El meu preceptor menor, a cinc mesos de fer quatre anys, avui m’ha enviat la primera carta. Tement que no la sabés llegir –que no me’n sortís a l’hora d’entendre el pictograma, que parla amb una claror encegadora- m’ha llegit el que hi deia. És una història de quan ell era petit, m’ha advertit. Un
Llegint la poesia d’Antònia Vicenç hom s’adona que no es poden obrir més panorames fulgurants dels que ella obre amb les paraules triades i comptades perquè facin l’efecte que percaça. D’aquesta manera, tots els poemes, amb més o menys intensitat, esdevenen atracaments, això vol dir que el vers s’acosta al lector amb sigil i encanteri
Pere Quart, o Joan Oliver i Sallarès, ens recomanà malfiar-nos de la història i somniar-la, refer-la. També ens assabentà que res no és nou, res no mor, tot és ahir i que sempre és de nit si el pensament no lluu. Enganxem-nos-hi, prenguem els seus claus ardents aprofitant que avui fa trenta-cinc anys que està
Les dades més recents (de dia 16/06/2021) de la COVID19 referides a les Illes Balears indiquen que han patit la malaltia 60.884 persones de les quals n’han mort 843. Són xifres d’una magnitud esgarrifosa que encara esveren més si atenem les conseqüències dels que se n’han sortit, molts d’ells amb seqüeles greus, i la solitud
Amb certa estridència, amb les primeres calorades, retornen precipitadament les ombrel·les per protegir el maquillatge facial i les clepses aviciades de les escopinades dels enzes apoderats que esputen en aspersió i cada cop amb més força. I també s’anuncia sotto voce el retorn dels trens de fum que encara perduren per ennegrir molt més la
Si Fernando Báez Santana encara és capellà després de culpar Beatriz Zimmermann de l’assassinat de les seves filles, Olivia i Anna, les nines de Tenerife, per haver estat “infidel” al seu exmarit i assassí –és obligat dir presumpte- Tomàs Gimeno, podem estar segurs que l’església catòlica de Roma no només té un gravíssim problema de
Només he tractat un únic Eliseu, fins ara: Eliseu Climent, un patriotàs que a la causa del catalanisme a València ho ha donat molt més que tot. Ignor si és de celebrar el seu sant, però per si de cas li desig totes les ventures del món justament avui que fa festa. D’aquest profeta, deixeble
Si som, res som, a tot estirar una punyeta que no arriba a borra, deia per ell tirant la cara a l’aire, la boca ben oberta confiat que hi entraria l’aire més pur, sense cap mena de filtre, per oxigenar-li el carcabòs. A innocent i a empassafalòrnies ni li guanya ningú. Sí, es repeteix, els
Avui horabaixa, en el recinte de la Fira del Llibre de Palma i en el marc de l’Any Miquel Àngel Riera i Any Damià Huguet, instituïts en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora i Miquel Cardell han parlat d’aquests dos escriptors que, tot i la seva dissemblança –Riera
“Perquè no: llegir no sempre, necessàriament, ens fa millors persones. Llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles. Per molt que alguns s’hi entestin, en vista d’alguns eslògans més propis d’agència de turisme que d’editorials o institucions, llegir tampoc no fa viatjar. Llegir no és
Just començar l’andante de la primera simfonia de Sibelius, ja té els ulls clucs, el cap reclinat a la butaca anciana, imaginant-se que és una au única i va de volcà en volcà en un món reduït a una taula d’escacs. Sent ben nítid el soroll que fa el cap d’una de les llengües de
El coc de Can Gazà, Jaume Santandreu i Sureda, fa avui 83 anys i en vida de tots, probablement la resposta més agraïda i suprema de les que es poden donar a un «molts d’anys». A tall de curiositat, comparteix dia de naixença, no d’any òbviament, amb persones tan dissemblants com Bertha von Suttner (1843),
Els nàufrags cerquen amb frisança una ona, una cala que canti a cor el rèquiem tot deixant comiats com a penyora. El cel pinta carenes en la fosca i el vent pren forma d’alè molt cansat. Plou nit i s’evapora el vespre tèrbol. Remors de deportats, crits d’impostors, noms que no s’enterren, pols enganxosa tacada
Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar a la seva col·lecció de poesia La Fosca “De quatre a quatre i altres textos”, del poeta gallec Manoel Antonio, traduït i anotat per Joan Puigdefàbrega. Manoel Antonio va morir massa d’hora, als trenta anys, i va deixar una obra breu però capital en la literatura gallega dels darrers
Convé dedicar tot el temps que faci falta a veure com constitueix i sedimenta l’alegria una criatura que ja coneix el valor de la paraula i gaudeix de l’autonomia suficient per pujar i davallar escales sense cap mà auxiliadora, per enfilar-se i pegar bots de tres pams i poc més, per destriar un superheroi global