Necessitem homes nous ferms de caràcter decidits a completar la Independència de Catalunya. Què esperen els actuals dirigents a preparar i completar el que va faltar acabar el 27 d’octubre del 2017?

Espanya no dialogarà, a hores d’ara ja ho veu tothom.

És que no volen independitzar Catalunya?

S’escuden en un diàleg que no hi serà i mentrestant el més calent és a l’aigüera.

Repetint els mateixos errors volen obtenir resultats millors. Amb aquests polítics anem de cara al desastre. Què li passa al nostre Poble que només veu la misèria de la impotència de qui no es creu el que ell mateix declara.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM

Discurs de Catalunya Acció, en un acte conjunt amb UPDIC
a la Plaça Urquinaona, Barcelona 11 de setembre del 2018

Els fets polítics del darrer any fan que molts independentistes se sentin desorientats i abandonats. Convé parar-se a fer un cop d’ull enrere per a entendre el perquè de tot plegat.

No fou del Parlament sinó del poble d’on sorgí el moviment decidit per a recuperar la llibertat dels catalans, que va culminar amb les consultes populars municipals i la consulta general, guanyades totes rotundament pel SÍ. La potència del moviment era tal que els polítics hi anaven a remolc, i van haver de trobar i crear comparses que els ajudessin a fer-nos creure que n’agafaven les regnes. Aquesta ha estat la feina d’Òmnium Cultural i de l’ANC. En un país amb més cultura política un parell d’indicis significatius haurien d’haver bastat per a adonar-nos de qui tenim al capdavant: gairebé tot el discurs dels partits independentistes catalans sobre dos punts tan essencials com són la llengua i la integritat territorial dels països catalans ha estat galdós o inexistent durant l’anomenat procés, i només ha servit per a demostrar-nos la seva manca de talla intel·lectual i de caràcter per a afrontar reptes d’estat. Una reedició d’aquell “això no toca”.

Cap al 2015 era més difícil frenar la independència que no pas aconseguir-la. L’anhel d’independència que Espanya no volia resoldre per referèndum pactat se’ns va dir que es resoldria amb “el vot de la nostra vida”: unes eleccions anunciades com a plebiscitàries. Després del resultat tots els partits catalans es van afanyar a voler-nos fer creure que la majoria absoluta no legitimava el Parlament per a prendre les seves decicions!

En la seva fugida cap endavant, els partits catalans suposadament independentistes van haver de convocar el referèndum d’independència però, alhora, s’abstingueren de donar ordres a la policia catalana de defensar els col·legis electorals, i permeteren que els Mossos treballessin a les ordres il·legals de jutges espanyols per tal de rebaixar la participació a base de robar els nostres vots, mentre la defensa de les urnes costà als ciutadans catalans un ull de la cara, literalment. Era la segona gran estafa.

Cal insistir en la legalitat absoluta del referèndum d’independència des del punt de vista català, espanyol i internacional, donat que estava emparat pel dret internacional i concretament per la Declaració dels Drets Humans, signada també per Espanya i per tant vigent en tot el seu territori. I convé recordar que els tractats internacionals signats per un estat estan per damunt del que digui la seva constitució i la resta de normatives de rang inferior. És per això que totes les accions repressives des del passat 1 d’octubre fins ara són il·legals i, en conseqüència, nul·les a dreta llei. El nostre president continua sent Carles Puigdemont, i els cessaments, condemnes, referèndums i altres accions posteriors són paper mullat. O encara pitjor, els empresonats són la campanya electoral que ha de culminar amb un Junqueres de president de la colònia a les ordres dels espanyols per a acabar de consumar la desfeta del poble català en una darrera representació teatral consensuada.

Amb la seva darrera gran estafa (hauríem de dir traïció), els politiquets catalans que ignoren la secular tradició parlamentària i democràtica catalana i se senten tan còmodes dins la tirania espanyola, ens han demostrat com es passa d’un molt honorable a un molt execrable. No podem esperar res d’una classe política que, encara avui, no té més objectiu que aconseguir un referèndum pactat amb Espanya o continuar amb l’autonomisme. No han estat bons ni per a dimitir i deixar pas a qui estigui disposat a fer costat al poble. Aquests senyors (perdoneu l’eufemisme), ni fan ni deixen fer. Ho venim dient des del 2004: el país ens falla per dalt. No necessitem més referèndums ni volem pactar amb qui sempre incompleix els seus pactes. Ens cal una opció del tot nova i compromesa, sense cap vincle amb els partits actuals.

Un altre punt que cal tenir molt present és que tota aquesta farsa no hauria estat possible sense la col·laboració gairebé absoluta dels mitjans de comunicació. Periodistets i tertulianets mercenaris que són la vergonya de la professió fan el joc als politiquets de fireta. Ja ens podem imaginar l’escena competa: la televisió, “la nostra”, retransmet com, a Plaça Espanya, el fals president de la Generalitat diu que toca els segadors amb la gralla però només en treu el cara al sol amb so de corneta, i en Junqueres puja l’escaleta i fa la vertical al capdamunt mentre els tertulians de primera fila aplaudeixen i Òmnium i l’ANC passen el plateret pidolant almoina a la concurrència tot dient: “Fem República!”

I no ens oblidem de la “internacionalització del conflicte”. El món ens mira, sí, sempre que anem de debò, però no ens mira per a donar-nos la independència sinó que espera que la recuperem des de dins, com es fa sempre, abans de donar-nos el seu reconeixement. En el moment de màxima expectació, quan calia declarar realment la independència, retirar la bandera espanyola i prendre el control del territori, els nostres politicastres feren el ridícul més gran de la història mentre exhibien sense vergonya les seves dues estratègies més característiques: la de l’estruç i la del conill. Llençaren totes les esperances acumulades durant segles d’opressió i s’apuntaren al tarannà tirànic mesetari quan desobeïren el mandat popular amb l’excusa que tenien por que els fessin pupa. El missatge polític que llegiren els estats estrangers és que l’actual govern català no arriba ni a la sola de la sabata als presidents Macià i Companys, i no pensa moure ni un dit per a defensar la nació, la mateixa nació que fa només unes dècades rebé batallons de voluntaris disposats a morir per a preservar la nostra llibertat, procedents d’aquests estats que ens miren i que juguen a la primera divisió de la política internacional.

Els politicastres catalans i els seus escolanets dels mitjans de comunicació han guanyat el primer assalt. Però nosaltres no podem caure tan baix. El poble no ha fallat més enllà de creure massa en els seus representants. Hem après la lliçó i no tornarem a escoltar més cants de sirena. Buscarem gent nova, crearem els nostres mitjans de comunicació independents, serem dignes de la llibertat que recuperarem, i tornarem a formar part de les nacions lliures del món.

La lluita que es guanya és la que no s’abandona.

Visca Catalunya completa i lliure!

Francesc Jutglar
(Catalunya Acció)

La primera decisió: El cas dels sous de Puigdemont i … primer cal jugar-se-la en aquest escull.  (CDR*bic)

Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’

Entrevista a l’advocat de la consellera Clara Ponsatí

Al mateix dia 11S i  la mateixa hora aproximadament, a la Plaça Urquinaona, Jordi Fornas, President i fundador de l’UPDIC -partit nascut abans de les darreres eleccions europees- en un acte conjunt entre aquest partit i Catalunya Acció feia un discurs defensant una política radicalment diferent per tal de desencallar el “Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya” dels seus Drets i Constitucions encara legalment vigents fora naturalment de la ilegalitat espanyola. De part de Catalunya Acció ha parlat Francesc Jutglar que ha desgranat la sospitosa complicitat entre el processisme, el que va passar entre el 10 i el 27 de setembre i l’atac judicial contra els capdavanters catalans i demés encausats, i el benefici que  pretén treure l’estat espanyol i els fils que s’estan movent al respecte.

Dintre de pocs dies publicaré en aquest blog ambós discursos.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC

————————–

Notícia Vilaweb del 11S   Manifestació ANC:

Aamer Anwar, en català: ‘Catalunya serà una República independent’

L’advocat de la consellera Clara Ponsatí, Aamer Anwar, ha fet el primer discurs de la Diada d’enguany i s’ha mostrat molt bel·ligerant envers el govern espanyol i la seva estratègia judicial: ‘El general Franco estaria orgullós d’aquesta Espanya moderna que actua com una dictadura’. El lletrat ha descrit l’executiu de Pedro Sánchez com a ‘corrupte’ i ‘antidemocràtic’ per no haver permès un referèndum d’independència, tal com va passar a Escòcia el 2014, perquè ‘el dret d’autodeterminació és un dret humà fonamental.’

Anwar ha assegurat que la independència és ‘una causa justa’ i que el poble català és ‘al costat correcte de la història.’ A més, ha afirmat que ‘no esteu sols’ i que ‘el silenci no és cap opció per als qui són de la banda de la justícia.’ Tot seguit s’ha tornat a referir al govern de Pedro Sánchez i ha exigit l’alliberament dels presos polítics ‘sense condicionants’ i el retorn de tots els exiliats.

Ha acabat el discurs amb un ‘no passaran’, corejat per tots els manifestants. Després, en català, ha dit: ‘Catalunya serà una República independent. Visca Catalunya lliure.’

11S – Tots a BCN (Reafirmem el 1r O i completem el 27 O)

No acceptarem com a vàlids els judicis i les sentències de la vergonya ecspanyola. No acceptarem com a vàlid res del que arribi d’ecspanya i ecscanya.

Fins quan deixarem que ens piquin i sotmetin?
Fins quan acatarem la seva llei de l’embut?
Fins quan pagarem perquè ens saquegin i humiliïn?
Fins quan callarem, ens ajupirem i permetrem que ens neguin i suplantin?

No hi ha diàleg possible amb qui et vol destruir i subjugar.
No hi ha diàleg possible amb Espanya; dir el contrari és un engany dels que no han tingut coratge de portar al seu acompliment la Declaració del Parlament Català del 27 d’octubre del 2017.

La repressió amb la que espanya pretén doblegar Catalunya és la violència que ja patim des de fa 303 anys, que inútil i ingènuament ha pretès evitar Puigdemont no fent efectiva la República.

El groc denuncia als repressors i la seva repressió, per això els fa tanta ràbia. Quan veieu algú violentat i enfurismat contra l’indefens groc és que és un repressor i un colonitzador de fet, amb una mena de podridura que alguns humans porten a l’ànima.

El llaç rosa és per a vèncer el càncer de mama. El llaç groc és per a vèncer el càncer de la violència, de la impunitat i de la repressió.

En la mesura que els hostatges són penyora de bescanvi i xantatge de l’estat espanyol per doblegar Catalunya, el llaç groc és un clam als nostres polítics i capdavanters i al Poble Català Lliure sencer perquè es comprometi a completar la DUI catalana de l 27 d’octubre del 2017 i portar-la per a la seva certificació positiva al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM

——————–

“Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/julia-de-jodar-quan-hem-ocupat-els-carrers-lestat-ha-tremolat-i-fa-massa-temps-que-no-els-ocupem/

L’escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) veu clar que l’única autocrítica que ha de fer l’independentisme, especialment l’elit dirigent, és la falta de sentit del poder. Creu que l’octubre passat va faltar decisió i empenta per a fer efectiva la República, tant el dia 3, com el 10 com el 27. Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.

L’ex-diputat de la CUP considera que el judici i les eleccions municipals poden ser noves oportunitats per a l’independentisme si treballa en aquesta direcció. Però convida a reflexionar què pot canviar fins aleshores perquè s’aprofitin aquests moments, en contraposició a les oportunitats perdudes l’octubre passat i a la investidura de Puigdemont. Adverteix també que la divisió entre els partits polítics és inherent perquè hi ha molts interessos en joc.

—Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—No crec que sigui una diada de tot o res. L’independentisme hauria de veure clar que el seu bagatge ve de lluny, des del 2006. Aquests anys s’han fet grans mobilitzacions. La diada d’enguany seria una mena d’escalfament de motors que hauria de condensar el manteniment de l’esperit de lluita, la reorganització i el començament d’una nova fase. S’ha d’aprofitar, però no ens hi juguem el ser o no ser del nostre futur. És el moment de replegar forces i fer un balanç crític de la situació.

—S’han de fer més accions davant les presons?
—Quan estàs ficat en una lluita de caràcter antirepressiu s’han de saber destriar les situacions. Es fa difícil de parlar de fer la República quan aquesta batalla és defensiva. Hem de separar els plans. La lluita per la República és ofensiva, exigeix un gran moviment de forces i una claredat de programa i recursos. En canvi, la lluita antirepressiva és defensiva. En aquest sentit, hem de mantenir la lluita antirepressiva a un nivell de gran importància, a un nivell de masses. Tot allò que es faci en aquest sentit és bo. Cal convertir-la en una lluita democràtica que vagi més enllà de l’independentisme. És qüestió de tàctica. Ha de ser un combat de país, per la gent, la democràcia i la defensa dels drets fonamentals. Hem d’aconseguir que s’hi impliqui molta més gent, més enllà de l’independentisme.

—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em situaria entre el primer d’octubre i el 27, passant pel dia 3 i el dia 10. De l’1 al 3 hi ha una autèntica ofensiva de l’independentisme, però ens va faltar el moment de la força. Quan tu vols construir un estat, has d’imposar la teva força a un altre, que alhora te la vol imposar a tu. L’independentisme hegemònic no ha considerat això com una qüestió bàsica. S’ha jugat molt a una qüestió de tipus jurídico-polític. De la llei a la llei, el reconeixement europeu… això no podia funcionar sense un moment de força. Hi havia un full de ruta, però no s’havia treballat aquest moment. La presa del poder, la constitució d’un nou estat i la defensa d’aquest nou estat no formava part de l’estratègia. El dia 3 teníem la gent al carrer i no es va voler fer. I el dia 10 no tan sols el president, sinó que assessors, consellers… decideixen de fer aquella declaració en suspens tot esperant una mediació internacional. Això va ser una altra ocasió perduda. Malament rai. I allò que no havies fet el 10, ja no ho podies fer el 27.

—Considereu que va faltar aquest moment de força per a fer efectiva la República.
—Faltava una estratègia de presa del poder real autèntica. D’ocupar el país i establir un nou poder. Com que no es va fer, va haver-hi moviments en fals. No diria que era merament fer catxa, com ha dit tanta gent. És una mancança primària original. Mostra més una ingenuïtat o una falta de voluntat de poder real que no pas una jugada de catxa. Ens falta una elit dirigent decidida a fer l’estat. I fer l’estat és un acte de força. No dic de violència, hi ha moltes maneres d’exercir la força. Dirigir masses al carrer per a ocupar l’escena no formava part del pla dels nostres dirigents.

—Creieu que no hi havia voluntat real de ruptura?
—Crec que sí que hi havia aquesta voluntat de ruptura, però no podia només ser formal. No podia consistir només a substituir les lleis espanyoles i canviar la legalitat d’una manera indolora. Davant tenim un estat que no vol renunciar de cap manera a Catalunya. Si mirem la història, la relació entre Espanya i Catalunya no és un joc de legalitats. És un joc de forces, d’imposicions, de persecucions, d’anorreaments, de negació de llibertats catalanes. No es tenia prou coneixement del joc de forces que hi havia a l’escena política. I en l’àmbit internacional, hauríem d’haver sabut que Europa no estava per provatures. Sense fets consumats, no es podia obtenir cap reconeixement. S’havia de sostenir la República en el temps i en l’espai. Com que no va passar, no podíem esperar que vinguessin a salvar-nos.

Amb una Espanya endeutada fins al capdamunt, si es trenca cau l’euro. I amb l’euro cau Europa. És d’una evidència total. Ara, no tinc cap dubte que si l’elit espanyola hagués ofert un pacte, les elits catalana i basca s’hi haurien enganxat.

