SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS, SABIES QUE ….?

Deixa un comentari

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

  • Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment després de tres alcaldes/alcaldesses hi viuen 7.718 habitants, el que representa un creixement del 232%. En el mateix període de temps l’Alt Penedès -SMMonjos inclòs- ha crescut el 169%. (de 64.834 a 110.000 hab).
  • Aquest increment poblacional desmesurat s’ha realitzant amb el corresponen augment de la construcció i alliberant el padró. Segons les darreres dades el nombre d’estrangers del municipi és de 963 persones, el 12,62% del total d’habitants. A Sant Sadurní és del 9,24%.
  • Aquets increment poblacional no s’ha realitzat paral·lelament a una tasca social i cultural d’integració. Al municipi el percentatge de persones que no entenen el català era del 6,21%.  Més del doble de la mitjana comarcal, el 2,95%.
  • El nombre d’habitants de Santa Margarida i els Monjos que han cursat Educació Superior és del 24,3%. A l‘Alt Penedès és del 31,2%.
  • Increment de la població que no ha representat una millora econòmica per a la majoria. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Santa Margarida i els Monjos és de 17.732 €. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Catalunya és de 18.356 €.
  • Santa Margarida i els Monjos va acabar l’any 2024 amb una taxa d’atur del 8,59 %. Sant Sadurní amb un 7,96%. Gelida amb 7,78%.

Aquestes dades obren tot un seguit d’interrogants i més quan aquest ajuntament ja ha tingut dos casos de corrupció. Quin ha estat el motiu provocador d’aquest creixement desmesurat? Qui ha tret benefici de tanta construcció, la majoria de vegades d’escassa qualitat? És tan sols electoral el motiu del creixement? Que hi ha al darrera? Cal demanar una auditaria independent a l’ajuntament? L’aspiració socialista és fer de Santa Margarida i els Monjos un barri marginal barceloní?…..

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 15 de febrer de 2025 per Josep Arasa

LA FONT DE SANT LLORENÇ DE LA SANABRA

Deixa un comentari

El fuster-poeta-folklorista vilafranquí Antoni Massanell, de qui el passat mes de novembre vam celebrar el centenari del seu naixement, va escriure uns versos dedicats a la Font de Sant Llorenç: A la font de Sant Llorenç / vaig conèixer una herba, / de toc aspre, apelagós, / i de flor groguenca. / No en busqueu de més humil: /  viu a les esquerdes de les roques. / El bon sol li diu amoretes….

El fondo de Sant Llorenç està situat al Parc del Foix, a Santa Margarida i els Monjos, entre la Senabre i cal Noi. Hi predomina l’alzinar, el  marfull, el boix, el galzeran i el te de roca, herba a la que es refereixen els versos d’en Massanell. Sant Llorenç és un espai frescal que va ser important per les seves fontades on acudien gent d’arreu de la comarca, hi ha un parell de fonts, la que dona nom a la fondalada i la del Pouet del Cagalló,

Sant Llorenç fou un cristià cremat viu en una graella el 10 d’agost de l’any 258 a Roma. Per commemorar-ho, cada  10 d’agost, el reliquiari que conté el seu cap rostit és exposat al Vaticà per ser venerat. El Sant és patró  dels bibliotecaris, i és l’advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció contra els incendis. La seva festa s’escau quan hi ha la pluja d’estels coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

Davant la font de Sant Llorenç, hi ha una cova utilitzada com cripta sepulcral a l’època del coure on s’han trobat restes: un ganivet de sílex, fragments de ceràmica i ossos de cranis humans i animals. Sobre el turo de la cova, a 344 metres d’alçada, hi ha una petita ermita romànica en ruïnes, Sant Llorenç de la Senabre. El topònim “Senabre” fa referència a la mostassa borda o ravenissa groga, Sinapis en llatí.

L’ermita fou construïda el darrer terç del segle XI i documentada a partir de 1305, actualment te la volta esfondrada, però  manté en peu uns trossos de les parets laterals i de l’absis semicircular, on s’observen dues bandes llombardes i tres finestretes de doble esqueixada. Annexa a l’ermita hi ha les restes d’una possible sagristia amb tres habitacions. Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que  al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII. De l’ermita existeixen  testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en que es trobava a principis del segle XX.

Actualment l’ermita es troba en un “estat total d’abandonament” segons fan constar els autors de la “Memoria de la prospecció arqueològica a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre” (A.Mauri, P del Fresno, E. Travé). Malgrat que l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre està declarada Be Cultural d’Interès Local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, la gran degradació soferta a partir de 1980 i especialment  des de l’any 2000 són un mostra més (El 3 de vuit 15-10-10, Santa Margarida) del desinterès del consistori per mantenir i respectar el patrimoni cultural.

Un altre poeta vilafranquí, Josep Parera, va deixar a la font, gravats en marbre, aquests versos: Lloc d’esplai del qui matina / font humil de Sant Llorenç / dolç repòs del qui camina / aigua fresca i cristal·lina  /que bevent-te el cos em prens. Tens per marc un bell paisatge / tens perfums, tens cants d’ocell / tens els besos de l’oratge / i del cel reps l’homenatge, / perquè et dona el seu mantell.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 8 de febrer de 2025 per Josep Arasa

ON VA NEIXER EL XATÓ?

