Josep Arasa i Ferrer

El diumenge farà 90 anys dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan l’anhel de llibertat del nostre poble va empènyer al President Companys a proclamar l’Estat Català.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de la Munia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el vehicle que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

La matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; una repressió social i política generalitzada l’empresonament de més de 4000 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

Un renec és un mot o locució indecorosa o de maledicció, pot ser una imprecació vexatòria, de condemna, o una mostra d’enuig i, en molts casos, un simple ajut del llenguatge. Per ser efectiu, ha de ser emprat amb èmfasi. El renec té una funció catàrtica, d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans. Serveix per expressar força, ràbia i frustració, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Si es defineix com una paraula o una expressió injuriosa a Déu o una cosa sagrada és una blasfèmia (mot del llenguatge religiós). Una imprecació que utilitza símbols religiosos, suposo per la raó de donar-hi més força: Déu, Jesucrist, el nen Jesús, la Mare de Déu, els sants, els estris litúrgics, etc. L´estament eclesiàstic sempre ha condemnat severament la “blasfèmia”, antigament la foguera inquisitorial podia ser el destí del blasfem; a l´Islam, segons la xaria (llei islàmica, vigent a molts països) el renec és castigat amb la pena de mort.

El sexe, l’escatologia, i els animals de tir també són temes recurrents dels renegaires. Això, sobretot, als països mediterranis, catòlics i ortodoxos, ja que en el món protestant i nòrdic, en general, el renec és molt diferent, sense la creativitat desfermada que té entre nosaltres. El qui blasfema, renega o diu flastomies és el malparlat, el renegaire o el cagadéus.

Amb la desaparició de l’ofici de carreter es va perdre una de les fonts renegaires més importants de la nostra cultura, eren persones capaces d’ inventar recaragoladíssims i llargs renecs a l´instant. No fa gaire, un esmorzar a la Llacuna -terra de grans carreters- em va permetre escoltar una història que transcric. Diu que -abans de la guerra- amb un carro pujaven cap al poble un capellà i un pagès. El ritme era lent i el religiós, que tenia por de fer tard per fer una missa, es va queixar: a aquest ritme no arribarien mai!. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió el carreter va començar a proferir els renecs i les blasfèmies habituals, en sentir-ho l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

La professora Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos i, en un sol poble, va identificar 200 paraules i 50 expressions renegaires. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat. En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut i torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. “mecago’m la mare que t’ ha parit, tens uns collons com una catedral, llamp de déu”. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Un dels indicis més preocupants de la degradació del català i de l´espanyolització del nostre llenguatge, és la desaparició del riquíssim repertori de renecs, blasfèmies, paraulotes i flastomies de casa nostra. Algunes persones ja només saben renegar en espanyol, joder!!!.

Tot reivindicant la victòria democràtica del referèndum  d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, vull salvar de l’oblit “El més petit de tots”.

“El més petit de tots” va ser una escultura adoptada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937) com a icona de la seva activitat i símbol de la Dignitat del poble. La figura és un nen milicià que crida a lluitar contra els facciosos i avança vestit amb una granota d’obrer -vestimenta característica dels milicians-, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, representant l’esperit de combat i resistència del poble català. Va ser creada per l’escultor Miquel Paredes. De l’escultura es va fer una tirada reduïda banyada en or per entregar a personalitats mundials: Pius XI, el president de la República Francesa, Jordi VI de Gran Bretanya, Lazaro Cardenas de Mèxic, el President Roosvelt… De la tirada popular es van vendre més de 60.000 copies, amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies.

Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/” volem guanyar la guerra” /ram ram rataplam/ ” volem guanyar la guerra”/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam…

Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona. Les corals i les escoles la van difondre abastament. Lola Anglada en redactà i il·lustrà un conte.

La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ …

El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil.

En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980)  es va formar a la delegació de l’Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col·lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l’al·legoria de la República. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del President Companys, va realitzar el gran  monument -12 mts- al soldat de l’exèrcit popular (Soldat heroic del poble, 1937) instal·lat a la Plaça de Catalunya davant del hotel Colón, seu en aquell moment del PSUC. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.

