Josep Arasa i Ferrer

Santa Margarida d’Antioquia és la patrona històrica del municipi de Santa Margarida i els Monjos. Santa Margarida –o Marina pels ortodoxos- (275-290), és venerada per les confessions cristianes que accepten l’existència de sants. Se’n celebrava la festivitat el 20 de juliol a Occident i el 17 de juliol a Orient. La seva existència real, però, és dubtosa i, per primera vegada, ja va ser declarada com a apòcrifa en 494 pel papa Gelasi I. La devoció va revifar-se durant les croades, el seu culte va expandir-se per tot Europa i va fer-la una de les santes més populars durant l’edat mitjana.

Segons Joan Amades, a Vilafranca del Penedès havien representat el ball/quadre històric de Santa Margarida, l’argument del qual estava inspirat en la tradicional vida de la santa. Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, al costat d’una font gairebé desapareguda i del cementiri municipal, hi ha l’església romànica de Santa Margarida (978), indignament conservada, davant la qual s’havia representat el quadre històric de la vida de la santa.

Els balls o quadres històrics eren drames populars d’autors desconeguts representats a l’aire lliure. Duran al segle XIX no hi havia poble del Penedès que a la seva Festa Major no representes a la plaça, o a la millor era, algun quadre històric sobre la vida del seu patró o patrona, ja fos per aficionats del mateix poble o per algun grup d’un poble veí. La direcció anava generalment a  càrrec del mestre de minyons, del vicari o del rector, i el vestuari es feia amb la propietat i riquesa que requeria l’esdeveniment.

La biografia de Santa Margarida és confusa i plena de dades llegendàries. Uns diuen que era filla d’un sacerdot pagà. La nena va perdre de petita la seva mare i va ser criada per una mainadera que practicava el cristianisme en secret. Quan al cap d’un temps va tornar a casa del pare i li va declarar la seva fe cristiana va ser-ne expulsada. La noia va tornar amb la dida, que apiadant-se’n en va tenir cura. El prefecte romà, Ol·lari, va intentar seduir-la, però ella, que havia consagrat la seva virginitat a Déu, el va rebutjar i va confessar-li la seva fe. El prefecte, humiliat, la va denunciar i va ser detinguda. A la presó, el diable -sota forma de drac- la va visitar per temptar-la, i en no aconseguir-ho la devorà. La santa, armada d’una creu, li obrí el ventrell i en sortí. Per aquest motiu, habitualment és representada amb un drac als peus. Després de sofrir diversos martiris, va ser degollada quan tenia quinze anys, el 20 de juliol de 290.

Alguns goigs parlen d’una jove de gran bellesa  de qui s’enamora el seu pare. La noia no volgué correspondre a les pretensions incestuoses i el pare la feu empresonar, i manar als carcellers que no li donessin més que una mica de menjar ben salat, però que no rebés aigua. Margarida va morir de set. En morir uns àngels se la van emportar al cel.

S’invocava santa Margarida per curar-se del mal napolità –la sífilis- i el jovent barceloní creia en les virtuts remaires de la font del mateix nom i anaven a rentar-s’hi. També la tenien per patrona les mainaderes. Els nostres avis s’encomanaven a la santa perquè els alliberes de lladres quan anaven de camí. El 1969 va ser -definitivament- exclosa del calendari universal dels sants per considerar-se que no hi ha prou proves que n’assegurin la historicitat. Santa Margarida i els Monjos es va quedar sense patrona protectora.

Remenant papers he trobat un article que vaig escriure i publicar l’any 2008. Avui, 18 anys més tard continua vigent.

“El Penedès, és una gran reserva energètica, i el Priorat, i la Terra Alta, i el Segrià, i…..Les vinyes, més enllà de produir raïm i vi, produeixen subproductes, alguns desaprofitats energèticament a casa nostra.
Per una banda de les restes del raïm premsat en queda la brisa, un residu sòlid i sec, constituït per la rapa, la pellofa, la polpa i el pinyol. S’obtenen alcohols, olis, adobs, etc.
L’altre són les vergues o sarments, branques velles del cep que es tallen en les podes de finals de tardor o hivern. Les vergues s’aprofitaven abans per escalfar les cases a les llars de foc, o com adob enterrades entre les passades de ceps. Aquestes tones de branques llenyoses, avui, resten abandonades al costat de les vinyes tot esperant una calçotada o les grans fogueres de tardor que els pagesos encenen i que donen als camps una imatge de fumeral.  El mateix passa amb totes les restes de poda dels camps fruiters.

