LA PEDREGADA DEL DISSABTE

Deixa un comentari
Eren aproximadament les 9 del vespre del dissabte 1 de juny quan des de Santa Margarida i els Monjos (Penedès) es veia avançar una nuvolada negra que venia de la zona de Mediona.
L’espectacle no presagiava cap cosa bona. No havia passat mitja hora que, entre trons i llamps, el cel es va enfosquir i comença a caure pedra seca de la mida d’una pilota de tenis de taula. Va seguir un fort oratge d’aigua i pedra que va trencar teules i obstruí desaigües. Amb mitja hora el riu Foix va ressuscitar.
Avui diumenge, amb llum de dia, hem descobert la destrucció que va provocar el fenomen meteorològic. Vinyes malmeses despullades del pàmpols, i molts sarments trencats que auguren un nefasta collita. Jardins amb totes les plantes trencades i automòbils, que aparcats al descobert, pateixen els senyals de la pedra. Trista situació per uns pagesos que l’any passat van tenir amb la sequera una verema escassa o nul·la, i aquest any la pedregada infernal els hi ha pres l’esperança.
La destrucció de la calamarsada del dissabte va acabar al crit de “Viva España”, que amb música de petards, festejava el triomf futbolístic de l’equip de Florentino.
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 2 de juny de 2024 per Josep Arasa

Que parlin de mi, bé o malament, però que parlin

Deixa un comentari

Certament alguns dels polítics existents, han transformat les escomeses electorals -que són d’indiscutible importància- en una pallassada comunicativa o en una font d’enriquiment personal. D’aquestes estrafolàries actuacions no hi ha país que es salvi.

Cansats de les promeses electorals dels partits belgues “seriosos”, el NEE (No a la mala política) proposava la creació de 400.000 llocs de treball, mitjançant un cartell que mostrava la seva candidata al senat, Tania Derveaux, despullada, igual com ho va fer Albert Rivera de CS a les primeres eleccions a les quals es va presentar. Però la Tania va anar un pel més lluny, va prometre a totes aquelles persones que s’adscriguessin a la seva llista que serien compensades amb sexe oral. Això si, les despeses de desplaçament i els preservatius anirien a càrrec del votant masculí, el qual tenia un temps màxim de cinc minuts per a fer la feina.

A Bèlgica el vot és obligatori i els partits -igual que aquí- s’omplen les boques de plans que no compleixen, alguns amb música coneguda: llibres gratuïts, creació de llocs de treball, ulleres gratuïtes per a tothom, augment de les pensions ….  La Tania, amb la seva denuncia, va provocar tot un fenomen a Internet, la pàgina web del NEE va esdevenir el portal de partit polític més visitat, més de mig milió de persones  la visitaven diàriament, una quantitat que supera la dels demòcrates americans o els laboristes britànics. Coherent amb la filosofia de denúncia, prometia que tots els escons que obtingues al Senat, quedarien buits.

A Itàlia el Partit Radical (PR) fou un partit actiu entre 1955 i 1989, que cansat de les falses promeses dels partits italians, canvià el nom per Partit Radical Transnacional, i va preferir desenvolupar l’activitat política o cultural sense participar en els comicis electorals.  Després del Congrés de Trieste fet l’any 1988 permetien l’adscripció dels seus militants a d’altres partits. A les eleccions europees de 1989 es presentaren en 4 llistes. Ciccolina, l’actriu de cinema pornogràfic italià, va ser escollida diputada al parlament pel Partit Radical. Entre d’altres gestes va proposar a Saddam Hussein la possibilitat de tenir relacions sexuals amb ella a canvi d’evitar la guerra del Golf. La proposta no va reeixir.

Ja fa anys que polítics honestos d’arreu d’Europa denuncien aquesta situació. Uns ho fan amb un meritori exemple d’honestedat personal, d’altres amb propostes legislatives de canvi, d’altres mitjançant la ridiculització de les practiques abusives dels partits i dels polítics. En aquest Estat també hem tingut i tenim molts pallassos i corruptes a la política  -en Gil i Gil, en Ruiz Mateos, alguna batllessa populista  incorporada al Parlament, presidents de la Generalitat sense altre mèrit que la seva alçada, ministres sense cap experiència en el món laboral, polítics panxuts disfressats de capellà dogmatitzat, etc, etc- el problema és que hi ha un sector dels electors, cada dia més gran, que els ha considerat seriosos i els han votat.

En aquest moment del triomf comunicatiu el principi bàsic de la democràcia electoral és “que parlin de mi, bé o malament, però que parlin”. Així els partits han abandonat els grans objectius de lluita -socials, econòmics, nacionals, etc.- esdevenint ells l’objectiu, per fer-ho necessiten actors demagògics que cridin molt l’atenció. Estan matant la intel·ligència i el sistema democràtic, sense donar cap alternativa.

 

PS.-Un article d’Andreu Barnils publicat a Vilaweb ens descriu les les conseqüències d’aquest teatre a casa nostra. https://www.vilaweb.cat/noticies/nosaltres-els-caiguts/

undefined

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de maig de 2024 per Josep Arasa

ELS ZUAUS, DE LES CARLINADES AL CAFÈ

Deixa un comentari

Als cafès de Santa Margarida i els Monjos -la Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito- una de les begudes més demandes els anys 1950, a mitja tarda a l’hora de la brisca, era un zuau.  El zuau o suau, també conegut com un “soldat”, era una beguda refrescant, barreja de gasosa i de cafè. El nom de la beguda té un origen militar que es va mantenir arrelat al Penedès. A La familia Ulises, una sèrie publicada a partir de 1945 a les historietes del TBO, la iaia Filomena prenia suaus, ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie.

L’historia dels zuaus neix l’any 1830 amb els regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

De totes aquelles lluites tan sols en van quedar els dolços suaus dels diumenges a la tarda al cafès de Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 21 de maig de 2024 per Josep Arasa

1936- ALGUNS POBLES DEL  PENEDÈS CREMAVEN ESGLESIES

Deixa un comentari

El mes de maig de 1936, Acció Catòlica -setmanari vilafranquí- oferia la relació de misses a Sant Francesc i Sant Joan de Vilafranca i explicava que els veïns de Moja i els Monjos havien realitzat el seu romiatge a Montserrat.

Al Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català, el dia 26 de juliol de 1936, dies després de aixecament militar es podia llegir: Nosaltres sospitem que si deixem en peus els temples, tornaran a sortir processons… Sobre les runes de les esglésies, cal construir escoles, biblioteques, laboratoris, fàbriques. No hem de permetre que sectes de cap mena emmetzinin les consciències lliures”.

No és estrany que alguns historiadors de dretes presentin l’església catòlica com a víctima de la Guerra Civil (1936-1939), però no és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Els temples protestants, les mesquites o les sinagogues van continuar sense cap intervenció dels moviments socials. No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’exèrcit fes un cop militar contra la República.  Va ser l’església catòlica la que va celebrar i va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la monarquia. Va ser l’església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, tot encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta.

Amb aquestes actituds era predictible que la gran majoria de la ciutadania els hi tingués animositat; fet que es va fer palès, sobretot, quan va tenir lloc el cop militar, al qual l’església va donar suport i definir com “Cruzada Nacional”. Animositat que en cap cas podia justificar l’assassinat dels clergues i monjos i la destrucció d’edificis i obres d’art.

Els militars es van sollevar a Catalunya el diumenge 19 de juliol de 1936. Tot i que a Catalunya no van triomfar,  l’alçament va fer perdre el control de la situació al govern republicà.  Les organitzacions antifeixistes van agafar el control enmig del  desordre i el desconcert del  poder. Especialment els dos mesos següents a l’aixecament militar  les esglésies i convents del Penedès foren cremats i saquejats. A la diòcesis de Barcelona moriren 277 sacerdots (22%), 537 religiosos i 46 religioses a més de nombrosos seglars relacionats amb l’Església. A Lleida moriren el 65% dels capellans, a Tortosa el 61%, a Vic el 27%, etc.

L’informe de Vilafranca, afirma que el 5 d’octubre de 1934 tots els temples de la Vila, menys el de Sant Joan i el de l’Hospital foren incendiats. En la revolta de 1936 la Basílica fou únicament profanada i no incendiada.

A Lavern la gent del poble va cremar l’església de Sant Pere el juliol de 1936. En la crema desaparegué l’altar major, barroc, considerat com una de les millors obres d’aquest estil a Catalunya. El campanar quedà intacte però s’endugueren les campanes. La casa rectoral fou espoliada i sofrí greus desperfectes.