Deixa un comentari

La Wikipedia diu “El xató és una salsa feta amb ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli, sal i, l’ingredient que la fa diferent, la nyora. Aquesta salsa acompanya una amanida d’escarola, amb anxoves, tonyina i bacallà”.  Jo em permeto afegir que aquesta salsa és germana de la salsa “romesco” i de la “salvitjada dels calçots”, una família gastronòmica amb ingredients comuns i una paternitat territorial discutida; qui és la mare del xató?

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb Santiago Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell!!) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va tastar la salsa. La pronunciació francesa  la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”. Joan Coromines al Decat diu que l’origen del xató és situat en el món del vi i no pas de cap château o de cap chef francès. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bota, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia a posar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d’aixetonar la bóta de vi és doncs a l’origen de l’actual xató.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”. Cal reconèixer que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement. L’historiador de Sant Sadurní, Carles Querol, reivindica el protagonisme de tot el Penedès, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent -ara mal anomenat castell de Penyafort-. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus. Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i és així com es va reconvertir en un establiment que donava menjar a la gent de la comarca que anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940 quan la van omplir de terra i plantar una vinya.

El Xató, doncs, és un plat penedesenc que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits culturals de Santa Margarida i els Monjos -mai reivindicats per l’autoritat municipal competent- cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 30 de gener de 2025 per Josep Arasa

13 DE DESEMBRE, SANTA LLÚCIA.

Deixa un comentari
“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.
Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.
Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.
Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.
A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca. Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.
La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:
“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”
Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan ella era petita, si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa cantant repetidament tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.
A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.
Per si és del vostre interès clicant aquest enllaç es pot escoltar la cançó “Romanç de Santa Llúcia” cantada pel gran tenor català Emili Vendrell l’any 1958 https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 13 de desembre de 2024 per Josep Arasa

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS,  FILLS DEL CIMENT

Deixa un comentari

Alguns pobles tenen un origen llegendari, d’altres en alguna batalla històrica. Santa Margarida i els Monjos deu la seva formació moderna en una industria cimentera. Al segle XIX el municipi estava format per masies i esglésies escampades a la muntanya, pel pla hi passava el Camí Ral amb un parell d’hostals, un curt carreró (el dels Maons), alguns molins i un convent. En aquell moment el municipi  ja havia perdut el seu grup de Ball de Valencians, mantenia la festa Major de Santa Margarida, la Festa de l’aigua al Convent de Penyafort, els aplecs de Pasqua i el vot del Poble. Santa Margarida i els Monjos reneix i creix amb el segle XX gràcies a una cimentera.

La pedra calcaria de les muntanyes de Santa Margarida i els Monjos ja havia permès implantar-se al municipi la fàbrica de ciments naturals Miret, coneguda popularment com la fàbrica del Renet. El gran salt esdevingué amb l’important inversió d’Antoni Freixa i Coma. Antoni Freixa va ser el banquer que va canviar la història del municipi. De ser un petit municipi agrícola que sortia de la fil·loxera, insalubre per les seves aigües entollades – del qual fugien fins i tot els capellans- va esdevenir un conjunt de petites i dinàmiques poblacions d’obrers industrials.

L’any 1901 Antoni Freixa va crear una empresa amb un capital social de 1.500.000 pessetes. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de calç en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica “Cementos y Cales Freixa”, coneguda popularment com la Fàbrica Nova. El 1903 comença a instal·lar les vagonetes –ferrocarril aeri- que portarien la pedra des de la pedrera a la fàbrica. Aquell any l’empresa, a més de la calç, comença a fabricar ciment natural. Els dies 3 i 4  d’agost es produeixen a la fabrica Freixa les primeres vagues.

El dimarts 28 de novembre de 1905 la Vanguardia publicava la nota següent “Verdadera manifestación de duelo resultó ayer el entierro del cadáver del que fue en vida don Antonio Freixa Coma. El ataúd fue conducido en hombros por antiguos empleados de la casa bancaría del finado, que con ello quisieron testimoniar el aprecio en que lo tenían. Abrían el fúnebre cortejo buen número de asilados de la Casa provincial de Caridad y de los talleres Salesianos, empleados del Banco de España, siguiendo el clero y la escolanía de la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes. El duelo lo presidían el barón de Viver…., el presidente de la Diputación…” .

A la mort d’Antoni Freixa, va heretar l’empresa el seu nebot Darius Romeu Freixa (1886-1970) que llavors tenia 19 anys. L’empresa canvià de nom pel d’ “Herederos de Antonio Freixa”. Darius Romeu Freixa era fill del primer baró de Viver, Darius Romeu i Torrents.  La Baronia de Viver és un títol nobiliari espanyol creat el 16 d’octubre de 1901 pel rei Alfons XIII.  Darius Romeu no va ser gaire brillant amb els estudis, va deixar inacabada la carrera de dret, però va seguir amb les activitats industrials i bancàries  del seu oncle i l’any 1908 va ser cofundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

L’any 1910 es crea als Monjos la “Sociedad Mutua Obrera de empleados y operarios de la Fabrica de Cemento de los señores herederos de A.Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”. Una mena de societat de socors mutus mixta, amb participació dels treballadors, però sota tutela empresarial. L’empresa pagava el 100% en cas de baixa per accident laboral. Aquesta entitat tingué molta força fins la darrera guerra civil i comptà amb una mitjana de d’un centenar d’afiliats.

A la dècada de 1910 i degut a les necessitats de mà d’obra de la fàbrica de ciment “Herederos de Antonio Freixa”, arriba a  Santa Margarida i els Monjos la primera onada d’immigrants, el que comportarà  un creixement demogràfic.  La Fabrica Nova va tenir una estructura propera a les colònies febrils de la zona del Llobregat, escoles gratuïtes pels fills dels treballadors, economat, la mutua, etc, etc…L’any 1912 l’empresa canvia el nom pel de “Cementos y Cales Freixa”, i fa una ampliació de capital social (5.000.000 pts).

El dia 16 de juny de 1919 els obrers de Freixa engegaren una vaga, a la qual participaren 170 obrers, dels 200 que hi treballaven, per reivindicar un increment d’una pesseta de jornal –era de 4- i la reducció de mitja hora de treball, que era de nou hores i mitja diàries. La vaga va ser tan intensa que els propietaris anaren a La Unión (Murcia), on havien tancat unes mines de plom i havia molts aturats, a buscar esquirols.

Al municipi aquest allau de forasters trenca-vagues va provocar un profund malestar. Després de dues setmanes de vaga els obrers es reincorporaren al lloc de treball amb un sou de cinc pessetes però amb les nou hores i mitja. La vaga rebrotarà a finals d’any i consolidarà la divisió del municipi en dos bàndols que duraria fins la Guerra Civil.

La població de Santa Margarida i els Monjos rebutja l’arribada dels esquirols i se’ls tanca la porta a les botigues i de l’entitat d’esbarjo existent, la Margaridoia. El mes de juny de 1921 es constitueix una nova entitat social, la Sociedad Cooperativa Agricola, coneguda popularment com el Xiringuito que,  constituïda pels grans propietaris, la dreta local, i els empresaris del municipi, especialment la fàbrica de ciment Freixa. El Xiringuito  va acomboiar el lleure dels nouvinguts fins que va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació franquista.

El propietari de la fàbrica de ciment, Darius Romeu i Freixa, va ser un dels impulsors de la Unió Monàrquica Nacional l’any 1919 i tingué una important intervenció política. Entre 1920 i 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, fou regidor del consistori barceloní degut a la seva proximitat ideològica amb els sectors més conservadors. Assumí la cartera de cultura de la Mancomunitat de Catalunya intervinguda, de la qual també en fou sotspresident i, sota les ordres del dictador, es dedicà a la dissolució d’aquesta institució. Va ser alcalde de Barcelona entre 1925 i 1929, va realitzar projectes urbanístics de gran vàlua: prolongació de l’avinguda de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, urbanització de la plaça Catalunya, inici de la zona franca del port, primera campanya contra el barraquisme, cobertura de la via fèrria del carrer Balmes; va inaugurar el metro, la primera emissora de ràdio de l’estat, i  l’Exposició Internacional de 1929. La dictadura de Primo de Rivera va comportar pel municipi una etapa de moltes obres públiques amb l’alcaldia de Pere Casals Pinyol vinculat a l’Unió Monarquica.

L’activitat de Darius Romeu com alcalde barceloní, especialment l’Exposició Internacional de Barcelona, repercutí en la producció cimentera. L’any 1926 “la Freixa” va començar la producció de ciments Pòrland. El 1930 la producció anyal de la fàbrica superava les 30.000 tones i donava feina a uns 300 obrers.

Amb l’arribada de la República, els mitjans catalans van ser molt durs amb Romeu, a qui sovint es considerava un traïdor al país per les seves connivències amb el règim de Primo de Rivera i per les seves polítiques en contra de la llengua catalana. Això si, la nova legislació republicana (1936) li va servir per demanar el divorci de la seva esposa, amb qui mantenia una relació tempestuosa.

Darius Romeu encapçalà el moviment civil de suport als militars sollevats el 1936. La connexió entre la fracció de l’exèrcit compromesa amb el cop militar a Catalunya i els elements civils es va fer la darrera setmana del mes de juny de 1936 a la seva casa d’Argentona. Durant la Guerra Civil, la fàbrica Freixa fou col·lectivitzada pels sindicats CNT i UGT. Malgrat les dificultats de l’època i l’escassetat de matèries primeres i d’accessoris continua funcionant. La FAI va assassinar a qui havia sigut alcalde Pere Casals Pinyol.

Després de la Guerra Civil, Darius Romeu, fou conseller privat d’en Joan de Borbó i visqué intensament la pugna entre el comte de Barcelona i el general Franco per restablir la monarquia a Espanya. En la clandestinitat en què s’havia de moure tot moviment polític aliè a la Falange Española, liderà els monàrquics liberals catalans. Pretenien que com a conseqüència de la finalització del conflicte, es produís una ràpida restauració de la dinastia d’Alfons XIII. El fet que aquesta alternativa no es veiés prou clara el 1939 per part dels militars sollevats, només com una possibilitat a molt llarg termini, tendí a situar aquest grup de monàrquics en actituds crítiques envers el règim. Malgrat les seves discrepàncies amb el franquisme, fou rellevant el seu poder en les finances: el 1944 fou president del Banc Hispano Colonial, formà part del consell dels Ferrocarrils de Catalunya i del consell regional de Banc Central, i vicepresident de la Companyia Espanyola de Petrolis. El seu poder econòmic i social sempre el va acompanyar i això li va servir per tenir un estatus que no li va treure la dictadura. Com exemple podem dir que va formar part de la comissió consultiva per organitzar el XXXV Congrés Eucarístic a Barcelona, el maig de 1952.

