Tombant pel Mascançà

Fa ven just un mes, a Sidamon, es va presentar el projecte Cellers de Sidamon (vídeo).

Darrera la proposta hi ha, entre altres, Sebastià Garralón, una esperit inquiet en la recerca de la història local de les comarques de Ponent.

Al vídeo s’explica que s’està referenciant i recollint dades de diversos cellers de Sidamon (una dotzena a l’hora d’editar el vídeo i uns quants pendents per fer).

Una proposta interessant d’una part important de les cases antigues, que moltes vegades han quedat oblidades o, físicament, esborrades amb la modernització dels edificis.

Estaria bé, una vegada enllestit el recull de Sidamon, fer-ho extensiu a altres municipis del Pla d’Urgell i poder comparar tipologies de construcció i usos (si es dóna el cas).

Sempre m’ha semblat fascinant el que s’amaga sota els nostres peus…

Abans de que s’acabi el mes, la dita del febrer del calendari de la Plataforma per la Llengua: Es pensa que ve de ses 7 cases.

Gairebé semblaria que parla del bonic poble del Ripollès (on vam menjar en un restaurant, fa anys, uns canelons que semblaven fets a casa… quan a casa es feia el rostit pel canalons, vaja), però l’article salat «ses» en fa pensar en les Illes.

Allà, segons la definició, es fa anar aquesta dita quan «qualcú vol fer veure que té una posició social o econòmica més elevada de la que té realment».

Bé, un altre mes passat de l’any de l’esperança. A veure si el març és millor…

Tot i que és una dita que serveix pels dos mesos, el cert es que arriba un mes tard.

Bé, la dita és «La neu al gener, s’asseu com un cavaller. La neu al febrer, fuig com un ca llebrer».

És la que encapçala el mes de gener al calendari que publica la Plataforma per la Llengua. Una iniciativa que, si mal no recordo, es repeteix per tercer any i que ens mostra dites d’arreu del país.

En aquest cas, la considera pròpia de la Catalunya Nord i ens recorda que la neu que cau al gener li costa de fondre (prou que ho van viure aquest gener) mentre que si neva al febrer es fon molt més de pressa.

Aviat, la del febrer…

És una manera de dir… en tot cas la primera boira de la tardor… que en certa manera és l’inici de l’any pagès, una vegada que gairebé tot ja està recollit.
Ah!… de fet, la imatge és d’ahir divendres, 30 d’octubre. Una boira baixa amb el sol traient el cap  i que aviat la va esvair.

Tot i que fa anys que la part més important es fa amb productes fitosanitaris (aclarit químic), tard o d’hora es fa una passada manual, per aclarir. Es a dir, treure l’excés de fruits i els que presenten defectes.

De fet, encara és d’hora (per aquí no acostumen a aclarir fins entrar el juny), però una passada ràpida, ara. per la part alta et permet veure com es presenta la collita en una part de l’arbre de difícil accés. I al mateix temps, veure l’estat de la fruita…i les pomes que ja s’han tret ara, no caldrà treure-les després…

Fa un temps s’hauria fet estrany (de fet gairebé impossible) veure, en el darrer tram de maig, un tros preparant-lo per sembrar.
Avui, els cicles curts (i els llargs per l’altra banda) del panís ho permeten. I que el pagès pugui preparar la terra segons les seves necessitats o possibilitats… i amb el que ha plogut, potser podrà sembrar de saó i tot.

Treure llucs ara a la primavera és d’aquestes feines que sempre he sentit opinions diverses, sobre si cal o no fer-les, si li és bo o no, a l’arbre.

Fa temps que deslluquem, sobre tot en les Galaxy (una varietat de poma gala). Ho fem per treure-li ombra i que el sol entri més bé, dins de l’arbre, i la poma agafi color. És una feina que si es fa ara, amb el lluc encara tendre, és ràpida i de bon fer. Si li saps veure l’orientació del lluc, es trenca de pressa (i de fet, si es tendre, es trenca facis com ho facis). Al principi es feia anar estisores d’esporgar. Fa temps que fem anar les mans amb uns guants de pell i anar fent via.

Els llucs són els brots tendres que surten a les rames i que, amb el temps, esdevindran rames. Els que traiem ara són el que pugen amunt o que veus que fan massa tap i no han de ser útils.

Hi ha diverses maneres d’anomenar-los, a més de llucs: xupons (perquè xuclen la saba de l’arbre ), cavallers (perquè van muntats damunt de la rama). Amb tot, encara que no la faci anar, sempre he tingut en estima una que em va dir mon pare: estudiants… que me la va dir quan vaig plegar d’estudiar.

Fa temps, molt, que vaig descobrir les aventures del Drac Català, un superheroi creat per Carles Roman. Fins i tot vaig arribar a parlar amb l’autor en un Saló del Còmic de Barcelona…

El projecte, però va quedar aturat. El Carles va dir que tenia altres prioritats i, suposo, que en un món tant difícil com és el del còmic (i més en català) s’ha de donar via al que et marca un millor camí.

