El camp de l'Erra

Recordeu el fred de l’or de la medalla al pit? Recordeu el pes del primer rellotge al canyell? La suau pressió de l’anell al dit? Recordeu el desencís de l’enèssima caixeta de bombons (aquelles amb unes làmines representant calzes, espigues de blat i sagrades formes, que regalaven els que no sabien què més regalar)? Sou capaços d’evocar l’olor purificador del bany d’aquell matí o l’olor de romàtic del confessionari, la tarda abans?

Al vostre poble o barri, es feia xocolatada amb els amics per esmorzar? Recordeu els noms i les cares de tots els que hi havia? Quant temps havia de passar des de la darrera menjada per poder fer la primera Comunió… una hora, dues hores?Sou capaços de repetir quins pecats vau confessar aquella primera vegada? Recordeu el vers que vau dir al restaurant a l’hora de dinar? Recordeu si anàveu amb pantaló curt o llarg, de mariner o de frare o de carrer, els nois? I si anàveu llargues o curtes, amb vel o sense, les noies? I si portàveu els mitjons a garró, si les sabates us van fer llaga, si la samarreta imperi us anava massa llarga de cintura? Podeu evocar encara l’olor d’encens i de ciris i de flors blanques, aquell migdia, dins l’església, i la processó de la tarda, esbarriant catifes de flors músties, i les quatre gotes que van passar en aquella hora absurda, quan ja menjàveu gelat i anàveu tacats de la camisa i jugàveu per la part de fora del restaurant amb els cosins? Podeu recordar, aproximadament, què vau pensar aquella nit al moment d’entrar al llit?

Durant una Patum de Berga qualsevol -però posem la de fa quinze anys- vaig conèixer, si se’n pot dir conèixer de beure mau-mau plegats i xerrar pels descosits, una colla de joves fills de la immigració asturiana al Berguedà. Un d’ells va dir una o dues frases en bable i sé que vaig pensar que allò ja devia estar quasi mort (vull dir allò del bable o de la llengua asturiana o com en volguessin dir). Amb tot, una frase em va quedar gravada: “Puxe Asturies, borratxus e carbonerus!” (ja em perdonareu la transcripció, que és inventada meva). Avui, posem que quinze anys després, la primera part de la frase ha aterrat definitivament dins meu. Avui sento que camino amb uns digníssims esclops nous!
Vull dir que tinc la sensació d’haver descobert un país nou on em trobo molt a gust. Tot això és culpa d’haver llegit la “Història universal de Paniceiros”, de Xuan Bello, traduïda no fa gaire al català per Jordi Raventós.  I quan dic un país nou, vull dir un país que no és el dels miners -o no només-, el de la sidra, el de la Regenta, el dels prats verds i els “prestigiosos” premis. No només! Xuan Bello ens redescobreix Astúries i ens el presenta com el vell país entre muntanyes i mar, ple de fantasmes, pescadors, monestirs, poesia, neu, bojos, savis, àvies que anaven a totes les Festes Majors, erúdits d’Oviedo (una nova, boirosa i enigmàtica ciutat anomenada Uviéu) i tot el país caminant dins uns digníssims esclops (que a diferència de les sabates, al ser de fusta deixen passar les energies que emanen de la terra). Un país que podria ser Bretanya, Irlanda, Cuba, Catalunya, Argentina, Galícia, que a tots aquests llocs va de visita el llibre magnífic de Xuan Bello. Va i torna a Astúries, a la llengua asturiana. Quin gust poder escriure en una llengua quasi verge! Això li responc a qui pugui trobar estrany que un jove -un homenet nascut el 1965-, aquest Xuan Bello, s’hagi posat a fer la seva obra literària en una llengua que deuen parlar unes 600.000 persones a tot estirar (entre Astúries, Lleó, una pétita part de Galícia i Extremadura i a la ciutat de Miaranda de Douro, a Portugal), però que al Principat representa més del vuitanta per cent de la població. I penses, quantes coses es poden dir amb una llengua petita, pagesa, sense gaire tradició literària (tot i que actualment viu una gran revifalla, amb important presència a internet i amb un estol d’escriptors i escriptores com mai havia tingut). Ara, hi ha una cosa que m’ha emocionat: es veu que el primer text literari conegut en asturià és un document de 1639 escrit per mossèn Antón de Marirreguera, on el bon home argumenta en favor del retorn a Santolaya (Astúries) de les cendres de Santa Eulàlia, que eren a Mèrida (Extremadura). L’obra és coneguda com “Pleitu ente Uviéu y Mérida poles cenices de Santolaya”. Aquesta Santolaya és també la patrona del  meu petit poble del Lluçanès, des d’on també podríem reclamar les cendres (o uns quants grams, posem tres unces). Aquest tràfic de cendres i relíquies hauria fet les delícies dels meus admirats Cunqueiro i Perucho i potser d’aquell enyorat Atxaga, el que va escriure Obabacoak. De tots ells, Xuan Bello podria ser digníssim successor.  Però no calen successors. Cadascú és com és i escriu com vol o com pot. Jo avui em sento asturià. Demà ja veurem.

El dia que vaig sentir la Carme Chacón cridant allò de “Capitán, mande firmes!” i allò altre de “Viva España y viva el Rey!” alguna cosa dins meu es va remoure. La Chacón, per entendre’ns, és de la meva generació, fins i tot és més jove que jo. I clar, la nostra generació -amb les variants que es vulguin, fins i tot les socialistes- havíem pensat un món amb exèrcit europeu i missions humanitàries de l’ONU. Santa innocència! Després, veient-la recollint aquell pitet i aquell peluix de la cabra, vaig estar a punt de defallir… 
O sigui, que ara que la nostra generació ja és al poder, resulta que tot canvia perquè tot segueixi igual. Una dona -això és nou, però la veritat, tampoc n’hi ha per tant (diem els de la meva generació, que ja fa temps que compartim l’espai públic amb les dones)- i embarassada -però això passarà!- i catalana (justament!). Doncs ella de seguida avió, amb tota mena de metges i llevadores i pediatres i cap a l’Afganistan i cap al Líban i cap a Bòsnia -s’oblida de Kosovo; no passa res!- i li fan aquell regal del pitet i el peluix de la cabra, que surt a totes les televisions. De sobte em venen al cap dos clàssics del discurs militar -fúnebre, per desgràcia- el que va fer Pèricles al segle V abans de Crist, davant alguns dels soldats morts a la guerra del Peloponès i el discurs de Gettysburg, d’Abraham Lincoln, inaugurant el Cementiri Nacional de Soldats durant la Guerra Civil americana. Després veig la Chacón posant una corona a no sé quin monument i penso: quina mena de discurs, nou de debò, podria fer la Carme Chacón per deixar clar que de veritat es volen canviar les coses? Perquè tant Lincoln com Pèricles van parlar de la grandesa de la seva nació, de l’exemple de democràcia que eren per a altres pobles i del servei que havien fet els soldats morts i les seves famílies a la nació i a la democràcia. Seria possible un nou discurs, d’exèrcit europeu, de missió humanitària, de missió de pau al servei de l’ONU? Però la Carme Chacón arriba i ja li fan dir “Viva España y viva el Rey”. Jo no  sé què hi veuen de nou la gent que està tan entusiasmada. Jo hi veig el mateix de sempre, amb l’agravant que tot plegat sembla una broma pesada del Zapatero i una extranya reacció de la sempre optimista Carme. Vull dir que tampoc havia de dir per força que sí al càrrec, oi?

Entre abril i maig els dies s’allarguen. Hi ha uns vespres en el record, de silenci i una gran quietud pels carrers buits, crits sobtats dins de bars i cases, i claror mat del dia que s’allargassa: són vespres de finals i semifinals europees del Barça.  Suposo que a totes les ciutats amb equip de nivell europeu, aquesta atmosfera especial d’abril o maig, algun dia s’hi instal.la. Però els carrers europeus ja hi estan acostumats…

Els carrers europeus estan molt acostumats a la buidor i la quietud mentre la llum del dia encara aguanta. Però els camps, els estadis -diuen- són plens d’eufòria, cants, càntics diria jo! En canvi als nostres camps, als estadis, “gairebé no es canta i gairebé no es veuen banderes, sembla l’òpera” diu que va dir un afeccionat del Liverpool a Llibert Tarragó una nit d’aquestes al camp del Barça. Tarragó, nascut a França de pares catalans exiliats, ha escrit un llibre magnífic on parla de coses com aquesta. El llibre, titulat EL PUZLE CATALÀ, aborda, sense manies, però amb simpatia i passió, un tema tan rebec com el de definir la identitat catalana. El futbol, la cuina, la literatura, la política, la història, la gent, el paisatge…tot això. El llibre va sortir primer en francès -ignoro amb quina difussió- i ara fa poc ha sortit en català. Jo, la veritat, és un llibre que recomano sense reserves. Ben escrit, documentat, nostàlgic, crític, elogiós. Aixeca l’autoestima -lluçanesos,busqueu la descripció que fa del monestir de Lluçà!- i va més enllà del català emprenyat i dels optimistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ara pot ser un bon moment per mirar-se al mirall.  Ara que ja s’ha acabat el somni europeu del barça i molta gent no sap què fer, ara que els vespres s’allargassen i només se senten crits d’orenetes i roquerols volant, clavant-se en un cel mat.

