CATALUNYA VOL LA LLIBERTAT PER A TOTS. Espanya vol la presó per a 2.300.000 catalans.

Catalunya vol recuperar la seva plena sobirania, fer realitat de nou la seva autodeterminació.

És l’hora dels Pobles, l’hora que completarà la llibertat de tantes i tantes persones de Catalunya i d’arreu del món que encara la tenen prohibida en tota la seva plena intensitat.

Ho va escriure Andrea Levy al Diari Jerusalem Post, pocs dies abans del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, “si algú pot fer realitat la Independència sense violència són els catalans”.

Espanya, la violenta, la terrorista, l’odiosa de l’odi que vol acusar i penalitzar als altres, l’imperi caduc, vol continuar sotmetent Catalunya a les seves arbitrarietats, a les seves mentides i maquinacions. Llarena, Lamela i demés jutges i fiscals espanyolistes rancis fills predilectes de l’imperio franquista i fascista, volen imputar, acusar i tancar a la presó als catalans que han gosat defensar amb immensa honorabilitat la voluntat de llibertat i independència dels seu Poble que és Catalunya.

Ara Llarena al que la justícia alemanya l’ha deixar en calçotets per les seves falses i brutes maquinacions contra el Dret de Decidir dels Catalans, fa la justícia a la seva mida, com sempre han fet els “españoles con mando” i convoca i desconvoca extradicions a cor que vols, tot per la seva set de venjança, tot per destruir la Nació Catalana, tot per poder jutjar-els i castigar-els a la pena màxima, tot per fer ajupir de nou als catalans en la submissió de les colònies i dels esclaus, perquè abandonin una vegada més la defensa dels seu suprem anhel. La història continua, no pot ser que els catalans s’escapin de les urpes de “la morta” que no s’acaba de morir mai, com un zombi que quan ja quasi t’estàs escapant del seu ferum de mort, es podreix una mica més en suc llefiscós que et tornar a atrapar pels peus. Quina pudor! quin fàstic! quina malestrugança!

Aquesta és la gran diferència: Catalunya, la llibertat!   Espanya la submissió i l’empresonament pel pes de la seva legislació amarada d’absolutisme que ofega!

Catalunya llibertat per a tots. Espanya presó per a 2.300.000.

Espanyols, Ciutadans i aliats contra Catalunya, fiqueu-nos a tots a la presó! Haviam si així rebenteu d’indigestió!

Merkel, Junker, Dask, no digueu res, calleu indignes europeus, els catalans no us mereixem, no mereixem aquest càstig i la ignomínia de la que també formeu part.

Catalunya vol recuperar la seva sobirania, fer realitat de nou la seva autodeterminació.

Catalans! preparem un altra Vaga General com la del 3 d’octubre, però aquesta vegada sense hora de tornada, fins completar la DUI del 27 d’octubre del 2017.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

TRENCAR AMB ESPANYA és ser conseqüent amb la “Declaració de Sobirania” per què la nostra classe política no se la creu?

  

TRENCAR AMB ESPANYA i amb els seus jutges i fiscals és ser conseqüent amb la “Declaració de Sobirania del Poble Català” i amb la “Declaració d’Inici de Procés” per què la nostra classe política no s’ho creu?

Si no estant disposats a obeir el Poble Català per sobre del Poble Espanyol, és ben cert que hem de votar a uns altres polítics.

“El líder espiritual de la violència”* de l’1 d’octubre del 2017 va ser Mariano Rajoy, ell és doncs el rebel i sediciós, a més de violent i terrorista.  *interpretant els termes de la sentència dels jutges alemanys sobre la culpabilitat del President Puigdemont.

(Salvador Molins, CDR*bic, CA, UPDIC, s/ANC, s/ÒMNIUM)

——————–

DESOBEÏU:  (per Agustí Colomines)

“La llei no pot justificar la violació de la llei”. Qui afirmava això l’any 1966 en un número especial de la revista Rutgers Law Review era el filòsof i escriptor nord-americà Carl Cohen. El 1971 va publicar l’assaig Civil Disobedience: Conscience, Tactics, and the Law en el qual abordava més extensament el clàssic debat sobre en què consisteix la desobediència civil i si està justificat o no exercir-la i de quina manera. La polèmica s’emmarcava en les mobilitzacions impulsades pel moviment dels drets civils dels Estats del Sud dels EUA, on encara eren vigents algunes de les lleis de discriminació racial. La dualitat del sistema legal nord-americà, que permetia que una llei estatal fos incompatible amb una llei federal, va fer que alguns juristes consideressin que la desobediència de les lleis racistes del Sud tenien la cobertura de la llei federal. Devia ser un debat apassionant que, tanmateix, no va estalviar la repressió de les autoritats sudistes contra un munt d’activistes defensors dels drets civils.