És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.

Faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

En “Peret Merdeta” va ser barber a l’Arboç fins a mitjans del segle XX. En Peret Merdeta tenia una nou,  una nou polida i llisa de tant fer-la servir. Una nou que posava dins la boca dels usuaris de la barberia quan anaven a afaitar-se. Per afaitar la cara la pell ha d’estar tibant sense arrugues per evitar els talls inoportuns.

Jepet passa la nou cap a l’altre banda! I en Jepet amb un moviment de la llengua movia la nou cap a l’altra costat de boca. Si qualsevol dels jepets que anaven a barberia estava fen una becaina, en Peret no tenia cap inconvenient en posar-li els dit dins la seva boca i canviar la nou de banda.

Acabat l’afaitat, en Peret feia sortir la nou de la boca del client, la dispositiva sobre el taulell on esperava un altre boca oberta per un afaitat. La nou d’en “Peret Merdeta” no era una excentricitat, era el substitut pobre d’unes boles comercials que havien nascut en èpoques de vaques magres per clients prims i cares arrugades. Llegeixo al “Manual instructivo para el barbero de pueblo” de Vicente Gay que una vegada un client es va empassar una bola i es disculpava amb el barber, que va contestar ”no te preocupes, es demasiado pequeña. Ayer también se la tragó Keixeta y ya la ha traído esta mañana, púrgate y ya me la devolverás mañana”.

L’ofici de barber és molt antic i ja existia a la Grècia i a la Roma clàssiques, on les classes més modestes havien de recórrer als establiments especialitzats. En canvi, les famílies més riques solien tenir al seu servei algun hàbil esclau i els utensilis necessaris.

A l’edat mitjana és quan els barbers, sense abandonar el negoci capil·lar, tenen més prestigi per les operacions de cirurgia menor que practiquen: les sagnies (practicades amb sangoneres vives), les extraccions dentals, rebentar furóncols, embenar úlceres… Tant era així que als Països Catalans els barbers i els cirurgians professionals pertanyien junts a la mateixa confraria, la qual tenia dos patrons: sant Cosme i sant Damià. A Barcelona està documentada la seva confraria des del 1408.  El 1514 la formació dels aprenents de barber era de quatre anys. Vers 1800, quan els cirurgians van passar a ser titulats amb estudis universitaris, els barbers van començar a ser exclosos de les confraries de cirurgians. L’any 1860 el govern espanyol va prohibir que els barbers practiquessin cirurgies de cap tipus.

Fins no fa gaires anys el barber tant treballava a la barberia com anava pels domicilis, compaginant la seva feina amb els oficis més diversos,  esmolets, esquiladors d’animals, o treballant la terra, a la industria o al comerç. Els cridaven per preparar els difunts per les vetlles,  per fer la tonsura (la rodoneta) que portaven els capellans i sempre havien d’estar a disposició dels clients que els reclamaven a qualsevol hora per esdeveniments familiars, viatges, malalties, defuncions, … El treball a la barberia es concentrava els caps de setmana.

L’any 1877 es cobraven 12.5 pessetes anuals per dos serveis setmanals al domicili del client. Si els serveis es feien a la barberia el preu anual era de 6 pessetes. L’any 1940 un servei a la barberia valia 2 pessetes i a mitjans dels cinquanta, entre 4 i 5 pessetes.

Abans del diumenge 1 d’octubre de 2017, la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El setmanari “El 3 de Vuit” publicava un article sobre el reciclatge de les escombraries a les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. En matèria de reciclatge encara s’està “lluny” del que marca la normativa europea, que fixa pel 2025 arribar al 55% de residus reciclats.

Catalunya tan sols recicla el 40%. La mitjana del reciclatge a l’Alt Penedès és del 46,88%, a Santa Margarida i els Monjos tan sols es reciclà el 41,48%,  lluny del que es recicla a Sant Sadurní, on ja fa uns anys que va implantar la recollida porta a porta i actualment reciclen el 74,75% de la brossa que generen els seus veïns. Torrelavit recicla el 91,92%, Sant Pere de Riudebitlles recicla el 91,26%, Olèrdola el 91,36%. També es cert que hi ha municipis que estan pitjor, Castellet i la Gornal tan sols recicla el 30,86% dels residus.

