Totxanes, totxos i maons

Per una raó que de seguida explicaré, avui evocaré les guardioles de la meva vida. Un concepte que fins ara no havia comentat en aquestes Totxanes segurament perquè no tinc gaires records d’infantesa lligats a aquest estri dedicat a atresorar cèntims destinats a allò que abans es deia ‘iniciar-se en l’estalvi’.

Recordo alguna guardiola trencada a cops de mà de morter per buidar-ne el contingut. També em ronda una imatge molt etèria de mon pare a la taula del menjador burxant dintre de la guardiola, posada cap per avall, amb un ganivet per tal d’extreure a poc a poc la petita fortuna que allí s’hi guardava.

Suposo que les dates de Sant Josep -el meu aniversari- i Sant Joan -el meu sant- eren les més propícies per captar algun dineret. Després, un cop buidada la guardiola, portàvem els diners a una oficina de la Caixa que era a la cantonada de la Ronda de Sant Antoni amb el carrer Urgell, a tocar del mercat de Sant Antoni. Allí un senyor darrere d’un taulell comptava les monedes i els bitllets i anotava a mà l’import ingressat en la meva llibreta d’estalvi, una llibreta apaïsada que m’encantaria haver conservat. I a més a més els interessos que anava afegint cada mig any, si he de fer cas al que em va dir mon pare un dia que el vaig interrogar sobre el tema.

Ara que he esmentat la trencadissa d’alguna guardiola m’ha vingut a la memòria la Magdalena, cosina segona de mon pare, que tenia una botiga de plats i olles al carrer del Parlament, a tocar del Paral·lel. Recordo que la visitàvem de tant en tant i que sempre saludàvem la tia Ventureta, una dona molt vella (suposo que era la mare o la sogra de la Magdalena) permanentment vestida de negre i asseguda en un racó de la botiga. Mon pare ens havia explicat que la van ferir durant la guerra: anava pel carrer quan es va trobar enmig d’una disputa entre faccions enfrontades i una bala perduda la va ferir en una cama. Una ferida que només es va poder resoldre tallant arran del genoll i posant-li una peça de fusta. Dic tot això perquè és molt possible que les guardioles de terrissa que usàvem fossin comprades en aquella botiga familiar.

El concepte de fer guardiola el vàrem reprendre molts anys després l’A. i jo amb un objectiu molt concret. Planejàvem visitar Nova York el mes de juliol de 1992 i ens feia molt il·lusió contractar un helicòpter per fer una visita a la ciutat a vista d’ocell. Amb aquest objectiu vàrem començar a posar en una guardiola totes les monedes que arribaven a les nostres mans de l’edició especial que es va fer arran del Campionat Mundial de Futbol de 1982.

Eren peces de 50 cèntims i d’1, 5, 25, 50 i 100 pessetes i era estrany el dia que o l’A. o jo no en posàvem alguna a la panxa de la guardiola. Una guardiola que en aquella època ja era de plàstic i amb un tap a la base per buidar-la ràpidament i sense fer estralls. Ara mateix no recordo quants cèntims vàrem aplegar; el que sí que puc assegurar és que gràcies a aquest estalvi fet a poc a poc vàrem fer la passejada en helicòpter per Nova York que tant desitjàvem.

L’any 2021, mentre preparàvem la primera visita a Itàlia amb la Mila (a Venècia) se’ns va acudir una solució similar per tal d’aplegar alguns diners que la noieta fes servir com ‘argent de poche’, que diuen a França, i els administrés a la seva conveniència. El mètode, si fa no fa, era el mateix de Nova York però amb adaptacions als nous temps. La guardiola era una peça de disseny que havíem comprat al Macba (vegeu la fotografia de sota) i les aportacions les fèiem (i les fem encara) aplegant totes les monedes de 0.10, 0,20, 050, 1 i 2 euros que arriben a les nostres mans i que ens semblen brillants com si fossin acabades de fabricar. Pot semblar un criteri ben estrany però el primer any la recapta va ser d’uns vuitanta euros i ara mateix, a dos mesos de anar tots tres cap a Nàpols, ja tenim una mica més de cent euros recollits.

Ahir al matí vàrem fer el primer recompte i mentre burxava amb la punta d’un ganivet pel forat de sota la guardiola per descarregar el seu contingut em va venir al cap la imatge de mon pare i tot seguit, a raig, aquesta batalleta sobre les guardioles de la meva vida. Poques, com heu pogut veure, però ben especials.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!