El meu primer esmorzar de Sant Jordi al Regina. Sota la marquesina, gent saludant-se, besant-se, abraçant-se. Entro al costat de la Isabel Obiols i no es passa de ple. Busco cares conegudes, però totes les cares són conegudes. Passa la Lucrècia. Es veu que ara també és escriptora. Vaig a la barra a demanar un cafè. Dues noies asseguren que altres anys hi havia cava per esmorzar. Les miro i veig que una és la Lucía Echevarría… La Isabel em diu que el Biel Mesquida em vol saludar. Trobo la Blanca Busquets, que sembla que domina la situació. Busco canapès. No en trobo. Veig passar el Pep Coll, el Boris Izaguirre. Em presenten no sé qui. Passa el Carles Reixac. Es veu que ara també és escriptor. Passen micros i càmeres. Tothom posa cara d’ Entrevistat Interessant. Aviam si piquen!

Es fa la foto de grup. Quaranta o cinquanta flaixos es disparen. Els fotografiats es pensen que són importants, però al final només es distingiran les trenes de la Lucrècia. Veig l’Eva Piquer prenent notes en una llibreta: porta unes sabates estranyes. La gent va marxant. Per fi descobreixo els canapès. Veig passar el Manel Baixauli amb una maleta de rodes. El saludo. Xerrem i això justifica la meva anada al Regina. Torno a la taula. Agafo dos croissants de crema. Ja quasi no queda ningú. Surto al carrer i un d’Icat Fm em pregunta si he vist el Mathew Tree, que l’han perdut. Dic que al WC hi havia una porta tancada. Un cop al carrer sóc encara més anònim que mai. A la Gran Via veig una immensa cua: és el Zafón! Vaig a la llibreria Ona i signo uns quants llibres. Al meu costat, la Mercè Ibarz. El públic de l’Ona és majoritàriament d’Alpens ¿? Els de La Magrana em porten a dinar. A l’altra punta de la taula -ovalada i gegant- hi ha una dona que em sona…és la Carmen Posadas. Crec que m’ha mirat un moment, però no m’ha trobat gens interessant. Xerro amb el Llibert Tarragó, amb la Isabel Obiols i amb el Rudolf Ortega. Encara no acabat el dinar, la Joana em fa córrer cap a la parada d’Abacus. Sec al costat del lletrista d’Antònia Font. És home de poques paraules! Veig el Bassas. Arriben el Florenci i el Josep Ferrer. Els d’Abacus em regalen una rosa. Anem a fer un got. Regalo la rosa a la dona que frega el vàter: no vull dur res a les mans.  Més tard compro una rosa a una gitana que m’ha dit “guapo”. És la rosa de la Mercè. M’acosto a la parada de La Central. M’hi trobo la Mercè, el Biel, el Marçal, la tieta Carme i el Ramon. Regalo la rosa. Signo uns quants llibres. El Biel saluda al Màrius Serra. Veig que també hi ha el Vila-Matas. El públic de la Central és variat, però vénen quatre persones que tenen relació amb el LLuçanès. Tinc a un costat la Susanna Rafart. A l’altre costat, la Patrícia Gabancho. Parlem de futbol ¿? Passa una senyora i em demana si jo he escrit el llibre que hi ha allà damunt. Li ensenyo la foto de la solapa. Em demana que “a quant el venc” li dic disset i em diu “ja passaré després”. No torna. La Joana de RBA m’acompanya fins la parada de Laie. És última hora. Signo força llibres. Tots a desconeguts. Menys un. Unes noies de Solsona es volen fer una foto amb mi, però no compren el llibre.  Les nou del vespre. Estic fet pols. Anem a un Pans amb la família, el Cesc, el Josep i el Florenci. Ens separem. El Josep Ferrer puja en el meu cotxe. La Mercè i els nens van en un altre. Amb el Josep xerrem de l’experiència de signar llibres a Barcelona. A mitja autopista del Maresme em comença a sagnar el nas. El Josep em passa un mocador. Quan arribo a casa, em miro el mocador tacat de sang i em sembla una rosa de Sant Jordi.