Ja deu fer uns 10 anys que, vistes les queixes dels veïns per l’estat de la recollida de les escombraries, l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va encarregar un estudi sobre la millora de la recollida de brossa al municipi. Va ser un estudi que va costar diners al contribuent. L’estudi va arribar a la conclusió  que el millor mètode, el més eficient pel municipi, és la recollida porta a porta. El mateix estudi explicava el procés d’implantació que s’havia de seguir per a l’optimització dels resultats. Calia començar la recollida porta a porta sectorialment, primer les entitats de població més petites (Cerdanyola, Moscarola, La Rovira, La Riba,  Cal Rubió…..). El consistori va pagar l’estudi però, malgrat els anys transcorreguts, encara no ha fet cas als autors, ni està fent res malgrat la proximitat del 2025. L’estudi continua adormit -o amagat- en algun calaix del despatx de l’alcaldessa-diputada.

A un barri dels Monjos es va fer un assaig amb uns contenidors intel·ligents que va fracassar. Els contenidors especials reposen entre rates a la deixalleria municipal. Mai s’han publicat els costos de l’assaig. No s’han fet publiques les raons del fracàs, però no es gaire agosarat pensar que la falta d’informació, la ubicació dels contenidors, o la mateixa deixadesa municipal pel medi ambient, poden incloure’s entre els motius.

Si no hi ha una millora molt substancial i urgent del sistema de recollida de la brossa a Santa Margarida i els Monjos d’aquí pocs mesos -a partir de 2025- el municipi de Santa Margarida i els Monjos apareixerà a la llista de municipis sancionats per incompliment de la normativa europea.

La importància del municipi de Santa Margarida i els Monjos en el món casteller ja es reconeguda documentalment des de l’any 1770 quan, el 23 de gener, es va inaugurar a l’Arboç la nova capella del Santíssim Sagrament. Amb aquest motiu es van organitzar unes festes populars on actuaren les colles del Ball de Valencians del Vendrell, els de la Riera, els del Catllar i els de Santa Margarida. Els del Catllar van guanyar “feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor”.

Així ho explica el reverend Gaietà Viaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”. L’escrit de Gaita Viaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians –una dansa tradicional la coreografia de la qual inclou diferents parts de ball que culmina amb l’elevació de petites construccions humanes- era el precedent immediat dels actuals castells.

D’aquella colla de castellera, o Ball de Valencians, de Santa Margarida tan sols en van quedar les contalles a la vora del foc. Al local de la festa major que hi ha a Mas Catarro (Els Monjos), no se’n fa cap esment. Tampoc es recorden les històries d’aquells homenots del poble, forçuts i valents, que pujaven al carro de la colla de Valls per anar a fer els castells de Sant Felix a Vilafranca. El pas de carros de Valls pels Monjos era habitual ja fos per anar a Vilafranca o nord enllà. Del seu pas han quedat algunes històries. A l’hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602, uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i van robar tot el que duien una colla de traginers de Valls.

Dels joves forçuts i valents que feien castells amb els de Valls, a la història oral de Santa Margarida i els Monjos tan sols ha quedat en Salvador Olivella Soler (1871-1951) pubill de Cal Salines, que als tombants de segle pujava al carro vallenc quan passaven els castellers de Valls. Pagès de soca-rel, era altot, carregat de bonhomia, d’ell deien “que aixecava un carro carregat”. Curiosament, la seva dona, Antonia Salines Saloni, era menuda i primeta, tot un sac de mal geni. En Salvador Olivella cada any esperava els vallencs al peu del camí.

