Josep Arasa i Ferrer

Barcelona, 24 de juny del 1414. Fa 611 anys. El Dietari de la Generalitat consigna que a Barcelona s’ha celebrat la festa de Sant Joan: “Dicmenge, a XXIIII de juny, en Barchinona. Aquest jorn fonch la festa de sent Johan”. Aquesta és la primera constància documental de la celebració d’aquesta festivitat a la capital catalana. Però, en realitat, la tradició de les fogueres de Sant Joan es remunta a molts segles enrere. Tant que es perd en la nebulosa del temps. La llum, l’aigua i sobretot el foc són els grans protagonistes d’aquesta festa que parteix d’una tradició ancestral per celebrar el canvi de solstici i l’arribada de l’estiu, el bon temps i els bons auguris

Conjuntament amb la nit de Nadal i la diada de Sant Jordi, la revetlla de Sant Joan és una de les festes més significades a Catalunya. La festa de Sant Joan escenifica un ritual de pas. El canvi de solstici implica passar del mal temps al bon temps, del fred a la calor, de la foscor a la llum, de l’hivern a l’estiu. Però no només aquí. L’anomenada nit més curta de l’any -tot i que no coincideixi exactament amb el solstici– també és present a d’altres països europeus entroncats amb aquesta tradició. Hi ha documentades fogueres solsticials musulmanes. Se situen a l’època d’al-Àndalus, amb el califat de Còrdova, dins la celebració de la Pasqua islàmica.

En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi va situar una festivitat cristiana. Durant els segles medievals, el poder va tolerar la pervivència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de Sant Joan Baptista. No oblidem que, per a la litúrgia cristiana, el sagrament del baptisme equival a un segon naixement.

Amb la plena evangelització de la societat (segle XV), a la Catalunya Vella sorgiria la creença popular que la nit de les fogueres era, també, la nit de les bruixes, les sacerdotesses de la vella confessió que havia sustentat aquell vell relat cosmogònic. Aquesta creença va ser oportunament difosa pel poder, coincidint amb l’etapa de màxima intensitat de les caceres de bruixes (últim quart del XVI i primer del XVII), amb la pretensió que la societat rural de la Catalunya de l’època —que encara conservava una fràgil i difusa memòria d’aquella confessió ancestral— abandonés, definitivament, qualsevol vincle amb la vella tradició. En temps pretèrits el costum era encendre les fogueres davant de les masies o les cases més aïllades. Se n’encenien quatre, corresponents als quatre vents, per protegir la llar de malalties, lladres, mals esperits i embruixaments.

La nit de Sant Joan és una nit de fogueres i de bruixes. Segons Joan Amades, folklorista i etnòleg barceloní vinculat amb el Penedès, la tradició de la nit de Sant Joan, en honor a l’entrada de l’estiu, data de l’època romana. Els habitants sortien a recollir la berbena (verbena officinalis), un herbaci amb moltíssimes propietats i un suposat efecte màgic. De fet, els romans feien servir aquesta planta per a usos medicinals i, a més a més, creien que, si arreplegaven l’herba la nit de la revetlla, no els faltaria la felicitat i la riquesa. És la millor nit per a collir les plantes per fer la ratafia.
Malgrat dissortada actualitat en la que vivim, aquesta nit fem com els romans, gaudim amb el foc, la berbena i la revetlla.

La nit de Sant Joan és una nit de fogueres i de bruixes. Segons Joan Amades, folklorista i etnòleg barceloní vinculat amb el Penedès, la tradició de la nit de Sant Joan, en honor a l’entrada de l’estiu, data de l’època romana. Els habitants sortien a recollir la berbena (verbena officinalis), un herbaci amb moltíssimes propietats i un suposat efecte màgic. De fet, els romans feien servir aquesta planta per a usos medicinals i, a més a més, creien que, si arreplegaven l’herba la nit de la revetlla, no els faltaria la felicitat i la riquesa. És la millor nit per a collir les plantes per fer la ratafia.

Malgrat dissortada actualitat en la que vivim, aquesta nit fem com els romans, gaudim amb el foc, la berbena i la revetlla.

Visc a un municipi fronterer entre la ratafia i el resoli, Santa Margarida i els Monjos. Fins no fa gaires anys, en aquesta època, totes les cases començaven a preparar els licors digestius, dits també estomacals. Preparacions que tenien el seu punt culminant per Sant Joan -mes de juny- quan les nous verdes i les herbes aromàtiques estan en el seu punt òptim. Dos eren els licors més populars a les cases de la contrada, la ratafia i el resoli.

Els “digestius” son licors que, suposadament, faciliten la digestió. Abans eren anomenats «estomacals», però aquesta designació es va prohibir a fi que no es suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques medicinals. A Europa, el primer a escriure sobre aquets licors serà el català Arnau de Vilanova (segle XIII). L’escriptor i missioner mallorquí Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a digestius. Per això hi ha diversos licors que avui encara tenen nom o origen en ordes monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló), Aromes de Montserrat, …

El resoli, és un licor digestiu ideal per completar àpats copiosos, era molt popular a les cases del nostre municipi i actualment encara s’elabora al Baix Penedès. Es un licor fet amb aiguardent, nous verdes, canyella, sucre i, a algunes cases, afegien pell de taronja i/o de llimona. El nom resoli sembla que ve del llatinisme “ros solis”, “rou del sol” (rosada). El licor té una graduació suau d’uns 25-27 graus. Actualment son poques les cases que n’elaboren.