—N’esteu segur? S’hauria pogut acceptar un pacte en aquell moment?
—Ningú no nega la política econòmica europea, ni el pagament del deute i les hipoteques. L’independentisme hegemònic, tampoc. Per tant, la classe dirigent no posa en dubte el sistema i el pacte era possible. Però la classe dominant espanyola no volia compartir el poder. Encara no s’han convençut que el règim monàrquic hagi caigut en fallida. Els hem posat contra les cordes i en crisi, els obliguem a nous jocs de mans –això del diàleg–, però no hem fet caure el règim. I a Madrid pensen: qui dia passa, any empeny. Probablement una oferta de pacte hauria estat ben rebuda per la nostra classe dirigent. Com hem vist aquests últims temps, el canvi de Sánchez pel PP provoca que aquí es parli de diàleg, de realisme, d’administrar les competències… bé, les poques que queden. Que la Generalitat funciona amb una sabata i una espardenya, és evident. Tenim un govern autonomista i de rebaixes.

—Tornem al primer d’octubre. Personalment, què us evoca?
—Vaig sortir a dos quarts de sis de casa per anar al meu col·legi electoral. Vam fer guàrdia tot el dia, vigilant la cantonada per si venia la policia. Vam mirar de controlar la situació perquè les urnes poguessin passar… en qualsevol moment esperaven l’arribada dels piolins, però no van venir. Fins que vam poder votar.

—I enguany, què s’ha de fer el primer d’octubre?
—No ho sé. Tant l’Onze de Setembre com el primer d’octubre, si no són perquè tenim un calendari a curt termini amb maneres de lluita per a complir objectius concrets, si ho reduïm a elements massa simbòlics o de celebració… No hem de fer commemoracions, hem de combatre. La celebració i el simbolisme és molt important, però han de ser dies de lluita. Si no s’articula al voltant de la lluita antirepressiva tindrà poc sentit. L’1-O l’independentisme va demostrar una voluntat de lluita per la democràcia real com no s’ha vist a l’estat espanyol en quaranta anys. Això hem de celebrar. Si ho lliguem a la lluita antirepressiva, té sentit. Si serveix per a mobilitzar la gent i comença a fer forat la idea que no acceptarem de cap manera el judici, em sembla correcte. Si es fan actes descentralitzats, una aturada de país, una vaga general… ho deixo a les mans dels organitzadors. El càlcul de forces ha de venir de baix, de saber què vol fer la gent i actuar d’acord amb això, no amb consignes des de dalt. Tal com es va fer el referèndum. En aquest camí ens hem descurat, les institucions han pres protagonisme a la gent i hem de tornar a trobar l’equilibri. Això s’ha perdut perquè les institucions no han sabut –o no han volgut– portar l’empenta de la gent més endavant.

—Marta Rovira va verbalitzar que hi havia una amenaça de violència.
—S’ha dit que Puigdemont no volia morts al carrer. És una raó de pes fonamental. Del punt de vista subjectiu, és molt comprensible que un dirigent polític no vulgui carregar-se morts a l’esquena. Però si mirem la història, demaneu-vos quants líders polítics que han aconseguit fundar estats poden dir si valia la pena de fer-ho havent-hi morts. Què voleu que us digui… quan t’embranques en una lluita d’aquesta mena amb un estat ferotge com l’espanyol, que manté tics franquistes als aparells de l’estat, has de tenir-ho molt present. L’estat t’indueix la possibilitat de la violència i de possibles morts per a frenar-nos. Amb aquest criteri no hauríem fet ni el referèndum. El primer d’octubre hauria pogut haver-hi morts. El 20 de setembre, amb el setge a la seu de la CUP, si ens haguéssim enfrontat a la policia vés a saber com hauria acabat. Però vam practicar un pacifisme dinàmic. La força la tenien ells, però també nosaltres amb la resistència passiva. I davant la seu del Departament d’Economia, igual. El 10 o el 27 d’octubre hauria pogut ser això mateix. El govern tenia una gent preparada per a resistir la força de la repressió. Hauria pogut haver-hi morts? Ells volien acollonir-nos. Si hi ha morts, els faran ells. La nostra classe dirigent ha d’estar amb la força de la gent, que s’autoorganitza i fa el que fa perquè vol. En les anàlisis dels comentaristes i els politòlegs, sempre es parla dels moviments de les elits. Però mai dels moviments de la base, se solen menystenir. Hem de rearmar-nos ideològicament per a una nova fase.

—Veieu cap oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Ells pretenen que l’independentisme abandoni els carrers. Per això ens arrosseguen a aquestes batalles de llaços grocs. Fer efectiva la República, en un momentum en concret? És difícil de fer especulacions. L’independentisme té una força soterrada que no és fàcilment manipulable ni reduïble. Però, tenint en compte la divisió existent dins l’independentisme, les batalles de poder no permeten de pensar que, per exemple, una victòria a les eleccions municipals faci caure el règim com va passar el 1931. En això seria molt prudent. Però entenc que hi ha també situacions com la del judici que poden fer que aquesta força soterrada aflori. La victòria del 21-D i la investidura de Puigdemont era un momentum, i no el vam aprofitar. S’hauria pogut revoltar la gent a favor del parlament. Investir Puigdemont perquè havia guanyat. A favor de la legalitat republicana de la Generalitat. Teníem majoria i havíem guanyat. En comptes de fer això, vam fer passos enrere. El candidat següent també ens el vam menjar amb patates. Això eren momentums. I els vam deixar passar. La pregunta legítima i crítica és, per què hauríem de trobar un altre momentum millor que aquests que hem tingut? En la consciència de masses de l’independentisme, què hi veiem que ens permeti parlar d’un altre momentum?

—Voleu dir que si no els hem aprofitat fins ara, per què hem de pensar que sí que aprofitarem la següent oportunitat?
—No ho sé. Deixeu-me ser molt prudent. Us diria que, a partir d’aquesta nova fase el lligam de la lluita antirepressiva amb la nova escenificació, la República és l’única sortida de l’independentisme per a tornar a recuperar la iniciativa. On és actualment? No ho sabem. En el govern, en la lluita antirepressiva, en les batalles de carrer que ens imposen per a posar-nos a la defensiva… Hi ha una mena de dubte i indefinició que impedeix que la gent vegi un camí clar i uns dirigents clars. Ara mateix no veig cap momentum, però això no vol dir que no hàgim de treballar per a crear-ne. Pot arribar a les municipals, ja veurem si l’independentisme pot lligar la República amb les qüestions de la realitat. Pot haver-hi un joc entre aliances per a manar als ajuntaments i les mobilitzacions per a canviar les coses. Tal com estem ara, la línia institucional pactista té força les de guanyar. Em fa l’efecte que molt.

—Parlàveu de la divisió de l’independentisme. Com cal afrontar-la?
—Si la deixem bullir en la seva dinàmica i rutina passarà com sempre. Partits autonomistes. Hi ha uns jocs de política professional, d’aparell de partit, d’interessos… tot i que va haver-hi un moment en què això es va incorporar a una mobilització que entenia que la independència implicava una transformació social i de la realitat. La República de tothom. Això es va aconseguir. El problema ha estat que la mobilització popular tan forta i enèrgica d’aquests últims anys no ha creat dirigents propis, capaços de plantejar als partits tradicionals autonòmics la qüestió del poder. No s’ha creat un contrapoder.

—La incorporació de dirigents de l’ANC i Òmnium a les llistes electorals ha estat un error?
—Ha estat una debilitat, més que un error. Després de gairebé trenta anys de pujolisme i sociovergència, és evident que la gent estava més separada de la política, que s’havia professionalitzat. A tot estirar, la gent anava a votar de tant en tant. Quan això canvia amb la irrupció de l’independentisme, ja amb les consultes, els nous lideratges no van pensar mai que la mateixa mobilització popular actués de contrapoder amb els partits tradicionals. Dit d’una altra manera, no es va decidir que aquest moviment fundés una nova força política amb líders propis que anés a ocupar la Generalitat democràticament, amb eleccions, i que escombrés els partits que venien de l’autonomisme. No es va fer segurament per una mena de respecte a la institució, per respecte a les regles establertes. De totes maneres, la lluita ideològica dins el moviment, amb militants de tots els partits, potser hauria esberlat la unitat també.

—La proposta de fer primàries respon a aquesta línia que apunteu?
—Em semblen massa parcials. Massa d’un sector. No respon a aquestes coordenades. És una recerca d’oportunitat de poder per part d’una gent, però no respon al moviment profund. La llista única independentista hauria necessitat un debat profund de base, d’assemblees populars i de barri. Allò que surt de baix, i aquestes primàries es dissenyen des de dalt. No tenen connexió orgànica amb el moviment que hem creat fins ara. Són una mena d’apèndix que sorgeix pel fracàs que hi ha hagut d’ençà del primer d’octubre, amb gent que vol fórmules salvadores que no em semblen útils.

—Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—Mentre hi hagi lluita antirepressiva han de tenir un paper central. No s’ha de permetre normalitat quan hi ha dirigents presos o exiliats. Els hem de treure de la presó com sigui. Ha de manar Puigdemont des de fora? Depèn de com vagin les coses a dins. Ignoro si Puigdemont estableix contactes amb determinades estructures de poder que tard o d’hora puguin beneficiar Catalunya. No ho sé, però he de sospitar que ho fa d’alguna manera. No crec que es limiti a ser un president decoratiu a l’exili. Imagino que treballa políticament a l’àmbit internacional.

—Aquesta ha de ser la tasca del Consell per la República?
—Li veig dues funcions. Aquest treball exterior i la permanència d’un nucli dirigent que pugui pensar en la possibilitat de construir la República. Hem de defensar els presos i exiliats, però ells continuen tenint una ideologia política pròpia. Els hem de defensar perquè és imprescindible, però hem de ser crítics també. Un Consell per la República pot ser bo si té majories àmplies, té representativitat autèntica, crea programes que responen a interessos amplis que poden complir-se estratègicament i que posa la relació interna-externa en un pla d’igualtat. És a dir, no ha de ser decoratiu, sinó executiu. I la gent ha de seguir-lo. Des de dins, si això la gent no s’ho creu i no ho fa seu, serà decoratiu. Com es fa perquè sigui útil? Els partits han d’alimentar el Consell per la República amb iniciatives que no puguin fer-se aquí i alhora han de dur a terme iniciatives. S’imposa una divisió de la feina. Per exemple, en política exterior i relacions internacionals, aquí no es pot fer gairebé res. S’ha de fer des del Consell per la República. I hi ha coses que només poden fer-se des de la Generalitat. Cal que l’engranatge funcioni i que la gent s’ho cregui. I que tothom consideri Puigdemont president de tots. Ens agradi o no la seva figura, continua essent el president legítim del país. Això no es pot oblidar. Si no, et deixes pel camí el poder del primer d’octubre, del 3 d’octubre i del 21 de desembre. La gent va votar el que va votar. Si, a més, els tribunals europeus li van donant la raó, la seva figura té actualitat i té un poder latent real.

—S’han de convocar eleccions a la tardor?
—No convocaria eleccions. Esperaria a les municipals. Em semblen més importants per a prendre la temperatura al país. Unes eleccions al parlament poden veure’s com un joc intern dels partits per a resoldre les tensions. No dic que no calguin, arribat el moment, però a priori no crec que s’hagin de fer.