L’any 1946 havia començat a dirigir l’empresa José Antonio Rumeu de Delás, però la greu crisi provocada per la guerra civil encara repercutia en la producció de ciment. L’any 1952 la fàbrica tan sols produïa 7.532 tones de ciment i patia un elevat nombre d’accidents laborals.

No serà fins l’època dels seixanta i dels setanta que Ciments Freixa no experimentà un important creixement impulsada per l’activitat de la construcció i de l’exportació. L’any 1973 es va crear Uniland, quan es van fusionar Cementos y Cales Freixa amb Cementos Fradera. Es tracta d’una de les primeres i escasses fusions empresarials realitzades des d’aleshores entre empreses competidores a Catalunya, un exemple per augmentar en dimensió que no ha creat escola. Els Romeu i els Fradera van controlar Uniland Cementera, una societat que van portar a la borsa el 1989. Els Romeu, l’any 2005,  vengueren el seu paquet d’accions a la firma irlandesa CRH per 300 milions d’euros. El 6 de juny del 2006 Portland Valderrivas va pactar l’adquisició del grup cimenter UNILAND després d’un procés judicial.

Amb aquella cimentera de l’any 1901 va néixer i créixer un municipi industrial generador de totes les avantatges i inconvenients que aquesta qualificació comporta.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 6 de desembre de 2024 per Josep Arasa

LA  GORRA DE COP

Deixa un comentari
Al llarg del segle XIX i bona part del segle XX, a la llista de productes penedesencs més coneguts arreu de Catalunya -el vi i els seus derivats, els ous rossos, l’ànec mut,….- ocupava un lloc destacat la gorra de cop.
Les gorres de cop són uns barrets especials pels infants, que eviten que rebin cops al cap quan comencen a caminar; per això, tenen un sortint de secció semicircular tot al voltant i estan fets de palla. Durant dos segles la seva fabricació era exclusiva de Bellvei.
La localitat de Bellvei està documentada el segle XI com “Castellum bellivicini”, és a dir bella vista, per la seva situació de talaia. A Bellvei hi havia la torre de Tedbert de planta circular, reconstruïda i modificada l’any 1932 i integrada actualment dins l’edifici de Cal Roig. La torre no va ser mai un castell, sinó tan sols una fortalesa menor depenent del castell de Castellet, igual com tot el poble. Dependència que va durar fins el segle XVIII.
L’església parroquial de Bellvei és del segle XVII aixecada al mateix lloc en el qual es trobava la primitiva d’estil romànic. La seva construcció va ser un encàrrec de la baronessa d’Aguilar, antiga senyora de Castellet. Va esdevenir parròquia independent a partir de l’any 1859.
L’any 1800, quan Bellvei tenia uns cinc-cents habitants, el cisteller Roc Vidal va idear el que s’anomenaria la gorra de cop. Tal va ser l’encert de la descoberta que, a partir d’aquell moment, el cisteller va rebre el renom d’en Roc dels Gorros.
La fabricació del barret va ser tan important a Bellvei que, amb el temps, es van crear altres tallers, en els quals van arribar a treballar una seixantena de dones. En aquests tallers, a més de gorres de cop hi feien cistelles, ventalls, joiers, etc…
La palla que s’utilitza per fer les gorres de cop és de sègol o de blat, tallada per netejar-la de nusos i de fulles. Un cop neta la palla es tanca en una caseta durant 24 hores, exposada al fum del sofre encès per desinfectar-la. Ajudats de la màquina, les cargoles, el didal, les ànimes, el motlle, els suros, les tisores… es va cosint la palla amb fi l encerat. Per acabar la gorra, es cus un galó, d’un centímetre d’amplada, al voltant de l’obertura de la gorra i s’hi afegeix un llaç de color rosa, blau cel o vermell. Les gorres es feien a la mida de l’encàrrec, i la més habitual era d’entre 47 i 51 cm de contorn de cap.
Amb els anys, l’ofici es va anar perdent i va ser el 1998 que l’Antònia Solé “La Tona” va fer la seva última gorra. Tenia 82 anys i des que en tenia 11 havia dedicat tota la vida a fer el que li havia ensenyat la seva mare.
L’any 2001 l’Ajuntament va impulsar una escola que havia de permetre recuperar i donar continuïtat a l’ofici de gorreter. A partir de 2006 es va crear l’Associació d’Amics per a la Recuperació i Promoció de les Gorres de Cop.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 18 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

