El clot de les Ànimes

Ahir, 1r de febrer de 2021, es va morir la mare, Maria Pujol i Junyent, a noranta-cinc anys. Heus ací la nota llegida a la missa d’enterrament d’aquest matí, a l’església de Callús.

Te n’has anat com un moixó. Discreta i sense fressa. 

Així ha estat la teva mort i així va ser, de fet, la teva vida: discreta i sense fressa.

La teva vida va ser sobretot un doll d’amor, profund i inestroncable, que ens va ruixar tots: els teus pares, el teu home i els teus fills. I els néts i besnets. I les joves i el gendre. I la teva fillola estimada.

I tants i tants coneguts. Perquè, tot i la teva discreció, has estat sempre, ferma, allà on calia ser. Vas deixar empremta en el Grup de Dones de Callús, que vas fundar i presidir. En un temps en què les dones de la teva edat éreu sobretot mestresses de casa, reunir-vos i organitzar-vos us feia fortes. Ho vas saber veure i ho vas compartir. 

Guiada per la teva passió per la cuina, vas fer pastissos per a mitja comarca. I també vas teixir centenars de jerseis de nounat, que després regalaves o donaves a Càritas. 

Has regalat amor i, amb justícia, has rebut amor.

Tant de bo tothom sabés viure com has viscut tu.

Agraïments en nom de la família

La família ha de donar les gràcies, primer de tot, a la gent que ha llevat i ha rentat i ha dut a passejar la mare tots aquests anys: el Miguel, la Carme, la Marga, l’Antònia i sobretot l’Àngels, que l’ha amoixada i li ha endolcit els dies com no ho ha fet ningú.

Un agraïment molt profund també als metges i infermeres del CAP de Callús, sobretot a la Mònica, la Sara, l’Annabel i la doctora Montserrat Garcia. Aquesta professionalitat impregnada d’humanitat és un luxe que no valorem prou.

Gràcies també, mossèn Jolis, per l’última oració d’aquell dissabte al vespre. La mare era una dona d’una fe de pedra picada i de segur que aquell parenostre li fou un consol. 

I a tots vosaltres, amics, gràcies pel vostre caliu i per l’acompanyament fins al darrer alè.

Avui heu vingut a acomiadar la Maria de cal Pujol, una dona forta i una bona persona.

Gràcies.

Potser també us interessarà:

—Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

—Nadal del 1938 [22-12-2018]

—Tres quaderns [14-9-2018]

—El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

—Què m’hi sé jo? [30-12-2015]

A seixanta anys es va trobar el món obert de bat a bat. I fou llavors que va començar a assaonar la seva gran passió, la cuina. De primer, amb un curset a Ca l’Aligué, el millor restaurant de la comarca. I en acabat a l’associació Lleure, en un pis del carrer Nou de Manresa.

S’havia casat el 1950, a vint-i-quatre anys. El 1951 va néixer el primer fill. El 1963, el novè. Vint-i-un any més tard es va morir la seva mare i l’any sobre, el pare. Després de tres decennis tan intensos i feixucs, a casa ja no hi restava ningú sinó ella i el meu pare. Les parets no li podien caure a sobre i li va ésser fàcil de trobar portes noves. La cuina li n’obria tantes com volgués.

En Benvingut Aligué, mestre de mestres i mestresses, li va dir noms que no havia sentit mai. I ella anava anotant plats, ingredients i receptes. Anava creixent, descobrint topants, fent seu aquell món tan conegut i alhora tan nou. 

La meva mare havia cuinat tota la vida, estimava els fogons amb tendresa i paciència. Però allò de Ca l’Aligué era una altra cosa. Allò era carré de xai, era sopa de cireres, era mussaca d’albergínies, era faisà a la crema, era bacallà a la normanda, eren patates angleses, eren mongetes amb cloïsses, eren ous a la burgesa, era espill de pinya, era mona, era pastís de nous, era semifred de mató, era coca de pasta fullada amb crema, era pastís Sacher, era Sant Jordi… 

Va renovar la cuina, va comprar atuells que no havíem vist mai, va començar a regalar pastissos a amics i familiars. Durant més de vint anys va cuinar i aprendre a cuinar amb deler. El 2008, a vuitanta-dos anys, pocs dies abans de la primera ensopegada, encara va fer catorze mones. 

De tots aquells anys, en resten una munió de quaderns, ara escampats en postades d’ací i d’allà, en cases de fills i néts. En tinc dues. En l’una, hi diu «Curs 89-90»; l’altra no té títol i conté receptes brevíssimes. Avui, dia de Nadal, que fa noranta-quatre anys, en transcriuré una recepta, amb el seu permís. Espero que us agradi.

Bon Nadal, amics.

*  *  *

MUSSACA D’ALBERGÍNIES

• 700 g d’albergínies
• 500 g de carn picada (porc o vedella)
• 1 kg de tomaques
• 4 ous
• 50 g de formatge ratllat
• 350 cc de llet
• 150 cc de vi negre
• 1 ceba, all, julivert, pebre, timó, orenga.

Tallar les albergínies a rodones o de llarg, d’1 cm de gruix. Tirar-hi sal i deixar-les 1 hora en un colador. Després rentar-les, escórrer-les i enfarinar-les i fregir-les amb oli calent.

En una cassola de fons gruixut, fregir la ceba picada, tirar-hi la carn girant-la fins que agafi color. Tirar-hi el vi i fer-ho reduir. Trinxar la tomaca i afegir-ho juntament amb les herbes i condiments.

En una safata de forn que sigui fonda, col·locar-hi una capa de rodones o talls d’albergínia; damunt una capa de carn picada i una altra d’albergínia.

Batre els ous i la llet, posar-hi sal i tirar-ho per sobre. Posar-hi formatge ratllat per sobre i coure uns 25 minuts a 150 ºC.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.