a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

el PARDAL

Aquesta és una història real, una història d’amor.

Jo vivia a Puig-l’agulla, tenia uns 15 anys i era un diumenge de primavera al migdia. Una colla de jovent, més grans que jo, es van asseure a la taula de l’entrada per fer el vermut.

Des de darrera el taulell em vaig adonar que n’hi havia un que duia a les mans un pardal novell i que hi jugava com si fos una piloteta.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir que me’l donés, que jo sabia de quin arbre havia caigut i que el tornaria al niu. Això, com deveu saber, era impossible! Però ell no ho sabia o no li importava massa.

Me’l va donar i jo vaig córrer a deixar-lo a dalt a la pallissa a dins d’un bugader on hi teníem el pinso dels conills.

Vaig baixar un altre cop a posar-me darrera la barra i preparar-me perquè ja quasi era l’hora de servir els dinars.

De seguida que vaig poder vaig córrer a cuidar-me del pardal. Primer calia que sobrevisqués i després que creixés. Era petit i encara amb poca ploma però de seguida va empassar-se el que li peixia que bàsicament eren molles de pa sucades amb aigua.

Vam compartir habitació fins el dia que va marxar. Anava creixent i ja menjava pinyons que li agradaven molt. Només les primeres dues nits dormia a dins d’una capsa de sabates i em despertava quan es feia clar amb la seva piuladissa demanat l’esmorzar.

De seguida es va anar fent valent i a les nits dormia a sobre el finestró.

De dies, mentre no sabia volar, se’ls passava a l’ampit de la finestra on li havia muntat una plata amb sorra i una altra amb aigua i esgarrapava i es banyava i ja feia voladetes curtes per dins del meu quarto.

I ara ve el dia més apassionant de tots, va ser el diumenge següent.

Jo vaig marxar al matí fins a Vilalleons, a missa em sembla, no hi podia faltar perquè feia d’escolà.

Quan vaig tornar em vaig espantar. Ell no era a l’habitació! Havia volat fins el castanyer de davant de casa i piulava desesperat perquè estava espantat.

La plaça de Puig-l’agulla estava plena de gent entre els que havien acabat l’esmorzar de forquilla i els que ja arribaven per dinar.

Jo em vaig posar a sota l’arbre i el vaig cridar aixecant el braç: Pitxi, pitxi, pitxi, baixa!

La gent em mirava amb incredulitat total. Com pretenia de fer baixar un pardal de dalt d’un arbre!?

Doncs va baixar!

Se’m va posar a sobre el cap com va fer sempre des d’aquell dia i el vaig tornar cap a dalt. Amb un posat triomfal vaig passar entremig dels bocabadats que se’n feien creus.

Ell feia ben bé la seva. Anava i venia des de l’habitació a la teulada o a les alzines del davant però sempre tornava. De vegades entrava per la finestra de la cuina i es posava a sobre el cap del primer que trobava. Tothom l’estimava.

Jo sortia i el cridava, ell em responia i baixava d’allà on fos i estàvem una estona jugant a caçar mosques que li encantaven. Es posava a sobre el meu dit índex i jo l’acostava als vidres del balcó de dalt la sala i l’ajudava a picar mitja dotzena de mosques per dinar.

Una cosa divertidíssima era que li feien por els trons. Si tronava s’amagava al meu clatell a sota els cabells i no es movia d’allà, s’adormia i tot.

S’havia fet molt bonic, amb plomes brillants i suaus i ens reconeixíem en els nostres gestos.

Mai no vaig pensar quan duraria… però al cap d’unes tres setmanes, quan el vaig cridar des de la finestra de l’habitació… va venir acompanyat…

Eren dos! Es van aturar a sobre l’ampit de la finestra i jo no sabia quin era el meu, eren idèntics.

Em rodolaven llàgrimes mentre els somreia i els deia adéu i gràcies per venir a presentar-me la parella.