La ratafia –també anomenada ratassia o ratacia- és un licor alcohòlic dolç. L’Alt Penedès es la zona més meridional de Catalunya on l’elaboració de ratafies forma part de les tradicions casolanes. Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins, en un interesant article titulat “Remeis i guisats de l’ermità” publicat a l’edició del 2018 del Calendari de l’Ermità, explica que l’etimologia del terme ratafia “sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (queda firmat) i que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vaset amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula”.

Arreu de la comarca encara es troben tants receptaris com elaboradors de ratafia. A un recipient amb aiguardent cal afegir nous verdes, pela de llimona, de taronja amarga, ginebrons, camamil·la, saüc, tarongina, marduix, menta, poniol, fonoll, farigola, espígol, orenga, til·la, canyella, vainilla, nou moscada, claus d’espècie, grans de cafè…. Hi ha receptes amb poques herbes o espècies i altres amb més de setanta. La selecció d’herbes i plantes fa que cada ratafia casolana tingui un gust particular, sense que n’hi hagi un de dominant. Els meus avis deien que era millor posar les plantes seques, però també es poden posar acabades de collir. L’aiguardent es deixa macerar un parell de llunes (40 dies) a sol i serena remenant periòdicament. Passat aquest repòs es filtra, s’hi afegeix un almívar també anomenat xarop (aigua amb sucre), s’embotella amb els envasos més bonics, i es torna a deixar reposar uns mesos. Es consumeix a partir de Nadal.

S’anomena “Complot del Garraf” a un atemptat frustrat al rei Alfons XIII “el Cametes” (1886-1941) que s’havia de realitzar aprofitant la seva visita  a Barcelona (26-05-1925). Des de setembre de 1923 es vivia sota la dictadura de Primo de Rivera, afavorida pel propi monarca.

El Cametes havia patit d’altres atemptats. Quan es va casar (31-05-1906) l’anarquista català Mateu Morral li llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls i provocà una seixantena de morts, però la parella reial sortí il·lesa. Un any abans a la Rue Rohan de Paris, el rei patí un atemptat que tampoc l’afectà.

Els autors del “Complot del Garraf” eren membres de Bandera Negra (una suborganització d’Estat Català) i de la Santa Germandat Catalana d’Acció Catalana, organitzacions creades per lluitar per les llibertats de la nostra nació. D’antuvi, el pla era posar una bomba als túnels de la Mussara (Baix Camp) al pas del tren reial, però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona. La idea es va consolidar en els túnels entre Garraf i Sitges.

El dia 23 van intentar col·locar la bomba (Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer,….), però no portaven les eines adients per aixecar la grava de sota els rails i amagar l’artefacte. Guardaren la bomba darrere la vegetació i tornaren cap a Barcelona. El dia 24 no pogueren anar-hi perquè van perdre el tren. El dia 25 quan hi van arribar el túnel i les vies estaven ocupades per la Guardia Civil.

Sense defallir van decidir executar el rei quan passegés a peu per la Rambla de Barcelona per anar al Liceu. L’escamot, armat amb pistoles i una bomba, no pogué realitzar el regicidi a causa de la forta vigilància policial. Ja que portaven l’explosiu ho van aprofitar per posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia abans havia ofert un ball en honor del rei borbó. El dia 29, sembla ser, que hi ha un altre intent, però no van poder llençar la bomba dins el cotxe reial, perquè el rei no va obrir la finestra.

Malgrat la dissort encara els hi quedava la possibilitat de fer esclatar un explosiu dins el túnel del Garraf quan el rei tornés a Madrid. En arribar a l’estació de Garraf confongueren uns guàrdies civils per uns “anarquistes amics” i van ser “enxampats”. La policia tingué temps de retirar la bomba de quaranta tres quilos que havien posat dins el túnel per fer saltar el tren.

Arrel de l’atemptat frustrat hi va haver moltes detencions. En el judici van  condemnar a mort Jaume Comte i tres companys més, posteriorment els commutaren la pena per cadena perpètua. D’altres tres foren condemnats a dotze anys de presó. La caiguda de la dictadura (1930) propicià l’indult. A la Diada de Sant Jordi d’aquell any es va celebrar un dinar popular de germanor per homenatjar els alliberats del Garraf.

Avui també és festa grossa al santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri (Alt Camp) al costat del Penedès. Singular santuari situat en un petit turó, projectat per Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i començat a construir l’any 1925. La iniciativa de la seva construcció va partir del jesuïta Daniel Maria Vives, fill del poble, amb l’objectiu d’acostar la Verge de Montserrat als pobles de la comarca i el terreny va ser cedit per la seva família. Les peces per a l’obra, bàsicament barreja de ciment i sorra o grava, van ser fabricades pels mateixos pagesos de Montferri. Tot i això, la manca de recursos va fer que l’obra quedés aturada l’any 1931 i no es reprengués fins al 1987, en aquest cas sota la direcció de l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell. Es va inaugurar l’any 1999.

L’edifici, amb una planta en forma de vaixell, està orientat cap a Montserrat i coronat amb formes orgàniques que evoquen aquelles muntanyes. L’estructura està formada per arcs parabòlics, amb dos eixos que conformen dues semi cúpules i arcbotants que fan la funció de contrafort. La part central evoca un castell com els que aixequen els xiquets de Valls, amb una agulla central a l’interior de la qual hi ha un medalló de trencadís ceràmic. El cambril de la Verge, a semblança del de Montserrat, té planta octogonal i s’hi accedeix per unes escales a dreta i esquerra.

A pocs metres del santuari hi ha la Cova, una petita capella que aprofita una obertura natural de la roca. I al seu costat, un modern campanar de formigó.

La mona de Pasqua o els ous de Pasqua son una tradició ben viva, anterior al cristianisme, que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Hem d’anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l’equinocci de primavera. Va ser durant l’edat mitjana que l’Església va voler anar assimilant i donar un sentit cristià, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l’any.

Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d’estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l’època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O per Nadal, amb el solstici d’hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu. En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l’equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.

L’origen de la paraula “mona” no és clar; podria procedir del l’àrab, el llatí o el grec; però en qualsevol cas es refereix a un “regal” o “ofrena”. La mona tradicional, és un pastís en forma de tortell de coca ensucrada, decorada amb ous durs. El temps de les Mones coincideix amb el moment en què les gallines ponen més. Al Penedès la mona es feia amb farina de blat i es pastava exclusivament amb ous, sense aigua ni llet, però aromatitzat amb matafaluga i celiandre.

Tal com explica Amadeu Carbó, folklorista i escriptor, l’ou és un element simbòlic que a la major part de cultures evoca una qüestió positiva relacionada amb la regeneració i amb la fertilitat. Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura -per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist-. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l’arqueòloga Teresa Gilisbars al seu bloc.

El nombre d’ous durs a les mones ve determinat per l’edat de l’infant, n’hi ha d’haver tants com anys tingui. L’encarregat de regalar la mona és el padrí, una figura que es manté vigent, però que tenia encara més rellevància en el passat. En èpoques en què la medicina no estava avançada ni existien sistemes públics de protecció, el padrí exercia de garant de la supervivència i benestar de l’infant en cas de necessitat o mort dels seus progenitors. Era habitual escollir com a padrí un avi o un oncle i es tenia en compte la seva capacitat econòmica. Com explica Josep Fornés, el ritual de la mona és “la renovació anual del compromís del padrí per tot un any amb el seu fillol o fillola”. Així, la mona és una mena de contracte de cura que s’ha d’anar renovant cíclicament, fins que es considerava que el fillol era prou gran i, per tant, que el padrí ja no havia de renovar el compromís amb ell, això passava entre els set anys i els dotze anys.

Pel calendari cristià la Pasqua Florida -Pasqua de Resurrecció, Diumenge de Glòria, Diumenge de Pasqua, Pasqua de les Flors-, és el moment més rellevant, commemora la resurrecció de Crist, després de la seva passió i mort per crucifixió. És el moment amb què culmina Setmana Santa i acaba la prohibició de menjar carn, llet i ous que regeix durant la Quaresma.

El Dilluns de Pasqua és un moment de joia i alegria, d’aplecs i fontades per festejar col·lectivament la diada de menjar la mona. Per la gent dels Monjos (Santa Margarida i els Monjos), de Moja (Olèrdola) i per alguns vilafranquins, l’aplec a l’ermita de Penafel és el lloc ideal. Els veïns de la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos) i els de Sant Marçal (Castellet i la Gornal) van a l’ermita de Muntanyans. Per a tothom és, encara, una joia col·lectiva.

Darrerament estem escoltat entitats barcelonines que demanen la inclusió del Penedès dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aquest és un debat amb implicacions territorials, econòmiques i polítiques importants. Hi ha arguments tant a favor com en contra i ajuntaments penedesencs que ja han vist amb aquesta iniciativa una possibilitat de creixement poblacional i qui sap si el camí polític per alguna autoritat municipal.

Santa Margarida i els Monjos, municipi que té un dels percentatges de creixement més alts del Penedès amb la conseqüent pèrdua d’identitat, ja ha posat a disposició dels nous projectes urbanístics tres solars municipals. Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de SMMonjos (1979) al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment, amb el mateix color polític al consistori, hi viuen 7.718 que representa un creixement del 232%. L’Alt Penedès des de 1979 ha crescut el 169%. Una pressió urbanística, que de contagiar-se a d’altres ajuntaments, diluiria -encara més- la identitat del territori.

Existeix un problema real d’habitatges a Catalunya i Illa ha promès la construcció de 50.000 habitacles, ara busca solars per edificar-los i el Penedès és un espai on trobar terrenys més econòmics. Integrar-se a l’AMB pot incentivar un creixement desmesurat dels municipis amb bona comunicació amb BCN, indrets on es concentraran les inversions, deixant zones interiors del Penedès en segon pla. El Penedès en la seva integritat, té una personalitat diferenciada i una tradició vitivinícola que podria quedar diluïda dins de l’AMB, amb el risc de pèrdua d’espais agrícoles i naturals. Políticament i administrativament al Penedès tenim en construcció la nostra Vegueria i entrar a l’AMB podria generar conflictes competencials.

Tot fent volar coloms, la integració del Penedès a l’AMB podria (hauria de…) facilitar millors connexions amb Barcelona, especialment amb el transport públic (rodalies, autobusos interurbans). Però aquestes són promeses que fa anys que escoltem i mai han realitzat. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el tripartit, l’any 2008 ja va prometre la realització del  Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya, pla que havia d’acabar les obres l’any  2026. No han fet res, ni tan sols la transferència dels equipaments ferroviaris.

Certament hi ha serveis metropolitans com la gestió de residus, l’aigua o polítiques d’habitatge, que estan més desenvolupades dins l’AMB que a la vegueria Penedès. També es veritat que degut a que no hi ha cap interès en promocionar la marca Catalunya la vinculació amb Barcelona podria afavorir noves inversions i oportunitats laborals a casa nostra. En definitiva, la decisió dependrà de quin model territorial es vulgui pel Penedès, un territori més autònom o un més integrat en la dinàmica metropolitana de Barcelona.

Davant la feblesa d’alguns ajuntaments i els cants de sirena amb pudor de promesa incomplerta, ara més que mai ens cal defensar i articular la Vegueria com la única eina capaç de defensar el territori, la seva identitat i els seus interessos. Una administració pròpia que sense perdre autonomia de gestió i fugin de la possible corrupció que comporta el creixement immobiliari, sigui capaç, si s’escau, d’establir convenis puntuals de col·laboració amb l’AMB en matèries específiques.

La planta aromàtica, que al Penedès anomenem farigola, també és coneguda amb els noms de timó, timonet, tomell, tem, tomaní o frigola. Es originària dels països mediterranis, tot i que actualment ja es conrea arreu. És una mata més aviat petita, que creix com un arbust en timonedes o farigolars, sovint prop de roques i pedres, on pot arrelar amb força. Les seves flors són molt petites i de color blanc o rosat, floreix a partir del mes d’abril i fins als mesos de juny-juliol, segons l’any. El primer moment de recol·lecció és pels volts de la primera lluna plena de la Primavera, a finals de març o principis d’abril. És una planta  associada a les festes de Setmana Santa i Pasqua.
La farigola no faltava mai a cap casa. Sempre s’ha considerat un antibiòtic natural que serveix per guarir qualsevol tipus d’infecció, té una gran quantitat de propietats medicinals: antisèptiques, antibacterianes, expectorants, antiespasmòdic, diürètic, és digestiva (afavoreix la digestió) i activa la circulació i el sistema nerviós. La farigola s’utilitza per a combatre la tos, el mal de coll i altres inconvenients de les afeccions del sistema respiratori (refredats, bronquitis, asma, sinusitis, etc). Ha estat utilitzada per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general, i especialment a nivell capil·lar, i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. També ha servit per perfumar lligada en remets o com a encens natural per purificar.  A l’edat mitjana era habitual posar-ne al coixí per fer venir la son i evitar els malsons El refranyer recull algunes d’aquestes propietats medicinals: “Per la gola, farigola, “Si et fa mal el païdor, farigola és el millor…..”
A la cuina, des de temps dels grecs i romans,  ha estat sempre molt preuada. La podem trobar en moltes receptes tradicionals, en guisats, sopes, per adobar carns, llegums, cargols, vins i formatges. Hi ha qui alimenta els cargols amb farigola per tal que aquests mol·luscs siguin més gustosos quan són al plat. També és utilitzada per a la preparació d’olis, vinagres i altres adobs i salses, com el romesco, i en l’elaboració de tot tipus de mels i de begudes, com la ratafia.

Com a planta perenne que ressuscita cada any, la farigola ha estat relacionada des d’antic amb la immortalitat i la resurrecció. Considerada una herba sagrada que assegurava el pas a la pròxima vida, la farigola degué ser utilitzada en el marc de cerimònies arcaiques relacionades amb el destí de les ànimes. Per això, la feien servir els egipcis, per a embalsamar els morts i momificar-los i en tot tipus de ritus funeraris. A l’Antiga Grècia, l’utilitzaven com a encens, que cremaven davant l’altar dels déus. A casa nostra la farigola està sobretot relacionat amb la Setmana Santa i la mort i resurrecció de Crist. Les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua són sempre sota la llum de la primera Lluna plena de Primavera, que té lloc després del 21 de març, aquest moment de la fase de la Lluna és el millor per a la recol·lecció doncs quan hi ha lluna plena les propietats i virtuts de les plantes i herbes estan reforçades (la lluna plena altera la sàvia). Collida en lluna plena les propietats i virtuts de la farigola augmenten.

La tradició assenyala que els millors dies per anar a collir farigoles són Dijous Sant al vespre i Divendres Sant al matí, sempre abans de la sortida del Sol. Aquests dies eren molts els que, sols o en companyia, sortien als boscos a buscar-ne: “El Divendres Sant anem a collir farigola al camp”. És una creença molt estesa que la farigola collida el Divendres Sant al matí no perd la flor i té virtuts especials. La tradició cristiana explica que el dia de la mort de Jesucrist el Calvari va florir de farigola. Per això, Dijous i Divendres Sant, mentre Jesús és al monument, era costum que els fidels portessin farigola florida a les esglésies. Així, amb aquesta acció, amb la farigola, una planta que ressuscita cada any per aquestes dates, es pretenien contribuir no només a perfumar extraordinàriament l’ambient, també a la resurrecció de Crist. Antigament, a les portes de les esglésies de Barcelona les venedores ambulants venien poms de farigola florida als que es dedicaven a “visitar o seguir monuments”. Fins a la dècada de 1960, als porxos del Mercadal de Reus, per tal que els fidels poguessin disposar de farigola el Divendres Sant, hi havia parades que en venien.

