El camp de l'Erra

 Un “chien blanc” no és un simple gos blanc (ni ha de tenir per força el pèl blanc). És un gos, per exemple un pastor alemany, entrenat per a lladrar i bordar i, si cal, atacar els negres que se li acostin. Déu n’hi do si t’aveses i veus créixer un lligam i una amistat amb un simpàtic gos abandonat i te l’emportes a casa i llavors resulta que l’animaló…

….et surt “racista”. Ja s’entén que de gossos racistes no n’hi ha. Vull dir que no en neixen; algú els entrena i els fa actuar d’aquesta manera. Ignoro si avui dia n’hi ha d’aquesta mena de bèsties pobrissones i malmenades, espero que no. En tot cas, un d’aquests exemplars es va trobar el novel.lista francès (nascut rus) Romain Gary, quan vivia a Los Angeles amb la seva esposa, l’acriu Jean Seberg, i de l’experiència decideix fer-ne una novel.la autobiogràfica. Chien Blanc contraposa el cercle de Romain Gary i Jean Seberg a Los Angeles de finals dels seixanta (una colla de gent progressista, antiracista, solidària, elitista i sovint un xic falsa) amb l’ambient del cuidador de gossos i altres bèsties, un rústic Noé, que té contractats diversos homes negres, un dels quals, ple d’odi cap al gos i cap als blancs, intenta enverinar Chien Blanc mentre que un altre està provant de “redreçar-lo” mostrant la seva força. Un dia apareixen uns càndids nens rossets a casa dels Gary, acompanyats del seu avi entranyable, perquè algú els ha informat que el seu “quisso” perdut havia estat acollit en aquella amorosa llar americana. Potser aquest moment constitueix el clímax de la novel.la. En tot cas, tota la història va agafant, mal no ho volguem, un significat que va molt més enllà de les aparences. Gary vol redreçar el gos, no el vol tornar als seus amos, tampoc el vol matar. S’ha de matar un animaló fidel i amorós, però víctima d’aquest entrenament? És culpable l’avi entranyable? Són culpables els nens càndids, el noi negre venjatiu, el noi negre reeducador, l’actriu solidària, el novel.lista humanitari (amb els animals)? Interessant. I molt més vist amb els ulls d’ara. Amb Obama a la Casa Blanca.

Com són les coses. Si ajuntem els temes dels dos darrers posts, tenim el post d’avui. Em podeu dir limitat. I tindreu raó. Però avui sóc una mica més cultivat que ahir, literàriament. I ho dic perquè ja porto llegida la meitat de La Marxa Radetzky, de Joseph Roth. El tema. Doncs un baró, una curta nissaga de barons, veuen la decadència de l’imperi dels Habsburg i se’n fan creus… els retrats de Francesc-Josep que surten en aquesta novel.la, penjats a les tavernes, estan tots cagats de les mosques…

“La pàtria ja no existeix”. “Cap de nosaltres ja no viu!” “Un home vell, abocat a la mort,  conserva el vell tron simplement pel miracle de poder-hi seure encara! Quant de temps?” Totes aquestes coses horribles diu el comte Chojnicki al Cap de Districte, baró Trotta, que només sap respondre, “no l’entenc!”. L’ensulsiada de l’Imperi Dual, amb la revolta de les nacionalitats, té un regust agredolç, un decadentisme, una sentor de resclosit, un forat d’arna en uns enagos, un baf d’alcohol i casernes mig buides i encara amb llum d’espelmes… Hòstima. De tot això en surt una novel.la que no entenc per què ningú no me l’havia fet llegir abans. Continguda. Nostàlgica. Irònica. Que fibla. La Marxa Radetzki també és aquella música espantosa d’Strauss -d’aquí ve el títol- que toquen al final del concert de Cap d’Any a Viena, quan el director es posa d’esquena a l’orquestra i dirigeix el públic, que pica de mans enfervorit. Sí, just quan la nostra migranya (de ressaca) ja no pot més amb aquell tararà, tararà, tatxan, ta, ta, txan i plis i plas i vinga i hem de fugir. La novel.la et deixa tocat. I a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu Barcelonès, la tenen de segona mà. Amb les pàgines una mica esgrogueïdes, creieu-me, encara fa més efecte.

