La de coses innecessàries i inútils que vaig fent al llarg de tot el dia per a la fi aconseguir que ja no em quede temps de fer res important i precís…
Anem a pams… si jo, amb quatre lletres em costa ja memoritzar un nom, amb cinquanta-vuit… com hòsties vos dic que m’agradaria visitar aquest poble del País de Gal·les???
Per cert, la traducció seria una cosa així com: «Parròquia de Santa Maria a la fondalada de l’avellaner blanc prop del remolí ràpid i de la parròquia de Sant Tysilio de la gruta roja»…
De sobte penses que tres anys enrere queda molt lluny i un minut després creus que va ser sols despús-ahir…
Ja no sé si és bipolar el meu estat anímic o simplement que la meua neurona va a la seua bola depenent de la digestió… si el temps juga amb nosaltres o a l’inrevés…
El temps és un bosc espés, consistent i dens on els records van entrant a poc a poquet pel contorn de les claredats… i enganxant-se, inexorablement amb les branques…
Torres de Quart i muralles #València, juliol 1808… el passeig de Ronda (hui Guillem de Castro)… hort del convent de Sant Felip a l’esquerra… convents de la Corona i del Corpus al fons… gravat de l’anglés H.Swinburne…
… i vistes des de… la part contraria… des de dins… i de cara…
Tot i ser un municipi tan jove, l’Eliana és un poble amb una gran profunditat històrica que, a poc a poc, anem descobrint. Amb aquest llibre hem recuperat quasi tres segles d’història elianera que restaven invisibles, amagats darrere el palau que els marquesos de Casa-Ramos i de Càceres van edificar en aquest racó assolellat de la Vallbona.
Ja ens podem traslladar al s. XV, on trobem el primer indici: la Taverneta, lloc de pas, lloc de parada, lloc de trobada. I al s. XVI apareix l’Eliana, fruit de la conjunció de tres astres: Jaume Xerta, que crea un nou mas, amb noves terres i séquies dedicades a la vinya; el pare Carrança, que compon el nom de l’Eliana, una ofrena al profeta Elies, pare de tots els carmelites, i finalment, la gran figura de na Leonor de Noronya, la dona generosa que feu possible el naixement de l’Eliana.
El s. XVII representa el creixement, bancal a bancal, d’aquell primer mas, i també apareix el molí de l’Eliana, un element que revolucionarà aquella masia agropecuària cap a plantejaments econòmics i demogràfics nous: els arrendaments.
El s. XVIII és l’inici de l’urbanisme elianer, les primeres cases, els primers carrers, els pous, els forns, tot comença a existir i a madurar.
Al segle XIX, l’Eliana és ja un poble que viurà encara moments aflictius, la desamortització i la desaparició del darrer carmelita: fra Josep Motxolí. Però serà, alhora, el moment de la represa final: el marquesat, la industrialització, la nova parròquia, el repartiment de terres i el naixement del municipi.
Una campana, Maria, és un fidel testimoni de tot aquest passat. Ara està al campanar anunciant els moments vitals del dia, com fa des del s. XVII, i des d’allí regeix i governa el dia a dia de l’Eliana, gent de campana.
L’acte de presentació del llibre va estar presidit per Salva Torrent, l’alcalde de l’Eliana. Rafa Desco, el president del CEL, presentà els autors, Vicent Rubio i Joan Bell-lloc, i dirigí l’acte.
Accedir a l’Episodi 6 de la Tercera Temporada, “L’Eliana, del pare Carrança a la desamortització de Mendizábal”, des de les següents plataformes de podcast:
De menut, finals 60 i principis 70, un dia a l’estiu els de Llíria anàvem a la platja de les Arenes. Amb el trenet sacsejats cap al Pont de Fusta i després el del Cabanyal: eternes 2 hores i mitja anar i altres tantes tornar: cremats però amb la felicitat d’haver palpat la mar…
… un “estiu” de març m’ha retornat un fum d’anys enrere… i per això altres tres instantànies… aèria de com era eixa zona el 1920 i l’entrada a la zona del balneari… als seixanta, els bars d’abans per la porta principal…