Tenir entre les mans un llibre contemporani i de qualitat que a la llista d’agraïments fa constar el sant aragonès Garapasio ja flaireja singularitat.

“Flora medicinal del Penedès. Plantes remeieres de camps, vinyes i marges” dels vendrellencs M. Pilar (Piua) Lopez i d’en Francesc Caralt es un acurat treball de recuperació del receptari popular penedesenc i de divulgació de la flora de la vegueria “amb el propòsit que sigui coneguda, respectada, estudiada i utilitzada; perquè els seus usos tradicionals es conservin i siguin transmesos a petits i grans”.

Durant segles per carrers i masies del Penedès era habitual la presència d’herbolaris baladrers que oferien manats d’herbes remeieres: “Dones! Romaní i mata!”; “Sajolida, farigola i borratxes!”; “Per les sangs, compreu les bones herbes!”; “Herbes per curar brians, per inflamacions i per enfortir la boca”; “Herbes pel mal de queixal, per la melsa i el fetge!” “Herbes per rebaixar les sangs i per curar les morenes!”. “Compreu herbes de Montserrat!”.

Els baladrers i les trementinaires són avui uns oficis perduts que havien complementat la saviesa guaridora dels nostres avis. La “Flora medicinal del Penedès” omple aquest buit i descriu acuradament més de 150 plantes, el seu us, el calendari de recol·lecció, les seves curiositats, les dites més populars, etc.

Del card marià explica que s’ha considerat antioxidant, antibiòtic, hipertensor, antial·lèrgic, antiespasmòdic, antiinflamatori, protector hepàtic, colerètic, antidepressiu, tònic venós, digestiu diürètic, vasoconstrictor, hemostàtic, febrífug, aperitiu i vulnerari. Que internament ha estat utilitzat per a qualsevol problema de fetge, fins i tot per la cirrosi, l’hepatitis i la vesícula…..Arrel, tija, flors i fulles reforcen els cabells. Els fruits es prenen o bé en tintura, o bé triturats i bullits 8 minuts, o bé en infusió de 15 minuts… Amb les fulles pelades es netejaven ferides i es preparava esperit per l’artrosi. Els pètals són indicats per fer-ne oli o banys hidratants. La decocció de 3 minuts de tota la planta s’aplica a ferides, llagues, hemorroides; la de l’arrel a cops i contusions. A la cuina, tiges, penques i fulles del primer any, pelades i remullades una estona són comestibles crues i cuites, etc, etc.

Amb les flors del card marià, els padrins confeccionaven collarets, bossetes i rams protectors de serps i llamps. Per eliminar hemorroides, es posava un tros d’arrel a cada butxaca i deien que, tal com s’assecava l’arrel, minvaven.

En aquets moments de grips, el receptari recomana per la tos bullir duran 10 minuts un grapat de tàrrec, unes branques de farigola, una figa seca, una garrofa, i unes branques d’orenga amb 500 ml d’aigua. Es cola i s’afegeix mel. Es pren a cullerades.

Publicat a El 3 de vuit el 19-01-18

Per algunes persones ja estem a les jornades de la disbauxa, per a les feministes i defensors de la igualtat de gènere unes dates de vergonya, per els ecologistes un atemptat al medi ambient, pels polítics municipals defensors del populisme una possibilitat per captar vots, per a d’altres una desfilada impersonal a ritme de sorolls musicals amb accent foraster. Per  a molts aquets són dies on sorgeix la pregunta, com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? Consultats llibres i enciclopèdies he de respondre que  totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma, que aquest any s’escau el dimecres 5 de març.

El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i d’obra que caracteritzen el període carnestoltesc,  per això han inventat i subvencionen unes festes de Carnaval amb uniformitzades cavalcades a ritme de música estrident i vestits d’imitació. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses. El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos es van perdre l’any 1939 i és van recuperar l’any 1953 a la Societat Coral i Recreativa Margaridoia. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com sempre havia estat, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats. El diumenge, desfilada de les comparses i més balls.

A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga. El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball. El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Massiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”.

I amb el sepeli de la sardina s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

• Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment després de tres alcaldes/alcaldesses hi viuen 7.718 habitants, el que representa un creixement del 232%. En el mateix període de temps l’Alt Penedès -SMMonjos inclòs- ha crescut el 169%. (de 64.834 a 110.000 hab).
• Aquest increment poblacional desmesurat s’ha realitzant amb el corresponen augment de la construcció i alliberant el padró. Segons les darreres dades el nombre d’estrangers del municipi és de 963 persones, el 12,62% del total d’habitants. A Sant Sadurní és del 9,24%.
• Aquets increment poblacional no s’ha realitzat paral·lelament a una tasca social i cultural d’integració. Al municipi el percentatge de persones que no entenen el català era del 6,21%.  Més del doble de la mitjana comarcal, el 2,95%.
• El nombre d’habitants de Santa Margarida i els Monjos que han cursat Educació Superior és del 24,3%. A l‘Alt Penedès és del 31,2%.
• Increment de la població que no ha representat una millora econòmica per a la majoria. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Santa Margarida i els Monjos és de 17.732 €. La Renda Familiar Disponible per Habitant a Catalunya és de 18.356 €.
• Santa Margarida i els Monjos va acabar l’any 2024 amb una taxa d’atur del 8,59 %. Sant Sadurní amb un 7,96%. Gelida amb 7,78%.

