Tombant pel Mascançà

Fa uns dies, VilaWeb va publicar una notícia on parlava de Notable People, una pàgina on hi ha un mapa interactiu amb això, les persones més notables, més famoses de cada ciutat, poble… del món.

I mirant al Pla d’Urgell podem trobar que, si ens guiem pel grafisme (els més famosos, entre els famosos, surten amb una mida de lletra més gran) el personatge més popular del Pla d’Urgell és el futbolista Bojan Krkić que, sense entrar en polèmiques locals, es situa a Linyola.

El món cultural és el que té més representants amb el filòleg Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell) i el lingüista Sebastià Serrano (Bellvís, encara que posen el seu nom damunt del poble dels Arcs, del mateix municipi), l’escriptora Maria Mercè Marçal (Ivars d’Urgell) i el periodista Carles Porta (Vila-sana).

Segueixen els polítics, amb Miquel Badia (Torregrossa) i Joan Reñé (Fondarella). I també hi ha un eclesiàstic, el beat Antoni Dalmau (Miralcamp), i un altre esportista, Ramon Moya (Castellnou de Seana).

La capital del Pla d’Urgell, Mollerussa, te a l’empresari Antoni Brufau.

I Barbens, Golmés, el Palau d’Anglesola, el Poal, Sidamon i Vilanova de Bellpuig no tenen, a l’hora d’escriure aquest apunt, ningú prou famós com per sortir anomenat…

Després de la revetlla de Sant Joan…

fins i tot les formigues descansen després de la gresca…

Bona Diada dels Països Catalans!

Poques vegades m’he trobat amb la muda d’una serp.

Impressiona veure aquest tros de pell, buit, un punt esquarterat, la forma del record del que ha estat… i del que deu ser la nova pell, la nova serp que ha sorgit de dins.

Més de quatre anys han passat entre la celebració de la jornada «Territori i poblament a la Plana Ilergeta», que el Grup de Recerques de les Terres de Ponent (GRTP) va organitzar a Sidamon, i la presentació del llibre que recull els treballs presentats en la mateixa (tot i que l’any passat ja estava publicat).

L’historiador Ignasi Garcés; el president de l’Associació d’Amics del tossal de les Tenalles, Sebastià Garralon; el president del GRTP, Miquel Torres i l’alcaldessa de Sidamon, Dolors Tella, van intervenir en la presentació que es va fer a la sala d’actes de la casa de la vila de Sidamon i que va omplir les places disponibles.

El llibre forma part del projecte Ilergèsia, que espera altres dos publicacions a partir d’altres jornades. Una bona proposta per descobrir el món ibèric a Ponent, centrat en especial en les ilergetes i que per primera vegada inclou la relació amb els ilergets de la Franja.

Pel que fa al Pla d’Urgell, interessants els treballs de Sebastià Garralon sobre els caps clavats, un costum un punt macabre dels ibers, o el Tossal de les Tenalles de Sidamon, el referent (oblidat i ara camí de la seva reivindicació) del món iber al Pla d’Urgell.

Helena Rufat (Torrelameu, 1967) s’estrena en poesia i ho fa per la porta gran amb «Les certeses» (Pagès Editors), un conjunt de poemes amb els quals va guanyar, l’any passat, l’XI Premi Nit de Poesia al carrer de l’Ametlla de Mar.

Dimecres es va presentar el llibre al Centre Cultural de Mollerussa (foto de l’Ajuntament de Mollerussa), la ciutat on viu, en un acte en els que hi van intervenir, a més de l’autora, el filòleg Josep Camps (autor del pròleg del llibre), i l’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona.

Josep Camps ha destacat que Rufat ha sabut mostrar versatilitat i ganes de sortir de la zona de confort centrant-se en la poesia després d’haver publicat dues novel·les. També n’ha destacat la saviesa cultural que evidencia amb constants referències literàries, el fet de tenir ofici, l’experiència vital de passat i present, la intel·ligibilitat de la seva literatura i el futur que albira, ja que ja treballa amb noves propostes literàries per sorprendre el públic lector.

Per la seva part, l’alcalde Solsona ha destacat el “renaixement cultural de Km0” pel qual passa Mollerussa amb una important producció en els darrers anys de literatura d’autors i autores de casa. Així mateix, ha convidat a la ciutadania a participar dels actes de celebració de Sant Jordi a Mollerussa, els quals precisament donen protagonisme a la poesia.

