Trobada dels Urban Sketchers Lleida al Castell de Gardeny

Fa un temps vaig descobrir lo dels Urban Sketchers. Fet i dit, són persones dibuixant (la majoria de les vegades en grup) escenes de carrer (edificis, persones, animals…). Literalment seria fer esbossos de dibuix encara que, a poc que s’hi posin i tinguin una mica de temps, n’hi ha molts que fan veritables (i espectaculars) dibuixos.

I, ves per on, vaig descobrir que existia els Dibuixa a Lleida-Urban Sketchers Lleida. I el mes passat vaig poder assistir a una trobada d’aquest grup de dibuixants (afeccionats i professionals, aquí no et demanen cap currículum) en un dels llocs emblemàtics de Lleida, el Castell de Gardeny.

Gràcies a la Núria i a l’Olga, de Turisme de Lleida (que també ens farien una visita guiada), vam poder gaudir del castell per nosaltres (una vintena llarga dibuixant) un matí de dissabte fresc i assolellat (encara no havia arribat la boira) de desembre.

La recepció va anar acompanyada d’un petit concert del jove grup CPTET i que uns quants van immortalitzar en els seus dibuixos (no és el meu cas, el meu domini del dibuix del cos humà deixa molt que desitjar).

Els qui no ens hi vam quedar (o quan van enllestir el dibuix musical) ens vam anar repartint pels diferents espais exteriors del castell. Tant el mateix castell com el seu entorn ofereixen moltíssimes vistes per dibuixar. I és que els nostres avantpassats sabien molt bé on es posaven i el turó de Gardeny ofereix unes panoràmiques (i un control) espectaculars sobre tot el territori que envolta Lleida.

El protagonista, però, de la majoria de dibuixos seria el Castell de Gardeny. El seu exterior, en bona part (tret dels del concert), ja que el dia prestava a gaudir del sol mentre es dibuixava.

Passat migdia, ens va fer una visita guiada (malauradament més curta del que hauríem volgut, però alguns havien de marxar) pel voltant i interior del Castel,l que ens va fer descobrir espais i detalls que ens obligaran a tornar un altre dia.

La foto final de grup va servir per veure que havia fet cadascú. I vaig poder veure que n’hi ha molts que de sketch, poc, i de dibuix, molt. I es que hi ha gent que en sap molt…a veure si se m’encomana.

Abans de que se m’oblidi. El dissabte, 19, hi ha una trobada a Santa Oliva (Baix Penedès). Alguns dels que l’organitzen, de Tarragona Dibuixa, van venir a Lleida i (ens) van convidar a participar-hi.

Per cert, de la trobada al Castell de Gardeny podeu veure imatges al compte de Facebook que té el grup, aquí i aquí. Fa poc també han obert compte a Twitter i a Instagram.

Urban Sketchers

Per si us ha fet mandra entrar a l’enllaç de dalt, els Urban Sketchers surten a partir d’una iniciativa d’un barceloní, Gabriel Campanario (pàgina professional -molt interessant-, Twitter, Instagram i Facebook), que viu a Seatlle (als EUA, des del 1998) i que al 2007 va començar a donar forma (amb altres) a aquest fenomen o moviment que promou mostrar el món a partir del dibuix fet in-situ.

La instantània. Amics del Tossal de les Tenalles

Tot i que el sol hi pica de valent, l’aire hi passa fresquet i et permet gaudir d’una vista impressionant de la plana d’Urgell.

Els nostres avantpassats sabien buscar llocs privilegiats i el Tossal de les Tenalles de Sidamon ho és. De fet gairebé tant alt (i a tocar) com el cim de la comarca, la Fita Alta (287 metres). Pot semblar poc, però en una terra plana, és una veritable atalaia.

Avui hi he anat per celebrar el primer aniversari dels Amics del Tossal de les Tenalles, un intent de gent de les nostres contrades per dignificar el que hauria de ser l’espai històric més emblemàtic del Pla d’Urgell. Sembla que entre els Amics, l’Ajuntament de Sidamon, la Diputació de Lleida (fan falta calés) i algú més s’està afilerant perquè el Tossal sigui quelcom més que un espai tancat ple d’herbes.