Aquestes dades obren tot un seguit d’interrogants i més quan aquest ajuntament ja ha tingut dos casos de corrupció. Quin ha estat el motiu provocador d’aquest creixement desmesurat? Qui ha tret benefici de tanta construcció, la majoria de vegades d’escassa qualitat? És tan sols electoral el motiu del creixement? Que hi ha al darrera? Cal demanar una auditaria independent a l’ajuntament? L’aspiració socialista és fer de Santa Margarida i els Monjos un barri marginal barceloní?…..

El fuster-poeta-folklorista vilafranquí Antoni Massanell, de qui el passat mes de novembre vam celebrar el centenari del seu naixement, va escriure uns versos dedicats a la Font de Sant Llorenç: A la font de Sant Llorenç / vaig conèixer una herba, / de toc aspre, apelagós, / i de flor groguenca. / No en busqueu de més humil: /  viu a les esquerdes de les roques. / El bon sol li diu amoretes….

El fondo de Sant Llorenç està situat al Parc del Foix, a Santa Margarida i els Monjos, entre la Senabre i cal Noi. Hi predomina l’alzinar, el  marfull, el boix, el galzeran i el te de roca, herba a la que es refereixen els versos d’en Massanell. Sant Llorenç és un espai frescal que va ser important per les seves fontades on acudien gent d’arreu de la comarca, hi ha un parell de fonts, la que dona nom a la fondalada i la del Pouet del Cagalló,

Sant Llorenç fou un cristià cremat viu en una graella el 10 d’agost de l’any 258 a Roma. Per commemorar-ho, cada  10 d’agost, el reliquiari que conté el seu cap rostit és exposat al Vaticà per ser venerat. El Sant és patró  dels bibliotecaris, i és l’advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció contra els incendis. La seva festa s’escau quan hi ha la pluja d’estels coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

Davant la font de Sant Llorenç, hi ha una cova utilitzada com cripta sepulcral a l’època del coure on s’han trobat restes: un ganivet de sílex, fragments de ceràmica i ossos de cranis humans i animals. Sobre el turo de la cova, a 344 metres d’alçada, hi ha una petita ermita romànica en ruïnes, Sant Llorenç de la Senabre. El topònim “Senabre” fa referència a la mostassa borda o ravenissa groga, Sinapis en llatí.

L’ermita fou construïda el darrer terç del segle XI i documentada a partir de 1305, actualment te la volta esfondrada, però  manté en peu uns trossos de les parets laterals i de l’absis semicircular, on s’observen dues bandes llombardes i tres finestretes de doble esqueixada. Annexa a l’ermita hi ha les restes d’una possible sagristia amb tres habitacions. Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que  al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII. De l’ermita existeixen  testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en que es trobava a principis del segle XX.

Actualment l’ermita es troba en un “estat total d’abandonament” segons fan constar els autors de la “Memoria de la prospecció arqueològica a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre” (A.Mauri, P del Fresno, E. Travé). Malgrat que l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre està declarada Be Cultural d’Interès Local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, la gran degradació soferta a partir de 1980 i especialment  des de l’any 2000 són un mostra més (El 3 de vuit 15-10-10, Santa Margarida) del desinterès del consistori per mantenir i respectar el patrimoni cultural.

Un altre poeta vilafranquí, Josep Parera, va deixar a la font, gravats en marbre, aquests versos: Lloc d’esplai del qui matina / font humil de Sant Llorenç / dolç repòs del qui camina / aigua fresca i cristal·lina  /que bevent-te el cos em prens. Tens per marc un bell paisatge / tens perfums, tens cants d’ocell / tens els besos de l’oratge / i del cel reps l’homenatge, / perquè et dona el seu mantell.

La Wikipedia diu “El xató és una salsa feta amb ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli, sal i, l’ingredient que la fa diferent, la nyora. Aquesta salsa acompanya una amanida d’escarola, amb anxoves, tonyina i bacallà”.  Jo em permeto afegir que aquesta salsa és germana de la salsa “romesco” i de la “salvitjada dels calçots”, una família gastronòmica amb ingredients comuns i una paternitat territorial discutida; qui és la mare del xató?

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb Santiago Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell!!) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va tastar la salsa. La pronunciació francesa  la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”. Joan Coromines al Decat diu que l’origen del xató és situat en el món del vi i no pas de cap château o de cap chef francès. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bota, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia a posar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d’aixetonar la bóta de vi és doncs a l’origen de l’actual xató.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”. Cal reconèixer que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement. L’historiador de Sant Sadurní, Carles Querol, reivindica el protagonisme de tot el Penedès, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent -ara mal anomenat castell de Penyafort-. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus. Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i és així com es va reconvertir en un establiment que donava menjar a la gent de la comarca que anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940 quan la van omplir de terra i plantar una vinya.

