestes darreres setmanes he estat veient els 22 capítols de l’única temporada que s’ha fet de la sèrie FlashForward, i he de dir que, a banda de ser una sèrie impactant, trepidant i altament addictiva, planteja moltes qüestions filosòfiques i fins i tot religioses que tots els mortals ens hem formulat algun cop a la vida. Ras i curt, hi ha un moment que tots els habitants de la terra es desmaien i veuen el futur durant dos minuts: allò que els passarà al cap de mig any. Òbviament, les preguntes que aquesta situació genera són moltes, amb respostes molt complexes.

Preguntes que el fenomen dels flashforward (visions del futur) em suscita:

Els flashforward de tothom queden ben entrellaçats?
Responen a la realitat, el futur està escrit anticipadament?
Podem actuar per modificar allò que ens han predit?

Més enllà d’una trama d’intriga i misteris, hi ha incògnites existencials com les que acabo de mencionar. Sense anar més lluny, si l’esvaiment de la població mundial va ser total, si tothom va tenir visions del seu propi futur al cap de sis mesos, en principi haurien de coincidir totes per tal de composar un trencaclosques, si més no les de les persones participants d’una mateixa escena.

D’altra banda, donant per fet que les visions responen a la realitat, això voldria dir que el destí està escrit per endavant, que hi ha alguna força que mou els fils de les nostres vides i que sap què ens depara la providència. Seríem davant d’un demiürg (ordenador del cosmos)? El destí implica necessàriament un ordre preestablert de les coses en què tot s’esdevé segons un pla traçat abans d’executar-ne les accions concretes. Això comporta un determinisme que anul·la el lliure albir, la lliure determinació de l’home en les seves accions. Suposa certesa però no ens evita l’angoixa existencial de pensar que el destí està escrit i que hem de fer les passes adequades per tal que es compleixi.

I aquesta consideració ens condueix al tercer interrogant: el destí està marcat de manera clara o és només un futur possible, entre molts d’altres, que podem canviar segons el nostre lliure albir? Haver vist el futur, sigui plaent o no, dóna als personatges de la sèrie una certesa molt relativa que de seguida es converteix en angoixa per no saber si fan les accions adequades perquè el desenllaç sigui el futur que han vist. La qual cosa fa pensar que la certesa no és sempre tranquil·litzadora. En aquest cas concret, el de saber el futur, seria altament angoixant. Viure el present, actuant lliurement, cada dia ens determinem i decidim què fem i què volem fer, sigui on sigui que condueixen les nostres decisions. No seríem lliures si coneguéssim el futur, i això és el que els passa als personatges de Flashforward, que es desviuen per fer el que sigui per tal que la visió que han tingut es faci realitat. Altrament, pensen que podrien ser víctimes d’una maledicció estranya.

Però què és el futur sinó el desenllaç de les accions presents? Jo no crec en el destí sinó en el lliure albir, perquè tenir el futur predestinat implicaria una força superior -que no descarto que existeixi- que ens marcaria l’existència, i jo em resisteixo a creure això. L’home no és un ésser menor d’edat sinó un ésser lliure que decideix cada dia sota la seva única responsabilitat i que només té certesa d’una cosa: de la mort.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

  1. Poder veure el futur, en el fons és la mateixa paradoxa que la de poder viatjar al passat. De fet, si poguessin veure el futur, voldria dir que la informació, allò que veiem, del futur, viatge des del futur cap al present, és a dir enrera, cap al passat.
    Per tant la paradoxa seria del mateix estil que la clàssica: que passaria si viatjo al passat  i elimino als meu avi abans que engendri cap fill? veient el futur la paradoxa podria ser: que passaria si veig que en el futur un fill, que encara no he engendrat, cometrà un acte horrible i llavors decideixo no engendrar-lo?

    I malgrat la paradoxa, en física quantica hi ha fenomens, comprovats experimentalment, en que sembla que la informació viatja enrera en el temps! 

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.