Per si ho llegiu abans (o durant) de Sant Jordi

Tot just per la Diada de Sant Jordi, la Biblioteca Comarcal Jaume Vila ha organitzat una jornada completa per celebrar-la. Una jornada que començarà a dos quarts de 10 del matí a la plaça de Manuel Bertrand amb la tradicional Marató de Lectura en veu alta que enguany fa deu anys. Tindrà la poesia com a protagonista i hi participarà presencialment alumnat de tot els centres escolars de la ciutat.

La celebració seguirà a les 6 de la tarda amb l’estrena del pati de Cal Jaques per acollir tallers familiars per aprendre a elaborar ex-libris. Les places per participar en aquests tallers són limitades i les reserves es podran fer mitja hora abans de l’inici de l’activitat a l’entrada de l’edifici, al qual s’accedeix per un carreró des del carrer de Jacint Verdaguer.

Per completar la celebració, des de la biblioteca s’anima a la ciutadania a participar en la Marató de Lectura gravant-se llegint un poema per compartir-lo a les xarxes socials amb les etiquetes #MaratodePoemesSantJordi21 #Mollerussa #municipilector. En aquesta marató virtual, per Sant Jordi es presentarà també un vídeo que recull un poema conjunt fet en col·laboració amb tots els centres escolars.

Hi ha qui diu que l’escriptor perd el control, sobre el significat del que ha escrit, en el moment que publica i es llegeix la seva obra… que passa a mans del lector.

Però, quin control en té abans d’escriure i, a més, quan es tracta d’un encàrrec?

A banda de que li suggereixin el tema… qui paga, mana?, com fa al dita, sobre el contingut? O l’autor és amo i senyor en quant és el que signa i, per tant, dona la cara (o el prestigi, si és que el té) pel que s’ha escrit?

Tractat d’Esmenalogia, de Renat de Rossinach, sorgeix a partir de quan el que paga i el que cobra no s’acaben de posar d’acord sobre com encarar un article (en aquest cas de Turisme Rural) per una revista.

No se si el tema pot semblar banal però és el detonant que porta a Renat de Rossinach a parlar, reflexionar, emprenyar-se, fer broma i buscar la complicitat del lector en prop d’un centenar de pàgines que tracten del turisme rural, sí, però també de cert poder (o de les persones que l’ostenten) i altres temes que van sorgint en un text que, quan li agafes el punt, t’ho passes molt bé.

Per cert, si enlloc d’un llibre fos una pel·lícula, abans o després de la mateixa, s’hi podria posar (pel que tinc entès) «basat en fets reals» (ni que siguin explicats només des d’una sola banda).

Del pseudònim Renat de Rossinach trobem poca cosa a la xarxa. Un canal de YouTube on s’esgruna el llibre en petits videoclips. O un compte de Facebook. I la plataforma (ara no em ve de gust posar el nom… ves quina ruqueria, però m’ha agafat així…) on, si no tinc mal entès, és l’únic lloc on es pot comprar el llibre (en format digital i físic), que pel que sembla, és el primer que escriu amb aquest nom o, més ben dit, pseudònim.

Bona lectura i bon humor… que no faltin!

Fa tres dies que els pètals de les pomeres es van obrint (els dels presseguers i altres pinyols ja fan alguna setmana i els de les pereres, entremig).

Enguany coincidiran amb uns dies que marquen gelades. Mala peça al teler.
A veure com anirà …

Després de la grisor hivernal i les primeres pinzellades de verdor de les fulles inicials, els punts de color rosa vermellós marquen l’estat (fenològic) previ a l’esclat floral de les pomeres.

Escatxics de color que anuncien el final de l’hivern i l’arribada de la primavera (tot i que les previsions marquen un canvi de papers a final de setmana, amb el traspàs estacional ).

En tot cas, un anunci més, en forma de color, de que la natura no s’atura mai.

L’any passat, el lliurament del Premi de Poesia Maria Mercè Marçal (i que va guanyar, per primera vegada, un autor del Pla d’Urgell, Jaume Suau, amb “Ulls de cugula“) va ser el darrer acte social rellevant (potser seria més adequat dir multitudinari, però unes 400 persones en un sopar no se si s’adiu a aquest qualificatiu) que es va fer al Pla d’Urgell abans del confinament.

Poc podíem pensar que, un any després, encara seguiríem mig confinats. I que el sopar on es lliura el premi quedaria limitat a un acte retransmès via YouTube (mirant la part positiva, dóna més opcions de ser visualitzat).