A Plougastel, a la Bretanya acaben d’inaugurar una gran central d’aigua calenta per a la calefacció que funciona amb restes d’una serradora (APROBIS). Funcionant permanentment té una potencia de 1.2MWh de calor per any. Aquesta calor esta distribuïda per les cases amb una xarxa de tubs d’una longitud de 1.9 kmts. amb  12 estacions de distribució. Quan no hi  ha restes de llenya, quan hi ha puntes de fred o avaria a la caldera de llenya, la central pot funcionar a gas.
Aquesta caldera assegura les necessitats anuals de 600 cases i consumeix 2.700 tones de fusta per any. La construcció de la central a estat realitzada i finançada per una empresa privada (Dalkia France) amb estreta col·laboració amb l’administració. L’empresa té una concessió per explotar la central durant 20 anys.  La xarxa de distribució és municipal.
La utilització de les restes de llenya permet un estalvi de 6.000 MWh d’energia fòssil i una disminució de les emissions en CO2 de l’ordre de 1.000T/any. El cost total dels treballs ha estat de 1.935.724 €. (any 2008)

Europa esta buscant desesperadament recursos energètics que li permetin trencar la dependència del petroli i l’estalvi de CO2. Localitats grans i xiques, nacions, regions o estats, posen imaginació per plantejar un nou futur mes ecològic i menys dependent. A Occitània els agricultors estan assajant fer anar els tractors amb restes de olis. A d’altres localitats inclús retorna el transport públic tibat per cavalls. Arreu la imaginació esta impulsant els científics.

Aquí, la pesada carrega burocràtica que arrossega la nostra administració, no permet alternatives noves o imaginatives, amb alguna excepció molt puntual.  Aquí tones de vergues, de fusta vella, de brancatge,  es desaprofiten cremant als marjals; tones de purins continuen emeten metà a les basses; els vehicles que funcionen amb etanol estan prohibits a casa nostra i en nom de la puresa ètnica demanen als pagesos que arranquin les vinyes per castigar el “desmesurat” consum d’esperit de vi,  que produeixin vins sense alcohol o promocionen refrescos carregats de sucre.

Algú haurà d’explicar perquè estem desaprofitant tants recursos i continuem important tant de petroli. Potser la resposta la trobarem en la distancia: el Penedès, el Priorat, el Segrià, queden molt lluny dels despatxos barcelonins, i a més a Barcelona no tenen vinyes als jardins. O potser perquè les petites centrals no són tan mediàtiques com les obres faraòniques?. O serà per pressions de les empreses energètiques, o per manca de formació dels nostres dirigents? ”

Santa Margarida i els Monjos és un municipi industrial ric, ben comunicat, amb estació de ferrocarril, entrada d’autopista, i on, conseqüentment, l’ajuntament disposa d’un important pressupost.  El 18 de març d’enguany l’Institut d’Estadística de Catalunya de la Generalitat publicava l’Índex Socioeconòmic Territorial (IST) que analitza les dades de cada municipi. SMMonjos obté una pobre qualificació, inferior a la mitjana nacional (100). On es constata que SMMonjos pateix d’una pobra qualitat de vida.

L’Índex Socioeconòmic Territorial (IST) és una dada que resumeix en un únic valor diverses característiques socioeconòmiques de la població. L’índex concentra la informació de: la població ocupada de 20 a 64 anys, els treballadors de baixa qualificació, la població de 20 anys o més amb estudis baixos, la població jove sense estudis postobligatoris, els estrangers de països de renda baixa o mitjana i la renda mitjana per persona.

El setmanari El 3 de vuit se’n va fer ressò informant de les quatre millors localitats penedesenques, totes superen el valor mig català (100) son: Les Cabanyes amb un IST de 116,1, Pacs 115,1, Santa Fe 110,9 i la Granada 110,2. Olèrdola obté un IST de108,3, Sant Sadurní 107,5, Gelida 105,3. Santa Margarida i els Monjos es queda per sota la mitjana catalana i lluny dels altres municipis esmentats, amb tan sols un 96,7. A SMMonjos, hi ha una molt pitjor qualitat de vida.

Algú podrà justificar-ho per la quantitat d’estrangers que viuen a SMMonjos on el 16,71% dels veïns han nascut a l’estranger. A Sant Sadurní el percentatge de veïns nascuts a l’estranger és del 11,77% i a Gelida el 14,06%. Es possible que aquest important percentatge d’estrangers incideixi en el resultat de SMMonjos, però en cap cas pot ser la causa única de la baixa qualitat de vida del municipi.

Els municipis de més de 500 habitants amb major Índex socioeconòmic territorial de Catalunya són Matadepera (129,9), Fontanals de Cerdanya (124,9) i Castellolí (124,8) . En l’altre extrem, els municipis de més de 500 habitants amb menor nivell socioeconòmic de Catalunya són Barbens, Salt i Sant Pere Pescador.

Fa uns dies l’alcaldessa de Santa Margarida i els Monjos anunciava a les xarxes una nova inversió pública per a fer més habitatges socials, la qual cosa possiblement comportarà un nova baixada en la qualitat de vida del municipi. Com deia fa uns dies un diputat català “Barcelona ja té localitats marginals al seu entorn,  ara que han acabat el terreny proper volen estendre’s cap els Monjos i d’altres pobles del Penedès”.

Dades importants i previsions que haurien de fer reflexionar les autoritats municipals de SMMonjos.