ELS CASAMENTS DELS NOSTRES AVIS

Deixa un comentari
El cerimonial del casori torna a recuperar-se després d’uns anys d’abandó. El que no es recupera és el casament religiós, a Catalunya la majoria de matrimonis celebra la seva festa amb una cerimònia civil (24.402 l’any 2022) i tan sols una minoria (2.678) ho fa seguin el ritual catòlic. Els uns i els altres tenen clar que els millors mesos per a la gresca i la xerinola matrimonials són juliol i setembre.
Actualment la festa comença dies abans amb el comiat de solter i, el dia senyalat, esdevé un espectacle que reuneix familiars i amics a plena llum del dia per lluir joies i vestuari. El ritual acaba amb un viatge iniciàtic que la parella realitza sola a terres llunyanes.
Amb pocs anys les modes i els complements han canviat. Els nostres avis no coneixien el pròleg del “comiat de solter”, a les nostres zones rurals la majoria de casaments es celebraven de bon matí per poder anar a treballar acabada la cerimònia. Ningú anava amb carro nord enllà cap terres desconegudes a passar la primera nit. La núvia es casava imperativament amb un vestit de color negre. Abans dels anys 1920, a les famílies que tenien possibles vestien la núvia amb un vestit nou negre, amb el cap cobert per un vel o mantellina del mateix color. Les famílies menys riques es casaven amb qualsevol vestit del seu armari.
Tradicionalment el color negre simbolitza la mort i el renaixement. En triar el negre, les núvies expressaven simbòlicament la seva disposició per deixar enrere la seva vida anterior com a solteres o com a conseqüència d’unes segones núpcies. Avui dia associem el color negre amb la tradició del dol, més que amb qualsevol celebració, però el fet de vestir de negre era “útil” per a la dona, en tant que reutilitzava les peces de les noces per a altres ocasions o la tela per a confeccionar-ne de noves.
La primera dona que no va utilitzar el negre per casar-se cal buscar-la fora de Catalunya. Cal remuntar-se a 1840, al 10 de febrer, dia del casament de la reina Victòria del Regne Unit amb el seu príncep Alberto de Saxe. Va vestir un luxós vestit blanc a més de molt costós, atès que era extremadament difícil aconseguir aquest to amb els procediments tècnics existents. La reina Victòria va iniciar una moda que, amb el temps, s’estendria per tot el món i que ha arribat fins als nostres dies.
No obstant això, la difusió dels vestits blancs entre les núvies catalanes va ser a partir de la dècada dels vint quan, també, ja començaren a lluir un ram de flors blanques com a símbol de puresa. El vestit negre no va acabar de desaparèixer fins a ben entrat el segle XX, cap a 1950.
Amb els carros o diligencies els desplaçaments eren curts i el “viatge de noces” no existia o com a molt és feia una sortida fins a Montserrat. Amb l’arribada del ferrocarril al meu poble (Santa Margarida i els Monjos, 1865) ja es va implantar el perniciós costum d’anar a passar la nit de noces a Barcelona. No és fins els anys 50 del segle passat que hi va haver parelles agosarades que van anar a passar la seva primera nit a Mallorca.
Avui el comiat de la solteria es fa a Roma, Londres, Salou o Lloret. Per fer la festa del casori és demana un crèdit bancari, el viatges de noces es fa molt més lluny i el vestit de la núvia, imperativament, ha de ser extremadament de color blanc.
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 7 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

EL 6 D’OCTUBRE DE 1934 AL PENEDÈS

Deixa un comentari

El diumenge farà 90 anys dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan l’anhel de llibertat del nostre poble va empènyer al President Companys a proclamar l’Estat Català.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de la Munia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el vehicle que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

La matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; una repressió social i política generalitzada l’empresonament de més de 4000 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 5 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

RENECS, BLASFÈMIES I FLASTOMIES

Deixa un comentari

Un renec és un mot o locució indecorosa o de maledicció, pot ser una imprecació vexatòria, de condemna, o una mostra d’enuig i, en molts casos, un simple ajut del llenguatge. Per ser efectiu, ha de ser emprat amb èmfasi. El renec té una funció catàrtica, d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Si es defineix com una paraula o una expressió injuriosa a Déu o una cosa sagrada és una blasfèmia (mot del llenguatge religiós). Una imprecació que utilitza símbols religiosos, suposo per la raó de donar-hi més força: Déu, Jesucrist, el nen Jesús, la Mare de Déu, els sants, els estris litúrgics, etc. L´estament eclesiàstic sempre ha condemnat severament la “blasfèmia”, antigament la foguera inquisitorial podia ser el destí del blasfem; a l´Islam, segons la xaria (llei islàmica, vigent a molts països) el renec és castigat amb la pena de mort.

El sexe, l’escatologia, i els animals de tir també són temes recurrents dels renegaires. Això, sobretot, als països mediterranis, catòlics i ortodoxos, ja que en el món protestant i nòrdic, en general, el renec és molt diferent, sense la creativitat desfermada que té entre nosaltres. El qui blasfema, renega o diu flastomies és el malparlat, el renegaire o el cagadéus.