Santa  Maria de Bellver de Font-rubí fou totalment arrasada el 24 de juliol del 1936, així com destruïts els objectes de culte i l’arxiu. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu del Sindicat d’Unió de Rabassaires, i, posteriorment, faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla del Penedès. Les campanes foren estimbades i robades. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major, amb plafons pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major, i una imatge barroca de la Mare de Déu del Roser. La pila baptismal serví per rentar els plats.

A Cubelles, el dimecres 22 de juliol de 1936, es va presentar davant l’església un cotxe amb un grup de milicians. Van començar a saquejar l’església i la rectoria, obligant a alguns homes de la vila a col·laborar-hi, sobretot els que tenien carros, per llençar a la riera tot el que anaven traient i destrossant. Van agafar el capellà, mossèn Jaume Rosell, “me sacaron de la Iglesia y de la Rectoria y me quitaron la sotana y me tuvieron en la Plaza de la Rectoria  por espacio de 5 horas y media sentado en una silla delante del motor de un auto,…..teniendo a mi lado izquierdo un hombre pistola en mano apuntándome en la cabeza” va escriure ell mateix. Molts cubellencs van salvar de la destrucció imatges i relíquies guardant-les a casa seva i  retornant-les un cop acabada la guerra.

Aquella mateixa nit va arribar a la vila un altre grup de milicians, que havien sortit de Vilanova i es dirigien a Saragossa per participar en el front d’Aragó. En aturar-se a Cubelles, van sentir que el rellotge del campanar tocava l’hora i van anar al temple. En veure que l’altar major havia resultat il·lès de les destrosses del matí, van decidir incendiar l’església. Van anar a buscar benzina a cal Pep Federico, la botiga del carrer Major, amenaçant amb una pistola el botiguer, que inicialment els la volia cobrar. Van ruixar l’altar major amb el líquid  i hi van calar foc.

El magnífic altar major, d’estil barroc-florit, construït per l’escultor Gaspar Grayella, va quedar completament malmès per les flames, igual com el de la Mare de Déu del Roser. L’incendi, així mateix, va provocar l’esfondrament de la volta de la nau central. L’edifici fou convertit en magatzem del sindicat agrícola local. La rectoria fou convertida en ajuntament, en col·legi de nenes i destacament de carrabiners. Durant el període de la guerra civil sofrí alguns desperfectes i modificacions. L’arxiu parroquial se salvà. La reconstrucció del temple i de la casa rectoral fou iniciada el 1941 per Mn. Miquel Estruch.

Al Pla del Penedès, l’església de Santa Magdalena fou saquejada i incendiada el juliol de 1936 per individus de la mateixa població coaccionats per elements forasters i de comú acord amb les autoritats locals. La fàbrica del temple resistí l’acció del foc, per això més tard es destinà a magatzem. Tots els objectes de culte es perderen, foren cremats o robats, i només es pogué recuperar una creu processional de plata i dos calzes. La casa rectoral sofrí escassos desperfectes: es destinà a habitació pel mestre del poble, i posteriorment a alberg de refugiats de guerra. L’arxiu parroquial desaparegué per complet.

El temple de Sant Sadurní de Castellví de la Marca fou saquejat i serví com a dipòsit de material de guerra. La rectoria fou respectada i es destina com a habitatge de milicians. Tot l’arxiu desaparegué.

A la Gornal els dirigents locals ajudaren a fugir els sacerdots. De l’església de Sant Pere desaparegueren  diversos retaules barrocs entre els quals hi havia el retaule de l’altar major i un dedicat al Santíssim Sagrament, un retaule neoclàssic dedicat a la Circumcisió, i un retaule rococó. També desaparegueren les imatges barroques d’una Immaculada, un Sant Crist, una Mare de Déu del Roser, un Sant Antoni, i una Mare de Déu del Remei; una capa pluvial de vellut vermell, la creu processional del segle XVIII, i una veracreu de plata daurada. Una imatge romànica de Santa Margarida, i una altra gòtica del Roser.

A Sitges, pocs dies abans d’esclatar la guerra, es celebraren conferències i manifestacions contra l’església catòlica. Els comitès o patrulles de control (escamots formats per militants d’organitzacions obreres i/o d’esquerres) assassinaren a varis sacerdots. Aquell mes de juliol saquejaren l’església, desaparegueren: un orgue del qual es va conservar la caixa, una veracreu, dos reliquiaris, la creu parroquial gòtica, i les imatges del Roser i de Sant Telm, ambdues barroques. La fàbrica del temple parroquial, construït el 1658, quedà en bon estat. Els altars foren destruïts en gran part, conservant-se no obstant els de més valor artístic al Museu Mar i Cel. Desaparegueren quatre campanes. El temple es destinà a magatzem i a mercat. La rectoria resultà també molt malparada. L’arxiu parroquial fou robat, però més endavant es pogué recuperar.

A Sant Quintí de Mediona els altars i demés objectes de culte foren tots destruïts i cremats. En quedar l’edifici en bon estat, fou convertit en estable. Desaparegué el retaule major renaixentista de 1589, i les campanes entre les quals n’hi havia una que mesurava més d’un metre de diàmetre. La casa rectoral la destinaren a local social.

L’any 1936 circulaven molts rumors sobre l’enverinament de les aigües dels pous per part de frares i capellans, sobre les monges que distribuïen caramels emmetzinats, o els dipòsits d’armes que tenien els feixistes a les esglésies i rectories. Aquell estiu els “menja capellans” van sortir a cremar esglésies, defecar a les piques d’aigua baptismals, a treure els ulls a les imatges, a martiritzar els capellans, o rebentar confessionaris, com resposta a una església catòlica que, acostumada a viure del pressupost, es va enfrontar a una República que volia garantir la laïcitat del govern i la plena llibertat de consciència.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 17 de maig de 2024 per Josep Arasa

ELPIS I EL PORTUGAL DE 1974

Deixa un comentari

Eren anys grisos, anys de franquisme, de penes de mort, d’exilis, de por, de censures i grans contradiccions socials. Anys  de la teologia de la alliberació, de les revoltes joves amb flaire de maig del 68, de moviments alternatius d’inspiració hippy, amb meditació transcendental i ioga. Europa convivia amb moviments de lluita armada. L’any 1973 ETA fa un atemptat a Madrid contra el vicepresident del govern, l’almirall Carrero Blanco.

Pandora -la xafardera- com a regal de noces, va rebre un misteriosa capsa amb instruccions de no obrir-la sota cap circumstància. Ella va obrir-la i es van escapar del seu interior tots els mals del món. Quan va poder tancar-la, només hi quedava Elpis, l’esperit de l’esperança.

A Catalunya malgrat la guerra civil, l’exili, la repressió franquista, encara ens quedava l’esperança, i l’esperança va arribar de ponent. El dia 25 d’abril de 1974 esclatava a Portugal la revolució dels Clavells,  -“Revolução dos Cravos”-, que va acabar de forma pacífica amb els 48 anys de dictadura de l’Estado Novo i va obrir la porta cap a la transició democràtica del país.  Va ser el final de les guerres colonials i del pedregós camí de la independència per les colònies.

A Portugal havien tingut un parell de dictadors, el primer va ser António de Oliveira Salazar. Entre 1932, i 1968 va dirigir els destins del país, amb un regim feixista de caràcter personalista on feia i desfeia segons els seus interessos.  El seu lema va ser “Déu, Pàtria i Família”. Salazar havia impulsat el moviment dels Viriatos, grups de voluntaris portuguesos que durant la guerra civil espanyola van combatre al costat de Franco, segons algunes fonts van ser 20.000 persones. A Oliveira Salazar el va succeir en Marcelo Caetano. Qualsevol intent de reforma política de la dictadura va ser avortat per la pròpia inèrcia del règim  i el poder de la policia política, la PIDE.

A finals dels 60 el món occidental estava en plena efervescència social e intel·lectual. A les colònies portugueses de Moçambic i Angola, hi havia revoltes que obligaven a la dictadura portuguesa a mantenir per la força de les armes el seu imperi. Portugal era el país més pobre de l’Europa Occidental i conseqüentment molts treballadors portuguesos havien de marxar a d’altres països per subsistir.

L’any 1973 entre els oficials de l’exercit havia nascut el Moviment de la Forces Armades (MFA), primer preocupats per qüestions professionals i polititzats ràpidament degut a les guerres colonials. A principis de l’any 74 ja és un general que demana una solució política i no armada per a la guerra colonial. Portugal era l’any 1974 un camp d’experimentació revolucionari formidable, aquell miracle era possible gràcies a l’estreta unió establerta entre uns soldats i oficials cansats de participar en aquelles sagnants guerres.

