MEMENTO PACIS
29 de setembre de 2022
1 comentari
Si la guerra té senyors que la cuiden i alimenten, qui té cura de la pau, on són els seus servidors?
Si la guerra té senyors que la cuiden i alimenten, qui té cura de la pau, on són els seus servidors?
La Vikipèdia assenyala que tal dia com avui de l’any 1435 va néixer a Gandia Joan Roís de Corella, un nom primeríssim de la literatura catalana dels segle XV. Potser que sigui massa aventurat posar com a data de naixement el dia d’avui quan les dates, en fer tants segles, ballen força. Tanmateix l’efemèride importa
Diuen que si vas a Galícia podràs sentir qualcú que digui “eu non creo nas meigas mais habelas, hainas”. És a dir, aquesta persona no creu en les bruixes, però està cert que n’hi ha, de bruixes. Cosa semblant passa amb la telepatia, això és, la comunicació directa entre dues ments, sense intervenció dels sentits.
Avui fa 30 anys i 3 mesos justs que es va acabar d’estampar la primera edició d’”El pis de la badia”, de Miquel Àngel Riera, un poemari escrit entre el mes de maig i el de setembre de 1991. És la darrera obra poètica editada per l’autor que reclama atenció permanent. El poema III diu:
Com que no ha vengut la pluja que esperava per rebre-la com bé es mereix, plantat enmig del corral i sortir-ne tan moll com els arbres i les plantes que tant l’enyoren, m’he refugiat en el “Cançoner” de Francesco Petrarca, edició íntegra i bilingüe en versió de Miquel Desclot que Proa publicà el 2016. Dels
No passa un alè d’aire, callen els cans i no se sent cap remor de tronada. La calma es tensa, en apagar-se el dia. El veí dubta de regar o no les plantes i els cossiols. Sembla com si tot esperàs algun senyal de no se sap ben bé què, encara que tothom esperi la
Sol passar que, de cop, sents una melodia que fa temps, per ventura anys, que no senties i és com si el cos volgués fer un botet d’alegria. Immediatament te’n vas al temps que la conegueres o que, ves a saber per quins motius, la senties amb freqüència. Això m’ha passat amb la cançó popular
Els mocards tenen molt mal ull, diuen els entesos, i s’orienten per la temperatura i el diòxid de carboni que exhalam en respirar, proclamen ex-càtedra. A més temperatura acompanyada d’humitat, més desfici per picar. Les femelles necessiten la sang per posar els ulls i són elles les que me martiritzen, les que m’esperen amb els
Avui que els Mateu fan festa, fa 120 anys que va néixer el poeta andalús de la generació castellana del 27 Luís Cernuda. Home de caràcter, valent, que digué molt i bé: He venido para ver la muerte Y su graciosa red de cazar mariposas, He venido para esperarte Con los brazos un tanto en
Demà és Sant Mateu, patró de Bunyola, el meu poble, festa gran, per tant. Ara mateix, a l’hora d’escriure aquesta nota, des de casa sent força remor, senyal que algú ha “pujat a l’arbre” i s’ha fet amb el premi. Segons Bàrbara Suau, historiadora i qui ho sap tot de Bunyola, veritable cronista oficial de
M’he entretingut una estona a mirar l’espectacle que han muntat els britànics en ocasió de l’ofici de difunts i l’enterrament d’Elisabet II de la Gran Bretanya. I si va a dir ver, no m’ha impressionat; més aviat m’ha enrabiat. No negaré que visualment no hagi estat potent, potentíssim, i tot cronometrat al mil·límetre, però el
La “Correguda en roba interior” de Bunyola, emmarcada en les seves festes patronals de sant Mateu, arribant a la seva setzena edició, es pot dir que està molt més que consolidada. De fet, singularitza el programa festiu santmateuer bunyolí. Agradi més o menys, com ha de ser, aquesta correguda –que no ho és, que és
Avui fa 240 anys que va morir Carlo Broschi, més conegut per Farinelli, cantant d’òpera castrat. La castració de nins per aconseguir tenir la veu molt aguda mai no va ser legal però es tolerava des del barroc fins a les acaballes del segle XIX. De fet, el considerat darrer castrat va ser Alessandro Moreschi,
Francesc Huguet, membre de l’Associació Cultural Grallalsac i en nom seu, ha llegit avui al Teatre Municipal de Bunyola, el pregó de les festes patronals de Sant Mateu, que en suposa el veritable tret de sortida, tot i que ja s’han celebrat alguns actes. Així, la xeremia, el nostre crit festiu per excel·lència, a més
Ahir morí Jean Luc Godard i avui ho ha fet Irene Papas. Massa somada per als mitòmans i per als amants dels riscos creatius i les interpretacions que queden, que es fan lloc, que perduren. Irene Papas estimava els clàssics perquè sentia el present, li treia tot el suc i el feia sentir. Interpretava, cantava