—Què cal fer amb l’extrema dreta?
—Tot això s’ha inflat i faríem bé de no entrar-hi gaire. Ara arrepleguen tot aquest lumpen de gent que no sap cap a on va i que necessita la violència al carrer com a prova per a convèncer-se que existeix. Ciutadans ha perdut la iniciativa a Espanya i ara espera recuperar-la utilitzant Catalunya. Alimenten una estratègia de violència que no treu cap a res. No saben fer res més. El fracàs d’Arrimadas com a líder de l’oposició és evident. Estan en un terreny d’impotència. Els deixaria que s’anessin rostint en la seva salsa. No tenen cap base social real violenta. Institucionalment, sí que els cridaria a l’ordre. Els avisaria discretament que no continuïn per aquesta via. Si no, cal utilitzar els Mossos per a frenar aquests pollastres. Han de continuar actuant. Ara, si es dediquen a mirar les pancartes de la plaça de Catalunya quan ve el rei espanyol, doncs hi ha alguna cosa que grinyola. Els Mossos han de vigilar la tranquil·litat de la gent, de tothom. Si uns grupuscles fan aldarulls, cal intervenir. Ho fan per espantar l’independentisme, volen fer por i culpar-nos d’ocupar els carrers. Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem. Tenen por que tornem a fer-ho, i ens volen culpabilitzar de la violència que pugui haver-hi. Ciutadans escenifica una estratègia muntada en un altre lloc.

—A Madrid?
—Des de la profunditat de l’estat. No sé si el PP i Ciutadans hi tenen veu i vot. Hi ha una estratègia de clavegueres de l’estat contínua, alimentada per una premsa que deu favors i que està al servei d’aquestes clavegueres. L’independentisme ha de recuperar la iniciativa política, tenir molta gent molt organitzada i molt decidida. Els espanyolistes faran mobilitzacions el 12 d’octubre, però poca cosa més. No tenen massa social, no resisteixen una ofensiva independentista. Van haver d’enviar piolins, empresonar el govern… una operació d’estat brutal. Han posat Llarena a fer el ridícul a Europa. Si l’independentisme després de desafiar l’estat es distreu amb batalletes de llaços grocs, és que ha perdut la iniciativa. Perquè ells desapareixen. Pot haver-hi noves detencions, empresonament i més exili. Cada vegada que desafies l’estat, pot passar. No ens hem adonat de la importància del que vam fer i del nivell de desesperació de l’estat espanyol. Ja des de la xiulada al rei espanyol després dels atemptats. Ni ell ni l’aparell de l’estat no ho van tolerar. Si obligues un rei a treure’s la màscara i a donar suport a l’A por ellos és que els has posat a parir. Per no parlar de la repressió als col·legis. Entre l’1 i el 3 l’estat estava KO a Catalunya. Amb un milió de persones ocupant el territori, l’estat desapareix.

—Per això van enviar els piolins.
—Si la gent hagués ocupat els ajuntaments i les institucions, l’estat s’hauria fos. Els piolins no haurien pogut contra un milió de persones. No calia ni la força policíaca dels Mossos. Milers de persones organitzades als carrers i sense moure’s. Si no som conscients de la importància històrica del que hem fet, és fàcil que et deprimeixin quatre nens o ultres fent merder a la Ciutadella. Hi ha una cosa pitjor que no tenir força: no ser-ne conscient o no usar-la. Enlloc no s’ha aconseguit la independència amb el 100% de la població. Sempre hi ha un grup dirigent que arrossega una majoria de població organitzada i que, quan funda l’estat, concedeix tots els drets als contraris. L’independentisme no ha tingut consciència de poder, i sense això no fundes un estat. Ens ha faltat un bull. No sé si ara hem de canviar l’olla, l’aigua o els ingredients. Veurem si podrem acabar de fer bullir el brou.

———————

Ho torna a publicar el CDR*bic:  Calen ous capdavanters, nova força, concretar una estratègia alternativa … El MxI està dormint als llims.

Fem real la DUI i portem-la a La Haia.
Qui en té la voluntat?  Qui s’hi compromet?  Qui ho farà?

Creure en la Independència de Catalunya:

“la DIP la fan i no la compleixen, la Declaració de Sobirania tampoc la compleixen, diuen que el TC no té efectes sobre la nostra sobirania i corren darrera del TC i dels poders espanyols perquè els perdonin, els acusen falsament i van a lliurar-se perquè els empresonin. Cerquem polítics nous o reforçats que es creguin les Declaracions que facin i que les apliquin.” (CDR*bic)

————–