El camp de l'Erra

Dimecres vaig tenir l’oportunitat de saludar Xuan Bello. Me’l va presentar el bon Jordi Llavina, que encara buscava la tomaca que s’havia descuidat el dia abans a la llibreria La Central, durant la presentació que hi va fer del meu Far West gitano. Colrat de pell, vestit fosquet i amb l’aire un xic tens, potser per les preguntes que li anaven fent els entrevistadors, era fàcil imaginar Bello d’aquí uns anys com un “padrín” d’aquells que escoltaven la ràdio sota la llum trista que donaven els 125 watts, a la cuina de la casa de Paniceiros, en aquella Astúries eterna de minaires, vaquers i esclops. Ja he parlat del llibre que he llegit i rellegit unes quantes vegades, el notable Història universal de Paniceiros, potser una de les meves obretes de capçalera. També el seu recull de poemes, Ambos mundos, m’ha acompanyat i m’acompanya. Dimecres, a la taula del costat allà a La Central del carrer Mallorca, hi havia la companya de Bello xerrant amb una amiga, va ser ella la que em va ensenyar al seu ipad l’estrofa d’una cançó tradicional que parla de Les Bories, després que jo li expliqués al Xuan que, feia uns anys, havíem passat una setmana amb la família en aquell llogarret on gairebé només  vivien dones grans soles….i algun home jove que hi pujava de tant en tant a arrencar les “pataques”.

…

Y yo semé les pataques
y recoyí carbón
y vi que la tierruca
dábame produción.

Teo una moza
enriba Les Bories
con una de vaques
que fan cabaná.

Dan muncho llechi
les vaques, les vaques
dan muncho llechi

piénselo Vd., Siñor Xuez.

…

.

La cançó em va tirar al damunt, com un xàfec ben dolç, tots els records de l’estada a Astúries. Res, menudències, retalls, estampes, fotos, unes quantes coses boniques (així es diu la traducció que ha fet Jordi Raventós d’aquest nou recull de proses en llengua asturiana). Llegint-les, assaborint-les, m’he tornat a trobar a casa i al món. Això és el millor de la prosa de Bello, aquest aire melangiós, la saudade, que devia engreixar en la seva estada a Coïmbra, aquest punt de vista vell, de pantaló de vellut, aquest ensumar el terròs, aquests esclops clavats a l’herba de Les Bories, deTinéu, com qui diu del Lluçanès, i disparats cap a indrets on passeja la memòria: Lisboa, Barcelona, Nova York, Nàpols, París, Madrid, Buenos Aires… A UNES QUANTES COSES BONIQUES, ed. Adesiara, també hi he trobat el perfum estrany del gallec Álvaro Cunqueiro, de qui Bello es declara admirador. I de Cunqueiro he passat al nostre Perucho i a tota aquesta literatura que només et demana que et deixis entabanar, que et deixis portar per imatges, paraules, històries, estampes. Pels campets i les ciutats, si en fan de miracles les llengües petites.

Ja ho sabia, però avui hi he pensat més concretament. Hi ha un camí, moltes vegades el seguim, que porta a casa dels meus besavis, allà on va néixer la meva àvia, i que si el continues et porta a la casa dels meus avis, allà on va néixer la meva mare. Totes dues cases estan abandonades. Ara que l’hivern sembla que s’estova, tot i que és enganyós, m’han vingut ganes de posar la foto d’un ramal d’aquest camí i, per acompanyar-la, un poema de Vinyoli. Un poema que es diu Paisatge amb ovelles i que fa aquest efecte tan gran…

Permanència feliç de l’aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós, l’ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d’una borda,
i els camins
s’enfilen per les roques cap als cims
d’on he vingut del fons del meu passat.
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m’hi perdé la por de no trobar,
i de cercar faig compte sempre més.

 Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984).

Ahir a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès una alumna li va dir a una altra, en el moment, sempre complicat, de comentar-li el text: “O ets James Joyce, o tenim un problema!” L’afectada va riure esportivament. Al final vam riure tots. Encara riem. Riem de l’audàcia de la frase. Però, ben mirat, què volia dir el comentari?