Hem passat uns dies a la plana del Rosselló i al Conflent. Feia sol, bufava el vent i el Canigó estava nevat. De tant en tant un ocell travessava l’autovia. Els plàtans, ben podats, començaven a brotar. A voltes, un dos cavalls de matrícula groga, deixat en un camí entre fruiterars, ens feia gràcia. Els fruiters florint, les abelles anant per feina, les cabres trescant, el formatge fermentant. Primavera rossellonesa: bon moment per conèixer tres personatges únics, que viuen a l’ombra del Canigó; un frare, un anacoreta i una vídua parisenca.  

El frare ens ha dit que va néixer fa vuitanta anys a Sant Pere d’Egara. “Voleu dir Terrassa?” Hem aventurat. I ens ha dit que no, que el seu lloc de naixement fou Sant Pere d’Egara, un indret on quan ell era petit encara s’hi segava amb el volant, però que la gran Terrassa, “la Terra Rasa”, se’n va apoderar. El frare és un dels sis que queden a Sant Miquel de Cuixà -el monestir de la foto- i conserva un català formós, d’aquells de fa vuitanta anys. Li diem adéu: entre les dotze i les dues no hi ha visites a Cuixà, perquè els frares “descansen”. Ens els imaginem dormint vestits, potser tots rondant la vuitantena. Més enllà, a la turística Vilafranca, un home d’ulls vidriosos obre l’església a primera hora de la tarda. Encén els ciris, dóna una mirada als sants i surt a la plaça a prendre el sol. Aprofita per escridassar els turistes, que no entren a l’església, i “mira que és gratis”, i llavors crida als quatre vents, en un català que ja poca gent entén, “mecagumdéu, turistes de merde, mira que jo baixo de molt amunt a obrir l’església, però com que és gratis, no entra ningú”. Parlem amb ell. Diu que som del mateix món. Parlem el mateix. Però ell és capellà, va amb sandàlies i mitjons i viu en algun lloc solitari de la muntanya. Quan baixa, aquest vell anacoreta, s’esgarrifa del turisme de masses, la seva buidor i la seva ximpleria. També ens diu que en altre temps va ser capellà de Sant Marçal, a prop de La Bastida (es sorprèn que coneguem la cançó; però ell mateix ho ha dit: som del mateix món!) Més tard anem a Eus, poble fantàstic -probablement un dels pobles del món amb més bona vista- i ens perdem pels seus carrers rostos i empedrats, buscant la casa on viu l’Úrsula Vian, vídua del mític Boris Vian. Veiem la casa. No té cortines i dins, voltada de penombra, hi ha una làmpara de llum tènue amb vidres de colors vermells, verds i grocs. Sabem que la dona hi és. Potser allà en una butaca, mirant-nos, o potser pesant figues, o dormint vestida, hi ha la dona del turban al cap, la parisenca, la rat de cave que va compartir uns anys de vida amb l’autor de l’Escuma dels dies…voldríem tocar el timbre, parlar, tocar la mà d’aquella dona. Però un cambrer -el que porta el bar amb la més bona vista del món- ens ha dit que millor que no, perquè la senyora Vian és molt gran i ja no està gaire per visites. Deixem el Canigó. Deixem el vent, els fruiters i els ocells. Els tres personatges, però, sen’s queden a dins. Qui sap, potser un dia farem un conte on sortiran tots tres!

Quina cosa té de sagrada l’aigua? Per què ens molesta tant la pluja o ens agrada tant la pluja? Com és que ens emociona una cosa tan senzilla com sentir el xema-xema de l’aigua damunt el ràfec de la teulada? Com és que unes gotes, un xim-xim, uns bots i uns barrals, una bona gotellada o una senzilla passada només dels senyals, ens fan estremir, ens fan arronsar dins el llit? Què coi és l’aigua que no es pot ni parlar de comprar-la als països de fora, on els en sobra, i en canvi el petroli, la llet i el gas sí?
Ho dic ara que acaben d’anunciar pluges imminents a les assedegades comarques del nord, que potser amb sort arribaran al meu poblet assedagat del Lluçanès. I ho dic, no perquè pensi que l’aigua s’ha de llençar, que tot el que es pot pagar i es pot comprar es pot malgastar. Ai no. Al contrari. Jo penso que no s’ha de malgastar res, ni el petroli, ni el gas, ni la llet, ni l’aigua. Ni el pa. Però clar, quan no n’hi ha i no en raja, perquè
Déu (o la Natura, que diuen alguns que és tan sàvia) han tancat l’aixeta damunt nostre, sense donar cap explicació… llavors no es pot anar allà on n’hi ha de sobres i comprar-la? No es pot? No es pot calmar la set com s’apaga el foc i com es calma la gana? Doncs què coi és l’aigua? Per què ens posen tan tristos uns pantans buits, uns rius secs, unes fonts eixutes, uns boscos cruixents sota els peus? Què és l’aigua? Quina cosa  té de sagrada l’aigua? Per què no ens entristeix igualment veure com els ramaders dels nostres pobles van plegant les vaques lleteres i hem d’anar no sé on a comprar la llet? I la fugida de les fàbriques de teixits de les nostres ciutats cap a altres continents, com és que no ens turmenta? I el podrir-se d’avorriment de les pomes autòctones davant l’allau de kiwis, fruites de la passió, pinyes americanes i pomes fuji japoneses, com és que no ens desespera? Què és doncs l’aigua? Què té de sagrat? Tot això m’ho pregunto mentre espero, mentre friso per aquestes aigües, beneïdes, que ens han dit que ja arriben i que han de caure i caure, sense treva, damunt nostre, potser demà!