“Els pastors practiquen l’ofici més antic dels Pirineus..” (Muntanyes maleïdes. Pep Coll, 1993). “La finalitat bàsica de transhumància és l’obtenció de pastures durant totes les estacions de l’any”(Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Joan Rovira 1999)

El Sant era pastor, com ho van ser el seu fill i el seu net. Els Sant eren transhumants pallaresos, i cada tardor baixaven els ramats des de les muntanyes pirinenques fins el Penedès per a passar-hi l’hivern. Començaven el seu camí per Tots Sants quan la verema havia acabat i el ramat podia entrar a les vinyes. Retornaven a muntanya el mes d’abril.

Les tres generacions dels sants van baixar pel mateix indret, van fer estada a les mateixes cases, van estacar els gossos a les mateixes armelles i van tancar als mateixos corrals. Aquesta rutina va teixir importants lligams, va deixar grans amistats que encara es guarden en el record d’algunes famílies i en algun llit on donaven “fenar a conills abandonats”.

Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909 va esdevenir a Barcelona la Setmana Tràgica. El detonant va ser la mobilització de reservistes per part del govern espanyol d’Antonio Maura pel seu enviament a la guerra de Melilla. Aquesta guerra també fou coneguda com la Tercera Guerra de Melilla després de les de 1860  i de 1893. La guerra va durar de juliol a desembre de 1909.

Aquella mobilització de reservistes va ser molt mal acollida per les classes populars, ja que a causa de la legislació de reclutament es podia quedar exempts de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, que no estaven a l’abast de la majoria de famílies (el sou d’un obrer no superava els 20 rals diaris). D’altra banda els reservistes, majoritàriament, ja eren casats i amb família al seu càrrec.  Els sindicats van convocar una vaga general i l’exèrcit va dur a terme una dura repressió per dominar els disturbis.

Joves penedesencs es van negar a servir els exercits espanyols i defensar les mines que el comte de Romanones, el marques de Comillas i el comte de Guell tenien a la zona. Alguns passaren cap a França amb l’ajut del Sant. D’altres, malauradament, hagueren d’anar a “matar moros”.

L’any 1911 va esclatar la guerra del Rif, en la qual els rifenys (berebers de les muntanyes del nord del Marroc) defensaven el dret a viure lliures i no sotmesos a la ocupació colonial d’Espanya i França. Una guerra cruel i llarga que es va acabar l’any 1927 amb importants pèrdues per l’exèrcit espanyol. Les tropes espanyoles eren pobres soldats de lleva obligada, els rics podien lliurar-se del servei militar pagant a algú perquè anés al seu lloc. Molts joves catalans es van negar anar a la guerra.

Amb l’ajuda del segon Sant, l’hereu de Cal Salines (Santa Margarida i els Monjos), Josep Olivella Salines, va marxar nord enllà fins a Mèxic.

L’aixecament militar de 1936 va agafar els Sant al Penedès. La tardor del 39 no van baixar els ramats a Marina, van ajudar centenars de persones a passar cap a l’altre banda de la ratlla fugin del franquisme. Els anys 40 el camí va canviar de sentit quan centenars de jueus fugien del racisme nazi.

Els 60, el més jove dels Sant es va casar, a muntanya, amb la filla d’en Jaume “Fuster” d’Els Monjos.

“Menystingut, el porró ha sobreviscut a modes, tendències, novetats….. El porró… forma part del patrimoni de l’alegria de viure, del dia a dia, de la festa, dels àpats sota el garrofer, a la taula del jardinet de la torreta o a la cuina de casa,…” Amb aquest text, el vilanoví Joan Cullell –més conegut com Pere Tàpies- signava la introducció a la reedició del llibre que Joan Amades va dedicar al Porró (El Mèdol 2003). Malgrat l’optimisme d’en Pere Tapies, constato que cada dia és més difícil trobar un bar o una taverna, on t’ofereixin un porró per beure vi.

No és possible determinar l’origen específic del porró. El ríton o el corno potorio són els precedents del porró com a estri que serveix per veure vi a galet. Els romans de porrons ja en sabien fer, però no per beure vi a galet, els utilitzaven per contenir ungüents o perfums. El porró més antic que coneixem és el que es conserva al Museu de Poblet, és un estri provinent de la farmàcia del monestir i està datat al segle XIV. Etimològicament l’Amades el relaciona amb “l’all porro”, malgrat que reconeix que en els seus inicis l’estri es deia tassa i era de fang.

Durant el segle XVIII la vinya va ocupar les terres penedesenques destinades als conreus tradicionals, paral·lelament el porró va agafar un lloc preferent a les llars. A cap mas faltava un càntir d’aigua fresca al baluard, ni un porró de vi sobre la taula.

El món dels porrons es ampli i abraça els dos sexes. Els porrons tenen el broc gros corbat, les porrones el tenen dret i solen ser més grosses. Ambdós poden ser carlins o lliberals, depenen de si raja poc o molt pel broc petit o galet. Els guerxos són els que ragen desviats. “Amb porró carlí, és més bo el vi,/ i amb porró liberal, fa més bé que mal”

El buc del porró té una capacitat aproximada d’un litre, el que te un buc de la meitat de la capacitat es coneix com mitgeta, i en el que hi cap una quarta part és el petricó, cigaló o roquill.

