Diu el meu preceptor menor que allò que més agrada als seus quatre anys de descobertes increïbles, és fer allò que volen a cada moment, segons el que decideix de cop el seu esperit que no tanca mai cap porta i que, dormint i tot, debana i teixeix. I no és que es rebel·li contra
Mirava les fotos de l’àlbum i tot callava. Cap racó que no feia part de l’objectiu amagava res que invitàs la cerca, ni cridava la curiositat, ni cap cara mesurava la profunditat necessària per fer-te càrrec d’un instant imprès presumptuosament i sense interès. Tot, un pla sense reflex que escopia en comptes de concentrar l’atenció
“El que teniu davant és un fragment d’un exercici d’estil que va començar l’any 1973 amb L’adolescent de sal. Un sol exercici d’estil és tota l’obra de Biel Mesquida i totes les obres de tots els escriptors d’ençà que el món és món. La diferencia entre Biel Mesquida i molts dels altres és que Biel
Anit s’ha presentat a la Llibreria Quart Creixent, de Palma, la segona edició a la col·lecció Raixa, de la Nova Editorial Moll, de la novel·la “Fuita i martiri de sant Andreu Milà”, de Miquel Àngel Riera (1930-1996). La primera edició va veure la llum el març de l’any 1973, per la qual cosa amb aquesta
La moixa -seductorament sulla, amorosament mossegadora- no vol que li faci un retrat amb el telèfon mòbil i em dona l’esquena. I com diria qualcú amb la sensibilitat plena de traus, amb el refús de la moixa, que prenc com un menyspreu que no mereixo, que m’aboca a la foscor de tots els planys, mir
Cap riu, ni estany, ni mar de pam conquerida per la sal que digui que l’aigua fa paret i aïlla. Cap sòl de vent que reclami portes, cap glopada d’aire que vulgui ser continguda, cap llengua confitada que ensucri la vida. Ningú que afirmi que és bo trencar l’alè o trencar l’aigua ni que calgui,
La lectura del poemari no li plau, però no l’abandona confiat que, de cop, un vers o una imatge el rescatarà de la conformitat condormida i per això no atén l’avís de missatge del telèfon. Segueix llegint sense voler prestant més atenció al lieder de Liszt que l’acompanya i que no coneixia que a l’absència
Quan ho donava a la memòria mai no sabia què hi pesava més, el temps que s’havia imaginat que vivia o el que, certament, havia viscut. Sobretot quan s’entretenia a intentar reviure els instants vells en què el dolor que no sabia tractar perquè no feria a cap punt concret, sinó que ho adoloria tot,
Anit presentàrem “Venes d’aram” a Bunyola, l’indret on s’esdevenen els fets de l’obra. M’hi acompanyaren l’editora Maria Muntaner i l’oncle Domingo Mateu Conti, que esgranaren i aprofundiren en un text que defuig la classificació. En el Teatre ens hi reunírem un bon grapat de descendents de Nicolò Conte (el veritable nom de Nicolau Conti Antonaccio),
Passaven pocs minuts de les deu del matí quan a la vila han tocat de mort i just després del primer toc el ca d’un veí s’ha posat a udolar, com fa sempre que toquen les campanes de l’església; i no és que el toc de la campana sigui gens estrident, ni entri com un
Diu el preceptor menor que el vestit de la terra són els boscs, els sementers, les plantes i les herbes, que no n’hi ha cap de dolenta. I en veure en el seu esguard la rotunditat d’aquesta afirmació em dic que, sent així, la rosa no vol ser res, ni signe ni missatge, separada del
Camina sense acabar d’estirar les potes i posar-se ufanosament dreta, la gallina, amb el bec en terra gairebé permanentment com si volgués jugar a ser una fura o un ca de rastre. I encara té un tret que la fa única en el nombrós galliner de cals pobres: cada parell de passes, en fa altres
Reconec tot d’una que aquest encapçalament no té consol però de tots els que he manejat és el que més s’aproxima al que voldria dir, que tanmateix no és res de nou perquè s’ha repetit per pa i per sal per molt que tanta parlaria no hagi tingut, fins ara, cap efecte positiu. Ve a
En una branca del llorer jove del corral hi descansa una papallona exhausta (una vanessa atalanta o papallona rei) que no diu d’on ve ni adverteix cap on anirà un cop recuperada, si és que encara li resten forces per seguir tastant ortigues. Té el semblant envellit i el color negre apagat, com si estigués
Olympe de Gouges, o Marie Gouze, era occitana, revolucionària, autodidacta, dramaturga i pamfletària. Va néixer a Montalban el 7 de maig de 1748 i va morir guillotinada a París, per contrària a la Revolució, el 3 de novembre de 1793. Atacà l’esclavitud en la seva bra de teatre “Zamore et Mirza, ou l’heureux naufrage” quan