Amb la desaparició de l’ofici de carreter es va perdre una de les fonts renegaires més importants de la nostra cultura, eren persones capaces d’ inventar recaragoladíssims i llargs renecs a l´instant. No fa gaire, un esmorzar a la Llacuna -terra de grans carreters- em va permetre escoltar una història que transcric. Diu que -abans de la guerra- amb un carro pujaven cap al poble un capellà i un pagès. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard per fer una missa, es va queixar: a aquest ritme no arribarien mai!. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió el carreter va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals, en sentir-ho l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

La professora Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos i, en un sol poble, va identificar 200 paraules i 50 expressions renegaires. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassoscollonetscollonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. “mecago’m la mare que t’ ha parit, tens uns collons com una catedral, llamp de déu”. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Un dels indicis més preocupants de la degradació del català i de l´espanyolització del nostre llenguatge, és la desaparició del riquíssim repertori de renecs, blasfèmies, paraulotes i flastomies de casa nostra. Algunes persones ja només saben renegar en espanyol, joder!!!.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 3 d'octubre de 2024 per Josep Arasa

EL MÉS PETIT DE TOTS

Deixa un comentari

Tot reivindicant la victòria democràtica del referèndum  d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, vull salvar de l’oblit “El més petit de tots”.

“El més petit de tots” va ser una escultura adoptada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937) com a icona de la seva activitat i símbol de la Dignitat del poble. La figura és un nen milicià que crida a lluitar contra els facciosos i avança vestit amb una granota d’obrer -vestimenta característica dels milicians-, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, representant l’esperit de combat i resistència del poble català. Va ser creada per l’escultor Miquel Paredes. De l’escultura es va fer una tirada reduïda banyada en or per entregar a personalitats mundials: Pius XI, el president de la República Francesa, Jordi VI de Gran Bretanya, Lazaro Cardenas de Mèxic, el President Roosvelt… De la tirada popular es van vendre més de 60.000 copies, amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies.

Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/” volem guanyar la guerra” /ram ram rataplam/ ” volem guanyar la guerra”/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam…

Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona. Les corals i les escoles la van difondre abastament. Lola Anglada en redactà i il·lustrà un conte.

La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ …

El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil.

En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980)  es va formar a la delegació de l’Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col·lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l’al·legoria de la República. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del President Companys, va realitzar el gran  monument -12 mts- al soldat de l’exèrcit popular (Soldat heroic del poble, 1937) instal·lat a la Plaça de Catalunya davant del hotel Colón, seu en aquell moment del PSUC. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.

És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.

Faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de setembre de 2024 per Josep Arasa

“Peret merdeta”, històries de barberia.

Deixa un comentari

En “Peret Merdeta” va ser barber a l’Arboç fins a mitjans del segle XX. En Peret Merdeta tenia una nou,  una nou polida i llisa de tant fer-la servir. Una nou que posava dins la boca dels usuaris de la barberia quan anaven a afaitar-se. Per afaitar la cara la pell ha d’estar tibant sense arrugues per evitar els talls inoportuns.

Jepet passa la nou cap a l’altre banda! I en Jepet amb un moviment de la llengua movia la nou cap a l’altra costat de boca. Si qualsevol dels jepets que anaven a barberia estava fen una becaina, en Peret no tenia cap inconvenient en posar-li els dit dins la seva boca i canviar la nou de banda.

Acabat l’afaitat, en Peret feia sortir la nou de la boca del client, la dispositiva sobre el taulell on esperava un altre boca oberta per un afaitat. La nou d’en “Peret Merdeta” no era una excentricitat, era el substitut pobre d’unes boles comercials que havien nascut en èpoques de vaques magres per clients prims i cares arrugades. Llegeixo al “Manual instructivo para el barbero de pueblo” de Vicente Gay que una vegada un client es va empassar una bola i es disculpava amb el barber, que va contestar ”no te preocupes, es demasiado pequeña. Ayer también se la tragó Keixeta y ya la ha traído esta mañana, púrgate y ya me la devolverás mañana”.

L’ofici de barber és molt antic i ja existia a la Grècia i a la Roma clàssiques, on les classes més modestes havien de recórrer als establiments especialitzats. En canvi, les famílies més riques solien tenir al seu servei algun hàbil esclau i els utensilis necessaris.

A l’edat mitjana és quan els barbers, sense abandonar el negoci capil·lar, tenen més prestigi per les operacions de cirurgia menor que practiquen: les sagnies (practicades amb sangoneres vives), les extraccions dentals, rebentar furóncols, embenar úlceres… Tant era així que als Països Catalans els barbers i els cirurgians professionals pertanyien junts a la mateixa confraria, la qual tenia dos patrons: sant Cosme i sant Damià. A Barcelona està documentada la seva confraria des del 1408.  El 1514 la formació dels aprenents de barber era de quatre anys. Vers 1800, quan els cirurgians van passar a ser titulats amb estudis universitaris, els barbers van començar a ser exclosos de les confraries de cirurgians. L’any 1860 el govern espanyol va prohibir que els barbers practiquessin cirurgies de cap tipus.

Fins no fa gaires anys el barber tant treballava a la barberia com anava pels domicilis, compaginant la seva feina amb els oficis més diversos,  esmolets, esquiladors d’animals, o treballant la terra, a la industria o al comerç. Els cridaven per preparar els difunts per les vetlles,  per fer la tonsura (la rodoneta) que portaven els capellans i sempre havien d’estar a disposició dels clients que els reclamaven a qualsevol hora per esdeveniments familiars, viatges, malalties, defuncions, … El treball a la barberia es concentrava els caps de setmana.