La part inferior còncava dels porrons es diu montjuïc. Els porrons de taverna tenien un montjuïc molt gros que donava l’aparença de molta més cabuda de la que contenia. Un montjuïc gros aprima el cèrcol que és la part del porró que toca a terra. La part superior del broc gros s’anomena corona o plat quan és pla, i anell quan forma un bordó. Si té alguna forma és diu barret i tricorni quan té tres puntes.

El porró de sega o garber tenia interiorment una paret vertical que separava el buc en dos dipòsits, en un es posava l’aigua i a l’altre el vi, quan es bevia sortien barrejats els dos líquids. Al Museu del Vi de Vilafranca tenien exposats porrons de dos i de tres galets. Expliquen que a cal Rossell de la Costa (Santa Margarida i els Monjos) tenien un porró un amb un galet de quatre pams que, en dies de festa grossa, servia al padrí per oferir un traguet de vi dolç a la mainada sense aixecar-se de la cadira.

Per beure amb porró, ultra l’habilitat, també cal respectar un convencionalisme: és signe de grolleria i malastrugança deixar-lo amb el galet senyalant algun comensal.

Porro o porrona, garber o casolà, carlí o lliberal, l’estri ha esdevingut un signe d’identitat del país: “Qui el porró no sap alçar, no és bon català”. Aquest senyal d’identitat el tenia molt clar el govern franquista, entrats els anys 40 del segle passat el governador civil de Lleida va multar a la Fonda Jaumet de Torà (La Segarra) per servir el vi amb porrons.

Però malgrat el que diguin alguns primmirats i d’altres llepafils “No hi ha res millor, que un trago amb el porró”.

La Wikipedia diu “El xató és una salsa feta amb ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli, sal i, l’ingredient que la fa diferent, la nyora. Aquesta salsa acompanya una amanida d’escarola, amb anxoves, tonyina i bacallà”.  Jo em permeto afegir que aquesta salsa és germana de la salsa “romesco” i de la salvitxada dels calçots, una família gastronòmica amb ingredients comuns i una paternitat territorial discutida.

Qui és la mare del xató? El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat maternal del xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb Santiago Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell!!) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va tastar la salsa. La pronunciació francesa la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

El vilanoví Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixatar”. “Deixatar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixatar” o desfer en un morter uns quants ingredients”. Joan Coromines al Decat diu que l’origen del xató és situat en el món del vi i no pas en cap château o de cap chef francès. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixatonar la bota, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia a posar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d’aixatonar la bota de vi és doncs -segons ell- a l’origen de l’actual Xató.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olèrdolenc Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya. El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”. Cal reconèixer que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades sempre són exquisides.

Les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement. L’historiador de Sant Sadurní, Carles Querol, reivindica el protagonisme per a tot el Penedès, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i davant del qual els frares dominics hi havien construït el 1613 el Convent de Sant Domènech, actualment mal rebatejat com “castell de Penyafort”.

El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus. Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister el 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy moliner va funcionar fins a les darreries del segle XIX. L’Abadal, però, conserva els trets fonamentals d’una construcció de l’època medieval.

L’Abadal per la bellesa, la qualitat de l’entorn i de les aigües era un indret idíl·lic que estava molt preuat per a fer fontades. Paulatinament les estances i els mecanismes del molí es van modificar per altres menesters. El molí es va reconvertir en un establiment que donava menjar a la gent de la comarca que hi anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940 quan la van omplir de terra i plantar una vinya.

El Xató, doncs, és un plat penedesenc que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits culturals de Santa Margarida i els Monjos -mai reivindicats per l’autoritat municipal competent- cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Ja han arribat les jornades de la disbauxa, ja ha arribat el Dijous Llarder -Dijous Gras- inici del Carnaval. Les actuals festes de Carnestoltes neixen amb les celebracions dionisíaques gregues i les festes romanes de Saturnalia i Lupercaliales. Al llarg dels temps la festa ha anat adaptant-se però sempre ha mantingut el canvi de rols; els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, a la catedral de Paris es cremava fem en lloc d’encens, a Montserrat els escolans fan de bisbe, etc…. Històricament la disbauxa i la gatzara han omplert tots els racons.

Els qui manen tenen por de la llibertat de paraula i d’obra que històricament han caracteritzat aquest període carnestoltesc. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades. A Catalunya, les “autoritats” d’algunes localitats per dissimular els seus complexes han inventat i subvencionen unes festes de Carnaval amb uniformitzades i alienadores cavalcades a ritme de música estrident, majoritàriament forestera, amb vestits d’imitació i balls insulsos. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc que a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses. El Dissabte de Carnaval hi havia balls de disfresses i mascarots arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a arreu de Catalunya van patir la depuració franquista de l’any 1939.

