No sé si heu percebut alguna vegada aquesta bellesa que emana directament de dins d’una persona i es manifesta i es fa evident en totes les parts del cos.
Aquest caminar confiat, aquesta mirada serena, aquest gest pausat, aquest somriure clar, aquesta bonesa joiosa…
De vegades passa que, pel que sigui, les persones deixen de preocupar-se per foteses, descobreixen l’essencial i queden enganxades en aquesta certesa que desprèn llum.
Diu un dels lemes de l’Assemblea que ‘estem preparats’. Crec que Vilaweb ho està abastament.
Ha fet endreça dels blocs allotjats aquí i ha quedat perfecte. Estrenem casa!
És molt sa fer una renovació en tots els àmbits. I ara que les vacances d’estiu ens regalen estones de benanança les hem d’aprofitar per fer el nostre entorn més bell.
Les persones que dediquem tantes hores extres a ‘servir la pàtria’, som activistes de sol a sol i ara ja veiem “V” a tot arreu!
És que ens hi juguem tant… que gairebé ens ho juguem tot.
Perquè ara és l’hora i tot depèn de tu
SOM-HI! Inscriu-te a la “V”!
Per fer-me lloc en aquest espai fantàstic,
Gràcies Vicent Partal! Gràcies Vilaweb!
No t’escarrassis a explicar emocions.
Viu-ho tot intensament i guarda el que has sentit com un do de Déu.
Si creus que no aconseguiràs aguantar en un món on viure és més important que entendre, llavors renuncia a la màgia.
Tu mai seràs meva; i, per això, et tindré per sempre.
Paulo Coelho, Brida
De sobte, un home gran que era a prop de la porta, es fa pas entre nosaltres per abastar mitja dotzena de flams.
Ja l’he vist a venir. Quan ha tingut els flams s’ha enganxat a mi passant a davant, descaradament, de la dona marroquina.
M’he girat i li he dit que es posés al lloc que li pertocava que era darrera de tot, les tres persones més que s’esperaven han assentit amb el cap. Però ell s’ha contrariat i ha dit que ell havia vist entrar a la senyora i per tant que anava al seu davant, darrera meu.
Li he dit pausadament que el que feia no estava bé i que ell ja sabia que no estava bé.
Mentre em responia que no em posés així, jo ja havia desconnectat i ideat el que faria.
Quan ja em tocava a mi, he mirat a la meva veïna del darrera i li he dit ‘ara li toca a vostè’ amb un somriure. Sentia a la meva esquena l’home racista murmurant ‘quins collons’, però no m’importava.
Ella ha tret el moneder tímidament i ha pagat els 1,37€. Llavors s’ha girat, m’ha agafat el braç i mirant-me als ulls m’ha dit GRÀCIES.
[l”a cop calent’ és ideat pel Pare Miquel Estradé]
Perquè avui només hi ha una causa que les inclou totes, és la dignitat de ser.
Per això avui a la tarda serem milers que ho expressarem al carrer, com ahir ho vam expressar fent la festa de final de curs, junts, contents i amb complicitat.
Sabem que l’objectiu és a prop i que no podem fallar.
Ens hi juguem tant que gairebé ens ho juguem tot.
Avui tots SOM ESCOLA!
Així que aprofiteu qualsevol excusa per omplir el cos, la ment i l’esperit d’energia perquè la lluita que ve serà duríssima i hem d’estar junts, serens i coratjosos.
Repetim com un mantra les paraules que ens vagin més bé: ‘ara és l’hora’, ‘o ara o mai’, res no podran davant d’un poble unit, alegre i combatiu’, ‘si el meu pare/mare ho pogués veure’, ‘serem lliures’, ‘farem un país just’, ‘salvarem la nostra llengua’, ‘construirem un país millor per tothom, pels que hi som i pels que hi seran’…
Ho farem!
Quan es faci memòria dels tres anys anteriors a la independència del nostre país hi haurà un protagonisme imponent de l’Assemblea Nacional Catalana.
I dins aquest gran moviment revolucionari hi serem molts, tots arribats de llocs i situacions molt diferents però amb un mateix objectiu comú, aconseguir una Catalunya independent.
Alguns companys de la coordinadora de Vic per la Independència els vaig conèixer treballant pel ‘referèndum’ del 13D a Osona. Em vaig adonar que allò era important quan vaig veure cara a cara les persones que s’acostaven al Temple Romà a dipositar el seu vot. Hi havia joia en aquells rostres, alguns de molt envellits, 92 anys tenia una senyora que amb mà tremolosa va dipositar el seu vot pel ‘sí’.
Avui, quan recollim els vots de la magnífica campanya ‘Signa un vot per la independència’, torno a veure la mateixa espurna als ulls de les persones i aquest cop va de debò!
Ara, l’Assemblea Nacional catalana corre el darrer tram de la seva curta vida. A 177 dies pel 9 de novembre està tot a punt i tot és possible.
M’agrada endevinar com tanta gent anònima, i no tan anònima, treballa ‘d’amagat’ per construir un país millor en tot. És engrescador saber que tots som i serem artesans del nostre nou estat.
Els resultats de les eleccions al secretariat de l’ANC han donat l’impuls d’energia necessari per arribar a la fita desitjada per la majoria de la gent del nostre país. Quina sort que hem tingut de tenir una persona capdavantera amb tanta força, tenacitat, saviesa, valentia i honestedat com la Carme Forcadell. Sempre podrem lluir de tenir una ‘mare’ de la pàtria i això fa molta patxoca!
