el meu Barça
Jo no sé vosaltres, però per a mi, quan algú és dels meus vol dir que no en renego, ni en faig mofa, ni l’insulto.
El meu equip passa hores baixes, ja ho sé, però igualment es mereix respecte.
Llegia a l’Avui que la del Barça és l’única afecció que no anima al seu equip de manera incondicional, sempre és l’equip qui ens ha d’animar. Això sí, quan veiem altres camps que animen sense defallir els admirem, però nosaltres ui no…
En general no m’interessa, i avui menys, saber què hauria d’haver fet en Zubi ni quin central és el que ha de venir ni on para en Sandruscu. Avui juga el Barça contra el Real Madrid, i no ens deixarem humiliar.
Per ells les victòries sobre el Barça són victòries sobre Catalunya, això tothom amb dos dits de front ho sap.
Jo sempre dic que Catalunya va començar a aixecar el cap quan Laporta va ser president del Barça. El seu atreviment ens va donar trempera, mai millor dit, a tothom. Des d’aquell moment vam deixar de ser un país derrotat perquè vam deixar de ser un equip derrotat.
I després, aquest futbol d’equip ens va fer eterns de la mà del genial Pep Guardiola. Però ell, savi com és, deia amb tristesa que eren un Barça elogiable només perquè guanyaven.
Però jo sé que el Barça és i serà, fins a la independència, més que un club.
I qui prefereixi estar amargat, comptant el sou d’en Neymar, controlant si en Messi menja peix o bistec, oblidant tot allò de bo que ens han regalat i tornar a la crítica i la mocadorada… ja s’ho farà.
Per a mi, el futbol en general i el Barça en particular, és per gaudir-ne sempre. I quan hi ha un declivi, com ara, li dóno el temps que calgui per refer-se i me’n refio que ho farà.
Quan perdem, sempre penso que és un joc i no passa res.
I quan guanyem, sóc feliç!