Cap més dia ens vam trobar, però sempre més he guardat aquesta història com un tresor que em diu que l’amor existeix i ho pot tot, per inversemblant que sembli.

(la foto és baixada d’internet)

el DIVINO o contrapàs llarg

Avui al vespre, com cada any pel Dissabte de Rams, interpretaríem “el Divino”, el contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló.

Aquest any no ho fem perquè estem confinats per culpa del Coronavirus i el trobarem molt a faltar.

Per qui vulgui saber-ne més que entri a aquesta pàgina web que vaig fer fa temps i no en fa tant que vaig actualitzar: WEB DIVINO

No coneixem en el nostre folklore res que li sigui comparable i dubtem que existeixi en cap país una producció tan important del geni popular.

#QuedatACasa

prendre consciència

Prendre consciència d’allò que és essencial. Vet aquí la part positiva, potser, d’aquestes setmanes de confinament, de tantes pèrdues, de tant dolor…

Tots estem un xic superats per la realitat em sembla però hi ha una complicitat de la bona que porta un bri d’esperança.

El nostre planeta ens somriu i ens mostra que si el deixem fer ens retornarà en escreix allò millor que té i que ens és imprescindible, l’aire pur i l’aigua neta. I també els animals que ara es fan seu el tros que els humans no sabíem compartir amb ells.

El que és imprescindible necessitem, res més. Un plat a taula i saber que els nostres estan bé.

Ens agrada també sentir-nos comunitat i sortir al balcó per aplaudir aquells que es juguen la vida per nosaltres.

I no oblidarem mai el que ens ha fet, un altre cop, aquest Estat que tenim en contra. En contra dels independentistes? Nooo, en contra de Catalunya.

Abans del Covid19 no ens sabíem enyorar, no ens sabíem avorrir, no érem conscients de com som i del potencial que tenim.

Sabem que ‘això també passarà’ i quan això passi ens trobarà encara més preparats per la ‘revolució.

confinats, 13è dia pel “coronavirus”

salutacions! escric perquè #JoEmQuedoACasa

És hora de retrobar-se amb aquest bloc, és hora de tornar a escriure.

Hi ha una pandèmia i tothom fem tot allò que podem per vèncer-la.

El govern de Catalunya amb el MHP Quim Torra al davant intenta tancar fronteres ja fa més d’una setmana però l’Estat, acostumat a escanyar-nos, ho impedeix.

De petita, a Puig-l’agulla, vam estar confinats per una nevada d’aquelles d’un metre de neu. En tinc un bon record. Els pares, com sempre, ens transmetien aquella serenitat de la bona gent de pagès, no vaig trobar a faltar res. I el millor va ser que vaig aprendre a jugar al ‘subhastat’ i em va apassionar. Ja m’ho deia el papa textualment: “si fossis un vailet no te n’ensenyaria”. En aquells temps i d’on venien els pares (de Montdois ell i del Molí de Querós ella) els feia por perquè veien que hi havia homes que havien perdut el que tenien per culpa del joc.

El que em fa estar amb ànsia aquests dies és no poder abraçar i donar ànims a la gent que pateix alguna malaltia i el confinament i la por d’agafar aquest virus els manté incomunicats.

Dedico aquest escrit a la meva estimada amiga Dolors i com per ella també a tothom perquè tingui una prompta recuperació.

Això sortirà bé i nosaltres i el país renaixerem.

Cuideu-vos!

la República

«L’època més gloriosa que he viscut és la de la República. Mai de la vida havíem estat tan bé com durant la República, ni ho hem tornat a estar. Va suposar una apertura molt gran. Jo m’ho miro des del punt de vista de l’educació, que és el que millor conec. A les escoles i a les universitats hi havia uns professors fantàstics. L’alçament militar es va produir en un moment de glòria. Hi havia molta més llibertat, molta més cultura. Ideològicament estàvem inclinats una mica cap a l’esquerra, que és com ha de ser. Diuen que en la meva obra es reflecteix la llibertat que vaig viure de jove, i crec que és veritat. La gent que va néixer després va viure tota la joventut en plena represàlia franquista. En canvi, en els meus poemes es nota que jo havia viscut en llibertat.»

