La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La certesa impossible

Fa temps vaig escoltar l’opinió més original que he sentit mai sobre la pena de mort, en boca de Xavier Sala i Martín. Quan li van preguntar si hi estava a favor va argumentar que en el pla teòric sí, perquè si matar algú ha de servir per evitar més morts, és una cosa bona. Ara bé, tot seguit va afegir que aquesta posició no la podia mantenir en el pla pràctic, atès que és impossible tenir la certesa absoluta que no s’executa un innocent.

Força cops he pensat en aquesta argumentació i cada vegada trobo més que és una actitud que no afecta només el tema concret de la pena de mort, sinó qualsevol tema relatiu a l’existència humana. Podem tenir la certesa absoluta de res? Probablement no, però en el cas de la pena de mort, atesa la seva irreversibilitat, el dubte esdevé una tragèdia.

Més enllà de les consideracions morals sobre si l’Estat té dret de llevar la vida d’un ciutadà que ha atemptat contra les normes més bàsiques de la convivència, hi ha el dubte entès com a problema en si mateix. L’existència humana es basa en hipòtesis, en conjectures més o menys plausibles, però en cap cas indubtablement certes. La certesa no existeix al món real. Només hi ha graus de probabilitat. Així és com avança la ciència, per exemple.

La certesa existeix al món de les idees, al de la ciència teòrica, abstracta, com la matemàtica, que no ha de tenir cap paral·lel amb la realitat. Les ciències empíriques, però, es basen en la probabilitat, en la formulació de teories que s’adeqüin a la realitat, i que es vagin corregint per tal de verificar-les. En aquest aspecte, l’ètica funciona com la ciència empírica, és a dir, no té en cap cas certeses, perquè l’home és un ésser imperfecte i limitat, i com a tal no és capaç de prendre cap decisió de manera infal·lible, des de fora de si mateix, perquè en aquest cas deixaria de ser home per convertir-se en un ésser superior.

És per això que les vistes judicials són exposicions de posicions contràries, cadascuna amb els seus arguments. Qualsevol deliberació, ja sigui per part d’un jutge o d’un jurat, no està mai exempta d’un dubte més o menys raonable de fal·libilitat. Tot això és el que s’amaga rere la tesi de Sala i Martín sobre la inconveniència pràctica de la pena capital. No és ètic condemnar una persona a morir, no perquè l’Estat no tingui dret a llevar-li la vida, sinó perquè sempre ens assetjarà un dubte raonable de si aquella persona és realment culpable. No es pot negar que és un plantejament original sobre un tema polèmic i que, malgrat que arriba a la mateixa conclusió que la majoria del món civilitzat, ho fa per camins ben diferents dels que seguim la majoria de contraris a la pena capital.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.