Qui se’n recorda dels porquers, dels oguers –o eguassers- o dels indioters –indiotaires per altres paratges- (Per amor de Déu, no faces / estimat meu, de porquer / ni tampoc d’endioter, / perquè són feines molt baixes)? I quines són les feines més baixes, ara? Qui són els nous i les noves porquers i porqueres,
Avui fa 125 anys que va néixer a Fuente Vaqueros, Granada, Federico García Lorca, un dels grans poetes i dramaturgs en castellà de tots els temps i que els feixistes assassinaren el 19 d’agost de 1936 a Víznar, també a Granada. García Lorca, com expressà a diverses cartes, es declarava catalanista furibund en considerar la
Reunir sense cap més pretext que el fet de compartir taula i companyia elements de quatre generacions d’una mateixa branca familiar no és bo de fer, i això que és ben gratificant i molt mediterrani; i segurament necessari. Avui ho hem fet els components d’una d’aquestes nissagues i, en aquest cas, a més, també ha
Quan els carrers, per una tempesta impròpia que ningú no esperava, es converteixen gairebé de cop en torrents i els embornals, en lloc de xuclar, escupen aigua, t’envaeix una sensació gens sorda de por i d’indefensió. I encara més quan, necessàriament, has de pujar el carrer empinat de casa i el paraigua pren consciència de
Estimar, que és cosa tan bona, no ho feim amb el cor? En canvi, envejar, per exemple, au, que ho aclaresqui qui pugui, amb quina part del cos envejam? Ben segur que amb cap, i és cosa dolenta, entre les que més. Pensar, pensar, sempre mala cosa, instrument destructor. Però cosa en què hem de
Deia que tenia la sensació d’haver cedit la seva vida als altres perquè la visquessin com volguessin, que fessin d’ella el que els plagués, desviure-la i tot si volien, que ell es deixaria fer. Semblava, deia, que anava a remolc de qualsevol insinuació, de qualsevol suggeriment, de qualsevol caprici de quisvulla. Deixar-se viure, cedir a
acreix com la tempesta el desig de tornar a ser bigarniu per enfilar-me com l’heura fins al cap del llamp que ara s’afaiçona i forcar-lo perquè toqui de ple els paràsits de l’odi que, delerosos d’esquarterar la llibertat, frisen també de cegar la bellesa.
Hem begut oli, a ca nostra i per extensió a l’arxipèlag, em diuen alguns dels meus amics tot comentant els resultats de les eleccions de diumenge passat. I, certament, l’onada conservadora i d’extrema dreta –ultraextrema- posa en destret moltes de les passes –tentines, tot sigui dit- que s’han donat els darrers vuit anys a favor
Avui fa cent anys que va néixer Jaume Vidal Alcover. Adia edicions, de la Calonge mallorquina, s’ha cuidat prou, sortosament, d’atendre aquesta dada i en presenta la seva obra poètica, 1952-1991. Celebrem aquesta edició llegint i rellegint un poeta gens menor, tan inquiet com incòmode polemista, la poesia del qual va de la coneguda per
Avui el meu preceptor major visita per primera vegada el Camp Nou. Justament hi és en el darrer partit abans de la remodelació. Aquest Camp Nou té la meva edat. I hi som en el partit contra el Mallorca. Només de ser-hi, abans i tot del partit, no hi cabem de goig. Tot és emoció
reflexió 4 1 f. [LC] Acció de reflexionar. Obrar sense reflexió. 4 2 f. [LC] Pensament resultat de la reflexió. Aquesta reflexió em va fer desistir del meu propòsit. Un recull de reflexions. 4 3 f. [PS] [PE] Operació mitjançant la qual la ment fa atenció als propis actes i àdhuc al jo o subjecte que els sustenta. Talment diu el
Christopher Latham Sholes, editor de diaris i polític nord-americà, va ser l’inventor, l’any 1873, dels teclats de les màquines d’escriure –estris que ja no es fabriquen i que formen part de museus i estimboris- que es va anar imposant als altres i conegut per “qwerty”, mot format per les sis primeres tecles de la primera
Si els carrers de la ciutat que vessen gent diuen res, ningú no els entén, ni la resistència dels plataners a qui ha vençut l’al·lèrgia que provoca el seu pol·len i que mica en mica els va sacrificant, ni els grafits que sollen i emporquen façanes i racons encisadors. S’hi entremesclen, en els carrers, llengües
Un conegut que en sap la maina i que presumeix de no haver-se mamat mai el dit, em deia ahir sortint del supermercat –a la vila ja no queden botigues de queviures, ai las!- que no pateix gens per l’avenç trepidant de la intel·ligència artificial; que ara tothom en parla i parlen dels perills del
es desfan les lletres emprant la llengua del silenci i de l’aigua que prefereix callar per convertir-se en carn de claror en pell de signe