_Montserrat Abelló

Torno a escriure, em ve de gust però no sé per on començar.

He repassat les entrades darreres, fa molt que no em passejava per aquest bloc estimat. M’agrada retrobar-me.

Provaré de tornar a escriure més periòdicament, pensaré en allò que diuen que val la pena escriure un text cada setmana perquè és impossible escriure 52 textos dolents 😉

Avui m’han inspirat aquestes paraules de Montserrat Abelló. La República… quin desig tan intens de tornar a viure en llibertat!

Aquesta necessitat de llibertat està en el rerefons de les nostres actituds i accions i compartim amb moltes persones la tasca i l’esperança.

diari d’escola, 3 de setembre

Aquest curs 2018 – 2019 el comencem el dia 4, tenim el dilluns de festa major al poble i això ens dóna un dia més.

Tots els començaments de curs són únics i especials, aquest any encara més perquè podria ser el darrer.

També em passa que hi ha la Diada i això em fa anar de bòlit. Matí intensiu a l’escola i tarda també intensiva venent samarretes sense parar.

Aquest any hi ha més energia que mai, la gent estem disposats a donar-ho tot i es respira aquest aire de llibertat.

L’escola de veritat comença el dia 12, amb els alumnes estimats i les seves vides que s’enllacen i s’abracen amb la teva 🙂

Bon curs companyes i companys mestres!

la iaia Rosa

La iaia està uns dies a casa i estic contenta de cuidar-la.

De vegades se li fa costerut viure amb les limitacions que exigeix l’edat, no hi sent gens bé ni amb els aparells i això l’atabala.

Entenc que protesti quan li diem de seguir-nos cap a la platja, cap a canviar de casa… ella voldria estar a casa seva sempre; però ara, quan veu que no es pot valer del tot, es disgusta molt.

Hauríem de saber construir una societat on no despersonalitzéssim la nostra gent gran.

M’agradaria que fins al darrer moment fossin ells mateixos, amb tot el seu bagatge i la seva memòria.

Apuntem-ho per la nostra República!

estiu

“M’agrada l’estiu perquè hi ha un aire molt espès d’expectatives”. Ho vaig llegir a catorze.cat, poc abans del dia del meu sant.

L’estiu es un bon moment per aprofitar qualsevol motiu per retrobar-nos. Ho celebrem tot! Els sants i aniversaris, els eclipsis i els concerts de festa major.

I sempre hi ha en somort aquesta expectativa de llibertat…

 

primavera catalana

Sempre m’ha agradat aquesta definició i aplicada a Catalunya defineix exactament el contingut i la força de tants que lluitem per la llibertat i la República.

Estem en compàs d’espera però ben a punt pel que faci falta. Estem permanentment mobilitzats.

Estem també molt enyorats dels presos polítics i els exiliats.

Però persistim amb el cap ben alt defensant la República i sabent que res ens farà tornar erera, mai més serem esclaus.

mestres

Vet-aquí una representació dels mestres de la 1a promoció de l’Escola de Mestres de Vic.

Hem gaudit i gaudirem encara uns quants anys més d’aquest ofici vell i bell. Tot el que hem donat per l’escola se’ns ha retornat multiplicat per l’estima que rebem dels alumnes.

Vam ser la 1a invasió de nous mestres que va escampar la immersió lingüística i que va assaonar el teixit social per construir aquest present que tenim ara. N’estem orgullosos!

un poble empresonat

L’1 d’octubre em va fer adonar de la força bruta i de la violència en tots els sentits que ens va en contra.

A mi sempre em costa apostar per la maldat existent, ara ja ho sé.

També sé que ens hem tornat a alçar i persistirem perquè ens veiem en cor de fer-ho i ho devem a tants que ens han precedit.

