FINESTRA FOTOGRÀFICA

28 d’abril de 2024

Aquest llibre de la badalonina Maria Solsona (Caligrama, 2020) és un bon exemple de com condensar tota una vida en poc més de cent pàgines. Una narració que fa gala, per tant, d’un ritme àgil, tot emprant un llenguatge planer, concís, però no per això menys  commovedor i punyent; per damunt de tot, realista. És la història d’una dona, l’Adela, que des de l’angoixa i la soledat del seu llit de l’hospital va remembrant en primera persona vivències, passatges de la seva infància en un entorn rural i humil i del posterior arrelament a la ciutat de Barcelona, en una casa benestant, i el xoc cultural que per a ella representa.

Així, al llarg de la novel·la podem copsar la subordinació de les dones en l’època anterior a la guerra civil, la dura vida al camp i la precarietat de la postguerra. També, i sobretot, la importància de les relacions humanes, de la família, dels amics… Tot plegat, amb un gran cabal d’informació, un no parar de passar coses, que provoquen que trobar el moment de deixar de llegir sigui molt difícil.

I, com a idees essencials, l’adaptabilitat als canvis —de les etapes felices a les més amargues—, el pas del temps, inexorable; el sentiment de culpa, també la prosperitat, que no pot tapar, en canvi, l’enyor i la recança.

Un llibre molt recomanable, en el qual poden trobar-se veritables perles, com ara: “No puc parar de reviure tot el que ha passat, com si la bossa on guardo els meus records s’hagués estripat i s’anessin escolant de mica en mica per un forat, sense que jo els pugui retenir”. O la del retrobament amb la figuera, a tocar de la masia familiar, l’arbre que dona nom al relat: “Vaig mirar-me-la. Tenia una sensació de vida. Com si tot aquell temps m’hagués estat esperant”.