A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga. El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

A Santa Margarida i els Monjos, ultra les ballades de disfresses i anar a enterrar la sardina no hi havia cap tradició remarcable, però els mascarots i  els vestits tapadora convidaven a l’anonimat i amb ell a les bretolades. Hi ha alguna carnavalada que va quedar en la memòria dels avis. S’explica que hi havia un home molt xafarder i parlador a Cal Betes a qui el jovent l’hi tenia jurada. Vivia a una casa del Camí Ral (Ada. Catalunya) amb planta, pis i golfes. Al pis hi havia un petit finestró per on l’home treia el cap escoltar el que els veïns deien o quan trucaven a la porta mirar qui hi havia. Els joves emprenyats per tanta xafarderia varen agafar un cèrcol de bota grossa i el van lligar per la part inferior a un semaler. Van posar el cèrcol a l’entorn del finestró repenjat a la paret de tal manera que el vell no ho veies quan tragués el cap. Amb la fosca de la nit i la seguretat que els hi donava el mascarot van trucar a la porta. Tal com era de preveure l’home va treure el cap per la finestra, moment que van aprofitar els joves per tibar el semaler, en fer baixar el cèrcol el van immobilitzar amb l’empit del finestró. Però aquí no acaba la bretolada, aprofitant que no es podia moure, un parell de joves amb una escombra de mànec llarg xopada de merderada li van embrutar la cara.   Aquesta mateixa acció es va repetir anys més tard amb l’avi de Cals Fàbregas. En ambdós casos, sembla ser que els renecs es van sentir arreu del poble.

Un altre de les carnavalades repetides que han deixat record a Santa Margarida i els Monjos era agafar un carro que algun pagès o carreter confiadament havia deixat de nit al carrer i curosament baixar-lo al riu Foix o amagar-lo sota el Pont del Camí Ral. El problema no era tant trobar-lo, era pujar-lo de nou. Sembla a ser que un animal sol no el podia pujar i calia anar-ne a buscar un o dos més perquè l’ajudés. Quan a una casa feien obres i tenien la mala sort de deixar els totxos al carrer, aquells totxos esdevenien un esquer carnavalesc. S’agafaven els totxos i pacientment els portaven a la porta d’una altra casa on construïen una paret seca, de manera que quan l’endemà obrien la porta es trobaven amb el mur que els impedia sortir. Coses del Carnaval.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. Si el Carnaval comença el Dijous Gras menjant la “Botifarra de l’ou”, s’acaba anant a “Enterrar la Sardina”. El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”.

Aquest dilluns dia 2 de febrer, quaranta dies després del Nadal, el cristianisme celebra la festa de la Presentació del Senyor, també anomenada popularment La Candelera o festa de la Llum, per la processó amb ciris. La Candelera és el nom popular amb el qual es coneix la festa jueva del ritu de la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, així com la purificació de la seva mare.

La celebració de la Candelera va ser introduïda a la litúrgia cristiana pel papa Gelasi I l’any 496 com a continuació de diverses tradicions gregues i romanes que se celebraven per aquestes dates. Justinià la introduí a Constantinoble al segle vi, des d’on s’estengué per Orient i més tard per Occident. Segons la tradició, abans de la missa major, es beneeixen les candeles.

A Catalunya, la diada es considera el dia per desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dona per tancat el cicle de Nadal. El dia de la Candelera segons la cultura popular, és plausible fer un pronòstic, a mitjà termini, per saber si l’hivern ha de continuar. Així, segons una dita popular «si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu». És a dir que, si no plou, l’ambient hivernal continuarà.

És una festa molt arrelada socialment, que se celebra en el moment més àlgid de l’hivern, amb diferents tradicions de pietat popular en molts pobles del nostre país i també associada a moltes dites i refranys. A Valls se celebren cada deu anys les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, i des del 1851, a Molins de Rei se celebra un mercat i una fira agrícola, la Fira de la Candelera. També hi ha festa o fires a Perafita, Tossa de Montbui, Pobla de Claramunt, Ametlla de Mar, Calafell, Barbastre….

Quan el carro era la principal eina de desplaçament i els equins el principal mitjà de tracció i força, Sant Antoni Abat era tingut com el principal protector dels pagesos, dels traginers i els animals de Catalunya. “Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer”.

La setmana més freda de l’any s’escau la “setmana dels barbuts”, és la segona quinzena de gener coincidint amb tres sants que tradicionalment es presenten amb una llarga barba i que, històricament, s’han associat amb el fred i la neu. Les diades principals de la setmana són dedicades a Sant Pau Ermità, el 10 de gener; Sant Maür, el 15 de gener i Sant Antoni Abat, el 17 de gener.

Sant Antoni Abat, també era conegut com sant Antoni el Gran, sant Antoni del Porquet o sant Antoni dels Ases. Sant Antoni es representa com un ancià amb barba, vestit amb roba de sac i amb caputxa, i amb una campana, un porquet, un bàcul amb forma de tau i el foc sagrat.