Si recordar els protagonistes de  les històries populars sempre és important, aquest anys té un motiu preferent. Recordant el viatge en carro que feien els castellers de Valls per actuar per Sant Fèlix, la Colla Vella dels Xiquets de Valls recupera enguany -tal com ho van fer el 1992 i el 1993- l’anada en carro des de la capital de l’Alt Camp fins a Vilafranca. Set carros sortiran de Valls el dia 26 d’agost direcció a la Bisbal, on faran nit. L’endemà enfilaran cap a Sant Jaume dels Domenys, des d’on es desviaran cap a Santa Margarida i els Monjos per encarar el tram final fins a Vilafranca, on arribaran el dia 27 d’agost. Es preveu que a Vilafranca, a l’avinguda de Tarragona, a l’alçada de la Creu de Sant Salvador, es faci una recepció de la comitiva.

Un bon moment per inscriure amb lletra grossa el besavi Salvador Olivella i tots els castellers anònims que amb el seu esforç han llaurat la història de la nostra cultura popular. Força, equilibri, valor i seny.

Més enllà de falsedats com la “taula de diàleg” o la “transferència del servei ferroviari” tan difoses per ER,  ja fa un temps anuncio que ER tan sols aspira a formar part d’un tripartit. Si fem memòria totes les seves maniobres i els resultats electorals la portaven fins aquí on estan, malgrat que els catalans en general, i els seus militants no van fer l’1-O per tornar on ara van. He de  reconèixer que darrerament em vaig equivocar, encara creia que ER mantindria un bri de dignitat i dissimularia la seva ignomínia amb una abstenció. La tornada de Marta Rovira va falsejar els meus auguris.

Marta Rovira quan va tornar no estava pas perseguida per cap jutge espanyol, va tornar sense cap ordre de recerca, ni l’aplicació de cap amnistia. Tornava en el moment oportú per fer trontollar una mica més l’independentisme, fer Illa president i al PSOE l’amo de les administracions catalanes. Casualitat? potser si. Però malauradament tot fa pudor, més aviat que tard coneixerem el preu que ha cobrat la senyora, el senyor i/o el partit per renunciar a la independència de Catalunya com objectiu. Sabrem el que han rebut per a fer creure que els catalans som uns malalts d’estupidesa, i perquè ells s’anomenin, eufemísticament, els d’esquerres que volen “ampliar la base”.

Ultra els anells i l’àpat de lluïment pel casori, el comandant del 155 oferirà a ER el manteniment dels càrrecs, els assessors i les pagues; però malgrat la resignació  contagiosa que actualment envaeix el país, ni els més confiats es creuen que amb aquests pacte acabarem tenint un “sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal” (obviant que aquest mateix model és el que figura a l’Estatut pactat pel tripartit el 2015), ni que l’Illa sigui el comandant més fiable en la lluita per a les llibertats nacionals.

Em temo que la venda té un altre preu. Per arrodonir l’enllaç, poder fer el proper viatge de noces i ampliar la base, a ER els hi falta una nova llei electoral per Catalunya. Catalunya, degut a la peculiar distribució poblacional, no té llei electoral pròpia. ER i els socialistes volen aquesta clau de volta per desnacionalitzar Catalunya. La nova Llei Electoral catalana no es una vel·leïtat política, és la formula que impulsarà l’espanyolisme a mantenir-se més anys al govern.

La majoria de la població de Catalunya viu a la costa, a Barcelona i el seu entorn, on hi ha els municipis més espanyolistes, on hi ha més població vinguda de fora i on es parla menys el català. Són els municipis on els socialistes treuen més vots i on ER vol obrir forat “ampliant la base”, Tan sols cal veure el mapa dels resultats electorals a les eleccions del Parlament de Catalunya del 2024 que il·lustra aquest article (Vermell on guanya PSOE. Blau cel majoria Junts. Groc majoria de vots ER) .

Amb la llei electoral actual a Barcelona es reparteixen 85 diputats, a Tarragona 18, 17 a Girona i 15 a Lleida. No és una divisió perfecta, ja que les tres províncies més petites tenen més diputats per habitant que Barcelona. Dit d’una altra manera, és més barat treure un diputat a Girona, Lleida o Tarragona que a la circumscripció de la capital. L’estratègia socialista i d’ER serà impulsar una nova llei electoral que iguali el nombre de vots per diputat i territori. Comuns, Vox i PP també hi estaran d’acord.

