Té set anys i ja ho capta tot al vol i, per això, sap llustrar i fer anar on vol la ironia, els gestos i les paraules precises. De l’observació atenta de tot el que s’esdevé i de la detecció immediata de la densitat de cada instant, n’extreu els nutrients que li calen per acarar-se
que no hi penetri res ni ningú dins meu que som com una casa per endreçar i la pregària va ser escoltada: dels enderrocs sols se’n salvà un cor d’espines
L’elecció del Papa nou Lleó XIV ha generat tota mena d’informacions, comentaris, debats i tots els trulls comunicatius que comporta l’entrada en l’escena global d’un nou actor protagonista. En paral·lel, la litúrgia desplegada en actes capitals com el funeral del Papa Francesc o el conclave d’on en sortí Papa Robert Francis Prevost ha propiciat la
“Maripasoula”, de Blanca Llum Vidal, és la crònica d’un viatge a la part d’aquest nom de la Guaiana Francesa, sí, però és molt més que això. És endinsar-te en un temps que et permet anar i venir sense patir per les conseqüències, i en un espai vegetal que determina tant la llum com la pauta
la llum meandreja per trobar la deixa de les paraules a la volta del paladar com el cant encès de l’ocell de glaç que vol retrobar la veu del vent que l’apassionà
Feia una hora -quart amunt, quart avall- que havia acabat de llegir “Xavals de carrer”, de Pasolini, en traducció de Joan Casas i editat per L’Agulla Daurada, quan el fum blanc que sortia de la Capella Sixtina anunciava que l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ja tenia nou Papa i l’Estat del Vaticà nou Cap. La
el poema no descriu el camí que l’ha dut a dir el que diu que no és el que havia de dir de bell antuvi
Ahir horabaixa a la Llibreria Embat (establiment cinquantenari) Miquel Rayó va presentar “Hivern humit”, de Joan Perelló (Campos, 1953), recull poètic editat per Adia Edicions a la seva col·lecció “Ossos de sol”. “Hivern humit” pot considerar-se una crònica engegada “dins un parèntesi de la vida”, marcada per la “saliva del dolor”. O també una cavalcada
Fa un estirament llarg per desencarcarar-se després de llegir més de dues hores de tira i tot seguit omple l’estilogràfica disposat a escriure el que sigui, sense passar prèviament per la carcanada del cervell. Té molts d’anys, la ploma que emplena, regal d’un oncle seu pianista. Una Senator Regent, alemanya, que deu tenir una seixantena
La mar sempre hi és, mai no fuig, anivellant el tremp del temps, cada onada un precepte; o un vers fet llinya. I quan guspireja en acomiadar el dia reclama l’abandó del crit i de la pressa per sentir el que diu sense sermonejar, polint i llustrant les paraules que abandonam i li escopim com
Voler ser l’ombra, només, d’un cos inexistent. L’ombra que viu en la fosca on el temor es fa amb el batec. L’ombra que penetra indolorament sense respondre a cap nom, sense despertar qui dorm. Una ombra que no cal que toqui res ni ningú i que pot ser qui vulgui dins la no vivència. Una
No veure res nou ni sentir cap paraula inoïda. Res per descobrir. El flascó de perfum trencat omple el llibre de traus. Res per flairar. L’aire regirat fa sonar la vidriera mal tancada: la veu del diable que ja no espanta. Res que no sigui porqueria excita el tacte escarafallós. Cap concert no esflora la
En aquest “Any Llompart” es tracta de llompartejar el compromís contret amb aquesta terra nostra que no acaba de voler ser qui és. Llompartejar també vol dir acudir a la seva obra poètica on hi trobam les claus que obren tots els seus cofres. Dir aquest sonet en el que Llompart s’autoretrata pot ser la
Es demana gens retòricament quina relació té amb els esperits. I per què no ha fet inventari dels somnis ni ha registrat mai els records per mirar de fer la seva història particular de la memòria per tal de fer-se una idea de qui és. Serà ver que la felicitat és dir sempre la veritat
Tot penja d’un fil. Com la fulla que, en caure, s’ha enredat amb un d’una teranyina a desgrat de l’aranya, que no podrà aprofitar-ne res. La fulla frueix de l’aparent ingravidesa, oblida que ja és morta i s’exhibeix com un cosmonauta, dansa com un darvitx a ritme de l’aire que li canta a cau d’orella.