*La foto és del delta de La Tordera, la primavera de fa un parell d’anys.
 

Fa un parell d’anys vaig ser a Praga en plena primavera. El cel va estar tots els dies gris, plovisquejava a estones i un vent gelat feia picar les gotes d’aigua a les nostres cares. A Praga es celebrava la Final Four de Bàsquet i el centre històric estava ple d’aficionats (molts del Barça). Al bell mig del pont de Carles em vaig trobar uns seguidors del Maccabi de Tel Aviv; uns seguidors i unes seguidores… 
…Vam coincidir davant una banda que tocava jazz estil Nova Orleans, ens vam identificar -catalans i israelians- i ens vam saludar. Llavors ella, amb el permís del seu home, i jo, sense demanar permís, ens vam posar a ballar, amb bon humor. Aquesta imatge -la de la foto- m’ha vingut a la memòria ara que fa els quaranta anys d’una altra Primavera de Praga, una primavera, la del 68, que ha donat a la història imatges impagables de tancs, banderes i flors. Ha donat algunes obres mestres de la fotografia, el cinema i l’art. Ha inspirat novel.les amb tesi, com les de Kundera, i novel.les a raig fet, regades amb pilsen, com les de l’admirat Hrabal. Ha fet néixer poemes, tonades de jazz, curtmetratges, columnes de diaris, reportatges, xerrameca de cafè. Els tancs soviètics van entrar a Praga el 20 d’agost i allà es va acabar l’experiment. La primavera de Praga, però, va deixar una llavor plantada. Va deixar, també, cares avergonyides a la majoria de països occidentals. I va deixar per sempre més tacat el règim soviètic. Va durar poc, però va ser intensa (com són totes les primaveres). Hi ha llavors que fructifiquen i ens alimenten durant dècades, com el maig del 68 o el moviment de la Nova Cançó o aquesta Primavera de Praga. Són florides que solen acabar d’hora i malament, però això no vol dir que hagin estat inútils.

Al febrer vam anar al concert que feien els Antònia Font amb l’Orquestra Simfònica de Girona a l’Auditori de la Devesa. Amb nosaltres venia el Biel (vuit anys), però també hi havia altres parelles amb criatures. També hi havia vells. Vull dir que hi havia gent molt gran i molt mudada, que feia l’efecte que tenien un abonament i no es perdien cap concert….què devien pensar d’aquella música, d’aquelles lletres, l’home i la dona d’uns setanta-cinc anys, que duien paraigua plegable i bufanda grisa i que seien darrere nostre?  
La primera idea que ens va venir al cap va ser que havien comprat l’entrada atrets pel renom d’una soprano, una tal Antònia Font, de qui tothom parlava i que per fi havia arribat als escenaris gironins, acompanyada de l’Orquestra Simfònica. La segona idea ens feia relacionar aquells avis amb la violinista o la clarinetista, una tal Queralt, que estava molt emocionada tocant al costat dels seus ídols i amb els avis al palco. Ja ho veieu: prejudicis! La cosa és que ara, passats els dies, començo a veure altres possibilitats. Els nens i els vells s’entenen molt bé. Alguns nens i alguns vells es permeten un puntet de transgressió quan molts joves o mitjancencs no gosem. Als nens els encanta el xumba-xumba i als vells els agrada més un clarinet. I a l’inrevés també. Pel cas és igual, perquè també hi ha les lletres. Vull dir que els Antònia Font han obert una finestra des d’on es veuen estrelles que es precipiten, un meari en es sol, un cel tan diferent damunt ca meva, amazones a sa lluna i un tauronet petit que neda amb sa taurona mare…”mamà, avui, m’he clavat un fil de coco dins un ull”.  Vull dir que quan algú obre una finestra amb gràcia, trenca esquemes, allibera tabús i ens transporta.  Vull dir que la música no té edat. Vull dir que els Antònia Font -molts ja ho sabeu- et fan venir esgarrifances. Però per què et fan venir esgarrifances?
-Me deixin tranquil que jo només som un robot i joder no ho sé tot.