S’ha de deixar clar que el text estava prou bé. Hi estàvem tots d’acord. Però el comentari anava una mica més enllà. Es dirigia com una fletxa cap a la gran pregunta de, què coi és això de la literatura ben feta? Com valorem un text? On és el límit entre experimentació i anar encara un pèl curts de recursos literaris? Es pot fer tot? No es pot fer res de nou? En fi, ara no entraré en aquestes coses que només ens farien bullir el cap. I no. Perquè també hi ha una manera festiva d’encarar-se a la creació literària. I també hi ha tècniques. Ajuntant totes dues coses, i molt ben ajuntades, anirem bé. Per això ens podem posar una estona (llargueta, tot s’ha de dir)  en mans d’un autor que en sap bastant, d’aquestes matèries. De fet, és un dels introductors dels tallers literaris a França als anys setanta. Hubert Haddad.  Aquest tunissià multifacètic i creatiu, nascut el 1947 a la ciutat de Tunis (la seva família va emigrar a França uns anys després), és l’autor d’un llibre, un “totxo”, un monument a la creació literària i a l’esperit lúdic. Es diu, LE NOUVEAU MAGASIN D’ÉCRITURE,  editorial Zulma. Dic totxo perquè té prop de mil pàgines. Però no són totes espesses. Hi ha consells, jocs, interpretacions de textos, poemes, teatre, propostes d’exercicis, llistes de paraules, llistes d’autors recomanats, reproduccions de làmines, dibuixos seus magnífics, demaneu. És un diccionari portàtil, un breviari, una enciclopèdia, un recull de dispositius, un ventall de possibilitats. Són els “juegos reunidos jeyper” de l’escriptura i la lectura. I com als “juegos reunidos” hi ha jocs que ens agraden més que d’altres, però tots junts fan gran patxoca. Una de les coses principals que intenten els tallers d’escriptura creativa és fer perdre la por…tot i que també ens omplen de dubtes, cosa que vol dir que ens comencem a encaminar bé.

Per això la frase d’ahir em va fer que hi rumiés. Qui sap si el text que comentàvem, com la resta de textos de la classe, de totes les clases de la nostra escola d’escriptura, era de veritat una mostra del naixement d’un futur Joyce o, més aviat, es tractava d’un escrit “amb algun problema”. Davant d’un problema, Haddad ens animaria a jugar. I a crear.

No em consta que aquest llibre tingui traducció catalana o castellana. En català tenim, però, força manuals que toquen, i amb èxit, alguns o la majoria dels temes de la “botiga” de Haddad. Ara mateix em vénen al cap els de Màrius Serra, Víctor Sunyol, Daniel Cassany, Vicenç Pagès, Jesús Tusón, i me’n deixo segur.

Hubert Haddad, Tunis, 1947.
Le Nouveau Magasin d’écriture

De l’art de la nouvelle et du conte à celui du roman, du sonnet baroque à la poésie contemporaine, du haïku au genre épistolaire, sillonnant entre Rimbaud, Proust, Emily Brontë, Kafka, Borges, Daumal, Hardellet, Kraus et cent autres, cet objet littéraire non identifié débride joyeusement l’imaginaire autant qu’il explore les arcanes de la création littéraire – ou comment trouver un sujet, investir de façon ludique la poésie, le théâtre ou le mot d’esprit, s’adonner aux délices de l’analogie et de la métaphore…

Foisonnant, passionné, érudit et simple, terriblement excitant, le Nouveau Magasin d’écriture est tout à la fois une encyclopédie subjective, un dictionnaire portatif, un bréviaire de style et un réservoir magique d’inspiration – en somme : un véritable manuel d’écriture et de littérature en action, pour tous les fous de littérature. Avec une richesse d’invention propice au rêve et à l’aventure, il offre une somme de dispositifs et de multiples rapprochements inédits, pour associer écriture et lecture dans une même perspective d’invention et d’émancipation.

No ho he comprovat, però avui estava previst que la novel.la FAR WEST GITANO sortís a la venda. M’agrada que la neu i el fred acompanyin l’esdeveniment (encara que al llibre s’hi relati una excursió ben primaveral). Viure o llegir? Llegir i viure dues o tres o moltes més vides. I la necessitat de les rondalles, vora el foc o el radiador. La neu no fa fressa, crea silenci. M’imagino algú que entra a la llibreria, clinc-clanc d’aquelles llibreries d’abans, i demana aquesta novel.la (aquesta rondalla); precisament. El client, el lector, surt, estén el paraigua i va deixant petjades.