Ara, fa uns dies, vaig descobrir un projecte de micromecenatge (a Verkami) del segon,,, el segon! volum del superheroi… i jo badant…

S’ha de dir que la xifra mínima ja s’ha aconseguit (és a dir, el segon volum sortirà editat) però encara faltaria alguna aportació més per aconseguir algun altre repte que hi ha dins del projecte.

Si us animeu, encara teniu unes 40 hores (quan escric això) em sembla que fins el dimarts, 19, diria que a migdia. Si us agraden els còmics, les histories de superherois i escrit en català, aquesta és la vostra oportunitat… l’Albert Roure no us defraudarà…ah! que no sabeu qui és l’Albert Roure…

A banda, de l’autor, Carles Roman, us recomano el seu canal de Youtube, Produccions Nicinc on, durant aquestes setmanes de confinament han anat publicant (la Beni i el Carles) vídeos ensenyant a dibuixar. Molt interessant i divertit.

po: a mena d’apunt a peu de pàgina, no se si la salut del còmic en català es bona o dolenta però, coses se’n publiquen i projectes en van sortir. Fa poc es va tancar, amb èxit, el de Curtis Hill. A mi se’m va escapar…no deixis que se t’escapi el Drac Català.

A l’Assumpció i al Vicent en els 25 anys de VilaWeb.

Per molts anys i gràcies!

Fa un temps vaig descobrir lo dels Urban Sketchers. Fet i dit, són persones dibuixant (la majoria de les vegades en grup) escenes de carrer (edificis, persones, animals…). Literalment seria fer esbossos de dibuix encara que, a poc que s’hi posin i tinguin una mica de temps, n’hi ha molts que fan veritables (i espectaculars) dibuixos.

I, ves per on, vaig descobrir que existia els Dibuixa a Lleida-Urban Sketchers Lleida. I el mes passat vaig poder assistir a una trobada d’aquest grup de dibuixants (afeccionats i professionals, aquí no et demanen cap currículum) en un dels llocs emblemàtics de Lleida, el Castell de Gardeny.

Gràcies a la Núria i a l’Olga, de Turisme de Lleida (que també ens farien una visita guiada), vam poder gaudir del castell per nosaltres (una vintena llarga dibuixant) un matí de dissabte fresc i assolellat (encara no havia arribat la boira) de desembre.

La recepció va anar acompanyada d’un petit concert del jove grup CPTET i que uns quants van immortalitzar en els seus dibuixos (no és el meu cas, el meu domini del dibuix del cos humà deixa molt que desitjar).

Els qui no ens hi vam quedar (o quan van enllestir el dibuix musical) ens vam anar repartint pels diferents espais exteriors del castell. Tant el mateix castell com el seu entorn ofereixen moltíssimes vistes per dibuixar. I és que els nostres avantpassats sabien molt bé on es posaven i el turó de Gardeny ofereix unes panoràmiques (i un control) espectaculars sobre tot el territori que envolta Lleida.

El protagonista, però, de la majoria de dibuixos seria el Castell de Gardeny. El seu exterior, en bona part (tret dels del concert), ja que el dia prestava a gaudir del sol mentre es dibuixava.

Passat migdia, ens va fer una visita guiada (malauradament més curta del que hauríem volgut, però alguns havien de marxar) pel voltant i interior del Castel,l que ens va fer descobrir espais i detalls que ens obligaran a tornar un altre dia.

La foto final de grup va servir per veure que havia fet cadascú. I vaig poder veure que n’hi ha molts que de sketch, poc, i de dibuix, molt. I es que hi ha gent que en sap molt…a veure si se m’encomana.

Abans de que se m’oblidi. El dissabte, 19, hi ha una trobada a Santa Oliva (Baix Penedès). Alguns dels que l’organitzen, de Tarragona Dibuixa, van venir a Lleida i (ens) van convidar a participar-hi.

Per cert, de la trobada al Castell de Gardeny podeu veure imatges al compte de Facebook que té el grup, aquí i aquí. Fa poc també han obert compte a Twitter i a Instagram.

Urban Sketchers

Per si us ha fet mandra entrar a l’enllaç de dalt, els Urban Sketchers surten a partir d’una iniciativa d’un barceloní, Gabriel Campanario (pàgina professional -molt interessant-, Twitter, Instagram i Facebook), que viu a Seatlle (als EUA, des del 1998) i que al 2007 va començar a donar forma (amb altres) a aquest fenomen o moviment que promou mostrar el món a partir del dibuix fet in-situ.

Tot i que el sol hi pica de valent, l’aire hi passa fresquet i et permet gaudir d’una vista impressionant de la plana d’Urgell.

Els nostres avantpassats sabien buscar llocs privilegiats i el Tossal de les Tenalles de Sidamon ho és. De fet gairebé tant alt (i a tocar) com el cim de la comarca, la Fita Alta (287 metres). Pot semblar poc, però en una terra plana, és una veritable atalaia.

Avui hi he anat per celebrar el primer aniversari dels Amics del Tossal de les Tenalles, un intent de gent de les nostres contrades per dignificar el que hauria de ser l’espai històric més emblemàtic del Pla d’Urgell. Sembla que entre els Amics, l’Ajuntament de Sidamon, la Diputació de Lleida (fan falta calés) i algú més s’està afilerant perquè el Tossal sigui quelcom més que un espai tancat ple d’herbes.