La revolució comença a les 22.55 hores del 24 d’abril, amb la molt coneguda cançó “E Depois do Adeus”, transmesa per la ràdio “Emissores Associados de Lisboa”. La cançó havia fracassat a Eurovisió i va ser el senyal que indicava que tot estava a punt per iniciar el cop contra la dictadura. El 25 d’abril, a les 0:25 hores, la Ràdio Renascença transmet Grândola, Vila Morena, una cançó revolucionària de José Afonso, prohibida pel règim. És la segona senyal pactada pel MFA per ocupar els punts estratègics de país, mitjançant una sèrie de coordinacions fixades per un lloc de comandament establert per Otelo Nuno Romao Saraiva de Carvalho, l’estrateg principal d’aquella revolució, de fet, ell mateix havia escollit personalment la cançó Grândola, vila morenaSaraiva de Carvalho era tinent coronel d’infanteria i veterà de la Guerra d’Angola,

Sis hores més tard el règim dictatorial s’esfondra quan, a partir de les 01:00, les guarnicions de les principals ciutats (Porto, Santarém, Far, Braga) decideixen seguir les ordres de l’MFA, ocupant aeroports i aeròdroms , així com prenent les instal·lacions del govern civil. Aquells moviments militars van ser l’espoleta de la revolució, però la veritable revolució va ser feta pel poble. La revolució la van fer els ciutadans, que van sortir immediatament als carrers i es van ajuntar als militars. Si no és per la força del poble, no es fa la revolució.

L’any 1971 al nostra país s’havia creat l ‘Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l’antifranquisme que agrupava l’oposició catalana política i social contra la dictadura. El programa de reivindicació de l’Assemblea de Catalunya tenia quatre grans eixos d’acció: la reivindicació de llibertats socials i polítiques, l’amnistia per als presos polítics de la dictadura, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932  com a pas previ per a l’autodeterminació, i la coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

A la primera reunió s’havien trobat un grup d’unes tres-centes persones lligades a partits polítics, entitats culturals, sindicats i associacions més o menys clandestines. Ràpidament va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país: des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l’extrema esquerra, amb la participació de destacats intel·lectuals independents i dels sectors progressistes de l’església. S’hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats… L’Assemblea de Catalunya es va organitzar, també, en l’àmbit comarcal i local constituint assemblees democràtiques, fet que va permetre la participació de la ciutadania compromesa amb la lluita antifranquista, incorporar sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. Malgrat tot, condicionada per la repressió del regim, la implicació política va ser minoritària entre els ciutadans.

A les nostres comarques -Alt, Baix Penedès i Garraf- ultra les organitzacions locals es va crear un secretariat intercomarcal per a la planificació de les accions, l’assistència a les reunions del secretariat i la difusió del programa de l’Assemblea.

En aquest context minoritàriament polititzat i compromès ens va arribar el cop d’estat dels militars portuguesos com una bafarada d’aire nou. El dia 29 d’abril de 1975 tres penedesencs de l’Assemblea de Catalunya travessàvem la península amb un 2CV per viure a Lisboa la festa del Treball i entrar en contacte amb aquells militars i els altres moviments populars democràtics. El viatge va ser plaent i el pas de la frontera per Extremadura no va tenir gaires dificultats, malgrat les preguntes i els registres policials.

La primera impressió d’aquell Portugal, que encetava revolució, era l’aire gris que perdurava a les zones rurals. Portugal respirava tristor de fado, dones de faldilla llarga i mocador al cap, desllustrades amb el negre, pobles plens de persones grans sense jovent on els homes havien marxat a treballar lluny, mainada descalça, treballadors emmorenits pel raig de sol que els batia, carreteres amb clots, cançons tristes cantades a tavernes i mercats …..

Des dels primers turons des d’on s’albira Lisboa, cansats pel viatge i il·lusionats per l’aventura política, traçàvem un mapa imaginari de la ciutat, comptàvem els set turons, buscàvem el barri d’Alfama o la Praça do Comércio. Volíem ubicar la caserna de la Pide, o el barri de Belém i resseguir el pas de les unitats militars .

A l’àrea metropolitana de Lisboa ens donava la benvinguda el riu Tajo  que travessarem per l’espectacular Pont 25 d’abril, abans anomenat Pont Salazar. Lisboa i la seva àrea en aquells moments ja era la zona més rica de Portugal i on gairebé vivia un terç de la població. Lisboa desprenia somriures.

Trobar un càmping no va ser difícil, la passejada d’aquella primera nit va ser obligada, volíem engolir revolució i ciutat en un cluculls. Embriacs de somnis democràtics tot ens semblava espectacular. Soldats passejant amb uniforme de campanya ens portaven la imatge dels fusells amb clavells. Grup de joves cantant animadament ens recordaven les censures i els recitals prohibits a casa nostra. Els cartells revolucionaris que empaperaven façanes i els murals que exhalaven consignes polítiques esdevenien bíblies inabastables.

Aquell 30 d’abril, des de moltes finestres sortia el Grândola Vila Morena, que va esdevenir l’himne antifeixista de Portugal, equiparable al Bella Ciao dels partisans italians. La cançó protesta va desbancar el domini del fado, la música tradicional portuguesa que erròniament s’havia associat amb la dictadura i que va quedar desterrada de les cases lusitanes durant dècades.

La Praça do Comérço era un festival, un atac de cor revolucionari servit amb un somriure, grans i joves cantant, organitzacions socials i polítiques amb els seus amplificadors emeten consignes i músiques que nosaltres tan sols podíem escoltar quan sortíem nord enllà. En un racó de la plaça un grup d’encaputxats mantenien una parada amb llibres i publicacions en castellà, una pancarta de la Junta Democràtica d’Espanya i un Seat sense matrícula.

La Junta Democràtica d’Espanya era una organització unitària clandestina impulsada l’any 1974 pel Partit Comunista d’Espanya a imatge de l’Assemblea de Catalunya. S’havien adherit a la Junta el Partit Carlí, Comissions Obreres, el Partit del Treball i el Partit Socialista Popular que llavors liderava qui, anys més tard, seria alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galvan.

Nosaltres que, innocents, anàvem amb la cara descoberta, les seves precaucions en el vestuari i en el vehicle ens van semblar exagerades. Més tard, quan després de parlar amb ells i amb d’altres, uns individus ens van fer unes fotografies i seguir durant una llarga passejada, vam poder comprovar la importància que tenien les seves mesures de seguretat.

Aquella nit vam saber com una cambrera va ser la culpable de l’altre símbol de la revolució portuguesa, els clavells. El matí del 25 d’abril, una noia de servei es va acostar amb un cistell de clavells, del local on treballava, a la plaça del Rossio de Lisboa, per veure si els rumors de la insurrecció contra la dictadura eren certs. Allà s’hi havien congregat uns quants militars i un soldat li va demanar un cigarret. Ella, que no en tenia, li va donar a canvi un clavell, que el soldat va col·locar a la boca del seu fusell. Molts dels companys el van imitar per donar el missatge que la revolució que estaven fent era pacífica. Les imatges amb els soldats i els clavells van donar la volta al món i així és com el cop d’estat contra la dictadura va ser batejat com la Revolució dels Clavells.

El dia 1 Lisboa era una manifestació. Els tancs ocupats pel poble pla obrien la comitiva, darrera d’ells els comandants revolucionaris encapçalats pel comandant Otelo Saraiva de Carvalho amb uniforme de gala, repartint somriures i salutacions i rebent aclamacions emocionades. Els acompanyaven el líder socialista Mário Soares -qui temps més tard trairia la revolució-, els comunistes d’Álvaro Cunhal i d’altres representants dels grups polítics. Els soldats amb clavells i els camions militars plens de treballadors i treballadores esdevenien el gran símbol democràtic que complementàvem les delegacions estrangeres.

En aquell acte vam poder saludar militars i líders polítics retornats de l’exili que maldaven per consolidar aquella revolució. L’endemà vam tenir la possibilitat de retrobar-ne alguns i mantenir-hi reunions de treball polític.

El dia 4 deixarem Lisboa després d’haver enviat plecs de documentació, agendes, apunts, discs i cartells a Perpinyà. La sortida de Portugal, per raons de seguretat, la férem plàcidament per Galicia tot explicant a la policia espanyola que havíem anat a buscar hotels per una agencia de viatges. Els paquets enviats a Perpinyà mai van arribar.