Temps al temps!!!!!

Perdonin-me els germans corsos, bascs, occitans, catalans, bretons, alsacians,…. els companys francesos, i tots aquells que formen part de la república fraternal, igualitària i lliure de França, però estic estorat pels seus silencis.

Fa quatre dies el president de la República i d’altres persones d’ordre, es van adreça al món per inaugurar un dels esdeveniments comercials més importants del món, els Jocs Olímpics de Paris 2024. Ho va fer, malgrat la pluja, amb el somriure que disposen les millors campanyes comercials i polítiques. Ho va fer amb francès i amb anglès per a una audiència estimada que supera totes les quotes de pantalla de les guerres de Gaza o Ucraïna, de la fam de Somàlia, de la corrupció espanyola, de la pobresa als EEUU o de l’acumulació de la riquesa als països occidentals. Una plataforma mediàtica que acumula a més de 20.000 periodistes acreditats i que continuarà emetent-se durant més de 350.000 hores de retransmissions televisives.

En aquest marc un pot pensar que la lliure, fraternal i igualitària  república, utilitzarà totes les llengües pròpies dels seus habitants. Doncs no somiïn, fins ara no hem escoltat ni una paraula en bretó, català, en cors, en basc, alsacià,…cultures silenciades per la república centralista del Gran París.

No hem escoltat cap paraula amb les llengües minoritzades de la gran república però, i aquesta és la meva sorpresa, quaranta vuit hores després tampoc he escoltat cap queixa, cap clam dels representants culturals, socials o polítics dels territoris on aquestes llengües estan implantades. Un silenci que hauria d’haver trencat la reclamació de l’universal entitat cultural, que diuen, que ha de ser l’UNESCO.

Que els bretons, alsacians, catalans, corsos, occitans, bascs, ……… de la República no puguin defensar els seus drets culturals, no reclamin la seva presencia mediàtica pot ser per resignació, pot ser per impotència, pot ser que ho hagin fet i que la manipulació mediàtica ho hagi silenciat. Però el que crida més l’atenció és el silenci vergonyós dels Parlamentaris europeus, ells que es diuen defensors d’un territori i d’una gent al qual representen. Ells que per comunicar-se utilitzen una llengua que no es la seva -l’anglès- d’un país que no pertany a l’UE. El seu silenci ja no és res més que una mostra corrupte de l’engany polític al qual han transformat Europa.

Germans de la República francesa, catalans, occitans, bretons, corsos, alsacians, bascs, flamencs, rebeu la meva solidaritat en la lluita cultural i social per a la vostra/nostra supervivència.

El rei José de l’Arboç és un personatge arbocenc, estrafolari i delirant, de principi de segle XX. A la Fira Modernista de l’any 2016, un grup de veïns el van recuperat de la memòria popular.

El singular veí, Josep Plana i Romagosa,  s’autodenominava rei “Don José Gran Rei de l’Arboç”. Va ser un veí respectat i estimat per tothom, malgrat titular-se rei espanyol. Vivia al numero 28 de la Rambla, entre l’antic Cafè de la Rambla i cal Punet.  El rei José sempre estava present en totes les celebracions. A l’Ajuntament, i en tots els actes, es col·locava entre les autoritats com a monarca que era.

Explica el traspassat Esteve Cruanyes i Oliver en el seu llibre “Noms Renoms i Malnoms, l’Arboç 1930, Radiografia d’una vila” que el Café de la Rambla estava al numero 26, era el cafè habitual dels comerciants i menestrals de la vila. Al final de la Rambla, a l’inici del passeig de Panxita, al numero 30, abans de construir-se el palau Gener -actualment un col·legi-residència- hi havia una petita casa que fou enderrocada i absorbida pel palau. Casa en la qual havien viscut Josep Rabentos (1846), El Punet, casat amb Dolors Altet i els seus fills, un dels quals Josep Rabentos i Altet, el Pepet Punet, va acabar fent de masover i majordom de Josep Gener i Batet (1831-1900), el constructor del palau.