M’ha interessat molt tota aquesta polèmica amb el títol de baronessa de Perpinyà que el rei Borbó ha donat a la quasi centenària Roser Rahola d’Espona, vídua de l’historiador Jaume Vicens i Vives…

Primer he caigut en el parany -com molta altra gent- de preguntar-me què coi era això de la Baronia de Perpinyà i com és que el rei de Les Espanyes tenia (o consevava) la potestat d’atorgar aquest títol nobiliari. Tot això, esclar, després de llegir la notícia que un tal senyor De Nuix es queixava que aquest títol era seu i dels seus descendents. Bé, són d’aquelles polèmiques, mig medievals mig de la revista Lecturas, que sempre entretenen. Però després he sabut -m’he informat una mica- que el títol dels barons de Perpinyà no fa referència a la Fidelíssima Vila, cor del comtat de Rosselló, capital de l’antic Regne de Mallorca, etcètera. No. Que el títol fa referència al cognom d’una família que nomia Perpinyà (com si jo fos “agraciat” amb el títol de Baró d’Erra, vaja). No cal dir que m’he quedat molt més tranquil. No és per res, però penso que a hores d’ara és molt millor que els borbons no s’emboliquin amb Perpinyà, per fidelíssima que fos o encara sigui. I tot això del títol, doncs demanar a la casa reial que repassi les seves pròpies llistes i als De Nuix i a la Roser Rahola d’Espona (de nissaga ampordanesa i vigatana) que mirin d’arranjar les coses en família… es veu que entre ells són cosins de lluny. I visca Perpinyà, melic del món.

Què va passar a Àustria entre 1897 i 1918? Va passar de tot i no passava res. L’Imperi dels Habsburg era un bullider de nacions insatisfetes, el règim estava ossificat (per no dir momificat), s’encaminava amb pameles i xarrets cap a l’ensulsiada, anava cap al desastre. A la seva alegre capital…

Viena fin de siècle, turn of the century, la del tombant del segle. Us la podeu imaginar? Allà hi havia Klimt, Mahler, Rilke, Hofmannsthal, Kolo Moser, Shönberg, Schnitzler, Kokoschka, Egon Schiele, demaneu. Pels seus carrers s’hi passejava gent elegant, que anava a l’òpera, que menjava salsitxes, que bevia vi blanc. I alguns es feien visitar pel doctor Freud. L’emperador Francesc Josep s’anava momificant en vida (tenint en compte que va regnar durant setanta anys). En fi. Tot això ve a tomb -si és que ve a tomb- perquè m’estic llegint el recull d’assaigs de literatura de Claudio Magris, publicat per edicions de 1984 amb el títol d’Alfabets. I Magris, com sempre, parla molt de l’austricitat (i de la triestitat) i recorda frases com aquella que definia Àustria com “una Àustria-Hongria sense els hongaresos” i aquella altra amb la que algú es queixava que “abans el futur era molt millor”. I un servidor, com sempre, m’hi enganxo a pler a aquesta mena de frases i a donar voltes a l’austricitat. Però aquella Viena políticament anquilosada era culturalment molt fèrtil… una mica encara viu d’allò. L’emperador era un vellet paternalista i, mentre el món al seu voltant covava canvis, ell i els seus seguidors tancaven els ulls o miraven cap al sostre del palau. I no era el sostre. Era el terra sota els peus que es va enfonsar. Aquest quadre de Klimt, s’acosta una tempesta (també conegut com el gran pollancre II) és del 1903, em penso. Jo el veig com una premonició.