Res, que acaba de sortir un llibre meu, una novel.la de 206 pàgines. Porta per nom DESFENT EL NUS DEL MOCADOR. La publica la gent de La Magrana i m’han dit que ho fan amb “molta il.lusió”. Jo també, faltaria més, estic il.lusionat amb el llibre (la meva primera novel.la per a adults; els altres eren reculls de contes o llibre de viatges). Els primers lectors diuen que enganxa….però clar, què m’han de dir a mi! L’argument -fins on es pot explicar- va d’un cambrer, retirat a la força per un accident, que es disposa a escriure sobre la parròquia del bar de carretera on ha treballat durant anys. La parròquia, ja us la podeu imaginar….

…sobretot els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus anteriors llibres. Però un cop retirat, al cambrer li continuen passant coses. I algunes de les coses que li passen són estranyes, esperançadores o divertides. El passat li va venint al cambrer en onades. També hi ha una gitana que prediu el futur; a vegades l’encerta, a vegades la caga i sovint no diu tot el que veu a venir. Hi ha algun secret de família, molta terra a l’Havana, molta xerrameca de bar. Hi ha, també, companyonia i amistat. Amor i aventura. També hi passa alguna cosa extraordinària, faltaria més! Ja ho veieu, no ens moquem amb mitja màniga. Qui vulgui un tast de la novel.la, trobarà el primer capítol en pdf a Vilaweb Lletres.  Si algun dia la llegiu, espero que ho passeu tan bé com ho he passat jo escrivint-la. 

Ah, i moltes gràcies a tots els lectors del blog: aquesta setmana hem arribat a les 10.000 visites.
 

Només em puc vanagloriar d’haver guanyat un trofeu durant la meva, ja dilatada, vida. Es tracta de la copa d’un torneig d’scrabble que vam fer -en fa d’anys!- entre tres amics. La placa de la copa -que conservo com un tresor- duu els noms dels tres participants: Toni, David i Ramon. El torneig va ser renyit, va durar unes setmanes i el recordo amb nostàlgia…
No he participat mai en cap d’aquests tornejos virtuals d’scrabble, ni tampoc en cap de les lligues que es fan en bars o clubs de Catalunya. Amb treballs si he resolt una o dues de les jugades d’scrabble que posen alguns diaris a les pàgines de passatemps. No em puc considerar un adicte a aquest joc. Amb tot, crec que l’scrabble forma part de la meva vida. Mai he deixat de jugar-hi, però ara fa un temps faig partides amb més assiduïtat, amb la família. Avui, a l’hora de fer aquest post, he vist la capsa verda damunt l’escriptori, amb el seu lema: cada paraula compta! No sé, m’han vingut ganes de parlar-ne! He visitat algunes pàgines web dedicades al joc i he descobert que l’inventor va ser un bon home de l’Estat de Nova York, que l’any 1931, durant la Gran Depressió, va perdre la feina. També he descobert que hi ha afeccionats tan diversos com l’Sting, la Reina d’Anglaterra o el Salvador Alsius. Però per acabar aquest homenatge, tenyit de nostàlgia, he recordat que la primera vegada que vaig jugar a l’scrabble va ser en un hotel de les vores del llac d’Aiguebelette, a la Savoia, on em vaig passar un estiu fent de cambrer i aprenent francès. De les moltes coses que vaig aprendre llavors, jugar al joc de les paraules és una de les que més m’ha durat i més moments bons m’ha donat. Éls moments de seure al voltant d’una taula, ben acompanyat, i jugar amb les paraules, l’estratègia i la sort!