L’arbocenc Josep Gener va marxar a fer fortuna a Cuba als 13 anys. Ben aviat es pogué comprar una plantació de tabac anomenada el Hoyo de Monterrey. El 1865 fundà la marca La Escepción, amb una gran producció de cigars. També comercialitzà la marca de tabac cubà Gener, coneguda encara avui en dia, i inclogué en la seva activitat el comerç de sucre. Tampoc deixà de banda la política d’aquell moment, doncs fou director de la Societat de Beneficència Catalana  i vetllà per la unió de Cuba dins Espanya, tot i que al final es separés. Enriquit, el 1873 retornà a Catalunya. Fou un gran mecenes per la vila. A l’Arboç patrocinà la portada d’aigües a la població, pagà també la restauració de l’altar major de la parròquia de Sant Julià i la urbanització del Raval, l’actual Rambla. El 1873 inicià la construcció del Palau Gener que s’acabà el 1889, any en que tornà a Catalunya. Va morir a Barcelona el 1900.

Entre els dos edificis esmentats, Cal Punet i el Café, va viure Josep Plana i Romagosa, nascut l’any 1850 a Cal Viló. Tenia les facultats mentals un xic alterades i s’imaginava que era rei, un rei especial, aquest era inofensiu. Anava vestit estrafolàriament i fou un personatge molt popular tant a l’Arboç com a la comarca. Per afició feia escultures i pintava. La façana de la casa estava tota pintada i la presidia una inscripció que deia “Don José G. Rey de España- Posado año 1896”.

El rei de l’Arboç va morir l’any 1925.

“Avui he tornat a la serra de Pandols i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume”

A Castres, l’any 1983 , s’havien organitzat tot un reguitzell d’actes en el marc de la Setmana de Cultura Catalana de les quals n’era el coordinador. Tota la vila respirava catalanitat. Els diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de banderes catalanes. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país.

La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, la presidia l’Honorable Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya, amb qui vaig tenir la sort de compartir les cinc hores de viatge fins Castres i del que vaig quedar admirat per la seva dialèctica, la seva bonhomia, la memòria, el seu anàlisi històric i l’impressionant tossuderia independentista. He recordat sovint aquella sentencia que al mig de d’una animada conversa sobre la guerra civil, em va deixar anar: “el gran enemic de Catalunya han estat els socialistes i la seva actitud no canviarà”.

El president de la cambra de comerç industria i navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris de la regió. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part dels seus trofeus, que van ser centre d’atracció de multitud de encuriosits. Es realitzaren debats, actes turístics i promocionals. Al museu Goya es va celebrar una extraordinària exposició d’en Josep Grau Garriga i al teatre local Teresa Rebull hi va fer diferents recitals.

La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país.  Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull havia estat militant del POUM i va patir repressió pel fet de defensar-lo. Ella no va marxar acabada la guerra civil fugint del franquisme, va marxar perquè els comunistes la perseguien.

Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pagines dolorosament viscudes, d’una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució personal.  A Castres,  amb la Teresa i amb el gran artista  Grau Garriga que traspuava anarquisme, es podia tornar a creure en la utopia. Si a ells dos hi afegíem Heribert Barrera, teníem el tercet més jove de la Catalunya d’aquell moment.

Posteriorment he coincidit amb la Teresa en diferents ocasions, l’he visitada a casa seva i manté el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. He escoltat els seus records sobre el seu primer treball de ballarina o de quan en el seu exili parisenc va acollir en Lluís Llach.

Antifeixista i lluitadora. Encara era una jove transgressora quan sobrepassava els vuitanta cinc anys. El mon de la cançó li va fer un homenatge al Palau de Música, la revista Sapiens li va dedicar quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.

Malgrat els anys transcorreguts, no ha estat fins no fa gaire que vaig saber que el seu nom real era el de Teresa Soler i Pi, que el seu nom artístic de Teresa Rebull el va agafar del cognom del seu company, Pep Rebull. La Teresa va morir a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, l’any 2015 a l’edat de 95 anys.