“La casa tapiada” és una meravella i no caldria dir-ne res més per cridar-ne la lectura. Una obra que pren el lector des de bon començament i el fa entrar amb tota mena de dades i dates en l’auge d’un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona entre els anys seixanta i setanta del
Cau una pluja molt fina, albaïna, li diuen a Sóller i a Llucmajor, i n’hi ha que es lamenten que no sigui de canal, l’aigua, per poder acabar d’omplir les cisternes. Per què no se’n fan de noves, de cisternes? I tanmateix ningú no rebutja la netedat i la claror que imprimeix al migdia del
El seu més que amic, amant retut dels boleros i altres cantautors pretesament tocats per la poesia, li havia escrit un missatge que deia: “un llamp blau ha inundat la meva estança d’un ardent desig roig”, i de l’atac de rialles que li ha provocat ha estat molta d’estona a contestar-li per dir-li simplement i
Si la vida és allò més semblant a un joc, fer exercicis abans de començar l’escola no s’escapa de la juguera, raó per la qual el meu preceptor menor ha decidit refrescar els avesos escolars com si muntàs històries amb els seus playmòbils. La temptació de corregir-lo, de fer-lo seure a la taula del seu
Que em puc seure aquí, jove? Gràcies. M’agrada anar a la part de darrera del bus i aquí no hi ha seients preferents per als vells. Manies, ja ho sé. No te molestaré gaire encara que sigui massa rondinaire, o això em diuen les netes. Que per cert, una d’elles parirà un dia d’aquests. Ja
100 anys d’Estellés, de Vicent Andrés Estellés, el burjassoter combatiu indispensable. Molts d’anys; molts. Molts de versos, molta d’energia i molt de coratge. Molta de literatura al voltant del desig, de l’arravatament dels sentits i del poble amb la veu trencada i massa sovint apallissada. I que per molts d’anys seguim llegint-lo, escoltant-lo i sentint-lo
Un indigne seguirà presidint el Parlament de les Illes Balears gràcies a l’abstenció del Partit Popular a la votació de la seva remoció, la qual cosa demostra clarament que tant el partit del president indigne com el partit de la presidenta del Govern de les Illes Balears, Marga[lida] Prohens, abominen les institucions que representen i
S’atansen tempestes per celebrar l’inici del setembre, el mes on tot es reprèn; bé, només retornen els cursos escolar i polític, que no és poc, ja ho crec. La tornada a l’escola, no ens enganyem, és desitjada per a molts de pares (què és de necessària l’escola, diuen a cor) i per a qualque alumne.
El meu preceptor menor no tem el foc domesticat ni els diables ni les bèsties que l’atien, el fan córrer per fer por sense aconseguir-ho i el conserven com si es tractàs d’un tresor. No ha sentit a parlar mai de l’infern ni demostra cap interès per saber-ne res. Ben segur que si li contàssim
percep la bellesa rebel i intrèpida del que oblidau obstinadament així doncs preneu-me i menjau-me tots que sou els cossos on vull deixar de ser
Guerau de Liost ( o Jaume Bofill i Mates), poeta noucentista, periodista i polític, acaba amb aquestes tres estrofes el seu poema “Literatura”: Patètic conjumines coses terribles que no saps emprendre. Tes malvestats són tentines de noi tendre. Debades, atrevit, ta obsessió procura la tècnica jugar de cada vici. Per fer literatura, cínic macules tes
suca’m el cervell allibera-me’l d’impureses i que del suc provinguin les llàgrimes que m’han de fer de placenta per morir lluny d’enlloc i que no s’acabi mai la peça que toca aquest quartet de corda
No deixa de ser curiós que els discursos dels polítics illencs, a l’hora de valorar una iniciativa qualificable de positiva diguin que és o serà una proposta molt favorable als turistes/visitants, comerciants -i per extensió empreses- i residents. Si es tracta d’un accident, natural o no, signifiquen que serà un desastre per als turistes, les
Els espais públics, sobretot carrers, passejos i places de ciutats i pobles, declinen obstinadament des de fa uns anys i la pandèmia de la COVID-19 -per tal d’ajudar a facilitar la reobertura dels bars després del confinament- n’accelerà encara més el llanguiment i la desaparició de molts. La plaça de Bunyola, el meu poble, sense
el camí no admet la tornada i el criteri afeixugat tampoc no permet ballar pavanes ni l’aigua, assacia qui sua l’exigència dels alens i hom, en ple deliri, s’imagina que la terra es rebel·la contra els incessants bombardejos d’idiotesa i incúria i deixa de ser la pell que fruita res no és bell, tot es