La visita ha estat una bona ocasió per retrobar amics, fer-n’hi de nous, intercanviar teories, aprendre dels que en saben més…

El taller d’escriptura ibèrica ha cridat l’atenció dels presents i el tast ibèric (que no d’ibèric, cal deixar clar) ha ajudat a acabar de passar el matí damunt del Tossal, que a tingut un punt final a l’espai museístic que s’està fent a Sidamon.

Per cert, un tast ibèric on algú ha fet notar que hi havia algun menjar que els nostres avantpassats no van tastar ni de lluny. Això no ha estat impediment, però, perquè de patates fregides en quedessin ben poques.

I deixo pel final (perquè potser molts ja s’hauran cansat de llegir i em fa certa vergonya) per dir que és la primera vegada que he pujat al Tossal de les Tenalles. Tant de bo que en la propera que hi vagi (i que sigui ben aviat) l’espai sigui visitable i els molts projectes plantejats s’hagin iniciat.

Notícia relacionada: La jornada dels Amics del Tossal de les Tenalles de Sidamon reivindica la recuperació d’aquest espai ibèric

El calendari de l’Ermengol

Al 2007, la Diputació de Lleida (conjuntament amb nombroses entitats) va publicar un calendari de sobretaula, que portava per nom Calendari del Món.

A banda de la seva mida generosa (un full per a cada dia), el que ha fet que des de fa deu anys el mantingui en el meu escriptori són els dibuixos de l’Ermengol que, puntualment, acompanyen alguns dies.

Alguns representen fets culturals o religiosos (Sant Jordi; l’inici de l’any musulmà, del xinès o del cristià; la Setmana Santa; el Ramadà…), però la majoria commemoren un fet polític: en alguns casos, la diada nacional, però, en la majoria, el dia de la independència de nombrosos països.

Quan poca gent hi pensava, el calendari de l’Ermengol (que és com jo li dic) ens recordava que molts, la majoria, de països del món han esdevingut independents per la voluntat de la seva ciutadania.

Si mai repeteix calendari, l’Ermengol tindrà, de l’any que avui marxa, un munt de dies per recordar que el 2017 va ser l’any en que els catalans van decidir ser catalans… i si no, temps al temps… Bon 2018 a tothom!

Cervera, Vila de Llibre

Fa un parell de setmanes que Cervera és Vila del Llibre (la segona que hi ha a Catalunya, després de Bellprat) .

Va ser una bona ocasió per tafanejar els nombrosos llibres que les editorials (una trentena) van parar pel carrer Major.

Veure cares conegudes com Màrius Serra, Antonio Baños, Jordi Borràs (un dels bons fotoperiodistes del país) o Martí Gironell (de fet, hi havia una vuitantena d’autors convidats)

Fer-la petar una estona amb Josep Gelonch, ara que farà deu anys que es va embolicar de valent (amb Jaume Graus i Jordi Quer) a tirar endavant l’Editorial Fonoll (que gairebé en porta vint rutllant). I amb Josep Camps que ha tingut cura de «Tres nits» (publicat per aquesta editorial junedenca) de Ramon Xuriguera (ara que fa 50 anys de la seva mort).

Embadalir-se una estona amb l’exposició d’ex-libris dedicats al Quixot (vaig fer tard a la trobada d’intercanvi de punts de llibres…).

Espais i contacontes dedicats al Petit Príncep, autors-rapsodes llegint la seva obra, aparadors dedicats als llibres, tallers diversos i per a totes les edats, presentacions i xerrades…un munt d’activitats (una seixantena) concentrats en dos dies dedicats plenament als llibres.

I si us vareu perdre aquesta festa dels llibres, com a mínim us queda «Els Encants dels llibres», la reconversió de l’antic local del Museu del Blat reconvertit en una llibreria d’ocasió que, així ho van explicar els que en tenien cura, obrirà els caps de setmana. A més de l’activitat mensual que, si més no, els responsables de Vila de Llibre han anunciat a la seva web. Tot plegat una bona excusa per atansar-se a la capital de la Segarra.