Amb les vivències d’aquells dies vam creure que -ni que fos per contagi- el canvi democràtic a l’estat espanyol era possible. Pocs mesos més tard, el 27 de setembre de 1975, ens caigueren les esperances, aquell dia Franco va fer executar cinc joves, tres militants del FRAP i dos d’ETA a Barcelona, Madrid i Burgos. Aquesta morts van aixecar una onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya dins i fora del país, tant a nivell oficial com popular. El dia 20 de novembre moria Franco al llit, després d’haver repetit “lo dejo todo atado y bien atado”.

L’any 1977 en el míting final de la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme CUPS -una coalició electoral que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1977- vaig tenir la possibilitat de tornar a saludar al comandant Otelo Saraiva de Carbalho que hi va participar.

Aquella esperança portuguesa, que amb els anys també s’ha perdut, va esdevenir, tan sols, un miratge a casa nostra.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 de maig de 2024 per Josep Arasa

40 ANYS DE L’ENCONTRE D’ESCRIPTORS DEL MEDITERRANI

Deixa un comentari

Mai he estat escriptor, però per raons de feina a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hi ha un esdeveniment que tinc escrit amb lletra grossa al meu dietari, l’assistència l’any 1984 a l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani, que em va permetre conèixer de prop la qualitat intel·lectual i humana de molts dels assistents.

L’Encontre d’Escriptors del Mediterrani el va organitzar l’Ajuntament de Valencia quan era alcalde Ricard Perez Casado, aquell economista que tan bé coneixia Barcelona on va estudiar, on va publicar la majoria dels seus llibres i on es va fer conèixer amb articles a Serra d’Or i a Gorg. Presidia la Generalitat valenciana el seu company socialista, i també economista,  Joan Lerma que havia accedit a la presidència l’any anterior. Un jove Lerma que anys més tard esdevindria ministre d’Administracions Públiques amb Felipe Gonzalez i, que si no vaig errat, acabaria la seva carrera política al senat.

Durant aquells dies vaig poder tractar i escoltar deus de la ploma i les idees. L’occità Robert Lafont que va reivindicar la seva llengua occitana com llengua oficial de l’encontre. Amb José Agustin Goytisolo vam parlar del bombardeig de Barcelona de l’aviació italiana al servei del franquisme conegut com la bomba del Coliseum, que jo tan sols coneixia per algun llibre d’història, i que ell va patir tant degut a la mort de la seva mare en aquella barbaritat. Em van entusiasmar les seves explicacions sobre un autor que a mi m’apassionava, Cesare Pavesse.

En Josep Maria Castellet ens va donar una lliçó d’humilitat territorial i cultural, argumentava que malgrat la tradició cultural que hi havia a l’entorn del Mediterrani aquest era, actualment, un mar empobrit, érem el sud d’Europa i el nord d’Africa, que els nostres eren països “pobres”, que no érem plenament Tercer Món, però que tampoc estàvem al davant de les nacions “civilitzades”.

Vaig escoltar el manacorí Jaume Vidal i Alcover, el company sentimental de Maria Aurèlia de Campany, i allà vaig saber que, casualment, érem veïns a l’Eixample barceloní. Parlar amb el macedoni Kole Casulede sobre la constitució iugoslava i la concepció del federalisme em va obrir a noves esperances per una nova Europa que encara veia utòpicament llunyana, com ens va demostrar, anys més tard, la guerra dels Balcans amb la desintegració de Iugoslàvia. Hi havia tanta imaginació, tanta lletra en l’Encontre que aquelles nits no vaig poder dormir del neguit.

No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres/ Feroçment ens amaven des del matí a la nit./Tot ho recorde mentre vas estenent la roba./Han passat anys, molts anys: han passat moltes coses/De sobte encara em pren aquell vent o l’amor/ i rodolem per terra entre abraços i besos.…..”. Una nit d’efluvis alcohòlics a la barra d’un bar al carrer Enric Granados de Barcelona, Ovidi Montllor m’havia fet conèixer “Els amants” de Vicens Andrés Estellés i ara estava dinant amb el poeta, el creador. Davant per davant, a la mateixa taula, amb el gran narrador de la vida real. No se que vaig menjar, ni tan sols si ho vaig fer escoltant aquella veu humil que sortia d’uns llavis d’aire trist. Vaig saber que era fill d’un forner de Burjassot amb pocs recursos econòmics, que havia treballat d’aprenent de forner, d’orfebre, d’oficinista. Que havia fet els estudis de periodista sense tenir el batxillerat, que tenia afició per les estilogràfiques i que aquella era l’eina que feia servir per escriure els seus versos. Que sempre es va qualificar de proletari. Em va parlar de les amenaces rebudes per aquell motiu, de les repetides trucades telefòniques insultant-lo a la matinada. Al saber que jo era del Penedès em va parlar dels nostres vins i del conyac que ell havia consumit solitàriament i amb un cert excés. Si fins aquell moment m’entusiasmaven les seves poesies, en aquell dinar em vaig enamorar de l’Estellés home, quina persona tan bonica. Moltes gràcies Vicent “Canyot” per la teva exigència personal, per la teva consciencia de classe i de país.

La cloenda de l’Encontre la va presidir Lerma, ho vam celebrar amb una paella excel·lent a un restaurant del Palmar a l’Albufera. El desplaçament es va fer amb albuferencs, aquelles barquetes sense quilla tan pròpies per a navegar dins l’Albufera. Anàvem en grups de quatre persones, el barquer i tres de nosaltres. El destí o els organitzadors em van posar a la mateixa barca que Antonio Gala i el president Lerma. Antonio Gala, l’escriptor espanyol pedant del mocador al coll i bastó inútil, va començar a parlar del seu gos Troylo i emfatitzar sobre no se quins somnis, evidentment, malgrat el protocol·lari saber fer de Lerma, vam fer el viatge parlant de política social el president i jo.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 d'abril de 2024 per Josep Arasa

Arriben la Primavera, la Pasqua i les Caramelles

Deixa un comentari
Les Caramelles és una de les moltes tradicions que tenim a Catalunya. Són cançons populars, cantades per grups de cantaires. Les colles de cantaires canten pels carrers, places i masies, en alguns pobles acompanyats dels flabiolaires i tambors, anunciant la primavera (Pasqua Florida) o la resurrecció de Crist. A canvi de les seves cançons és costum obsequiar-los amb ous, símbol de l’arribada de la primavera (les aus comencen a pondre en aquesta època), per això els caramellaires sempre van amb un cistell.
L’etimologia de Caramella (camalleres, camarelles, camarleres, camigeres o camilleres) prové del llatí “calamellus“, diminutiu de “calamus” que és una canya i que fa referència a l’instrument que és com una mena de flauta o flabiol que feien tocar els pastors.
Jacint Verdaguer afirmava que aquest costum s’havia originat al santuari de la Mare de Déu del Mont, actualment situat al municipi empordanès d’Albanyà. Es creu que abans de la cristianització tardo-romana aquest temple estava dedicat a Ceres, deessa de les collites, floració i fructificació. Amb la incorporació de tradicions paganes al cristianisme es van adaptar les caramelles per esdevenir un oferiment a la Mare de Déu del Món (que no del ‘mont’ o muntanya) per la seva puresa i fidelitat.
Les primeres notícies de les Caramelles modernes les trobem associades als Goigs de la Mare de Déu del Roser. Al llarg del segle XIX, les societats corals van adoptar aquesta tradició, van introduir-la a les ciutats i van revitalitzar-la amb nous elements i noves peces musicals. Per exemple, als estatuts dels Cors Clavé de 1852 hi figuraven les caramelles com una de les activitats de la institució.
Desapareguda la colla de caramellaires infantils creada a principis dels anys 1960 per la mestra Dolors Comellas, actualment a Santa Margarida i els Monjos surten a cantar Caramelles per cases i masies el Cor de la Margaridoia a Els Monjos i la Coral l’Amistat a la Ràpita. Els de la Margaridoia també canten a l’aplec de Penafel i els de l’Amistat a l’aplec de Muntanyans.
+7
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

19

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 31 de març de 2024 per Josep Arasa

LES TRES DONES DEL MEU SANTUARI PARISENC

Deixa un comentari

Al santuari parisenc tinc tres altars per tres dones de gran talent desaparegudes de l’actualitat, Edith Piaf, Gala Éluard Dalí i Sarah Bernhardt. M’agradaria poder guardar més personatges d’aquells que han passat vida i mort a contracorrent, però de moment no tinc gaire lloc.

EDITH PIAF   

La cantant Edith Piaf no passava dels set pams però tenia una veu que enamorava un estadi. He de reconèixer que soc dels que he fet cua per veure la seva tomba al cementiri de  Père-Lachaise i he visitat el museu que porta el seu nom.