L’any 1877 es cobraven 12.5 pessetes anuals per dos serveis setmanals al domicili del client. Si els serveis es feien a la barberia el preu anual era de 6 pessetes. L’any 1940 un servei a la barberia valia 2 pessetes i a mitjans dels cinquanta, entre 4 i 5 pessetes.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de setembre de 2024 per Josep Arasa

L’OPERACIÓ ANUBIS A LA CONSELLERIA D’ECONOMIA

Deixa un comentari
Avui és 20 de setembre, 7e aniversari de l’ocupació del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat per part de les forces armades espanyoles.
LA Guardia Civil, amb el nom d’operació Anubis, va desenvolupar una acció contra el referèndum convocat per l’1 d’octubre de 2017 . L’operació va ser executada per part de la Guàrdia Civil per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, del qual era titular el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. Es van escorcollar diferents seus del govern català i es van efectuar 14 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. Les forces de la Guàrdia Civil van escorcollar les conselleries d’Economia, Governació, Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, a més de les dependències vinculades i domicilis particulars.
Era la primera vegada des del cop d’estat franquista, que les forces armades espanyoles entraven a unes dependències oficials catalanes. El poble va respondre espontàniament, manifestant-se i protegint l’edifici del Departament d’Economia i Finances a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Sorprenentment els polítics catalans van decebre públicament, van deixar la responsabilitat del Departament d’Economia i Finances als seus treballadors. Cap càrrec polític va assumir la seva responsabilitat. Oriol Junqueras, llavors conseller d’Economia i Finances i vicepresident del Govern, va teatralitzar la seva presència. Sobre les 11 del matí va apropar-se a la porta de l’edifici de la Conselleria, va fer unes declaracions altisonants a la premsa, es va fotografiar rodejat de manifestants, però no va travessar el llindar d’entrada on hi havia la Guardia Civil espanyola. Sortosament els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i el d’Omnium Cultural van assumir la defensa de l’edifici i la intermediació amb les forces armades.
Una persona de Santa Margarida i els Monjos -Àngels Miró- va viure des de l’interior aquelles fets i va ser de les darreres de sortir de l’edifici, tal com ho testimonien els diferents mitjans de comunicació. La seva presencia dins el Departament ens permet disposar de fotografies realitzades des de l’interior i de conèixer directament anècdotes poc divulgades com “quan va arribar la Guardia Civil  els hi vam oferir lloc al garatge de l’edifici per deixar els seus vehicles, ens van dir que no calia, que ja estaven bé al carrer”.  Certament els van deixar al carrer amb les portes obertes. “Posteriorment van dir que els hi havien pres un arma de dins dels tot-terrenys”.
Tota Aquella actuació va comportar la detenció, per part de la Guardia Civil, de 14 persones la majoria dels quals alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya:
• Josep Maria Jové, secretari general de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda.
• Josep Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda.
• David Franco, cap de desenvolupament de l’àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions.
• David Palanques, oficina tècnica de projectes del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.
• Josuè Sallent, director d’Estratègia i Innovació del CTTI.
• Xavier Puig Farré, responsable de l’Àrea de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions del Departament d’Exteriors.
• Joan Manel Gómez, treballador del Consorci d’Administració Oberta de Catalunya.
• Francesc Sutrias, director del departament de Patrimoni.
• Joan Ignasi Sánchez, assessor del gabinet de la consellera de Governació.
• Natàlia Garriga, directora de serveis de la Vicepresidència, amb qui col·laborava Àngels Miró.
• Josep Masoliver, director de l’àrea d’informació i sistemes de la Fundació puntCat.
• Mercè Martinez Martos, tècnica del departament de Vicepresidència.
• Rosa María Rodríguez Curto, directora de serveis de l’empresa T-Systems.
• Pau Furriol, propietari d’una nau industrial on es van confiscar paperetes del referèndum.
Tots els detinguts van ser posats en llibertat després de comparèixer davant el jutge instructor, alguns d’ells dos dies després de la seva detenció. Tots ells es van acollir al dret a no declarar. Els delictes que el jutge instructor els imputà eren els de desobediència al Tribunal Constitucional per no aturar el referèndum, prevaricació i malversació de fons públics.
+19
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 de setembre de 2024 per Josep Arasa

A LES URNES CATALANS!!!

Deixa un comentari

Abans del diumenge 1 d’octubre de 2017, la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.

A SMiMonjos les urnes va arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Aquell que en el Ple del dia 25 de setembre va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe vell que per obrir-lo necessita disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.

Davant l’actitud de l’alcaldessa (actual diputada) i de la majoria socialista de l’Ajuntament,  que es va negar a cedir els locals del poble i que va fer actuar la policia i la brigada municipal per fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum van decidir concentrar la votació en un sol lloc: l’Institut del Foix.

Per por a les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns i les veïnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.

Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor d’”ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut però visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels qui les portàvem.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de setembre de 2024 per Josep Arasa

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS I EL RECICLATGE

Deixa un comentari

El setmanari “El 3 de Vuit” publicava un article sobre el reciclatge de les escombraries a les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. En matèria de reciclatge encara s’està “lluny” del que marca la normativa europea, que fixa pel 2025 arribar al 55% de residus reciclats.