En tot cas no treu rellevància a Josep Ballester (Alzira, 1961) estar el guanyador del XXIII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal amb l’obra «El llibre dels somnis» (títol amb que s’ha presentat a concurs el poemari guanyador).

En el lliurament, l’autor ha recordat com va conèixer M.M.Marçal o el llegat dels poetes de l’Alzira mora. Per la seva part, el membre del jurat, Ramon Rubinat, ha llegit el text escrit per la secretaria del jurat, Àngels Marzo (que no ha pogut assistir a l’acte), on es fa semblança amb el «Llibre del fets» de Jaume I» i el poemari de Josep Ballester. I es que, com s’ha dit en el parlaments, els somnis són part important del poemari guanyador.

Aquest i altres detalls els podeu seguir en el vídeo de l’acte de lliurament del premi, que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en honor a la poetessa d’Ivars d’Urgell, i que publicarà Pagès Editors en la seva col·lecció Biblioteca de la Suda.

Enguany s’havien presentat 55 obres a concurs.

Fa ven just un mes, a Sidamon, es va presentar el projecte Cellers de Sidamon (vídeo).

Darrera la proposta hi ha, entre altres, Sebastià Garralón, una esperit inquiet en la recerca de la història local de les comarques de Ponent.

Al vídeo s’explica que s’està referenciant i recollint dades de diversos cellers de Sidamon (una dotzena a l’hora d’editar el vídeo i uns quants pendents per fer).

Una proposta interessant d’una part important de les cases antigues, que moltes vegades han quedat oblidades o, físicament, esborrades amb la modernització dels edificis.

Estaria bé, una vegada enllestit el recull de Sidamon, fer-ho extensiu a altres municipis del Pla d’Urgell i poder comparar tipologies de construcció i usos (si es dóna el cas).

Sempre m’ha semblat fascinant el que s’amaga sota els nostres peus…

Abans de que s’acabi el mes, la dita del febrer del calendari de la Plataforma per la Llengua: Es pensa que ve de ses 7 cases.

Gairebé semblaria que parla del bonic poble del Ripollès (on vam menjar en un restaurant, fa anys, uns canelons que semblaven fets a casa… quan a casa es feia el rostit pel canalons, vaja), però l’article salat «ses» en fa pensar en les Illes.

Allà, segons la definició, es fa anar aquesta dita quan «qualcú vol fer veure que té una posició social o econòmica més elevada de la que té realment».

Bé, un altre mes passat de l’any de l’esperança. A veure si el març és millor…

Tot i que és una dita que serveix pels dos mesos, el cert es que arriba un mes tard.

Bé, la dita és «La neu al gener, s’asseu com un cavaller. La neu al febrer, fuig com un ca llebrer».

És la que encapçala el mes de gener al calendari que publica la Plataforma per la Llengua. Una iniciativa que, si mal no recordo, es repeteix per tercer any i que ens mostra dites d’arreu del país.

En aquest cas, la considera pròpia de la Catalunya Nord i ens recorda que la neu que cau al gener li costa de fondre (prou que ho van viure aquest gener) mentre que si neva al febrer es fon molt més de pressa.

Aviat, la del febrer…

És una manera de dir… en tot cas la primera boira de la tardor… que en certa manera és l’inici de l’any pagès, una vegada que gairebé tot ja està recollit.
Ah!… de fet, la imatge és d’ahir divendres, 30 d’octubre. Una boira baixa amb el sol traient el cap  i que aviat la va esvair.

Tot i que fa anys que la part més important es fa amb productes fitosanitaris (aclarit químic), tard o d’hora es fa una passada manual, per aclarir. Es a dir, treure l’excés de fruits i els que presenten defectes.

De fet, encara és d’hora (per aquí no acostumen a aclarir fins entrar el juny), però una passada ràpida, ara. per la part alta et permet veure com es presenta la collita en una part de l’arbre de difícil accés. I al mateix temps, veure l’estat de la fruita…i les pomes que ja s’han tret ara, no caldrà treure-les després…

Fa un temps s’hauria fet estrany (de fet gairebé impossible) veure, en el darrer tram de maig, un tros preparant-lo per sembrar.
Avui, els cicles curts (i els llargs per l’altra banda) del panís ho permeten. I que el pagès pugui preparar la terra segons les seves necessitats o possibilitats… i amb el que ha plogut, potser podrà sembrar de saó i tot.