El Xató, doncs, és un plat penedesenc que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits culturals de Santa Margarida i els Monjos -mai reivindicats per l’autoritat municipal competent- cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Alguns pobles tenen un origen llegendari, d’altres en alguna batalla històrica. Santa Margarida i els Monjos deu la seva formació moderna en una industria cimentera. Al segle XIX el municipi estava format per masies i esglésies escampades a la muntanya, pel pla hi passava el Camí Ral amb un parell d’hostals, un curt carreró (el dels Maons), alguns molins i un convent. En aquell moment el municipi  ja havia perdut el seu grup de Ball de Valencians, mantenia la festa Major de Santa Margarida, la Festa de l’aigua al Convent de Penyafort, els aplecs de Pasqua i el vot del Poble. Santa Margarida i els Monjos reneix i creix amb el segle XX gràcies a una cimentera.

La pedra calcaria de les muntanyes de Santa Margarida i els Monjos ja havia permès implantar-se al municipi la fàbrica de ciments naturals Miret, coneguda popularment com la fàbrica del Renet. El gran salt esdevingué amb l’important inversió d’Antoni Freixa i Coma. Antoni Freixa va ser el banquer que va canviar la història del municipi. De ser un petit municipi agrícola que sortia de la fil·loxera, insalubre per les seves aigües entollades – del qual fugien fins i tot els capellans- va esdevenir un conjunt de petites i dinàmiques poblacions d’obrers industrials.

L’any 1901 Antoni Freixa va crear una empresa amb un capital social de 1.500.000 pessetes. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de calç en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica “Cementos y Cales Freixa”, coneguda popularment com la Fàbrica Nova. El 1903 comença a instal·lar les vagonetes –ferrocarril aeri- que portarien la pedra des de la pedrera a la fàbrica. Aquell any l’empresa, a més de la calç, comença a fabricar ciment natural. Els dies 3 i 4  d’agost es produeixen a la fabrica Freixa les primeres vagues.

El dimarts 28 de novembre de 1905 la Vanguardia publicava la nota següent “Verdadera manifestación de duelo resultó ayer el entierro del cadáver del que fue en vida don Antonio Freixa Coma. El ataúd fue conducido en hombros por antiguos empleados de la casa bancaría del finado, que con ello quisieron testimoniar el aprecio en que lo tenían. Abrían el fúnebre cortejo buen número de asilados de la Casa provincial de Caridad y de los talleres Salesianos, empleados del Banco de España, siguiendo el clero y la escolanía de la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes. El duelo lo presidían el barón de Viver…., el presidente de la Diputación…” .

A la mort d’Antoni Freixa, va heretar l’empresa el seu nebot Darius Romeu Freixa (1886-1970) que llavors tenia 19 anys. L’empresa canvià de nom pel d’ “Herederos de Antonio Freixa”. Darius Romeu Freixa era fill del primer baró de Viver, Darius Romeu i Torrents.  La Baronia de Viver és un títol nobiliari espanyol creat el 16 d’octubre de 1901 pel rei Alfons XIII.  Darius Romeu no va ser gaire brillant amb els estudis, va deixar inacabada la carrera de dret, però va seguir amb les activitats industrials i bancàries  del seu oncle i l’any 1908 va ser cofundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

L’any 1910 es crea als Monjos la “Sociedad Mutua Obrera de empleados y operarios de la Fabrica de Cemento de los señores herederos de A.Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”. Una mena de societat de socors mutus mixta, amb participació dels treballadors, però sota tutela empresarial. L’empresa pagava el 100% en cas de baixa per accident laboral. Aquesta entitat tingué molta força fins la darrera guerra civil i comptà amb una mitjana de d’un centenar d’afiliats.

A la dècada de 1910 i degut a les necessitats de mà d’obra de la fàbrica de ciment “Herederos de Antonio Freixa”, arriba a  Santa Margarida i els Monjos la primera onada d’immigrants, el que comportarà  un creixement demogràfic.  La Fabrica Nova va tenir una estructura propera a les colònies febrils de la zona del Llobregat, escoles gratuïtes pels fills dels treballadors, economat, la mutua, etc, etc…L’any 1912 l’empresa canvia el nom pel de “Cementos y Cales Freixa”, i fa una ampliació de capital social (5.000.000 pts).

El dia 16 de juny de 1919 els obrers de Freixa engegaren una vaga, a la qual participaren 170 obrers, dels 200 que hi treballaven, per reivindicar un increment d’una pesseta de jornal –era de 4- i la reducció de mitja hora de treball, que era de nou hores i mitja diàries. La vaga va ser tan intensa que els propietaris anaren a La Unión (Murcia), on havien tancat unes mines de plom i havia molts aturats, a buscar esquirols.

Al municipi aquest allau de forasters trenca-vagues va provocar un profund malestar. Després de dues setmanes de vaga els obrers es reincorporaren al lloc de treball amb un sou de cinc pessetes però amb les nou hores i mitja. La vaga rebrotarà a finals d’any i consolidarà la divisió del municipi en dos bàndols que duraria fins la Guerra Civil.

