El camp de l'Erra

M’agrada el western, ja ho he dit altres vegades. Rio Rojo (1948) és un dels meus preferits. Hi surt una mica tot: un Wayne tossut, un vell que prepara tasses de cafè, un jove (Montgomery Clift), una dona apassionada (Joanne Dru), indis…

No és una idea brillant, ja ho sé, però veient Rio Rojo he tornat a pensar que segurament les road movies van sorgir d’aquest anar a l’oest (amb permís d’Homer i l’Odissea), sigui amb caravanes o amb vaques. La cosa, a Riu Roig (si se’m permet), va d’un desengany, una mena d’adopció, una aventura, una obsessió, un motí, una amenaça de persecució a mort, una trobada amb carros i dones, amb indis apatxes i, finalment, amb la via del tren. Hi ha uns gestos senzills que es tornen mítics: aixecar la mà per fer que la resta de genets s’aturin; arrencar la fletxa de la carn d’una dona; servir cafè en un tupí abonyegat; aixecar-se d’un salt del jaç; posar un document, diners, sota el barret… buscar un gual per travessar el riu, uns núvols que s’encastellen. En fi, una de les meravelles del segle XX, això del western. I si té final feliç, encara millor.

Què coi ens passa? És que estàvem massa ben acostumats, al país de les esferificacions i les bombolles de fum d’api (API), o tot això ja hi era i la majoria miràvem cap a una altra banda? Vull dir tot això d’haver de demanar coses bàsiques, a crits, pels carrers… 
Si només es tractés de deixar les “esferificacions” per a diades i festes de precepte i per a la resta de dies tornéssim a la simplicitat, jo no ho veuria malament. La llàstima és que és un tema molt més greu. Per això trobo que, als carrers i les places, la gent hauria de cantar aquella vella cançó de lluita, allò del “volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem pa amb oli, pa amb oli volem (fins a tres vegades), si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem (iep! Això sí que és revolucionari). M’agrada més aquesta cançoneta, que sembla tan innocent i és tan revolucionària, perquè no demana res de l’altre món, demana només el just i necessari (un modest i saborós pa amb oli), i al mateix temps avisa, potser amenaça, sense arribar a fer mal ni a ofendre ningú (ens el prendrem). M’agrada molt més que no pas aquell “no hi ha pa per a tant xoriço”, perquè només és una constatació, no demana res i tampoc amenaça (senyala una mancança amb sornegueria i demostra impotència). El “volem pa amb oli” concreta i avisa. A part, el pa amb oli real, no el metafòric, és una opció gastronòmica de primera. És senzill, però pot ser també sofisticat; permet moltes combinacions: amb sal i xocolata, amb sucre, amb pernil, amb arengada, amb bacallà esqueixat, amb formatge, amb pa del dia abans una mica torrat, amb pa girat de fa dos dies, amb pa tou, pa calent… que no falti a cap casa! 

Sembla el títol d’un conte infantil, d’una faula. Però més aviat és cosa d’adults, de desenganyats de la vida, de bohemis de l’altre tombant de segle, d’artistes amb les butxaques buides, de sonats amb les galtes xuclades…

Un dia vaig descobrir que la planta que al meu poble coneixem com a donzell era i és la base de l’absenta, aquell licor diabòlic que torrava els bohemis parisencs. A casa m’havien dit que el donzell era per curar dels cucs (és una planta vermífuga) i que feia agafar gana, però jo no sabia que també servia per fer vermut, absenta i altres aperitius. Tampoc sabia que la paraula vermut ve de l’alemany (potser per vermífug?) L’absenta, la fada verda, té molta graduació i gràcies a això, i a unes dones i uns homes tocats per la seva terrible “vareta” (de quasi noranta graus), avui dia tenim als museus i galeries quadres de Degas, Manet, Picasso i Viktor Oliva que representen bevedors i bevedores galtaxuclats, solitaris i amb visions dobles i triples. També tenim, gràcies a això, l’orella tallada de Van gogh i alguna novel.leta. Després hi ha la llegenda, les prohibicions, els poders al.lucinògens, el glamour, la copa, el terròs de sucre i la cullereta de plata. També hi ha la tradició de fer el vermut a les terrasses, que ara es perd per culpa de la cervesa. Pastis, Ricard, Pernod, 51, Martini, Cinzano, Byrrh… i unes olivetes.

Recordeu  la Lio, aquella noieta que cantava “Amoureux solitaires” només amb un viso…. teníem catorze anys!

Eh toi, dis-moi que tu m’aimes, même si c’est un mensonge…la vie est si triste. Etc. Etc. Doncs un dia -ja fa alguna anyada- vaig anar a París i vaig trobar un disc, que he escoltat molt, on la Lio, la mateixa Lio del viso, però més granadeta (ni ella ni nosaltres ja no tenim catorze anys!) cantava textos de Prévert.  Tot això m’ha vingut al cap ara, ara que m’estic llegint els records d’infantesa de Perec. Perquè fa una setmana parlava dels autors americans i ara vull parlar dels francesos. Em fan un efecte semblant. Vull dir que hi ha un dia que llegeixo un autor francès i a partir d’allà sóc un home nou. Perec, Prévert, Queneau, també Michon. D’entrada, com a mínim, són bèsties allunyades de l’acadèmia. Després l’acadèmia -l’Académie- se’ls empassa. Le acadèmies ho devoren tot. Tenen un pedrer immens. Però ells ja han obert una escletxa, o dues, o tres. I alguns hem provat de passar per aquell foradet. Cada dia ens costa més, això sí. La panxa, la panxa. Però jo tossut. No em resigno a no passar per les escletxes que sempre s’obren. A tornar a aquell viso, a aquells Amoureux solitaires. A uns eterns catorze anys, però amb més punyeteria.