El cóc dels mots perduts : “un potosí”

Llueix uns audiòfons platejats, preguntada pel preu ha respost “m’han costat un potosí!”. “Un potosí? “, l’ha mirada amb estranyesa, “no ho he sentit mai”. “Una fortuna, un munt de diners”. “Ah!, una pasta!”.

Escolta, sense voler-ho, la conversa. Se n’adona que fa anys que ha abandonat l’expressió coneguda, apresa de petita a casa.

“La nena aprengué a conèixer que hi havia coses inassolibles, salaris inimaginables i persones molt bones perquè el pare ho adjectivava amb “costa” o “val un potosí”. Al lèxic familiar les coses no costaven ni un ronyó, ni un ou, ni un colló (paraula no escoltada a casa, tret quan el tiet la deia evitant la mirada de reconvenció del pare ), algunes podien arribar a costar “un bon pessic”, el que era una quantitat de diners important però no pas tant com l’impressionant “un potosí”.

En aquell llavors no tothom sabia -el pare sí- de l’existència a la llunyana Bolívia de l’antiga Villa Imperial de Potosí, emparada pel turó de color de pell cremada pel sol i suc de taronja Cerro Rico, la muntanya amb la mina de plata més gran del món, explotada la seva ingent riquesa durant els segles XVI i XVII pels conquistadors espanyols. Molts i molts quitxues moriren en les entranyes argentines de la muntanya per les contínues explosions, el crit d’avís dels indígenes abans de la mort “Potookh !”, Explosióó!, fou el nom que transmeteren els espanyols com a Potosí i amb què batejaren una moneda de plata de gran valor. Riquesa per als conqueridors i mort per als conquerits. ”

“Un Potosí” ha desaparegut de la nostra parla, romà a l’espai arqueològic on vaguen els mots perduts amb l’esperança d’ésser rescatats, als diccionaris, a escrits antics que cerquen lectors i ,com un tresor, a la memòria de la nostra gent gran.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *