Esta història és molt meua: en diuen emprenedoria. La paraulota és un perfecte eufemisme per referir-se al fet de fer girar una roda que pot arribar a ser una llosa. Un camí pedregós, un no mirar al cel de nit per trobar-hi recer. La meua història d’empresari sempre ha tornat a mare, però ara… Ara m’enganyo pensant que n’he après. Idò, mai tant, n’he après tant que torno al quadern, a començar el projecte pel terrat. Perdó, he dit ‘projecte’, oi? Una altra paraulota, un altre eufemisme per referir-se al fet de tenir els recursos suficients per anar a fer la mà a la de tres. I narinant. Narinant, esta és la paraula amb la qual m’identifico. Narinant per no perdre la il•lusió del principi.
Me’n sortiré? Ah! Quan la nit és avançada arriba la pregunta mare: És possible? I aleshores la resposta és clara: Picaré pedra, estic disposat a mullar-me i a lluitar. Segur? I la família, et farà costat esta altra volta? Ah! Les espines punxen sempre, si jugues a temptar la sort. La sort és una mala aliada.
Però ara ja és tard. La sang em bull. L’ull de l’ambició no em deixa pensar amb claredat. Arriba l’hora dels números: del pla d’empresa, en diuen. Pla d’empresa? Això ha funcionat alguna volta? Tinc alguns amics que han fracassat malgrat haver pagat un pla d’empresa exhaustiu fins els topalls. Han fracassat com jo he fracassat. Perquè la clau és no comprar, sinó invertir en la producció. Solà, paio, que mos coneixem… Conèixer la mancança del mercat i estar disposat a cobrir este buit. Ara ja és tard per decidir si m’hi llenço o no. Ja no hi ha temps: és mitjanit i encara he d’acabar dos treballs del màster.
Solà, peus enterra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!