No sóc jurista i, per tant, intentaré no fer el ridícul. La qüestió és que ha coincidit que mentre estava llegint un llarg article de Hannah Arendt sobre la desobediència civil, de l’any 1972, i ara reproduït en un interessant recull d’assajos polítics titulat En el presente (Página indòmita, 2017), el jutge Pablo Llarena ha tornat a posar-se en camisa d’onze vares.  El magistrat del Tribunal Suprem ha suspès les funcions com a diputats de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sánchez. Els deixa sense sou, però també sense vot. I fins i tot s’ha inventat una figura nova, la del diputat “temporal”. Per suspendre les funcions del president Puigdemont i els presos polítics que encara són diputats, Llarena els ha declarat en rebel·lia. Segons l’escrit del jutge, la decisió “configura una mesura cautelar de naturalesa pública i extraordinària”, que persegueix preservar l’ordre constitucional “impedint que persones que ofereixen indicis racionals d’haver desafiat i atacat de manera greu l’ordre de convivència democràtica mitjançant determinats comportaments delictius, entre els quals es troba el delicte de rebel·lió, puguin continuar en l’exercici d’una funció pública de risc per a la col·lectivitat quan concorren a més en ells els elements que justifiquen constitucionalment la seva privació de llibertat”. Aquest home és extraordinàriament creatiu. Però com que no n’ha tingut prou, ha alertat que emprendrà les accions que cregui adients si la Mesa del Parlament no suspèn els sis diputats. Una altra vegada Llarena recorre a l’amenaça per veure qui s’arronsa. Al capdavall, ja ho va aconseguir el 30 de gener. <no investidura de Puigdemont, Torrent es tira enrere>

No discutiré aquestes mesures en termes jurídics, perquè, insisteixo, no és el meu camp, encara que molts amics meus advocats no tenen cap dubte que el jutge Llarena s’excedeix en la interpretació de la llei d’Enjudiciament Criminal (LECr) per aplicar la suspensió automàtica dels càrrecs electes. Llegeixin un article del professor Joan J. Queralt, publicat en aquest mateix diari el 17 de juny, i els aclarirà millor que jo  perquè “només als processats i empresonats que hagin fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica”. Ell és jurista, i dels bons, i l’article és molts aclaridor. Però, retornant a Cohen, Arendt i a molt altres filòsofs de la política, estem segurs que aquesta és una batalla legal? Les causes polítiques no poden estar sempre subjectes a les raons legals, perquè llavors, com també s’ha apuntat un munt de vegades, el món no hauria avançat ni un mil·límetre. La “causa justa” és un concepte antic però que continua essent vigent per fer front a la injustícia, a l’arbitrarietat o simplement a l’abús de poder. El problema és que qui se sent agreujat és qui transforma en delicte, si disposa dels instrument per fer-ho, en aquest cas la toga, l’acció del qui s’oposa a una norma que considera injusta. I sovint, a més, troba el suport dels mitjans de comunicació que s’han convertit en pamflets al servei d’una causa política. La defensa de la unitat d’Espanya, per exemple.

Fa uns dies em vaig divertit molt llegint les cròniques dels diaris unionistes de Barcelona sobre l’actitud “rebel” de la magistrada polonesa Malgorzata Gersdorf. La presidenta del Tribunal Suprem de Polònia es va negar a admetre la seva destitució de facto i envoltada per centenars de simpatitzants que l’animaven a no acceptar la nova llei aprovada pel govern del Partit Llei i Justícia (“ja se sap: Qui presum, fa fum”) que rebaixa l’edat de jubilació obligatòria per als jutges fins als 65 anys (des dels 70). Amb aquest canvi, el govern autoritari (dins de la UE, eh?) de l’ultraconservador Mateusz Morawieck força la marxa de més d’un terç dels magistrats del Suprem i, a més, crea una càmera disciplinària que els jutges temen que el partit avui al govern utilitzarà per intimidar-los. Tots els diaris unionistes catalans van aplaudir l’actitud desafiant de la magistrada polonesa que va traspassar per la força les portes del Suprem del seu país i va prometre seguir lluitant per protegir la Constitució i la independència de la justícia al seu país. ¿Gersdorf  va desafiar o no un govern legalment constituït que pertany a la UE, un club d’Estats suposadament democràtics? No hi ha dubte que va fer-ho.

La pregunta és: ¿per què aquests diaris unionistes catalans no escriuran els mateixos articles a favor de la llibertat quan la majoria parlamentària sobiranista es negui a acceptar la interlocutòria del jutge Llarena sobre la suspensió dels diputats a la presó o a l’exili? La resposta em sembla òbvia. No estem davant d’una disputa legal individualitzada, que comportaria jutjar un delicte comès per un delinqüent, sinó que afrontem un conflicte polític col·lectiu sobre el qual uns es mostren disposats a sacrificar la seva llibertat i els altres la democràcia. No hi donin gaires més voltes. Com va deixar anar el primer ministres polonès davant el Parlament Europeu per defensar la reforma legal que es treu de sobre el jutges que l’incomoden, “cada país té dret a legislar en el seu sistema jurídic d’acord amb les seves tradicions”. Si acceptéssim aquest principi, el governador de Mississipí, Ross Barnett, hauria pogut engarjolar Martin Luther King amb un argument molt senzill: l’esclavatge és una tradició del Sud dels EUA. L’autodeterminació és un dret universal que quan es vol exercir i topa amb la intransigència dels poder constituït, els que s’hi oposen amb la llei a la mà s’aferren al mateix argument de Barnett. La desobediència és l’únic recurs que tenen els moviments polítics no violents per oposar-se als jutges i a les interpretacions injustes de la llei. Només cal que qui desobeeixi estigui disposat a fer com la magistrada polonesa Malgorzata Gersdorf, que va sortir emmanillada de la sala on ella abans impartia justícia.

Agustí Colomines

Agustí Colomines

Comunicat del CDR*bic

 

 

 

 

 

 

“Creiem que és urgent l’hora en la que cal portar la DUI Catalana del 27 d’octubre del 2017 al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per a la seva aprovació i certificació, tal com es va fer en el cas de la DUI de Kosovo.”

MANIFEST del CDR*bic

1 – Ens Reafirmem en el Sí al Referèndum “Vinculant” d’Autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’Octubre de l’any 2017.
.
2 – Ens comprometem i ens preparem per a completar el mandat de la DUI votada al Parlament de Catalunya per la Majoria de 72 diputats a primera hora de la tarda del dia 27 d’Octubre del mateix any 2017.
.
3 – Creiem que és urgent l’hora en la que cal portar l’esmentada DUI al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per a la seva aprovació i certificació, tal com es va fer en el cas de la DUI de Kosovo.
.
4 – El darrer pas del “Procés de Recuperació de la set vegades centenària Independència de Catalunya (985-1714)” serà assolir l’Ingrés de l’Estat Català en forma de República en l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
.
5 – La Majoria Independentista del 9N, del 27S, de l’1 d’octubre i del 27 d’octubre és plenament democràtica, legítima, legal i suficient. Que ningú s’equivoqui. Els enemics de Catalunya i de la seva plenitud malden per imposar el fals i erroni discurs del “no som prous”.
.
6 – Dins de les files independentistes se senten veus que pretenen que sense Referèndum acordat, completar la DUI que vàrem declarar no és un camí ni acceptable ni viable, i pretenen tancar així la via Unilateral. Res més lluny de la realitat quan ja les forces polítiques espanyoles han blindat i tancat tota via possible de diàleg entorn al Dret d’Autodeterminació de Catalunya.
.
7 – La Independència no es demana ni pidola, ni tan sols es negocia, amb Espanya segur que no! la Independència no es pot assolir amb les lleis espanyoles, el PSOE la negociaria en pla decoratiu i després el TC, el PP i Cs se la carregarien de la mateixa manera que es van carregar l’estatut. Per tant, per poder donar resposta a la Voluntat del Poble Català sols resta completar la Via Unilateral que vàrem començar al Parlament Català a primera hora de la tarda del 27 d’octubre del 2017.
.
CDR*bic
(Berguedans per a la Independència de Catalunya)
(President, vocals i membres)

(Actualment “CDR*bic”, Catalans -nacional i políticament- en Defensa de la República, Catalana i Independent”)

 

Proposta ANC: Les eleccions europees 2019, un nou plebiscit

Aquest dissabte, 14 de juliol, el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana s’ha reunit en plenari ordinari a Barcelona. Aquest plenari s’havia de celebrar a Tarragona, però, per tal de facilitar l’assistència a la manifestació convocada a la capital catalana, amb el lema “Ni presó ni exili, us volem a casa”, s’ha traslladat la reunió a la seu nacional de l’ANC.

Les eleccions europees 2019, un nou plebiscit

Actualment no podem pensar en les properes eleccions europees de 2019 amb lògiques anteriors. Sabem que a Europa hem de debatre tant les diferents crisis, com el model d’estats, el paper de les regions, els processos democràtics i el paper de Catalunya a la UE. S’han de trobar solucions a les crisis, s’han de dibuixar estratègies per al futur i s’ha de fer, des de Catalunya, una campanya en clau país.

L’Assemblea Nacional Catalana es planteja com a objectiu estratègic assolir el màxim de participació catalana a les eleccions europees 2019 i assolir el màxim d’eurodiputats independentistes. Es pretén plantejar-les com un nou plebiscit, aquest cop davant de tot Europa, per ratificar les aspiracions d’independència del país. La clau és fer valer el procés viscut fins ara com un camí cap a la sobirania de Catalunya dins d’Europa, com a estat de la UE.

Per això es dissenyarà i s’implementarà una campanya de participació a tot el territori i a l’exterior, i es promourà una llista amb vocació unitària, oberta a la societat civil i als partits independentistes. Les eleccions europees 2019 són una nova oportunitat per fer una llista de país i enviar un potent missatge d’unitat a Europa

—————-

DESPERTEM: Un sol objectiu, una sola estratègia, un sol capdavanter.  (CDR*bic)

La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via Bàltica.”

La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via vers la Independència que van seguir els dels Països Bàltics.

Ens hem refiat dels partits polítics amb la falsa idea que la Independència de la Nació l’havien de fer ells com a partits -”partits”!?- – sempre partits! per pròpia naturalesa de partits- però això ha estat un error greu de l’independentisme català actual.

Els partits són per fer política però com a tals no serveixen per fer nació -o sigui, fer la independència-.

La Via Bàltica la va fer l’ANC d’aquells països veient que els seus partits -aliats de fet de l’URSS- no estaven per la feina.

Aquí passa el mateix, els partits pseudo autonomistes o pseudo independentistes digueu-li com vulgueu no estant per la feina o no hi estant plenament units, ni estant al cent per cent per la independència primant diàlegs amb Espanya i Referèndums de gran dificultat en tots sentits, primant, a més, pressupostos autonòmics i procediments lligats a la legislació de l’estat que ens sotmet, …

Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.

Fins que no tinguem o construïm això no ens mourem de lloc, i això no ens ho podem permetre, ni el Poble català ni els partits polítics catalans que creguin en la llibertat plena de Catalunya.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ÒMNIUM, soci de l’ANC.

Fotografies: Tres de la Gran Cadena de les Repúbliques Bàltiques (Jo en dic “la Via Bàltica”)  i fotografia de l’any 2009, de l’Eugeni Gòmez del  BIC i col·laborador de Catalunya Acció del Berguedà, traspassat el 2016.


 

Amb pocs presos i alguns exiliats, ens tenen agafats pels petrecols a 2.300.000 catalans. Alguna estratègia ens falla. Algun estrateg ens cal !

Els homes del MxI, Moviment per la Independència, que ja va definir l’ANC en els seus començaments, hauríem de coordinar-nos,  hem d’assolir la consciència de formar un sol cos, el poli rabiut de la pel·lícula ja que l’ANC moltes vegades fa de poli bo, respectuós i mesurat, suposo que d’alguna manera és el que ha de fer per no escampar massa el ramat dels partits. Seria bo un potent MxI on tots els independentistes hi fossim com a elements ferms i potents. Algú que relligués tot l’independentisme per sota, per sota del substrat dels Partits i associacions, tots aquesll dos milions  i escaig que vàrem votar Sí a la Independència l’1 d’octubre del 2017.

El tema de la Declaració de la Independència unilateral va agafant força i això crec que és gràcies a tants i tantes dones i homes que cada dia que passa en són més conscients.

En el Procés Constituent que no acaba de començar ja toca parlar de la Constitució de l’Havana.

On és Santiago Vidal?  Ell té la preparació suficient per reorganitzar el Poder Judicial Català en una setmana i no crec exagerar, com ell segur que hi han més jutges, notaris i advocats, deuen estar aplegats en una sectorial de l’ANC adormida o és que estan als llims?

Hem de construrir ja els tres poders catalans d’estat: el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial, com si fossin a l’ombra … rebels!  Des de fora o des de dins … però es pot saber què coi esperem?!

El que ja ens cal ara són les decisions -d’estat. Ja el 3, el 10 i el 27 d’octubre ens van caldre decisions d’estat, però, ai las, el més calent encara és a l’aiguera! Macasun!

Amb pocs presos i alguns exiliats, ens tenen agafats pels petrecols a 2.300.000 catalans. Alguna estratègia ens falla. Algun estrateg ens cal !

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, MxI, soci ANC, soci ÒMNIUM.

   

“El 27 d’octubre del 2017 vam fer un salt enorme, vam reconèixer que havíem exercit el dret d’autodeterminació”

“És la peça clau de l’èxit: ningú no flaqueja al moviment per la Independència.

Aquesta és l’expressió que resumeix millor el resultat de l’entrevista de Sánchez i Torra. encara que sigui dubtós que Sánchez l’entengui en tot el seu abast perquè és una persona carregada de prejudicis, limitacions i parafernàlia típicament hispàniques. O és que el Sánchez que ara proposa molt diàleg i enteniment amb Catalunya no és el que anomenava “Le Pen” a Torra i volia reformar el Codi Penal per convertir l’ideologia independentista en delicte? Molt probablement creu que el MHP parla d’ell mateix, de la seva experiència i cicle vital, cosa que és veritat; però no és tota la veritat.

I ni aquella mitja veritat és en condicions d’entendre, tan gran és la diferència entre la política catalana i l’espanyola. Torra li va dir que no tenia res a perdre, mirant de fer-li entendre que està disposat a anar a la presó per les seves idees. Això és definitiu perquè, com ja han demostrat els dirigents independentistes, faran front a la repressió de tot tipus: les confiscacions arbitràries, les proscripcions, la brutalitat policial, els polítics tramposos, la guerra bruta, els jutges comissaris prevaricadors.  És la peça clau de l’èxit: ningú no flaqueja al moviment. Ningú es fa enrere. La unitat es manté i no hi ha manera de trencar-la acumulant barbaritats inhumanes a l’estil del jutge Llarena, que arribat el moment haurà de respondre dels seus actes.

L’univers dictatorial i carcerari, peça essencial de tot govern de la dreta franquista a Espanya, ha fracassat. Ara l’administra el PSOE, que confia que serveixi si es canvia el tarannà i es somriu una mica més però es manté la mateixa actitud intransigent, irracional i injusta de negar els seus drets als catalans.

Però és que Torra no va anar a veure Sánchez a títol personal. No trobo res en Sánchez que pugui interessar a un home de la categoria del MHP. Va anar-lo a veure com a president de la Generalitat, com a president de Catalunya, i com a president de Catalunya aquesta expressió de “no tenir res a perdre” té molt significat, encara que Sánchez sigui incapaç d’entendre-la.

És Catalunya la que no té res a perdre i molt a guanyar. Posem-ho en termes simples de teoria de jocs. La reunió de La Moncloa ha esclarit les opinions: Catalunya vol l’alliberament dels presos polítics i el dret a l’autodeterminació. L’Estat espanyol s’hi oposa. Si Catalunya implementa la seva República independent i trenca d’una vegada amb la monarquia espanyola, fent valdre el mandat de l’1-O, del 27-O i la voluntat de més de dos milions de ciutadans, com correspon fer, quina serà la resposta de l’Estat espanyol?

La resposta possible comprèn una gamma que va de la molt improbable acceptació de la decisió catalana fins a un increment de la repressió, amb ocupació militar (la Guàrdia Civil és un institut militar), intervenció i anul·lació de l’autonomia catalana i empresonament o exili del govern de Torra. En realitat, aquesta última opció és tan improbable com la primera o més.

L’Estat espanyol no pot deixar marxar Catalunya sense més ni més perquè seria la seva ruïna. Però tampoc no pot reprimir-la com acostumava a fer, per a desconsol de l’oligarquia nacional-catòlica i els seus serfs de la pseudoesquerra espanyola, PSOE i Podemos. Europa no tolerarà l’ocupació militar de Catalunya ni un segon govern de la Generalitat a la presó, per molt que Borrell I “El Desinfectador” vulgui rentar el cervell a les instàncies europees.

És Catalunya la que no té res a perdre complint el mandat de l’1-O perquè en el fons, no sent independent, no té res. En canvi, té tot un món per guanyar amb la independència.

Això és el que Torra ha mirat de transmetre subtilment a Sánchez que, és clar, no ho entén perquè entre els dos, com entre els seus dos països -de què són una còpia-, les diferències són abismals. Torra, com els altres dirigents independentistes, és una persona de convicció i principis; Sánchez és un home de conveniències i llocs comuns. Uns estan disposats a anar a la presó i a l’exili per les seves idees; Sánchez no. I el més important: el projecte republicà independentista és majoritari a Catalunya, on més de dos milions de ciutadans van anar a votar independència resistint la repressió vandàlica de les forces franquistes, comandades per corruptes i criminals. I amb allò, van trencar amb Espanya. A l’Estat espanyol una cosa així és impensable. A les manifestacions espanyolistes de Barcelona hi van unes quantes dotzenes de fatxes d’autobus i entrepà a fer companyia a Iceta i Borrell i, en una consulta republicana a Vallecas, vota el 4,8% del cens.

Està tot dit.

Res a perdre, Ramon Cotarelo

 

Espanya vol fer temps. Si volem ser estat català independent, siguem unilaterals.

A la reunió d’avui entre el President català i el President espanyol s’hi trobaran dues unilateralitats. Així són en principi les relacions estatals i no passa res si hom no és ingenu i es creu alguna altra cosa.

Espanya vol fer temps … diuen: obrim diàleg i ja n’anirem parlant … dos anys passen de pressa … no us friseu senyors catalans … qui dia passa any empeny.  I no us porteu malament que si no ens tancarem en banda!  Després si hi hagués alguna cosa vindria la piconadora del PP i Cs i ho aixafarà tot .

La ingenuïtat és el nostre perill, pensar si de cas que els catalans no podem ser unilaterals. Espanya ho sap, té més experiència d’estat. Sap que hem de ser unilaterals però també sap que la seva segona victòria sobre nosaltres és convencer-nos de que nosaltres no tenim dret a ser i actuar com unilaterals, amb accions i maneres d’estat. Ho hem dit manta vegades que som sobirans, que som República, tot i que encara sigui dins de la incubadora. Perquè no actuem com a tal? amb sentit d’estat, allò que ens va mancar el capvespre del 27 d’octubre del 2017.

Les relacions d’estat es basen en la unilateralitat real en un diàleg aparent.

Salvador Molins, CDR*bic

De la República Catalana a les Repúbliques dels PPCC

A continuació, uns apunts sobre la concepció de ERC del procés polític per assolir unes repúbliques independents, lliures i sobiranes dels Països Catalans a partir de la Ponència Política aprovada en la Conferència Nacional per la República Catalana els dies 6 i 7 de juliol de 2013.

La Resolució 5/X, de declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013 fou aprovada al Parlament de Catalunya amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Afirma que el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Si apliquem el mateix principi democràtic al País Valencià i a Ses Illes, tindríem que:

El poble del País Valencià té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà

El poble de l´Illa de Mallorca té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà

El poble de l´Illa de Menorca té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà… i així successivament. (continua…)

Així ho reconeix la Ponència Política de la que parlem (veure annex més abaix o documents adjunts), quan diu: La democràcia i l’exercici del dret a decidir d’aquestes comunitats, cadascuna amb el seu propi ritme i procés, és, en definitiva, l’únic procediment que pot completar l’articulació política de la nació…a partir del respecte a la voluntat de cada territori. Per a una part substancial del sobiranisme català, els Països Catalans constitueixen la nació catalana sencera; però cada part de la nació ha de poder decidir lliurement quina transcendència actual i quina traducció política vol atorgar a aquest fet…la mena de col·laboració que es pugui establir i els lligams de futur hauran de dependre sempre de la lliure voluntat política de les parts.

Però només planteja dues opcions a l´exercici d’aquest dret: la refeta completa de la resta de la nació, bé sigui amb la incorporació dels altres territoris al nou Estat constituït, bé sigui via la federació posterior dels territoris sota dominació francesa o espanyola, prèvia constitució de noves Repúbliques.

Aquests enraonamens es tornen a repetir més endavant: les estructures d’Estat que s’hagin de crear tinguin present la possibilitat que qualsevol altre territori històric de la nació catalana pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica afegir-se a la futura República o crear-ne un altre i confederar-s’hi.

Es a dir: Per una banda s’accepta el principi democràtic per als diferents territoris dels Països Catalans, però per altra banda no es visualitza la possibilitat d’unes repúbliques absolutament independents. Sembla que si una vegada t’independitzes d’Espanya i no et confederes, federes o integres en Catalunya ja, però ja, això no va bé.

Aleshores jo pregunto:

Què no serien tant, o fins i tot més Països Catalans, si una vegada repúbliques independents continuen plenament lliures i que cadascuna faci els tractats internacionals amb la resta del món que li done la gana, incloent, clar està, els països de parla catalana veïns?

A continuació annex

EXTRACTES RELATIUS ALS PAÏSOS CATALANS DE LA PONÈNCIA POLÍTICA DE LA CONFERÈNCIA NACIONAL DE ERC PER LA REPÚBLICA CATALANA CELEBRADA EL 6 I 7 DE JULIOL DE 2013

Bloc 1. Introducció: el context de la transició nacional(p. 7)

Encara que la gent d’Esquerra Republicana entenem que la nació catalana completa inclou el conjunt dels Països Catalans, també pensem i defensem que cadascun dels seus territoris històrics constitueix un subjecte polític específic i ha de disposar de la plena capacitat d’exercir el dret a decidir el seu futur. D’altra banda, és específicament a Catalunya on el suport a la independència ha guanyat un espai central en el debat públic i ha estat vinculat estretament a les aspiracions de transformació social i de construcció d’un nou estat. Per això, el procés de canvi que s’hi ha encetat pot produir un veritable capgirament democràtic i, en conseqüència, pot afectar de manera decisiva les expectatives polítiques dels altres territoris. Sens dubte, l’eventual independència de Catalunya ampliaria les oportunitats i les capacitats per reforçar els lligams de caràcter econòmic, social, cultural i polític entre els diversos territoris. Avui, la transformació política que viu Catalunya ja suposa un estímul per als moviments d’emancipació del País Valencià, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. La democràcia i l’exercici del dret a decidir d’aquestes comunitats, cadascuna amb el seu propi ritme i procés, és, en definitiva, l’únic procediment que pot completar l’articulació política de la nació.

3.3 Impactes i incerteses de l’eventual independència de Catalunya (p.15)

Si bé és cert que el conjunt de la nació catalana ha empentat per aconseguir un Estat català en una part del territori, el nou Estat haurà d’empentar per aconseguir la refeta completa de la resta de la nació, bé sigui amb la incorporació dels altres territoris al nou Estat constituït, bé sigui via la federació posterior dels territoris sota dominació francesa o espanyola, prèvia constitució de noves Repúbliques.

Bloc 4. Els fonaments de la República catalana

          1. Els vincles primordials del país (p. 60)

La Catalunya cosmopolita, diversa, complexa i oberta del segle XXI es proposa l’aprofundiment dels seus vincles amb les altres terres de parla catalana, constatant les arrels històriques comunes; l’empelt humà, cultural i lingüístic; la tradició de lligams comercials, polítics i institucionals; les interrelacions, els afectes, els suports i les solidaritats. Catalunya s’ofereix a compartir un fons nacional que considera comú i que vol desenvolupar amb vocació cooperadora i sense pretensió d’exclusivitat, a partir del respecte a la voluntat de cada territori. Per a una part substancial del sobiranisme català, els Països Catalans constitueixen la nació catalana sencera; però cada part de la nació ha de poder decidir lliurement quina transcendència actual i quina traducció política vol atorgar a aquest fet. El passat ofereix un ventall d’oportunitats i possibilitats. Però la mena de col·laboració que es pugui establir i els lligams de futur hauran de dependre sempre de la lliure voluntat política de les parts.

3. Estructures d’Estat i polítiques a desenvolupar amb relació als Països Catalans (p. 61)

En el procés encetat al Principat, que ha de culminar amb la constitució d’un nou Estat català en el marc de la Unió Europea, ni les Illes Balears, ni el País Valencià, ni la Catalunya Nord, ni la Franja, com tampoc Andorra, en seran protagonistes, però hi han de ser presents. Ser presents en el procés significa deixar clares les bases de la futura relació entre la nació catalana lliure i la que continuarà sota jurisdicció espanyola o francesa (o andorrana). També cal pensar quin paper haurà de tenir el nou Estat català en la resta de territoris catalans i quins drets han de tenir els ciutadans d’adscripció nacional catalana que quedin fora de l’àmbit territorial del nou Estat. En aquest sentit, caldrà que durant les negociacions amb l’Estat espanyol i amb la resta d’agents internacionals quedin clars els vincles culturals, sentimentals, socials, geogràfics, històrics i econòmics entre els territoris històrics dels Països Catalans. I expressar la voluntat que aquests vincles esdevinguin polítics quan la resta de territoris coincideixin, democràticament, amb aquesta voluntat. Per això, també convé que persones i entitats representatives dels diversos territoris siguin presents en el procés de la transició nacional i que les estructures d’Estat que s’hagin de crear tinguin present la possibilitat que qualsevol altre territori històric de la nació catalana pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica afegir-se a la futura República o crear-ne un altre i confederar-s’hi. En aquest sentit, també caldrà fixar objectius que hi ajudin, com ara:

— El reconeixement del dret dels habitants de la resta de territoris de la nació catalana d’identificar-se i ser acceptats i protegits com a catalans, com a espanyols o d’ambdues nacionalitats. Caldrà definir un marc especial de drets (ciutadania, atenció sanitària, accés a les universitats, condicions especials en transports i altres serveis).

— Facilitar la presència de la resta de territoris històrics en les institucions de l’Estat lliure mitjançant les seves organitzacions, entitats o associacions.

— L’establiment d’un ministeri o departament que s’ocupi específicament de les relacions amb els diversos territoris dels Països Catalans i impulsi polítiques i convenis amb institucions, entitats o empreses per promoure i desenvolupar el patrimoni compartit.

— L’Estat català promourà la llengua catalana a tots els territoris que els és pròpia, com també promourà la llengua occitana a la Val d’Aran. Així, qualsevol atac a la llengua, en qualsevol lloc, ha de ser respost políticament i jurídicament, si escau, pels organismes pertinents.

— La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la nova República. Tant el nou Estat com els seus mitjans i organismes públics difondran i divulgaran aquesta realitat comuna, mostrant les seves arrels i vicissituds amb exigència de rigor i respecte a la veritat històrica. Per això mateix caldrà impulsar l’articulació de l’espai comunicatiu català, format pels mitjans de comunicació de Catalunya i els mitjans de comunicació de la resta de territoris històrics dels Països Catalans.

— Caldrà també negociar amb els estats espanyol, francès i andorrà i impulsar la creació d’òrgans comuns de relació transfronterera per facilitar els intercanvis culturals i la imprescindible cooperació i especialització en àmbits com ara el de les infraestructures (portuàries, viàries, ferroviàries i aeroportuàries).

— A partir de la creació de les institucions del nou Estat català, s’impulsarà la creació d’alguna instància on puguin coincidir i estrènyer vincles càrrecs electes de tots els Països Catalans.

— El nou Estat posarà a disposició dels creadors culturals i artístics de la resta de Països Catalans els seus organismes de projecció exterior.

— El nou Estat promourà el reconeixement a totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nostra nació, en qualsevol del seus territoris.

En funció del model que s’adopti, la futura Constitució catalana haurà d’incorporar la definició i el marc complet de la nació, tenint en compte especialment aspectes com ara el reconeixement de la condició nacional als ciutadans dels altres territoris que lliurement ho reclamin o la inclusió d’una clàusula de reunificació (com van fer al seu moment les constitucions de la República Federal Alemanya —art. 23— o de la República d’Irlanda de 1937 —art. 3.

Mapa de les repúbliques dels Països Catalans

Mapa de les repúbliques dels Països Catalans

DESPERTEM: Un sol objectiu, una sola estratègia, un sol capdavanter.

 

El que els partits catalans no faran. Realment és picar en ferro fred.

LA PROPOSTA 1:

País o partit?

La gent ha sigut molt valenta fins ara. Ara els toca als partits polítics

Vivim en un estat de nerviosisme col·lectiu més alt de l’habitual en tota aquesta etapa de ruptura del sistema sorgit el 1978. Aquestes darreres setmanes assistim a una confrontació política que va molt més enllà del que és visible i que cada cop s’assembla més a la viscuda a partir de finals del 1976, en què la legalització dels partits polítics i la seva participació en les eleccions del 1977 van transformar la lluita per la ruptura democràtica en l’acceptació d’una transició dissenyada des del mateix franquisme.

Treure la gent al carrer durant anys i portar-la fins a l’1-O, fer-la protagonista del 3-O i després dir que no es podia seguir endavant perquè no estàvem preparats i no ens esperàvem una reacció tan violenta dels aparells de l’Estat no sembla lògic i hauria de tenir conseqüències polítiques importants. Altrament, l’aplicació del 155 en cap cas pot justificar el gir radical d’algunes forces polítiques que han volgut liderar tot aquest procés, a un pas d’acceptar les regles de joc imposades per l’adversari i entrant de ple en l’estratègia dissenyada pels que han judicialitzat el Procés i han aplicat el 155. Per aquest camí poden acabar cantant les excel·lències de la nova transició.

Uns ho volen fer servir per recosir el partit i ser el pal de paller d’una esquerra catalana dividida i desorientada. D’altres ho comencen a debatre per saber de quina mena d’organització s’han de dotar i quines propostes polítiques han de fer per treure el país de l’atzucac actual. Tots ells entestats a ser el partit hegemònic. Es necessiten però s’ignoren. Cada cop s’assemblen més, però no es volen reconèixer. Saben que han de sumar perquè, sense un dels dos, el projecte comú no és possible. En els passos que han fet i estan fent, es reconeixen fàcilment les petites estratègies de partit, encaminades a ser el primer de la classe. Guarneixen les seves propostes amb proclames més o menys grandiloqüents que sembla que parlen d’un projecte de país, però amb res que ens ajudi a entendre com hem d’encarar els grans reptes del segle XXI i, encara menys, amb res que aprofiti tot el que hem aconseguit, com a societat, i que no estem disposats a renunciar-hi.

Uns i altres necessiten protecció i temps per guarir-se les ferides i per construir un projecte de país que els torni a donar sentit i vida. Els més de dos milions de ciutadans que els hem votat els reclamem unitat perquè, entre moltes altres coses, entenem que aquesta és la millor medecina per als seus mals, el paraigua protector que necessiten i, alhora, la palanca que ens ha de permetre no abaixar la guàrdia i seguir endavant amb el procés per trencar democràticament amb un Estat injust, decimonònic, al servei d’una casta opressora disposada a tot per mantenir el seu poder.

Calen noves estratègies, noves propostes i nous aliats. Sens dubte. Però només podrem construir-les des de noves fórmules organitzatives en què tots els actors se sentin còmodes i en el mateix pla d’igualtat. En ple segle XXI, i en situacions de grans canvis com l’actual, els partits només són uns actors més. La seva escassa militància, les seves estructures antiquades i poc democràtiques -per poc participatives- i la debilitat dels seus lideratges els han convertit en la baula feble d’aquest procés de transformació.

En el que ens queda d’aquesta etapa de ruptura democràtica cal una organització política que intervingui electoralment d’una forma directa. Un ampli moviment polític, democràtic, transparent, participatiu, plural, amb capacitat d’escollir els seus candidats -en qualsevol convocatòria electoral- a través de primàries, a partir de circumscripcions (internes mentre no s’aprovi la llei electoral catalana) que garanteixin el contacte directe -i la disciplina de vot- entre electors i escollits…

La gent ha sigut molt valenta fins ara. Ara els toca als partits polítics. Han de sacrificar els seus interessos immediats pels del país. Sense aquest nou pas, la ruptura democràtica es convertirà en transició. Que la història no es repeteixi encara és a les nostres mans.

*Article firmat per Pere Pugès i Alícia Casals, Anna Salvans, Dolors Feliu, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Guillem López, Ignasi Faura, Imma Prat, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Josep Viana, Miquel Strubell, Pere Oriol Costa, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.

https://www.ara.cat/opinio/Pais-partit_0_2022997694.html

 

LA PROPOSTA 2:


“La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via Bàltica.”


La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via vers la Independència que van seguir els dels Països Bàltics.


Ens hem refiat dels partits polítics amb la falsa idea que la Independència de la Nació l’havien de fer ells com a partits -”partits”!?- – sempre partits! per pròpia naturalesa de partits- però això ha estat un error greu de l’independentisme català actual.


Els partits són per fer política però com a tals no serveixen per fer nació -o sigui, fer la independència-.


La Via Bàltica la va fer l’ANC d’aquells països veient que els seus partits -aliats de fet de l’URSS- no estaven per la feina.


Aquí passa el mateix, els partits pseudo autonomistes o pseudo independentistes digueu-li com vulgueu no estant per la feina o no hi estant plenament units, ni estant al cent per cent per la independència primant diàlegs amb Espanya i Referèndums de gran dificultat en tots sentits, primant, a més, pressupostos autonòmics i procediments lligats a la legislació de l’estat que ens sotmet, …


Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.

Fins que no tinguem o construïm això no ens mourem de lloc, i això no ens ho podem permetre, ni el Poble català ni els partits polítics catalans que creguin en la llibertat plena de Catalunya.