Per cert, la propera Vila de Llibre serà Montblanc, la capital de la Conca de Barberà, el 25 i 26 de març de 2017.

Els altres aparadors de la Dalmases

Afeccionat al paper imprès, sempre m’aturo davant dels quioscos o aparadors de les llibreries… això quan no hi puc entrar.

A la Llibreria Dalmases de Mollerussa (ja fa anys que van celebrar els 75 anys oberts) hi ha un valor afegit. A la vora dels aparadors principals de l’entrada, en la mateixa façana hi ha un parell d’aparadors de paret.

Fa uns temps que la Núria els va omplint amb cartells informatius però també altres papers (retalls de premsa, fotografies, dibuixos…) i un petit mapa dels Països Catalans en relleu que fan que pagui la pena aturar-s’hi una estona. Sense pressa.

Castanyes i boira

La boira fa un parell de dies que senyoreja per la plana d’Urgell. Un temps ideal per tastar les castanyes que couen els membres del cau del Palau d’Anglesola.

Segre negre

El Segre de negre…

Potser m’agrada tant el que l’envolta que ella en si mateixa, tant se val. En tot cas, fa molts anys que em declaro lector de novel·la negra.

Per això celebro que Pagès Editors s’hagi posat al davant d’una nova iniciativa cultural a Ponent: «El Segre de negre», dedicada a la novel·la negra i que es farà a Lleida el 3 i 4 de juny.
Crida la presència d’Andreu Martín, però també m’agrada la possibilitat de saber de les darreres novetats del sector i un parell de taules rodones amb escriptors (molts ponentins) i persones relacionades amb el sector.

Els diversos actes es faran al pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) una de les entitats organitzadores amb l’Ajuntament de Lleida, el Departament de Cultura i el Gremi de Llibreters de Lleida. Només per voltar pel pati de l’IEI ja paga la pena…

Els que anyoreu el «…amb tinta negra», que fa anys va organitzar la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de Mollerussa, o us atanseu, quan podeu, al BCNegra o a qualsevol altre festival del sector no us podeu excusar i deixar de visitar Lleida el primers dies de juny.

Pel que vulgueu més informació, en trobareu en aquest enllaç a l’acte de presentació es va fer dimecres, 25, a la seu de Pagès Editors, amb la participació de la regidora de Cultura, Montse Parra, l’escriptora Montse Sanjuan, l’editora Eulàlia Pagès, el director territorial de Cultura a Lleida, Josep Borrell, la directora de l’IEI, Montse Macià, i el president del Gremi de Llibreters de Lleida, Jordi Caselles.

Mòn pagès. El primer vídeo

Fa dies que li donava temps a fer un petit vídeo de que envolta la vida de pagès. Una cosa curta, d’un parell de minuts com a molt.

La certa tranquil·litat de l’entorn rural, amb sorolls puntuals que la trenquen. Quan vaig poder vaig agafar la càmera compacta i la primera prova és el que podeu veure a continuació…

Seguirem provant…

 

Sebastiao Salgado i Gènesi

Com l’anterior apunt de la BCNegra, també faig tard en parlar de l’exposició fotogràfica “Gènesi” de Sebastiao Salgado (a la darrera a del nom hi va un accent horitzontal ondulat que, ara mateix, no se com posar) al CaixaForum de l’avinguda Francesc Ferrer i Guardia (a tocar de les fonts de Montjuïc). Tanca el diumenge, 8. Demà.

Anar a una exposició de l’anomenat millor fotògraf viu del món, d’una obra que és el fruit d’un munt d’anys de treball i que hom considera el summum de la seva trajectòria, que l’has vist en un llibre a peu plantat en una llibreria (i ara veig que no és la millor manera de mirar). Tot plegat va fer que hi anés amb certs prejudicis. Allò que dius “vols dir que n’hi per tant”. I, sí. N’hi ha per tant i més. I no sabria explicar ben bé perquè. En la meva ignorància de fotògraf afeccionat sempre he cregut que moltes fotografies agafen reconeixement per la firma de qui les ha fet més que pel que realment valen.

Però a “Gènesi” les imatges et van xuclant. Una parella, crec, de gavines de celles negres en primer pla que passes de veure-hi una imatge bucòlica a passar a ser inquietant quan et fixes en la seva mirada. La tortuga de les Galàpagos, emprenyada. I les nombroses en que l’ésser humà, més que protagonista, forma part del paisatge.

Lluny de ser una bona foto, m'agrada l'efecte que indueix aquesta imatge (potser és el record del moment que em reviu).

Lluny de ser una bona foto, m’agrada l’efecte que indueix aquesta imatge (potser és el record del moment que em reviu).

Fins que arribes al lleopard. Una imatge sòbria, de nit. El felí bevent en un riu (tot i que sembla una tolla). Foscor i una franja de llum que t’atreu. Fins que et veus reflectit en la imatge. I t’adones que Salgado t’ha fet entrar en la fotografia… Una sensació inquietant i meravellosa alhora. Si podeu, no us la perdeu.

I si encara us sobra temps, només entrar al vestíbul del CaixaFòrum hi ha una exposició gratuïta de Brian Sokol. “The most important thing” que s’ha titulat o subtitulat (ja que no té res a veure amb el títol original) “Retrats d’una fugida”. Famílies desplaçades on mostren un objecte que s’han emportat en la seva fugida. Aquí impressiona la fotografia i el text. Llàstima que només li vaig poder fer una ullada per fora.

 

La BCNegra

Catàleg de la BCNegra 2015

Catàleg de la BCNegra 2015

Coincidències van fer que dilluns podés assistir a un parell de xerrades de la BCNegra 2015. He de dir que fa anys que em van captivar les portades grogues i negres de la Seleccions de la Cua de Palla i, de manera intermitent, segueixo llegint llibres de lladres i serenos que va dir algú.

Si mal no recordo és la primera vegada que hi vaig (enguany fan deu anys. Per molts anys!) i en vaig sortir amb ganes de tornar. I encara que només quedi un dia, el dissabte, 7,  recomano, a qui sigui, d’assistir-hi (hi ha un acte a la llibreria Negra y Criminal i alguna exposició, com la de La Casa del Llibre, a la Rambla de Catalunya, sobre la novel·la gràfica La Princesa del Gel).

Del que vaig escoltar a la sala del Conservatori  del Liceu (que em va semblar gran a l’entrar i es va quedar petita, plena de públic) apunto, tot i que es van dir coses, potser fins i tot més, interessants, la frase de l’escriptor William C. Gordon . Si fa no fa “a vegades els personatges et surten simpàtics encara que siguin uns fills de puta”.

I escoltar de nou a Paco Camarasa. Encara que ni fos per donar instruccions de com anava el traductor simultani (interessant experiència escoltar tot el que es deia en català). Del Paco Camarasa recordo la seva estada a Mollerussa en la primera “…amb tinta negra” una versió en petit, però molt digna i interessant de la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de fer una setmana de novel·la negra (malauradament es va quedar en el segon any, en el que hi va participar, entre altres, el jutge Santiago Vidal, de convidat). No en  vaig poder quedar a tota la xerrada del Paco Camarasa, però recordo que em va costar marxar. Tot i parlar de personatges coneguts la seva apassionada explicació ens va tenir a tots embadalits.

Per això no m’estranya que amb persones com el Paco Camarasa empenyent la BCNegra, al sortir d’una sala plena en trobés un munt de persones fent cua.

I ara un prec, encara que potser no s’ho mirarà ningú dels qui els hi demano. Estaria bé poder afegir algunes intervencions al canal de youtube de TotBCNegra (on hi ha una entrevista a Gordon): més que res pels que som de fora i pels que són de prop però no poden assistir a tot. Gràcies i per molts anys.