El camp de l'Erra

Això passa sovint, et passa quan un poeta escriu prosa. Que se li nota qui sap lo. Som a l’edat de plata de la poesia russa i carda una fredor que pela el riure. Abans hi hagué l’edat d’or, l’edat de Puixkin. Sempre i molts dies sota zero. I és curiós perquè se li nota a la Marina Tsvetàieva que és poeta quan es posa tonta amb el diable, i quan es posa tova amb les altres narracions autobiogràfiques. I no em feu dir, no em feu dir. Eren les primeres dècades del segle XX, que diu aquell mentre toca les tecles d’un piano. Eren temps convulsos de minyones i gent rica amb pellissa nova. Com tots els temps. Els d’abans, em vinc a referir. Però bastant més emplomallats i empiocats tots amb la tuberculosi i anar dient adéu, adéu a tanta joventut. L’any disset, l’any divuit, l’any vint-i-tants. Agafes el cor, el poses dins un puny i el vas passejant per les pàgines perquè és una prosa autobiogràfica i sentida i no pots deixar el cor allà enllà ni al principi per mirar de no afectar-te i això que demanen. De manera que van caient gotetes de sang i la gent ho acaba descobrint que allà hi ha un lector que no va amb el cor a la mà, no, ans va amb el puny clos i ves a saber què cony tragina. S’acaba sabent. No és cap vergonya que la Marina Tsvetàieva digui el que diu de com es forma un escriptor, en aquest cas escriptora. L’edat de plata de la poesia de la literatura de l’ànima. Però està prohibit per la meva religió escriure seguit ànima i russa, i ànima i eslava. Per totes les coses i les altres que tinc a la faixa ara vull dir ben fort i alegre que sempre es nota que un prosista és, fou, seria poeta. En aquest cas és encara més grandiosa perquè ella mateixa plora per dins en veure la seva ànima entrebancant-la, talossa, excitada, trista.

Això era abans, quan els llençols tenien les quatre puntes acabades en angle recte (no pas arrodonides i amb una mica de goma, com els d’ara). Em refereixo al patac que es feia quan quatre mans estiraven a l’hora i en sentit contrari un llençol acabat d’entrar de l’estenedor i encara rellent. Solien ser mans de mare i fill, d’home i dona, d’àvia i veïna, de dos germans grandets, d’uns soldats eixuts, de néta crescuda i avi vell, i eren un moment d’intimitat: aquell màgic de tu vine cap a mi i ajuntem les dues puntes meves amb les dues puntes teves, que un dels dos passi la mà pel mig exacte de través per mirar de deixar-ho ben plegat, torna a doblar i ara ja ho pot fer un de sol. Però abans d’aquest contacte de mans amb mans, hi havia el patac que dic, i una mica de vela inflada pel vent i l’aroma calmant de bugada. Avui m’ha vingut aquest record, culpa de llegir un poema de Seamus Heaney en traducció de Francesc Parcerisas del llibre La llanterna de l’arç (que amb més bones paraules, i més ben organitzat, ve a dir això mateix que he dit).

Divendres passat, al bar l’Astrolabi de Gràcia, mentre de fons se sentien els cavalls de sant Medir, ens vam aplegar uns quants ferits de lletra, de retolador i de corregir i maquetar llibres. Van sortir de dins de bosses exemplars d’ ENLLAÇAR-SE, recull de contes que us faria dir, ai madrastra meva i altres barbaritats! Els contes van de famílies que sorgeixen d’un rejuntar-se gustós, feliç i a voltes complicat.
Més o menys autobiogràfics, més o menys esbojarrats, els autors -i entre ells m’hi compto- volen celebrar amb els seus contes els nous equilibris, els nous amors, les noves fidelitats que comporten les famílies enllaçades. El món n’és ple i aquest llibre ho vol cantar. Ara, no sempre és fàcil. El recull, editat per ELPOBLET EDICIONS, s’ha de llegir a la biorxa. Tot un repte que ens fa sortir de la comoditat. Els diners que es recullin van per una bona causa.

Vinc impregnat de les aromes montserratines. Guieu-nos, guieu-nos pels camins fressats i amb baranes que enfilen cap a Sant Jeroni. Sentor de bruc florit, de conglomerat de roques, de mató de cabra salvatge. Galing, galang. Ho sostinc perquè hi ha olors que són molt exactes: sotana fresca amb espígol amb galetes remollides d’anacoreta i oli industrial de greixar la maquinària del funicular i glàndules sudorípares excitades i llibres vells i nous per estrenar i no només la cera que crema, també la que no crema. Roquets blancs d’ariel dels escolanets amb veus blanques i ànimes blanques. Les emocions pugen fins la gola i és una sort. Perquè hi hauria gent que es posaria a entonar el Virolai i amb la seva sortida de to espatllaria tot l’efecte que fa aquell estol d’aucellets que s’escampen per l’altar als volts de migdia com si fossin fets de vent, com els bunyols.

Però la vertadera aulor montserratina, la sentor que puja i s’escampa per eixos turons, és d’una altra mena. És la que ens parla dels nostres pares que un dia es van casar tot il·lusionats i ens van crear, potser, amb una sotragada (abans o després de la pujada a la muntanya que santifica). I és per això que el cor se’ns infla només de posar els peus al pàrking i notem coses, pessigolles, flaquesa de cames. La muntanya serrada no ens deixa indiferents. Què ho fa? Jo tinc una teoria. I la teoria diu que és culpa de l’horitzó malva, del coll del Bruc amb boires, glaç i dies de neu, de l’Abat Escarré, de les campanes, galing, galang. Culpa d’Irineu Segarra, llànties, quadres, llibres, revistes, culpa del primer cremallera, el primer aeri, el primer vertigen dels anacoretes, la primera dona coreana amb qui vam creuar mirades, el primer abisme sota els nostres peus amb xiruques. Quina sort, quina gran sort tenir eixos turons tan a la vora de casa. Des de la meva casa d’interior (i no dic res de l’ànima), mentre esmorzo cacau o café assegut rere els vidres, els veig allà lluny i noto un pessic a l’esquena. Però no és el mateix mirar una estampa coneguda que ser-hi. Que fer-nos allí un palau amb la memòria.