La diada de Sant Antoni forma part del calendari de les festes tradicionals peculiars i diferenciades. Antigament els carreters i traginers feien tres voltes al voltant d’un espai on es feia una gran foguera feta amb ramatge verd. Sant Antoni se celebra a moltes localitats amb la benedicció dels animals i la cavalcada dels Tres Tombs (Anglesola, Barcelona, Igualada, Miravet,…). Vilanova i la Geltrú fa festa grossa durant tota la setmana, Ascó fa curses de matxos i de cavalls, la Fatarella curses de rucs, Balsareny puja al castell. Als Monjos (Santa Margarida i els Monjos) es celebra la Festa Major d’Hivern.

“Sant Antoni del Porquet, a les velles fa ganyotes i a les joves fa l’ullet”.

Als  Monjos la festa Major d’Hivern té un origen curiós. No foren pagesos o traginers els que la impulsaren, no foren les bones relacions entre Sant Antoni i Santa Margarida el que portà la Festa Major d’Hivern, fou el ciment. Antoni Freixa y Coma va ser el banquer que va canviar la història del municipi a principi del segle XX. De ser un conjunt de petits paratges agrícoles i en molts casos insalubres per les seves aigües entollades, del qual fugien fins i tot els capellans, va esdevenir un centre industrial. L’any 1901 Antoni Freixa va crear l’empresa de ciment Freixa S.A.. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de ciment, calç i electricitat en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica.

A la seva mort, l’hereu -Dario Romeu Freixa- va impulsar una germandat de socors mutus (1910) anomenada “Sociedad Mutua Obrera de empleades y operarios de la fàbrica de Cemento de los señores herederos de Antonio Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”, i aquest fet és a l’origen de les festes de Sant Antoni al poble.

Els primers actes de Sant Antoni es feren en una nau de l’empresa, degudament guarnida, que anys més tard esdevindria la fusteria. Possiblement ja es fes abans, però de l’any 1919 ja es té constància impresa que per Sant Antoni l’empresa oferia un porc per rifar entre els mutualistes.

“Sant Antoni s’enamorà d’un porc, Sant Joan d’un be; i jo de vostè”.

Als Monjos, des de 1914, existia un local social, “La Margaridoia” que acollia un cafè, el cor, el teatre, el cinema i d’altres activitats. El mes de juny de 1921, es constitueix una nova entitat al poble, la “Sociedad Cooperativa Agricola”, coneguda popularment com el “Xiringuito”, en el seu local social fan un cafè i una sala de ball i teatre. Explicaven els avis que les festes de Sant Antoni van sortir de la fusteria de la cimentera i passaren al nou local.

El 5 de novembre de 1938 l’aviació italiana, al servei del franquisme, bombardeja i destrueix el “Xiringuito”. Els Monjos es torna a quedar amb un sol local social, el de la “Societat Coral Republicana de la Margaridoia”. L’any 1939 la Margaridoia és municipalitzada pels franquistes, que a partir d’aquell moment l’anomenen “Centro Cultural y Recreativo”.

Impulsat per Mn. Anton Costa es celebren els Tres Tombs davant la nova església de Santa Margarida. L’any 1947 es fan els Tres Tombs, i els actes propis d’una festa major al local a la Margaridoia:  concert, ball de tarda i ball de nit. El concert i els balls els amenitza l’orquestra Melodia del Vendrell. A l’hora del ball el porc va entrar viu a la sala dins d’una gàbia que duia un carro guarnit tibat per un cavall. La festa i el porc el pagaren Cementos y Cales Freixa.

La tradicional rifa del Porc es va mantenir fins els anys 1970. L’Església festejava la diada amb la benedicció dels animals que duien pagesos, els industrials i la mainada a la sortida de missa major.

Actualment per Sant Antoni, La Margaridoia sense porc, manté la festa.

Que tingueu un Bon Any 2026 els seguidors del calendari acceptat internacionalment com a referent politico-econòmic, creat fa 444 anys pel papa Gregori XIII.

Al nostre país, per raons d’igualtat que no m’atreviré pas a jutjar, han desaparegut els impresos calendaris de paret, aquells de traca i mocador on lluïen el cos noies amb poca roba.  Sortosament  a Catalunya es mantenen vius i púdics l’Almanac del Cordill (2002) que edita Narcís Clotet i on col·labora l’escriptor Felip Vendrell. El Calendari de l’Ermità que celebra el 151 aniversari i el Calendari dels Pagesos que aquest any en farà 165.