Édith Piaf, més coneguda com la Môme, era el nom artístic d’Édith Giovanna Gassion. Tot i l’existència de nombroses biografies, gran part de la vida d’Édith Piaf està envoltada de misteri. El seu pare, Louis, era contorsionista i per celebrar el naixement de la filla s’emborratxà, deixa la seva mare Anita, cantant ambulant, que afrontes el part tota sola. La dona surt als carrers pels seus propis mitjans, però no arriba a l’hospital i Édith neix sota un fanal. Édith és educada per la seva àvia en un bordell, la qual en comptes de llet l’alimentava amb vi, amb l’excusa que així s’eliminaven els microbis.

Debuta el 1935 cantant al carrer cançons populars. El març de 1937, Édith debuta en el gènere de music-hall i es converteix immediatament en una estrella de la cançó francesa, adorada pel públic i difosa per la ràdio. A la primavera de 1944 es presenta en el Moulin Rouge, on el jove cantant Yves Montand forma part important de l’espectacle. Es produeix un enamorament sobtat entre els dos artistes, i Édith Piaf, ja cèlebre i devoradora d’homes, es proposa iniciar el seu nou amant en els trucs de l’ofici i de la vida d’artista. Durant la guerra, Édith Piaf cantava en els clubs on ajudava els presoners a escapar. Després de la guerra, el 1945, escriu la lletra de La Vie en rose, la seva cançó més cèlebre, que interpreta a la Comédie-Française.

Coincideixen totes les biografies que Piaf va tenir una vida sentimental convulsa. El 1948, mentre està en una gira triomfal per Nova York, viu la història d’amor més gran de la seva vida amb un boxejador francès Marcel Cerdan, que mor en un accident d’avió quan anava a retrobar-se amb ella. Abatuda pel sofriment, Édith Piaf pren, per calmar el seu dolor, fortes dosis de morfina de la qual esdevindrà drogodependent. Cantarà el seu gran èxit Hymne à l’amour i la cançó Mon Dieu a la seva memòria. A banda de l’esmentat, són diverses les històries d’amor d’Édith Piaf. Els més coneguts foren amb  Jacques Pills, Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour, Théo Sarapo, Georges Moustaki, etc, etc.

L’any 1963  mor Edith Piaf a l’edat de 47 anys, a causa d’una hemorràgia interna per aneurisma, d’una insuficiència hepàtica -fruit dels excessos-, de la morfina i del patiment de tota la seva vida. Marlene Dietrich va dir “L’única paraula que podria substituir la paraula París és la paraula Piaf”.

 

GALA ÉLUARD DALÍ 

Gala Éluard Dalí va ser una artista i model russa nascuda l’any 1894. És la mussa del surrealisme i del moviment dada. Va ser una dona misteriosa i amb una gran intuïció, que es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals,  és una de les úniques dones convidades a les primeres sessions del surrealisme a casa d’André Breton. És mundialment coneguda per ser la musa de Salvador Dalí i protagonista d’algunes de les seves pintures, així com una font d’inspiració per a molts altres.

El 1912 se li detecta tuberculosi i fou ingressada durant dos anys a un sanatori de Davos, és allà on conegué al seu primer marit, el poeta francès Eugène Grindel (conegut com a Paul Éluard) gràcies a la passió que tots dos sentien per la lectura. Junts, van confeccionar l’àlbum Poèmes de jeunese amb manuscrits, un dibuix a llapis i una fotografia de Gala. A finals de 1916 Gala s’estableix a París, on vivia amb els sogres mentre ell era al front durant la Gran Guerra. Es casen el 1917 a París i, un any després, fruit d’aquesta unió nasqué l’única filla de Gala, Cécile.

Entre 1922 i 1924, té una relació oberta amb Max Ernst, que la va pintar en diverses ocasions. Sempre va tenir una conducta sexual liberal. És coneguda la seva amistat amb els poetes René Char, René Crevel,  Louis Aragon i amb alguns jovencells.

L’any 1929 Paul Éluard i ella viatgen a Cadaqués amb René Magritte, Luis Buñuel i d’altres amics per conèixer a Salvador Dalí. Malgrat que Dalí era deu anys més jove que ella, Gala s’hi enamora i comença  una relació que acabarà aquell mateix any amb el divorci del matrimoni.

A causa de la guerra civil espanyola, Gala i Dalí, van haver-se d’exiliar durant vuit anys als Estats Units d’Amèrica. Quan en tornaren, el pare de Dalí ja accepta la relació del seu fill amb una dona separada, russa, francòfona i molt més gran que ell. Gala i Dalí es  casen l’any 1932 a Paris i al santuari dels Àngels (Gironès) l’any 1958. El matrimoni no va ser una basa d’oli. Dalí va comprar-li el castell de Púbol perquè hi anés quan ella volgués, ella el va agrair però va exigir-li que ell només hi podria entrar quan ella li ho permetria.

Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les quals Dali, el voyeur, mai es va oposar. Gala va ser una mecenes per a joves artistes com a William Rothlein i, en els darrers anys, feia regals cars als que s’associaven amb ella, com al cantant de rock Jeff Fenholt -qui va triomfar a Broadway amb el musical «Jesucrist Superstar»- a qui va regalar pintures de Dalí i un “ranxo” d’un milió de dòlars a Long Island. Gala va morir a Portlligat la matinada del 10 de juny de 1982 i està enterrada al castell de Púbol.

 

SARAH BERNHARDT

Si Edith Piaf és la gran diva de la cançó francesa. Gala Éluard Dalí és la musa del surrealisme. Sarah Bernhardt, la divina Sarah, ha estat considerada l’actriu més important del segle XIX, i la més famosa de la història.

Sarah Bernhardt, nascuda el 1844, ha fet molts mèrits per estar al meu santuari. Sarah Bernhardt és la primera actriu en representar papers masculins i femenins. Per acostumar-se a la idea de la mort, aficionada com era als temes fúnebres, dormia en un taüt que tenia a casa, dins el qual es deixava fotografiar fent-se la morta. Entre les ciutats que va visitar en les gires teatrals per arreu del món, va venir a Barcelona, els pastissers de la ciutat la van voler honorar creant el conegut pastís “Sara” a base de bescuit farcit de mantega i embolcallat d’ametlla laminada.

Sarah va ser la gran musa del cartellisme Art Nouveau francès, especialment del pintor i cartellista Alphonse Mucha, els treballs del qual van ser un punt de referència. Mucha d’origen txec, no sols fa els cartells anunciant les obres de teatre de la Bernhardt sinó que també li dissenya vestuari, joies i la decoració del Théâtre de la Renaissance.

Hi ha dues realitats de les quals Sarah Bernhardt no parla a la seva biografia, que la seva família materna era holandesa de religió jueva, i que la seva mare i la seva tia eren prostitutes de luxe. De la seva mare diu “Ma mère adorait voyager” i per això Sarah es va criar amb una dida bretona.

“C’est loin, la Bretagne, même à notre époque de vélocité. C’etait alors le bout du monde. Hereusement, ma nourrice était, paraît-il, une brave femme….elle aimait comme aiment les gens pauvres: quand ils ont le temps”. (És lluny la Bretanya, inclús ara a la nostra època de velocitat. Llavors era la fi del món. Sortosament la meva dida era, sembla ser, un dona ferma…. estimava com ho fan la gent pobre: quan tenen temps.). Del seu pare, a qui no coneix, diu que està, no sap perquè, a Xina. Sarah va tenir diferents germanes, totes de pares diferents.

Durant la seva etapa bretona pateix un accident que molts anys després li implicaria greus problemes de salut; cau per una finestra i es trencà el genoll dret. Encara que, aparentment sana sense problemes, el genoll va quedar afectat per sempre més i, molt més endavant, a causa d’una important inflamació i dolor al mateix genoll, li amputen la cama dreta.

Després de l’accident, la seva mare la porta amb ella a París, on roman dos anys. A punt de complir set anys, ingressa a un internat per a senyoretes on està dos anys. El 1853, la seva mare l’ingressa a un col·legi conventual. En aquest col·legi, participa en la seva primera obra teatral, és  batejada catòlica i fa la primera comunió. Sembla que l’ambient místic del col·legi li fa plantejar fer-se monja, sortosament no ho va fer.

Als 15 anys, després d’abandonar l’escola de monges, sa mare intenta introduir-la dins el món “galant” perquè es pogués guanyar la vida com a prostituta de luxe. Però Sarah, influida per la seva educació conventual, es nega repetidament a dedicar-se a aquestes activitats. La seva mare tenia un saló a París on es reunien els seus clients; entre ells, hi assistia el germanastre de Napoleó III, el duc de Morny. Morny aconsella a Sarah que s’apunti al Conservatoire de Musique et declamation. El 1859, gràcies als contactes del duc, Sarah hi accedeix sense dificultat, el que representa l’inici de la seva carrera teatral.