La població de Santa Margarida i els Monjos rebutja l’arribada dels esquirols i se’ls tanca la porta a les botigues i de l’entitat d’esbarjo existent, la Margaridoia. El mes de juny de 1921 es constitueix una nova entitat social, la Sociedad Cooperativa Agricola, coneguda popularment com el Xiringuito que,  constituïda pels grans propietaris, la dreta local, i els empresaris del municipi, especialment la fàbrica de ciment Freixa. El Xiringuito  va acomboiar el lleure dels nouvinguts fins que va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació franquista.

El propietari de la fàbrica de ciment, Darius Romeu i Freixa, va ser un dels impulsors de la Unió Monàrquica Nacional l’any 1919 i tingué una important intervenció política. Entre 1920 i 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, fou regidor del consistori barceloní degut a la seva proximitat ideològica amb els sectors més conservadors. Assumí la cartera de cultura de la Mancomunitat de Catalunya intervinguda, de la qual també en fou sotspresident i, sota les ordres del dictador, es dedicà a la dissolució d’aquesta institució. Va ser alcalde de Barcelona entre 1925 i 1929, va realitzar projectes urbanístics de gran vàlua: prolongació de l’avinguda de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, urbanització de la plaça Catalunya, inici de la zona franca del port, primera campanya contra el barraquisme, cobertura de la via fèrria del carrer Balmes; va inaugurar el metro, la primera emissora de ràdio de l’estat, i  l’Exposició Internacional de 1929. La dictadura de Primo de Rivera va comportar pel municipi una etapa de moltes obres públiques amb l’alcaldia de Pere Casals Pinyol vinculat a l’Unió Monarquica.

L’activitat de Darius Romeu com alcalde barceloní, especialment l’Exposició Internacional de Barcelona, repercutí en la producció cimentera. L’any 1926 “la Freixa” va començar la producció de ciments Pòrland. El 1930 la producció anyal de la fàbrica superava les 30.000 tones i donava feina a uns 300 obrers.

Amb l’arribada de la República, els mitjans catalans van ser molt durs amb Romeu, a qui sovint es considerava un traïdor al país per les seves connivències amb el règim de Primo de Rivera i per les seves polítiques en contra de la llengua catalana. Això si, la nova legislació republicana (1936) li va servir per demanar el divorci de la seva esposa, amb qui mantenia una relació tempestuosa.

Darius Romeu encapçalà el moviment civil de suport als militars sollevats el 1936. La connexió entre la fracció de l’exèrcit compromesa amb el cop militar a Catalunya i els elements civils es va fer la darrera setmana del mes de juny de 1936 a la seva casa d’Argentona. Durant la Guerra Civil, la fàbrica Freixa fou col·lectivitzada pels sindicats CNT i UGT. Malgrat les dificultats de l’època i l’escassetat de matèries primeres i d’accessoris continua funcionant. La FAI va assassinar a qui havia sigut alcalde Pere Casals Pinyol.

Després de la Guerra Civil, Darius Romeu, fou conseller privat d’en Joan de Borbó i visqué intensament la pugna entre el comte de Barcelona i el general Franco per restablir la monarquia a Espanya. En la clandestinitat en què s’havia de moure tot moviment polític aliè a la Falange Española, liderà els monàrquics liberals catalans. Pretenien que com a conseqüència de la finalització del conflicte, es produís una ràpida restauració de la dinastia d’Alfons XIII. El fet que aquesta alternativa no es veiés prou clara el 1939 per part dels militars sollevats, només com una possibilitat a molt llarg termini, tendí a situar aquest grup de monàrquics en actituds crítiques envers el règim. Malgrat les seves discrepàncies amb el franquisme, fou rellevant el seu poder en les finances: el 1944 fou president del Banc Hispano Colonial, formà part del consell dels Ferrocarrils de Catalunya i del consell regional de Banc Central, i vicepresident de la Companyia Espanyola de Petrolis. El seu poder econòmic i social sempre el va acompanyar i això li va servir per tenir un estatus que no li va treure la dictadura. Com exemple podem dir que va formar part de la comissió consultiva per organitzar el XXXV Congrés Eucarístic a Barcelona, el maig de 1952.

L’any 1946 havia començat a dirigir l’empresa José Antonio Rumeu de Delás, però la greu crisi provocada per la guerra civil encara repercutia en la producció de ciment. L’any 1952 la fàbrica tan sols produïa 7.532 tones de ciment i patia un elevat nombre d’accidents laborals.

No serà fins l’època dels seixanta i dels setanta que Ciments Freixa no experimentà un important creixement impulsada per l’activitat de la construcció i de l’exportació. L’any 1973 es va crear Uniland, quan es van fusionar Cementos y Cales Freixa amb Cementos Fradera. Es tracta d’una de les primeres i escasses fusions empresarials realitzades des d’aleshores entre empreses competidores a Catalunya, un exemple per augmentar en dimensió que no ha creat escola. Els Romeu i els Fradera van controlar Uniland Cementera, una societat que van portar a la borsa el 1989. Els Romeu, l’any 2005,  vengueren el seu paquet d’accions a la firma irlandesa CRH per 300 milions d’euros. El 6 de juny del 2006 Portland Valderrivas va pactar l’adquisició del grup cimenter UNILAND després d’un procés judicial.

Amb aquella cimentera de l’any 1901 va néixer i créixer un municipi industrial generador de totes les avantatges i inconvenients que aquesta qualificació comporta.