Pau, floretes, amor i petes. Això diu una pintada en una paret bruta, d’un carrer llarg, d’un poble gran, d’un país petit.  És així, amb aquest lema flower-power, que enceto un post. De seguida em ve al cap una idea, manllevada: que les cartes d’amor es comencen sense saber què es dirà i  s’acaben sense saber què s’ha dit. Això, aquest post caòtic, és doncs com una carta d’amor. A qui va, però, dirigida? Ja ho veurem. De moment obrim finestres, deixem que el sol entri: la bellesa és al carrer…

 
Ara, amb la finestra oberta de bat a bat, feu el favor de mirar, però enrere. I com es fa per mirar per una finestra cap enrere? Molt senzill: oblideu tot el que heu après, comenceu a somiar. Ai coi, la bellesa és al carrer. De sobte ho veig clar: són les parets les que tenen la paraula! Clar, aviat farà quaranta anys del maig francès del 68! Sota les llambordes hi ha la platja. El caos sóc jo. Prohibit prohibir. Deixeu la por al roig per a les bèsties amb banyes. Corre, company, el vell món és al teu darrere. Quan sortiu, deixeu el partit tan net com el voldrieu haver trobat a l’entrar. Et compren la felicitat; roba-la! Sigueu realistes, demaneu l’impossible. Sóc un marxista de la tendència de Groucho. Jo prenc els meus desitjos per la realitat, perquè jo crec en la realitat dels meus desitjos. La barricada tanca el carrer, però obre la via. No volem un món on la garantia de no morir de fam suposa el risc de morir d’avorriment. La imaginació al poder. Etc. Continuo mirant per la finestra. I sí. La bellesa encara és al carrer, quaranta anys després. A la paret bruta, del carrer llarg, del poble gran, del país petit, també hi ha escrit: Se’ns pixeu a sobre i ens dieu que plou. …Què ho fa que sempre són les parets les que tenen la darrera paraula?

Tot això de Kosovo, si ens hem de refiar de la història, comença amb la batalla del Camp de les Merles (Kosovo Polje) el 1389, entre cavallers cristians, comandats per un príncep serbi i els otomans, comandats per Murat I. Van guanyar els otomans, diuen que per poc. Jo m’imagino un camp de batalla verd, neu a les muntanyes i genets medievals cavalcant i xisclant. Un cop fora els soldats, un airet suau, herba arrencada per les peülles dels cavalls, olor de sang i, trencant el silenci, el cant màgic de les merles….

Pensant en aquestes planes verdes i ensangonades i en aquesta batalla concreta, va créixer el mite fundacional del nacionalisme serbi. Cançons, poemes i llegendes parlaven de les gestes dels serbis a la batalla del Camp de les Merles. Per la seva banda, els albanesos també tenen els seus records associats a aquest territori. Si els serbis diuen que el fet d’haver-hi els famosos monestirs ortodoxos és una prova de l’antiguetat de la presència sèrbia, els albanesos contesten que aquests van ser construïts sobre les ruïnes dels encara més antics temples catòlics (els albanesos eren catòlics abans d’islamitzar-se durant la dominació otomana). Sigui com sigui, si durant segles els pagesos de les dues ètnies van conviure amb tranquil.litat -i és un dir, perquè segur que tenien les seves batusses- i van compartir aquest territori que va ser ara dels uns ara dels altres, l’aparició dels Estats nacionals al segle XIX va complicar les coses, perquè els Estats nacionals sovint no entenen de matisos. I a principis del segle XX van continuar els canvis d’amo, tot i que més endavant, és ben cert, allò va ser durant molt temps una regió autònoma de Sèrbia dins de Iugoslàvia. L’any 1989 -us en recordeu?- Milosevic va anar a Kosovo a commemorar el 600 aniversari de la batalla del Camp de les Merles i va dir allò tan fort de "allà on hi ha un serbi, és Sèrbia", mentre aprofitava per retirar l’autonomia de Kosovo. En fi, tothom sap les conseqüències que va tenir aquell gest provocador: Iugoslàvia es va desfer. La majoria albanesa, discriminada per la minoria sèrbia i pel govern serbi, va crear a Kosovo una organització social paral.lela a la governamental, en el camp de la sanitat, l’educació, etc. Després va venir l’intent de neteja ètnica del 1999 i els bombardejos de l’Otan. Diuen que ara Kosovo és independent perquè interessa als americans; potser s’han ajuntat la set i les ganes de beure! En tot cas, no és tan clar que allò sempre hagi estat Sèrbia. Com tampoc seria just un Kosovo només amb albanesos. Però quan tantes i tan clares raons històriques, religioses, polítiques o demogràfiques poden esgrimir els uns com els altres, no trobeu que el que decideix una majoria, a través del seu parlament, hauria d’anar a missa? Jo m’imagino un país nou i lliure, amb la mateixa neu a les muntanyes i els mateixos camps verds, on continuen cantant les mateixes merles, però sense olor de sang i sense rastre de peülles de cavalls de guerra. I m’imagino les velles sèrbies -visquin on visquin- que continuen explicant als seus néts les grans gestes d’aquells soldats cristians que es van enfrontar als homes de Murat a les planes de Kosovo.