Als vint anys coneix un dels grans amors de la seva vida, Charles-Joseph Lamoral, príncep de Ligne i inicia una apassionada relació amb ell, fins que es va quedar embarassada i el príncep l’abandona. En aquell moment  recupera l’ofici de cortesana de la seva mare, feina que no va deixar fins que la seva carrera teatral es consolida i pot mantenir-se només amb el treball que li reporta el teatre.

L’estil d’actuació de Bernhardt es basava en la naturalitat. Detestava profundament les velles normes del teatre francès, en què els actors feien una declamació histriònica acompanyada de gestos exagerats. Bernhardt es va especialitzar a representar les obres en vers de Jean Racine, tals com IphigéniePhédre o Andromaque. Va destacar especialment, entre moltes altres, en La Dame aux Camélias d’Alexandre Dumas (fill), L’Aiglon d’Edmond Rostand , Macbeth de Shakespeare, Jeanne D’Arc de Jules Barbier, Ruy Blas de Victor Hugo. Va inspirar, en part, a Marcel Proust  per al personatge de l’actriu «Berma» en A la recerca del temps perdut.

Bernhardt té, com les altres dues dones del meu santuari, una agitada vida sentimental, en la qual destaquen noms com Gustave Doré, Victor Hugo, Jean Mounet-Sully, Jean Richepin, Philippe Garnier, Gabriele D’Annunzio; Eduard, príncep de Gal·les,… entre d’altres. Es va casar una sola vegada, amb un oficial grec anomenat Jacques Aristidis Damala, addicte a la morfina.

Va provar sort també en el nounat cinema. El 1900, va filmar Le Duel d’Hamlet. A part de la seva professió d’actriu, es va interessar per l’escultura i la pintura, i arribà a exposar al Saló de París diverses vegades entre els anys 1874 i 1896. Va rebre diversos premis i mencions honorífiques en ambdues disciplines.

El febrer del 1915 l’hi amputen la cama. Una vegada recuperada de l’amputació i ja en plena Gran Guerra, l’actriu decideix fer una gira per les trinxeres franceses actuant per animar les tropes. Organitzà diverses gires amb la seva companyia i recorre tota França actuant sense la cama.

El 23 de març de 1923 moria en braços del seu fill. El seu enterrament esdevé multitudinari i unes 150.000 persones van a acomiadar-la. El seu cos és inhumat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 de març de 2024 per Josep Arasa

El català a SMMonjos, entre l’electoralisme i la ignorància prepotent.

Deixa un comentari
A Santa Margarida i els Monjos la cultura ha d’estar al servei electoral i al profit del partit socialista que, des de fa 45 anys, governa el municipi. La primera característica que ho fa possible és el desaforat creixement del municipi. Tot el Penedès ha crescut, SMMonjos més. Entre l’any 1980 i el 2022 Santa Margarida i els Monjos ha multiplicat per 2,3 el nombre d’habitants (Sant Sadurní d’Anoia ho ha fet per 1,49; Gelida per 2,17; Sant Martí Sarroca per 1,43). De Sant Sadurní, de Gelida o de Sant Martí no és coneix cap cas de corrupció ni de pèrdua d’identitat.
Ara que ve el Dilluns de Pasqua és un bon moment per recordar un informe de l’Oficina Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans (06-10-2016) que recordava que el topònim de l’església i la font on es celebra l’Aplec és Penafel i no “Penyafiel” o “Penyafel”, castellanisme que utilitza insistentment l’ajuntament. Penafel és el topònim correcte segons l’Institut d’Estudis Penedesencs, la Enciclopèdia Catalana, el Museu d’Art de Catalunya, el Consorci de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès, la premsa, l’ajuntament d’Olèrdola i d’altres institucions. L’Ajuntament indiferent a la cultura del país, ha batejat com “Penyafel” una rambla, la senyalística municipal i subvenciona una associació que manté l’errada toponímica.
Aquest menyspreu a la llengua catalana podria ser circumstancial i fins i tot anecdòtic si no fos tan repetit. El mateix informe de l’Institut d’Estudis Catalans remarca que la barriada que el consistori anomena “Sardinyola”, en català és Cerdanyola. El topònim la Ràpita va accentuat, malgrat que el consistori faci oïdes sordes i manté indicadors sense accent. Fa uns anys, l’ajuntament va inaugurar un local dedicat a la Festa Major, situat a un antic estable on hi havia hagut gallines, ànecs, porcs i possiblement algun ruc, el van anomenar la Quadra.
El menystenint a la llengua catalana ha esdevingut un dels signes d’identitat d’aquests 45 anys de govern municipal a Santa Margarida i els Monjos. Serà perquè l’ús públic del català els hi podria fer perdre vots o perquè creuen que la seva capacitat intel·lectual és superior a la del Institut d’Estudis Catalans i a la resta d’entitats abans esmentades?
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 22 de març de 2024 per Josep Arasa

LA PRIMERA LÍNIA DE DILIGENCIES QUE VA PASSAR PER SMMONJOS

Deixa un comentari
L’1 de març de 1815, ja fa més de 200 anys, va passar per La Ràpita i pels Monjos la primera línia regular de diligències de la historia de Catalunya i de la península Ibérica. Les línies regulars de transport de viatgers i missatgeria van arribar a l’Estat amb retard. La inestabilitat de la època, les guerres napoleònica, van impedir que las diligències es poguessin desenvolupar com a França, que ja s’havien implantat al segle XVIII.
La primera línia de diligencies que va passar pel municipi havia sortit de Reus a dos quarts de quatre del matí i anava a la Rambla dels Caputxins de Barcelona després d’haver recorregut 110 kilòmetres. Sortia de davant de la Fonda de cal Cardenyas, a la cantonada de la plaça del Mercadal i del carrer de Jesús.
El comerciant Josep Brunet Anguera posava en marxa la diligència que faria el primer viatge que satisfeia una important demanda de comunicació diària entre els comerciants de Barcelona i de Reus. Reus i Barcelona, en aquell moment, eren els dos principals nuclis demogràfics i econòmics de Catalunya. El trajecte es feia per Tarragona, el Vendrell, SMMonjos, Vilafranca y Martorell.
Josep Brunet era un botiguer nascut a Reus el 1784, d’ideologia liberal. Entre 1808 i 1814, Catalunya havia format part de l’Imperi francès, Brunet no va patir mai la pressió de les autoritats bonapartistes; però, en canvi, quan, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla europeus, Ferran VII va retornar al seu regne espanyol (1814), Brunet va ser perseguit i es va veure obligat a marxar a l’exili… a França!. Tot apunta que seria allà on va prendre i madurar la idea de crear el servei regular de viatgers que, poc després, posaria en pràctica.
El viatge entre Reus i Barcelona es feia en deu hores i mitja, amb quatre canvis de cavalleries. Al dia següent feia el trajecte a la inversa i, d’aquesta manera, successivament, durant dècades. Inicialment, la diligencia transportava de 6 a 8 persones però, posteriorment, hi hagueren carruatges de mes capacitat que podien transportar fins a una vintena de passatgers.
La posta en funcionament d’aquell servei va requerir una inversió important. Les litografies de l’època il·lustren un carruatge de grans dimensions amb dos pisos i tirats per sis cavalls, que eren rellevats quatre vegades cada viatge. Per tant, estaríem parlant d’un mínim de vint-i-quatre cavalls i un conveni de canvi de cavalleries amb quatre hostals diferents, amb tot el que això significava: alimentació, beuratge i mantes. Brunet, aparentment, no podia assumir aquesta inversió, i en aquell projecte hi van entrar altres personalitats que es convertirien en els seus socis.
Aquell viatge tenia un cost inicial de 30 rals, quantitat important per l’època, i tan sols incloïa el transport al qual tan sols podien accedir les classes benestants. Els obrers, en canvi, continuaven anant a peu. Anar en diligencia era un luxe, malgrat que tan sols anessin a una velocitat de 30 k hora. Els viatgers havien que pagar-se el dinar que generalment, es feia a un dels dos hostals de Vilafranca. En Pascual Madoz en el seu “Diccionario geogràfico, estadistico, histórico de España (1849)” ja distingeix entre els hostals de Vilafranca i els d’Els Monjos. Dels hostals d’Els Monjos tan sols diu que n’hi havia dos al Camí Ral sense especificar la qualitat, però dels de Vilafranca diu que son “buenas posadas” i que la localitat és parada de diligencies.
El principal enemic de la línia regular de diligencies seria la inseguretat dels camins: les guerres i els bandolers. El pas de l’Ordal era refugi de bandolers i indret insegur. Durant alguns períodes conflictius les Milícies Nacionals, cos paramilitar de voluntaris, vigilaven el trajecte. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), es va desviar la línia de diligencies des de Reus fins el port de Tarragona, on els passatgers eren embarcats fins el port de Barcelona, i al reves. Entre 1840 i 1846 l’activitat dels bandolers també va ser important. Malgrat tots aquests incidents, aquella línia de diligencies que passava per SMMonjos va ser un gran èxit comercial i es va mantenir activa fins l’any 1865, quan va entrar en servei la línia ferroviària que unia Reus amb Barcelona en poc més de quatre hores.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 1 de març de 2024 per Josep Arasa

EL DUC DE MEDINA SIDONIA MORT A SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS

Deixa un comentari
A Santa Margarida i els Monjos han mort més personatges il·lustres que fills del municipi han passat a la història. El pas d’una via tan important com la que unia Barcelona amb Tarragona, amb els anys anomenada Via Augusta, Camí Reial, Camí Ral, o N-340, ha comportat que, circumstancialment, algú que hi passava hagi sortit del municipi amb els peus per davant.
Pedro de Alcántara Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, Pacheco Manrique Aguilar y Silva, més conegut com el catorze Duc de Medina Sidonia, va morir a Santa Margarida i els Monjos el dia de Reis de 1779 i va ser enterrat a Vilafranca. SMMonjos al segle XVIII eren un conjunt de masies amb quatre o cinc esglésies, una plaça central a Santa Margarida i alguns molins al costat del riu. Hi vivien 390 persones. Els Monjos era la zona més poblada del municipi amb algunes cases, un o dos hostals als vorals del Camí Reial i un curt carrer mal anomenat dels Maons.
La informació de la mort del Duc es troba a diferents texts de l’Arxiu de la Casa Medina Sidonia, a la Real Academia de la Historia (RAH) i al Llibre de l’Administració de Sant Fèlix de Vilafranca.
A la RAH expliquen la mort del Duc amb una versió que podem qualificar de curiosa, diuen que va morir a la “Venta de los Frailes”. Segons el diccionari de la Real Academia Española una “venta” és: “Casa establecida en los caminos o despoblados para hospedaje de los pasajeros”, es a dir un hostal. Després han traduït a l’espanyol “Els Monjos” per “los frailes”, i ja els tenim -com tantes vegades- reescrivint la història. Segons la RAH el Duc va morir a la “Venta de los Frailes” de “Villafranca”. La RAH va fer el mateix que a Pals quan el van traduir per Palos, i amb aquesta versió van fer sortir a Cristòfol Colom cap a la descoberta d’Amèrica des de Palos de Moguer, que avui sabem que no tenia port en aquella època.
Ens treu de dubtes el recull que fa Antoni Ribas del llibre de l’Administració de Sant Fèlix, allà diu que va morir a l’Hostal que hi havia a Els Monjos des de temps reculats. El Duc, que no tenia propietats al Penedès, hi va morir casualment a les sis i cinc minuts de la tarda, després de 37 dies d’allitament a l’establiment.
L’Arxiu de Casa Medina Sidonia diu “ya salio de Andalucia enfermo cuando emprendió camino a Francia , pues quiso pasar los ultimos dies de su vida lejos de la España cortesana de Carlos III, però el destino no permitió pudiese ver cumplido su deseo”. La RAH apunta que va morir de “vomitos negros, quizas envenenado por aquellos que temieron su palabra”.
Abans de morir el va confessar el monjos benedictí Veremundo Murillas, -que devia formar part del seu seguici, i li va administrar l’Extremunció el rector de Santa Margarida mossèn Bonaventura Volart, les exèquies i l’enterrament es feren a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener.
Antoni Ribas escriu “A la Vila la mort del Duc va mobilitzar tots el capellans, comunitats de religiosos que van intervenir en les funcions religioses i les forces vives. Les campanes de Santa Maria i les dels altres quatre convents van començar a tocar el toc de Vedada (toc de difunts importants) a les nou del vespre del dia 6 de gener i va repetir-se aquest toc cada hora fins l’endemà a les nou del vespre. Les campanes van seguir tocant fins el dia 9, però van afluixar i només es feren quatre tocs al dia. El cadàver del duc va ser traslladat a la vila, a la tarda plujosa i amb els camins enfangats, segons precisa el Llibre d’Òbits del dia 9 de gener”. La processo mortuòria entre Els Monjos i Vilafranca es va fer “amb la creu alçada, els capellans amb carruatge, el taüt portat a braços per 12 homes, la família i els ajudants del duc a cavall i amb atxes enceses, un piquet de cavalleria i tres cotxes més amb la resta de familiars. En arribar a la vila es cantaren les absoltes a Sant Salvador, al convent dels Franciscans s’afegeixen a la corrua tots els frares de Vilafranca, escolans i cantors, i vuit vilatans condecorats agafen les cintes que penjaven del taüt, després seguiren cap a la Casa de la Vila, capella de Sant Joan i cap el convent de les monges de clausura del carrer de la Font, amb més absoltes cantades, i al final arriben a Santa Maria per la plaça de l’Oli.”
“El funeral i enterrament van fer-se el dia 10 de gener amb gran solemnitat i amb tota l’església de Santa Maria endolada amb draps negres i ciris encesos i un gran túmul mortuori al centre de la nau“. El duc va se enterrat a l’interior de l’església, sota l’orgue. Fins el dia 18 de gener es van fer misses de difunts i hores de pregaria.
En aquest punt comença un altra història, qui havia de cobrar tantes misses, tantes oracions, tantes pregaries? El capellà de Santa Margarida diu que era a la seva església on corresponia fer tot el cerimonial i que ell vol els diners. A la negociació, el vicari perpetu vilafranquí li ofereix la meitat del total, quantitat que no admet el capellà del poble. Al final el litigi s’acaba quan el vicari perpetu li ofereix al rector de Santa Margarida la meitat de la cera sobrant d’aquells dies, més una quantitat que van afegir els majordoms del Duc. A la partida de defunció del Duc consta que es van utilitzar 204 quilos de cera en forma d’atxes i 41,6 en forma de ciris, la quantitat sobrant devia ser elevada i representar una bona quantitat de diners pel rector de Santa Margarida.
Queda clar que Santa Margarida i els Monjos té moltes històries i que ha tingut capellans que eren negociants, sabien com fer diners.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 25 de febrer de 2024 per Josep Arasa

50 ANYS DE L’ASSASSINAT DE SALVADOR PUIG ANTICH I SMMONJOS

Deixa un comentari

Aquest any en fa 50 de l’assassinat pel franquisme de Salvador Puig Antich (02-03-1974). L’any 2016 a Els Monjos es va fer un sopar amb les germanes de l’executat, per homenatjar-lo i conèixer millor el personatge de la veu dels seus familiars. El sopar va ser un èxit de convocatòria i va reunir molta gent del municipi i d’arreu del Penedès. Salvador era el tercer de sis germans d’una família obrera.

Salvador Puig Antich (https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_i_Antich) fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort d’un policia i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort del vicepresident del govern Carrero Blanco.

A Catalunya, la mobilització per tal d’evitar l’execució fou espontània, però minoritària, va tenir un cert ressò tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A tota Europa, la reacció va ser immediata: la publicació francesa Libération va ser el primer de donar l’alerta. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, i hi hagué diverses gestions encaminades a la commutació de la pena per part de diverses institucions i personalitats, incloent-hi la Comissió Europea i alts mandataris governamentals com el canceller alemany Willy Brandt i el Papa Pau VI. Joan Miró va pintar el tríptic “L’esperança del condemnat a mort”.

Franco es mantingué ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí i traslladat al cementiri de Montjuïc, on el seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14).

El garrot vil consisteix en un collar de ferro que per mitjà d’un cargol estreny el coll del reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, alhora que el pot arribar a desnucar. L’ús del garrot a Espanya es va introduir el 1820 i es generalitza al llarg del segle xix, afavorit per la simplicitat de la seva fabricació, que estava a l’abast de qualsevol ferrer. Mitjançant decret de 24 d’abril de 1832, el rei Ferran VII va abolir la pena de mort en forca i va disposar que, a partir de llavors, s’executés a tots els condemnats a mort amb el garrot. A Espanya aquesta pràctica va estar vigent fins al 1978. Els últims condemnats al garrot a l’Estat espanyol van ser Salvador Puig Antich, a la Presó Model de Barcelona i el delinqüent comú d’origen alemany Heinz Ches, a la de Tarragona.

L’escriptor i periodista Jordi Panyella va escriure un llibre titulat Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) que, a partir de nous testimonis, mostra les irregularitats del judici de Puig Antich i revela que el sumari va ser alterat perquè es van fer desaparèixer proves clau que podrien haver evitat la pena de mort. Malgrat tot, encara avui el Tribunal Suprem d’Espanya es mostra contrari a revisar el procés. El 1974 Lluís Llach escrigué la cançó I si canto trist, com a homenatge a la persona i en record de la tràgica mort de Salvador Puig Antich. El 1976 Joan Isaac compongué A Margalida, una cançó dedicada a la mallorquina Margalida Bover , l’enamorada d’en Salvador. El 1977 la companyia Els Joglars va produir l’obra La Torna que tractava sobre l’execució de Heinz Chez com a distracció del cas Puig Antich. El 1996 l’Ateneu Enciclopèdica Popular publica Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich, a cura i selecció de Ricard de Vargas. El 2001 el periodista Francesc Escribano escrigué la novel·la Compte enrere: la història de Salvador Puig, basada en la seva vida. El setembre del 2006 s’estrenà la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en la novel·la d’Escribano.

L’any 2016 a Santa Margarida i els Monjos recordàvem Salvador Puig Antich sense cap membre del govern municipal socialista a taula.  Govern municipal que, contravenint la legislació actual, continua mantenint el nom del primer alcalde franquista al grup escolar, personatge que va ser responsable de molts empresonaments, exilis i camps de concentració.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 de febrer de 2024 per Josep Arasa

DE NADAL A CARNESTOLTES SET SEMANES DESINVOLTES

Deixa un comentari

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 6 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA ROGATIVA A PENAFEL PER FER PLOURE

Deixa un comentari
Ara, que fins i tot aquests govern de la Generalitat diu que està preocupat per la manca d’aigua, és un bon moment per recordar aquells remeis que utilitzaven els nostres avis per fer ploure al Penedès.
L’Església catòlica registra en els arxius de les parròquies les rogatives de pluja i les té reglamentades en graus. Quan els representats del poble dirigeixen una súplica a la clerecia aquesta n’estudia la conveniència. En funció d’aquest estudi s’organitza: 1r. Una oració extraordinària a algun sant, normalment amb una missa. 2n. Si no s’acaba la sequera, es busca un sant de categoria superior, i es fa més viva la pregària exposant alguna relíquia. 3r. S’organitza una processó pel poble presidida per la imatge del sant. 4t. Es portava el sant fins a una zona on hi havia aigua, el mar, un riu, una font o una bassa, i es banyava. Naturalment, així les imatges es malmetien i el Vaticà ho va prohibir l’any 1619. 5è. En casos molt extrems s’autoritza una peregrinació a algun santuari important.
L’any 1945 el Penedès va patir un hivern fred i una important sequera. Els veïns d’Els Monjos van demanar al capellà de la parròquia de Santa Margarida del Penedès, mn Manuel Roca, que fes alguna cosa per demanar pluja. Fetes les misses preceptives, invocats els sants i mantenint-se la sequera, els veïns insistiren a fer una rogativa al santuari de la Mare de Déu de Penafel,
El santuari de “Penna Fedel” és veí de la font del mateix nom. Conta la llegenda que la imatge bruna de Penafel fou amagada, en temps de les invasions àrabs, en un forat a la roca de la font. Segles mes tard, fou trobada per uns pastors. La imatge de Penafel era considerada miraculosa i invocada per la sequera i per la seva eficàcia sobre les dones estèrils “donat-les-hi la gràcia de parir fruits per Déu”. Aquesta veneració penedesenca omplia les parets del temple d’ex-vots.
Mn Manuel Roca, abans de convocar la rogativa, va demanar consell a mn. Josep Vallés de Moja. Aquest el respon per carta“..no es la primera vez que se recurre a dicha virgen en este sentido ya que según tengo oído de personas viejas, otras veces se hizo, incluso una, de ella, hace muchísimos años, los de Moja fueron en procesión llevando una imagen del Crucificado que dejaron en el santuario hasta la consecución de tan ansiada lluvia, que se obtuvo al cabo de quince días o tres semanas y después fueron a recoger dicha imagen devolviéndola al culto de Moja…”.
Amb aquestes paraules el capellà va demanar permís de rogativa al bisbe de Barcelona, que la va autoritzar pel dia 31 de maig de 1945. Amb la seva autorització les confraries de Santa Margarida del Penedès –Mare de Deu dels Dolors i del Roser- juntament amb el Cos de Portants prepararen la rogativa per pluja. Una professó amb la imatge del Sant Crist –“el Cristo gros”- fins l’església de Penafel. Allà es celebrà una llarga missa cantada i, quan la gent tornava a la parròquia, va començar a ploure.
+8
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

15

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 2 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA TUPINA I EL TUPÍ

Deixa un comentari
Quan es matava el porc, a moltes cases, feien la tupina, una procés de conservació de la vianda amb un estri actualment desaparegut, el tupí.
El tupi és un recipient de cuina, fet de fang, semblant a una olla però que tan sols disposa d’una ansa. L’olla de fang rep el foc per la part de sota i es posa sobre els tres peus o penjant dels clemàstecs. El tupí no rep el foc per la base, rep l’escalfor lateralment, serveix per escalfar o per coure a baixa temperatura.
La carn del porc es conservava en sal, altres trossos es trinxaven per a fer embotits, d’altres es deixaven eixugar i amb d’altres en feien la tupina tot conservant-los amb oli. Guardo encara el sabor d’aquella vianda que menjava delerosament els dissabtes per esmorzar o els vespres d’hivern per acompanyar la patata amb verdura. A Cal Amado (Santa Margarida i els Monjos) tenien un parell de tupins de vuit petricons on enquibien la vianda de l’hivern. La Salvadora Olivella de Cal Amado tenia traça a la cuina.
De tupins n’hi havia d’onze mides diferents. El caragoli, de tan sols mig petricó de capacitat. El mitjancer, en el que hi cabia un petricó. El de presa, de dos petricons. L’entravessadet de quatre petricons (un litre). L’embrolla, de cinc petricons. L’abogassó, de fins a vuit petricons. L’avançadet, fins a deu petricons. L’entrevessat de quinze petricons. De viuda, fins vint petricons (cinc litres). Un terrisser de Miravet m’explicava que aquestes eren les mides més convencionals, però que també n’havien fet alguns de trenta-dos petricons (vuit litres) que es feien servir per guardar excedents d’oli, de carn o de gra. També em deia el terrisser que en feien a la mida que el client demanava, eren els tupins anomenats mitjà.
La Salvadora, per fer la carn de la tupina, començava per salpebrar abundosament el costellam, el llom del porc i la llonganissa crua. Penjava després aquestes peces als claus clavats a l’embigat del rebost, on s’eixugaven durant cinc o sis dies. Passat aquest temps, amb uns ganivets ben esmolats, tallava el costellam, la llonganissa i el llom. Posava tots els talls dins els tupins i els cobria d’oli d’oliva de Cal Carbonell, sempre deia que l’oli de Cal Forner Ric tenia un gust diferent, era més bo.
Amb el foc a terra encès apropava el tupí curull d’oli i carn a les brases i el mantenia durant tres o quatre hores, confitant-lo, sense que arribes a fregir. Tranquil·lament afegia algun tronquet al foc, allunyava o apropava el tupi a les brases, fins que, segons deia “havia desaparegut tota l’aigua de la carn”. Quan passades les hores, alguna becaina i algun tastet, treia el tupí del costat del foc, el deixava refredar i el cobria amb una tapadora apedaçada que ja havia patit alguna caiguda. El rebost fosc i silenciós era l’indret de maduració d’aquella vianda hivernal que flairejava aromes de gana.
Transcorregudes les setmanes o els mesos, amb aquells olis de la tupina, amb sabor a glòria, fregia els fesols i amania el pa. D’aquells tupins és menjava tall tot l’hivern, però sempre quedaven al rebost pernils i llonganisses, ja que “qui ho posa tot en un tupí, s’ho menja tot en un matí”.
PS.- A Castellnou d’Arri (Occitània) amb un tupí, fesols secs, cansalada, carn i greix d’ànec fan el cassolet, un plat extraordinari que mereix el desplaçament, un bon vi i una llarga sobretaula.
+3
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

13

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 25 de gener de 2024 per Josep Arasa