Atrapada en el temps
Publicat el 31 de juliol de 2012 per martainsa
A partir de la setmana quaranta els dies d’embaràs passen com en la pel·lícula “Atrapat en el temps1” (Groundhog day, en VO), tots els dies són indistingiblement iguals: t’alces embarassada, te’n vas a dormir embarassada, i faces el que faces, una panxa inmensa et separa del món i de lligar-te les sandàlies, ja que estem. Done gràcies que els meus finals d’embaràs han estat en estiu, aixina puc portar xancles i no necessite l’humiliant ajuda de ningú per a lligar-me les sabates.
1I tot siga dit, m’alce amb la mateixa mala llet que Bill Murray.
Pareixerà que una setmana o deu dies són poc temps: deu dies, de fet, és el que em separa, ara mateix, d’una orde de desallotjament inaplaçable per a Ferran (em provocaran el part sí o sí). Però dins del cos d’una embarassada la sensació temporal és distinta. Els minuts són hores, les hores són dies, els dies són anys. Al meu voltant la gent es mou a la velocitat de la llum (o si més no, això em pareix mentre mire les finals de natació de les Olimpiades). Però el que és jo, encara em falten deu anys per a parir: sóc el mamífer amb l’embaràs més llarg del planeta.
En tot cas, tinc la secreta esperança que alguna cosa passarà abans del dia deu. No ara, no demà; però algun any d’estos.
En tot cas, tinc la secreta esperança que alguna cosa passarà abans del dia deu. No ara, no demà; però algun any d’estos.
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari