La llibertat i les prohibicions
Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà.
Aquí comencen la meva estranyesa
i els meus dubtes: els poders públics tenen dret a regular coses com aquesta,
en una clara invasió de la llibertat individual? Estic segura que el volum que
proposen és l’adient per a algú que en fa un ús continuat i que la norma està
carregada de bones intencions, però no deixa de ser paternalisme. La llibertat
individual s’acaba allà on comença la de l’individu del costat, per tant, si
algú escolta música a un volum alt, en principi només es “molesta” a si mateix.
Així doncs, per què les autoritats s’hi han de posar?
Sóc molt individualista i crec
que la llibertat personal és sagrada (mentre no envaeixi la del del costat, com
he dit abans). Aquest cas és com el de voler prohibir el menjar escombraria. Cadascú
és lliure de menjar el que vulgui; a nivell individual només l’imperatiu moral pot
determinar què és correcte i què no ho és. Els ciutadans som majors d’edat i no
ens mereixem que els governs ens tractin com si fóssim criatures i ens haguessin d’educar a cop de llei. Tanmateix, estic segura que el nombre de ciutadans
irresponsables que duen conductes poc o gens saludables és molt gran, però això
és un problema estructural que no es pot arreglar fent lleis, sinó amb un
sistema educatiu que faci conscienciar els ciutadans d’allò que és saludable i
d’allò que no ho és. Però intentar canviar la conducta dels ciutadans adults,
que ja tenen preses les directrius de la seva vida, a banda que en violenta la
llibertat individual, és una tasca inútil.
La llibertat individual és el
valor més preuat que tenim els humans, i res ni ningú no ha de poder
torpedinar-lo. Ara bé, la llibertat ha d’anar intrínsecament associada a la
responsabilitat, també individual. Qui és lliure de fer actes, també n’ha d’assumir
la
responsabilitat. En el cas de l’iPod, no veuria bé que algú
que ha quedat sord per culpa d’escoltar-lo a un volum massa alt després vulgui
recórrer a la sanitat pública perquè amb els diners de tots els contribuents es
pagui el dany que ell solet s’ha produït. No es pot entendre la llibertat sense
la
responsabilitat. Per a això l’individu compta amb l’imperatiu
moral, que l’adverteix d’allò que és correcte i d’allò que no ho és. L’imperatiu
moral vindria a ser una mena de sentit comú, però no és un instint innat sinó
un criteri adquirit amb la cultura i l’educació que hem rebut, sobretot durant
la infantesa.
En termes kantians, l’imperatiu
moral és universal –per tant, innat–, però els avenços de la psicologia durant
el segle XX han demostrat que és un element de judici adquirit a través de l’educació.
Per això és tan important l’educació que els infants reben, no només a l’escola
sinó –i sobretot– la que els donen els seus progenitors. Cal que els individus
siguin autònoms en les seves decisions, que en prevegin les conseqüències, i
que els poders públics no hagin de venir a regular aspectes que atenyen l’àmbit
més privat de les persones, envaint-ne així la llibertat.