Evidentement parlo d’una visita que es fa aprofitant que el filòsof de Sinope no hi és. Si el filòsof, si Diògenes, si el gran cínic, fos dins el bocoi quan el visitem, hauríem d’aguantar les seves gracietes, els seus pets i fins i tot les seves masturbacions en públic…tot això i més es veu que feia, m’han dit, i jo, pobre de mi, tan poc cultivat en res i menys en història de la filosofia i encara molt menys en filosofia, m’ho he de creure. Però entrem, entrem al cau pudent del filòsof…

M’imagino una pudor de gos moll, de palla compixada, de menjar ranci, de ronyosos peus humans. En fi, un fàstic. Fa venir arcades! No crec que avui dia el deixessin viure d’aquesta manera.  Per antihigiènic, per escàndol públic, per entorpiment a la via pública, per pervertidor de menors, per filòsof, per cínic….haurien trobat mil i una raons per tancar-lo, per ajudar-lo, per redimir-lo, per reinsertar-lo socialment. I el seu cau -aquest bocoi pudent que estem visitant i que no sembla que tingui cèdula d’habitabilitat- l’haurien desinfectat, buidat, cremat o desparasitat mil cops. O, calla!, potser l’haurien convertit en una parada del Bus Turístic o de la ruta dels Deixats. Dels Deixatats. O de l’Anarquisme. Jo, la veritat, tinc una mica de pressa per marxar d’aquest catau: em costa respirar i tinc por que el filòsof torni i li hagi d’aguantar les gracietes. Però personatges així -dic des de la meva ignorància filosòfica- si no haguessin existit s’haurien d’inventar. Ara, no acabo d’entendre per què en diuen Síndrome de Diògenes d’aquesta mania d’anar acumulant paper i escombraries a la casa o barraca on viuen tancats alguns vells, quan justament el cínic de Sinope predicava tot el contrari: desprendre’s de tot per poder ser autosuficient i lliure!

Conten que al meu poble hi havia unes velletes que es reunien vora una estufa i s’anaven explicant els seus dolors crònics, les malalties de parents i coneguts i les defuncions recents al poble i rodalies. Una d’elles -la més viva- va dir un dia a les altres: "per què no parlem de putes i així riurem?" Aquesta anècdota, potser inexacta, però bona per dir, m’ha vingut al cap mentre llegia "Memorias de una madame americana" (publicat per l’editorial mexicana, Sextopiso), un llibre on es parla bàsicament de putes; llegiu-lo, que riureu…. però potser també plorareu.

Nell Kimball va néixer en una granja d’Illinois, amb un pare fanàtic religiós i una mica bèstia i una mare que paria i avortava sense parar. Per sort -algú potser pensarà que per desgràcia- una tia seva li va obrir els ulls: "toda chica está sentada sobre su fortuna; si al menos lo supiera!" La Nell s’agafa el consell al peu de la lletra i construeix la seva fortuna i el seu ascens social -estem parlant de finals del segle XIX i primeres dècades del XX- a base de vendre el seu cos, primer, i de muntar cases de barrets d’un cert nivell, després. El  llibre de les seves memòries -que no es va publicar als anys trenta, quan el va tenir enllestit, perquè cap editor s’hi va atrevir- és divertit, amè, picant, però també filosòfic, profundament humà i una mica trist. Sobretot és políticament incorrecte: llegit avui encara pot molestar molta gent, amb el seu llenguatge groller, a voltes, i amb el seu punt de vista gens ni mica moralista…de manera que, pusil·lànimes i fleumes absteniu-vos! A estones sembla literatura eròtica, a estones un tractat sobre la prostitució d’abans de la Gran Guerra, alguns capítols tenen fins i tot un aire de novel.la dickensiana, però al final el que queda és la sensació d’haver conegut una mica més la societat nord-americana d’aquells anys de la febre de l’or, el naixement del jazz, la immigració, el racisme i la barreja racial, l’època de les accions de les grans companyies ferroviàries, els barrets de copa, els tres o quatre sostres d’enagos i les mil i una timbes, les grans apostes i la molta corrupció. La mateixa Nell reconeix, mentre es veu obligada a desmantellar el seu famós bordell del barri francès de Nova Orleans, que després de la Primera Guerra Mundial, aquell món que havia sorgit de la Guerra Civil americana, ja no va tornar a ser el mateix. El temps tot s’ho emporta.