Els egocèntrics occidentals, des del centre del món, ens creiem que no hi ha d’altre calendari que el nostre, algun dia haurem de reconèixer que la majoria dels humans fan servir d’altres mesures del temps quan no mantenen relacions internacionals. Que també tinguin un bon any els que utilitzen el calendari xinès que properament entraran a l’any 4724, els del calendari islàmic que celebraran l’any 1448. El calendari jueu que marcarà l’any 5787, el calendari budista el 2153. A la Índia estan a l’any el 1947, a l’Iran és l’any 1404, el 2018 a Etiòpia, el 1475 a Armènia, ……

Com cada any, aquest està curull d’aniversaris, farà 100 anys que la Societat de Nacions va promoure la signatura de la “Convenció sobre l’esclavatge i el comerç de les persones” que establia una normativa per avançar en l’abolició de l’esclavatge al món (25-09-1926). Farà 100 anys del naixement a l’Arboç de Cassià Maria Just i Riba, abat del Monestir de Montserrat i 1146 anys del descobriment de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Farà cent anys del naixement de l’escriptor Ramon Folch. Cent anys de la mort d’Antoni Gaudí (07-06-1926), del filòleg i escriptor Antoni M. Alcover, del poeta i polític Joan Alcover. En farà tres-cent de la mort del general comandant de l’Exercit de Catalunya Antoni de Villarroel (1726).

Ja seran cent els anys de l’estrena de la gespa a l’estadi del FC Barcelona de les Corts (24-09-1926. De la inauguració dels magatzems Can Jorba de Barcelona (25-10-21926). De la fundació de l’Associació Obrera de Concerts per iniciativa del penedesenc Pau Casals de qui es celebraran els 150 anys del seu naixement. Dos-cents els anys de l’assaig d’enllumenat a gas a Barcelona.

La Generalitat assegura que farà festa grossa pels 150 anys de la creació del Centre Excursionista de Catalunya i els 50 anys de les lluites democràtiques a Catalunya(?). Els 700 anys de la fundació del monestir de Pedralbes. Els 50 anys de la mort de la poetessa Clementina Arderiu. Els 100 anys del naixement de la pedagoga i política Marta Mata i Garriga. Els 100 anys del naixement de Josep Maria Castellet, escriptor, crític literari i editor. Els 150 anys del naixement del President Josep Irla, empresari, polític i 124è president de la Generalitat de Catalunya  a l’exili (1940-1954). El 2026 farà 48 anys de la restauració de la Generalitat de Catalunya.

El dia 1 de gener als postres, amb torró i cava, no hi pot faltar el verset de la mainada; permeteu-me que en recuperi un de mitjans del segle XX. “En començar el novell any / us desitjo amics estimats, / amb el més sincer afany, / una gran prosperitat, / i una salut per demès, / per passar-ne així molts més.”.

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient. Nadal coincideix, no per casualitat, amb el solstici d’hivern, quan el Sol arriba a la seva altitud mínima en el zenit, i, per tant, el període que l’astre es fa menys visible i escalfa més poc. Aquest moment, des de temps immemorables, ha marcat una fita en les feines del camp, agrícoles i ramaderes. Els pastors transhumants encorralaven el bestiar i tornaven a la llar on compartien la joia amb els éssers estimats. Els pagesos havien culminat la sembra i ho celebraven amb festes i cerimònies acompanyades també d’un bon àpat familiar.

L’origen d’aquestes festes es remunta a temps anteriors al cristianisme, quan el paganisme estava fortament arrelat en les nostres terres. Era en aquestes dates quan es portaven a terme antigues pràctiques rituals. La religió aprofità els costums tradicionals per fer reeixir les seves pràctiques, confoses amb les que ja hi eren.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. El ritual de sortir al bosc a cercar un bon tió està relacionat amb la vella tradició de l’arbre de Nadal que practiquen molts pobles nòrdics i germànics.

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és una tradició molt arrelada a Catalunya, a Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), a l’Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i a Andorra. El seu nom prové del llatí titio. El Tió significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals que es feien amb  les cendres. A mitjans  del segle XX encara era costum que una vegada s’havia cremat el Tió, les cendres s’escampessin pels camps i els estables perquè l’esperit del Tió proporcionés fertilitat. Dins les cases les cendres s’utilitzaven com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc.. .

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, vins digestius, figues seques, mandarines, etc.. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no “caga” més o bé fins que “caga” algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses i el Foc de Nadal us allunyi de la foscor. Gaudiu d’aquest ritual tradicional i mantingueu viva la nostra mil-lenaria personalitat cultural. Agafem forces i piquem ben fort.

La Fira del Gall de Vilafranca deu el seu origen a la diada de Sant Tomàs apòstol, el 21 de desembre, que és el primer dia de l’hivern. A moltes poblacions, i Barcelona n’era una, se celebrava la fira de Sant Tomàs des del 21 de desembre fins a la vigília de Nadal, s’establia per tota la part central i històrica de la ciutat i la realitzaven gràcies a un privilegi reial que va ser ratificat el 1577. Va ser, possiblement, la celebració de la fira a Barcelona que va portar altres poblacions d’arreu de Catalunya a celebrar la seva pròpia fira per Sant Tomàs, com en el cas de Blanes i Vilafranca.

Entre els segles XVI i XVIII, les fires que tenien lloc al llarg de l’any a Vilafranca eren les següents: La Fira del Congre o de la Quaresma, la Fira dels Apòstols, també coneguda com a Fires de Maig, la Fira de Sant Lluc o Fires del Sembrar, la Fira de Sant Simó i, finalment, la Fira de Sant Tomàs.

Les fires d’aviram dels dies previs a Nadal solien proveir a moltes famílies de gall dindi, gallines o ànecs per als àpats de les festes.

Explica la història que fa més de tres segles, coincidint amb sant Tomàs (21 de desembre), pels voltants de la basílica de Santa Maria de Vilafranca es va començar a celebrar una fira (més mercat que fira) d’aviram. Els pagesos s’hi arribaven de diferents punts de la comarca per vendre o intercanviar verdura, les aus que durant mesos havien criat als seus corrals i ous rossos. I de tot el mar d’aviram que quequejava i cridava en aquella plaça i aquella fira medieval, hi havia una espècie singular, pròpia i diferent: el gall i la gallina del Penedès.

L’any 1664 les autoritats van autoritzar la vila de Vilafranca a organitzar la Fira de Sant Tomàs.

D’aleshores ençà la mostra s’ha anat succeint, tot i que amb alts i baixos. A la dècada dels seixanta del segle passat, la fira es va anar esllanguint fins a arribar als anys vuitanta mig dissolta entre les parades del mercat de dissabte. A finals dels vuitanta, l’aleshores Patronat Municipal de Turisme va prendre’n les regnes i va decidir apostar per revitalitzar-la. Aviat les places de Santa Maria i Jaume I es van quedar petites per acollir la fira i per això l’any 1991 es decidí canviar-la d’ubicació i traslladar-la a la rambla de Sant Francesc. Fins al 1994 la Fira del Gall només durava un dia, el dissabte, però a partir d’aquest any, veient la bona resposta de públic i criadors, es decidí allargar-la fins a diumenge.

El darrer canvi important que va viure la fira va arribar l’any 2008 quan es va traslladar de la rambla de Sant Francesc fins al parc de Sant Julià, un espai més ampli i versàtil.

Des de temps immemorials la pagesia de les comarques penedesenques, i com a complement a la seva activitat principal (cereal, horta, vinya…), s’ha dedicat a la criança i engreix d’una raça d’aviram autòcton, amb unes propietats físiques molt determinades i, per damunt de tot, productora d’una carn molt característica pel seu color, suavitat i sabor: el Gall i la Gallina del Penedès. En alguns moments d’aquesta dilatada història es va arribar a la pràctica extinció d’aquesta raça provocada per l’aparició d’aviram importat de l’estranger, de més producció i amb l’esquer de millors beneficis. Però, després de molt d’esforç, sobretot dels criadors i del genetista de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) ja traspassat Amadeu Francesch, la raça no només es va recuperar, sinó que l’any 2016 la varietat negra va obtenir el preuat segell d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP).

Aquest dissabte i diumenge, uns tres-cents seixanta anys després que fou autoritzada a celebrar-se per primera vegada, i coincidint amb el cap de setmana previ a Nadal, Vilafranca continua celebrant la fira al voltant d’aquest emblema que és el gall del Penedès. Actualment un dels esdeveniments consolidats més marcats i esperat de la vila.

Galls, conills, indiots i oques, correu, correu… Si no acabareu “fent l’ànec”!

(Joan Borrut Ferran) #Penedès 

Des del segle XIX fins fa poques dècades les nadales d’oficis formaven part de la quotidianitat dels nostres pobles i ciutats el darrer mes de l’any.

Les estampes contenien en la cara principal la il·lustració de l’ofici (fuster, policia, sereno, vigilant, repartidor de diaris, carter, recader, carreter, carboner, fanaler, escombriaire, esmolet, drapaire, campaner, serraller, forner, electricista, aprenent, escolà, etc.), sovint amb motius al·lusius a la seva feina i una frase felicitant les festes.

Al revers s’incloïa un text en vers amb referències als serveis prestats al llarg de l’any i la sol·licitud de l’estrena o gratificació, doncs la funció fonamental d’aquests productes gràfics era el seu intercanvi per una quantitat de diners o bé per queviures, no oblidem que algunes feines com la de vigilant no tenien altra remuneració que les estrenes que bonament els hi donava el veïnat. L’any 1932 un vigilant de Barcelona felicitava amb aquets versets “Té aquesta tradició una ànima errant/que tota humanitat viva manté./La nostra lluita d’ànimes deté/com un iris de pau vivificant./De l’any el declinar agonitzant/a renéixer el Nadal altre cop bé./Amb tot cor perquè res més no té/feliç us el desitja, el vigilant.”

Aquestes nadales d’oficis formen part de la col·lecció personal de gairebé cinc-cents exemplars, majoritàriament realitzats en cromolitografia, algunes d’elles il·lustrades per dibuixants reconeguts, són una bona mostra d’un material gràfic avui extingit i, en molts casos, ens evoquen oficis desapareguts. Contràriament a l’esperit festiu que despertaven aquestes nadales d’oficis, és curiosa la trista grisor de la nadala dels carters de 1940 on desapareix el color i a portada es remarquen els crits d’ordre franquistes.