No defallirem!

Quatre paraules sobre l’ANC

Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.

Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.

He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.

Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.

L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.

Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.

Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.

Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.

També somreien quan explicaven que el meu avi  de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç. 

Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.

L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!

L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.

Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.

I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.

Visca Catalunya lliure!

Seguim!

Falten només dos mesos per omplir les urnes de llibertat i d’esperança.

Només pensar en tots aquells que hi haurien de ser fa emocionar. Ho farem per ells i pels que vindran. Ho farem per nosaltres i per honor i glòria de Catalunya.

Per en Carles Capdevila

Eres d’aquelles persones que m’han fet ser una mica com sóc. Costa tant de parlar de tu en passat!

Eres la contraportada del nostre 9nou i sempre el començava a llegir per aquesta.

Eres aquell que venies a l’escola a fer una xerrada i ens feies descobrir que el millor era educar amb humor. Deies als pares allò que és més essencial amb una certesa que removies totes les rutines.

Eres com un company mestre de tots els que en som, però un dels bons companys. Un d’aquells que dignifica la nostra professió.

Defensor dels que sempre hi son per un cap, dels que s’arremanguen, dels que mai reneguen de la seva tasca, dels valents, dels senzills…

Recordo quan vas venir a Vic a presentar el diari ARA, va ser el meu diari des de llavors i llegir-te ha estat un altre cop tot un plaer. La setmana passada vas omplir l’Atlàntida i ens vas poder mirar i descobrir que t’abraçàvem amb els ulls.

I les teves piulades al twitter que sempre em feien somriure, sobretot aquell “:)” discret però que tothom sabíem què volies dir “havia perdut el Real Madrid”.

Desitjo que avui, des d’on siguis, la tornis a fer.

Sóc doncs una mica com tu, amb molt d’orgull. Ara estic molt trista. Voldria abraçar també a l’Eva i a la mare que et feia aquelles abraçades que curen…

I saps? Ho farem també per tu! Votarem i guanyarem i construirem un país que s’assembli a la teva exigència d’honestedat i a la teva joia de viure.

 

(foto de Salut Vilaró)

Quant temps!

He tornat a l’aula després de fer 11 cursos de directora i és apassionant.

Sóc coordinadora de l’ANC de Vic i és apassionant.

Segueixo els meus fills músics que de tant en tant aterren per casa i és apassionant.

Potser és això, o potser només és culpa del twitter que amb un parell de frases diàries ja et connecta amb el món, no sé… però això de passar tres mesos sense entrar a escriure a cop calent és imperdonable!

La vida a l’aula m’ha fet adonar que els meus alumnes són iguals ara que fa trenta anys, la mateixa emoció per tot, les ganes de saber, la felicitat de descobrir que som un equip i ens importem els uns als altres.

Hem fet tantes coses! Estem molt contents! Hem aconseguit fer tirar endavant a tothom i tothom ha trobat el seu lloc.

De l’ANC només puc dir que coses positives, sense l’Assemblea no seriem a les portes de la llibertat i estic contenta i agraïda encara que sigui un no parar!

També amb la junta hem fet un bon equip i si treballes colze a colze no hi ha res impossible.

Això de l’ANC també té que coneixes molta bona gent que vol el mateix i treballa generosament sense importar-li res més que la feina ben feta i el bé comú. És així i és impressionant!

Els fills músics són admirables. Són cracs i són humils i això és el millor perquè els fa feliços. No té res de fàcil però l’esforç paga la pena.

Ells també ens obren les portes a conèixer nous mons i amb ells anem més lluny. Quina joia!

Evidentment que no tot són flors i violes en el món que ens ha tocat viure (encara que pel que he escrit ho sembli!).

Em va dir una mestra i amiga que hi ha una mena de proverbi que diu: deslliura’t de viure una època interessant.

Em va fer molta gràcia! I a fe que vivim una època interessant!

Ben trobats a tots els que passeu per aquí i prometo escriure aviat 🙂