Catalunya tan sols recicla el 40%. La mitjana del reciclatge a l’Alt Penedès és del 46,88%, a Santa Margarida i els Monjos tan sols es reciclà el 41,48%,  lluny del que es recicla a Sant Sadurní, on ja fa uns anys que va implantar la recollida porta a porta i actualment reciclen el 74,75% de la brossa que generen els seus veïns. Torrelavit recicla el 91,92%, Sant Pere de Riudebitlles recicla el 91,26%, Olèrdola el 91,36%. També es cert que hi ha municipis que estan pitjor, Castellet i la Gornal tan sols recicla el 30,86% dels residus.

Ja deu fer uns 10 anys que, vistes les queixes dels veïns per l’estat de la recollida de les escombraries, l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va encarregar un estudi sobre la millora de la recollida de brossa al municipi. Va ser un estudi que va costar diners al contribuent. L’estudi va arribar a la conclusió  que el millor mètode, el més eficient pel municipi, és la recollida porta a porta. El mateix estudi explicava el procés d’implantació que s’havia de seguir per a l’optimització dels resultats. Calia començar la recollida porta a porta sectorialment, primer les entitats de població més petites (Cerdanyola, Moscarola, La Rovira, La Riba,  Cal Rubió…..). El consistori va pagar l’estudi però, malgrat els anys transcorreguts, encara no ha fet cas als autors, ni està fent res malgrat la proximitat del 2025. L’estudi continua adormit -o amagat- en algun calaix del despatx de l’alcaldessa-diputada.

A un barri dels Monjos es va fer un assaig amb uns contenidors intel·ligents que va fracassar. Els contenidors especials reposen entre rates a la deixalleria municipal. Mai s’han publicat els costos de l’assaig. No s’han fet publiques les raons del fracàs, però no es gaire agosarat pensar que la falta d’informació, la ubicació dels contenidors, o la mateixa deixadesa municipal pel medi ambient, poden incloure’s entre els motius.

Si no hi ha una millora molt substancial i urgent del sistema de recollida de la brossa a Santa Margarida i els Monjos d’aquí pocs mesos -a partir de 2025- el municipi de Santa Margarida i els Monjos apareixerà a la llista de municipis sancionats per incompliment de la normativa europea.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 25 d'agost de 2024 per Josep Arasa

SALVADOR OLIVELLA I EL CARRO VALLENC

Deixa un comentari

La importància del municipi de Santa Margarida i els Monjos en el món casteller ja es reconeguda documentalment des de l’any 1770 quan, el 23 de gener, es va inaugurar a l’Arboç la nova capella del Santíssim Sagrament. Amb aquest motiu es van organitzar unes festes populars on actuaren les colles del Ball de Valencians del Vendrell, els de la Riera, els del Catllar i els de Santa Margarida. Els del Catllar van guanyar “feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor”.

Així ho explica el reverend Gaietà Viaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”. L’escrit de Gaita Viaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians –una dansa tradicional la coreografia de la qual inclou diferents parts de ball que culmina amb l’elevació de petites construccions humanes- era el precedent immediat dels actuals castells.

D’aquella colla de castellera, o Ball de Valencians, de Santa Margarida tan sols en van quedar les contalles a la vora del foc. Al local de la festa major que hi ha a Mas Catarro (Els Monjos), no se’n fa cap esment. Tampoc es recorden les històries d’aquells homenots del poble, forçuts i valents, que pujaven al carro de la colla de Valls per anar a fer els castells de Sant Felix a Vilafranca. El pas de carros de Valls pels Monjos era habitual ja fos per anar a Vilafranca o nord enllà. Del seu pas han quedat algunes històries. A l’hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602, uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i van robar tot el que duien una colla de traginers de Valls.

Dels joves forçuts i valents que feien castells amb els de Valls, a la història oral de Santa Margarida i els Monjos tan sols ha quedat en Salvador Olivella Soler (1871-1951) pubill de Cal Salines, que als tombants de segle pujava al carro vallenc quan passaven els castellers de Valls. Pagès de soca-rel, era altot, carregat de bonhomia, d’ell deien “que aixecava un carro carregat”. Curiosament, la seva dona, Antonia Salines Saloni, era menuda i primeta, tot un sac de mal geni. En Salvador Olivella cada any esperava els vallencs al peu del camí.

Si recordar els protagonistes de  les històries populars sempre és important, aquest anys té un motiu preferent. Recordant el viatge en carro que feien els castellers de Valls per actuar per Sant Fèlix, la Colla Vella dels Xiquets de Valls recupera enguany -tal com ho van fer el 1992 i el 1993- l’anada en carro des de la capital de l’Alt Camp fins a Vilafranca. Set carros sortiran de Valls el dia 26 d’agost direcció a la Bisbal, on faran nit. L’endemà enfilaran cap a Sant Jaume dels Domenys, des d’on es desviaran cap a Santa Margarida i els Monjos per encarar el tram final fins a Vilafranca, on arribaran el dia 27 d’agost. Es preveu que a Vilafranca, a l’avinguda de Tarragona, a l’alçada de la Creu de Sant Salvador, es faci una recepció de la comitiva.

Un bon moment per inscriure amb lletra grossa el besavi Salvador Olivella i tots els castellers anònims que amb el seu esforç han llaurat la història de la nostra cultura popular. Força, equilibri, valor i seny.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 14 d'agost de 2024 per Josep Arasa