La visita ha estat una bona ocasió per retrobar amics, fer-n’hi de nous, intercanviar teories, aprendre dels que en saben més…

El taller d’escriptura ibèrica ha cridat l’atenció dels presents i el tast ibèric (que no d’ibèric, cal deixar clar) ha ajudat a acabar de passar el matí damunt del Tossal, que a tingut un punt final a l’espai museístic que s’està fent a Sidamon.

Per cert, un tast ibèric on algú ha fet notar que hi havia algun menjar que els nostres avantpassats no van tastar ni de lluny. Això no ha estat impediment, però, perquè de patates fregides en quedessin ben poques.

I deixo pel final (perquè potser molts ja s’hauran cansat de llegir i em fa certa vergonya) per dir que és la primera vegada que he pujat al Tossal de les Tenalles. Tant de bo que en la propera que hi vagi (i que sigui ben aviat) l’espai sigui visitable i els molts projectes plantejats s’hagin iniciat.

Notícia relacionada: La jornada dels Amics del Tossal de les Tenalles de Sidamon reivindica la recuperació d’aquest espai ibèric

Al 2007, la Diputació de Lleida (conjuntament amb nombroses entitats) va publicar un calendari de sobretaula, que portava per nom Calendari del Món.

A banda de la seva mida generosa (un full per a cada dia), el que ha fet que des de fa deu anys el mantingui en el meu escriptori són els dibuixos de l’Ermengol que, puntualment, acompanyen alguns dies.

Alguns representen fets culturals o religiosos (Sant Jordi; l’inici de l’any musulmà, del xinès o del cristià; la Setmana Santa; el Ramadà…), però la majoria commemoren un fet polític: en alguns casos, la diada nacional, però, en la majoria, el dia de la independència de nombrosos països.

Quan poca gent hi pensava, el calendari de l’Ermengol (que és com jo li dic) ens recordava que molts, la majoria, de països del món han esdevingut independents per la voluntat de la seva ciutadania.

Si mai repeteix calendari, l’Ermengol tindrà, de l’any que avui marxa, un munt de dies per recordar que el 2017 va ser l’any en que els catalans van decidir ser catalans… i si no, temps al temps… Bon 2018 a tothom!

Fa un parell de setmanes que Cervera és Vila del Llibre (la segona que hi ha a Catalunya, després de Bellprat) .

Va ser una bona ocasió per tafanejar els nombrosos llibres que les editorials (una trentena) van parar pel carrer Major.

Veure cares conegudes com Màrius Serra, Antonio Baños, Jordi Borràs (un dels bons fotoperiodistes del país) o Martí Gironell (de fet, hi havia una vuitantena d’autors convidats)

Fer-la petar una estona amb Josep Gelonch, ara que farà deu anys que es va embolicar de valent (amb Jaume Graus i Jordi Quer) a tirar endavant l’Editorial Fonoll (que gairebé en porta vint rutllant). I amb Josep Camps que ha tingut cura de «Tres nits» (publicat per aquesta editorial junedenca) de Ramon Xuriguera (ara que fa 50 anys de la seva mort).

Embadalir-se una estona amb l’exposició d’ex-libris dedicats al Quixot (vaig fer tard a la trobada d’intercanvi de punts de llibres…).

Espais i contacontes dedicats al Petit Príncep, autors-rapsodes llegint la seva obra, aparadors dedicats als llibres, tallers diversos i per a totes les edats, presentacions i xerrades…un munt d’activitats (una seixantena) concentrats en dos dies dedicats plenament als llibres.

I si us vareu perdre aquesta festa dels llibres, com a mínim us queda «Els Encants dels llibres», la reconversió de l’antic local del Museu del Blat reconvertit en una llibreria d’ocasió que, així ho van explicar els que en tenien cura, obrirà els caps de setmana. A més de l’activitat mensual que, si més no, els responsables de Vila de Llibre han anunciat a la seva web. Tot plegat una bona excusa per atansar-se a la capital de la Segarra.

Per cert, la propera Vila de Llibre serà Montblanc, la capital de la Conca de Barberà, el 25 i 26 de març de 2017.

Afeccionat al paper imprès, sempre m’aturo davant dels quioscos o aparadors de les llibreries… això quan no hi puc entrar.

A la Llibreria Dalmases de Mollerussa (ja fa anys que van celebrar els 75 anys oberts) hi ha un valor afegit. A la vora dels aparadors principals de l’entrada, en la mateixa façana hi ha un parell d’aparadors de paret.

Fa uns temps que la Núria els va omplint amb cartells informatius però també altres papers (retalls de premsa, fotografies, dibuixos…) i un petit mapa dels Països Catalans en relleu que fan que pagui la pena aturar-s’hi una estona. Sense pressa.

La boira fa un parell de dies que senyoreja per la plana d’Urgell. Un temps ideal per tastar les castanyes que couen els membres del cau del Palau d’Anglesola.