Sovint penso que anem tan enderiats que no tenim temps d’assaborir el procés que ens mena cap a la independència. Ens hi juguem tant que no ens permetem ni un petit respir.
Fem bé, l’adversari és potent, hostil, bel·ligerant i no sap perdre.
Sóc mestra, de la primera promoció de mestres de l’Escola Universitària de Vic. Nosaltres vam ser els de la immersió lingüística, ens ho vam creure, vam implicar-nos i ens en sentim orgullosos. El ministre Wert no sap amb qui se les heu.
Hi ha dues coses que tinc sempre presents en aquest camí cap a la llibertat.
La primera és la memòria dels que hem deixat pel camí i no hi seran aquell dia lluminós que serem lliures. Sé que molts enyorarem els nostres pares que van ser tan valents de resistir els embats de la dictadura i malgrat tot seguir dempeus amb la certesa que aquella pàtria totalment nua i vexada renaixeria un endemà.
La segona és el convenciment que no estem sols, que si bé nosaltres passarem a davant, la nació és i serà de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Això no s’acaba aquí, la llibertat s’encomana i la resta de Països Catalans seran també allò que vulguin ser.
Avui ha aparegut el Pi de les Tres Branques amb un dels troncs serrat. La resposta a aquest acte infame em sembla extraordinària. Uns castellers, aquesta tarda s’han acostat al pla de Campllong i han alçat un pilar de quatre coronat amb una estelada.
Vaig arribar amb el temps just i el que em va impressionar, abans de sentir-lo, va ser veure l’auditori ple a vessar, gent dreta, cadires afegides, gent a l’entrada… sort que la meva germana havia pensat amb mi i tenia un lloc a la darrera fila.
Una altra cosa que em va commoure va ser aquesta sensació que flota en l’ambient en ocasions com aquesta. No sé què ho fa però notes la fortalesa de la gent i se t’encomana.
Gent de totes les edats i condició ens entenem amb la mirada, ens diem que aquí estem i que no afluixarem.
Llavors escoltes al ponent i t’emociona veure’n el convenciment i sents aquella admiració que em provoquen les persones que generosament es carreguen el país a l’esquena i fan que tot sigui més senzill.
L’endemà dissabte, va passar per la Casa Comella on tenim la parada de l’assemblea de Vic. Ens va animar a seguir sense defallir. I ens va tornar a dir que la campanya ‘Signa un Vot és molt important’ (vídeo)
Jo no sé vosaltres, però per a mi, quan algú és dels meus vol dir que no en renego, ni en faig mofa, ni l’insulto.
El meu equip passa hores baixes, ja ho sé, però igualment es mereix respecte.
Llegia a l’Avui que la del Barça és l’única afecció que no anima al seu equip de manera incondicional, sempre és l’equip qui ens ha d’animar. Això sí, quan veiem altres camps que animen sense defallir els admirem, però nosaltres ui no…
En general no m’interessa, i avui menys, saber què hauria d’haver fet en Zubi ni quin central és el que ha de venir ni on para en Sandruscu. Avui juga el Barça contra el Real Madrid, i no ens deixarem humiliar.
Per ells les victòries sobre el Barça són victòries sobre Catalunya, això tothom amb dos dits de front ho sap.
Jo sempre dic que Catalunya va començar a aixecar el cap quan Laporta va ser president del Barça. El seu atreviment ens va donar trempera, mai millor dit, a tothom. Des d’aquell moment vam deixar de ser un país derrotat perquè vam deixar de ser un equip derrotat.
I després, aquest futbol d’equip ens va fer eterns de la mà del genial Pep Guardiola. Però ell, savi com és, deia amb tristesa que eren un Barça elogiable només perquè guanyaven.
Però jo sé que el Barça és i serà, fins a la independència, més que un club.
I qui prefereixi estar amargat, comptant el sou d’en Neymar, controlant si en Messi menja peix o bistec, oblidant tot allò de bo que ens han regalat i tornar a la crítica i la mocadorada… ja s’ho farà.
Per a mi, el futbol en general i el Barça en particular, és per gaudir-ne sempre. I quan hi ha un declivi, com ara, li dóno el temps que calgui per refer-se i me’n refio que ho farà.
Quan perdem, sempre penso que és un joc i no passa res.
I quan guanyem, sóc feliç!
Ho acabo de sentir amb la veu melodiosa d’en Miquel Calçada en els seus afers exteriors. I té tota la raó.
L’abril és un mes bonic i trist.
És bonic veure com els camps i els prats d’Osona agafen un to de verd rabiosament nou o bé com els amara el groc lluent de la colza.
L’abril és el meu aniversari (sóc àries!), i això és bo, el temps és vida i la vida és un regal si saps respondre de manera agraïda a aquest do gratuït.
El meu pare era també nascut a l’abril, ens portàvem dos dies! I la mama va morir just el dia del mig, entre els nostres dos aniversaris.
Això omple de nostàlgia aquest mes tan generòs, tan lluminós i amb tanta personalitat.
No és un mes amb el guió marcat. Fa la temperatura que li sembla més escaient. Un dia et mostra la bonança més plàcida i l’endemà et munta un festival de llamps i trons i pedregada que sembla que els de dalt canvien els mobles de lloc!
A l’abril ja són llargues les tardes i no fa mandra acostar-se al mar com he fet avui i sentir que val la pena tot i saber que ja falta ben poc per ser lliures!
Aquesta és la primavera catalana i en gaudim!
Una bona ruta per fer un diumenge assolellat com aquest és la Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes.
Aquest camí voreja el torrent de Sant Martí i passes pels diferents elements hidràulics que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.