El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

RECUIT DE FONTETA

0
Un amic em deia: Quins aires de misteri amb tot això del dinar a Fonteta! L’any passat es va explicar així, amb més interrogants que certeses, en alguns diaris digitals. Sempre hi ha aquella gent a qui li agrada fer-se la interessant.  Hi ha qui es dedica a descobrir-nos grans conclaves que ho decidiran tot en un “restaurant anomenat La Fonteta”… Com? Així mateix ho vaig llegir. Però, esclar, amb el 3/24 allà filmant les arribades, aquest any sí que la cosa perd bona part del seu glamour. Això s’ha d’explicar a pilota passada, si volen que faci efecte en les masses empobrides…

Aquesta vegada hi havia càmeres, llums i fins i tot el Navarro socialista…i molts dels que van venir de Madrid a donar-nos lliçons de comportament, també movien la cua orgullosos per aquell menjador de casalot particular (acostumats com estan a aquesta mena de reunions, a la Cort). L’amic també em deia: M’hi podrien haver convidat, que jo també tinc coses interessants per explicar, per discutir, per debatre… Però avui tothom s’afanya a dir que res de res, que allà al dinar famós s’hi va a recollir fons per a una causa social, que sí, que hi ha trobades fortuïtes, comentaris distesos, murmuris eixordadors, però que l’important no és això. Ah! Jo ja tenia por que no es decidís allà, sense nosaltres, sense les masses empobrides, alguna cosa del nostre interès. Però asseguren que no. Diuen que no, que tot i que al món hi ha gent més poderosa que d’altra, cada ciutadà té un vot. Ara ja estic més tranquil. Cada persona, un vot. I si tens a la butxaca els euros que valdria un menú a qualsevol bon establiment de l’Empordanet, i et ve de gust, pots demanar un recuit de Fonteta (o d’Ullastret, tant se val!); només has d’entrar i demanar i ningú voldrà saber què penses, a qui representes, ni de quina família ets. Cada persona un vot i qui vulgui, o s’ho pugui permetre, un dinar acabat amb unes postres de nivell. Això és el que a Catalunya s’entén com a llibertat, ciutadania. Amén. I deleixo, fa dies, per menjar un bon recuit.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COM HO PODEM FER?

0
Aquests dies em vénen al cap pensaments de Henry David Thoreau. I no és casualitat: m’estic llegint el seu Walden, o la vida als boscos; rellegint, vaja. Ja li vaig dedicar un escrit fa temps. Diu que no s’ha de tenir por, que ja fa anys que a les cases hi ha…espelmes! Segle dinou. Avui, gener de l’any 14, a les cases ja fa temps que no hi ha espelmes i en canvi…

Bé, bé, sí que hi ha espelmes. N’hi torna a haver. Encara que siguin de parafina, d’ikea. En aquesta ciutat (Concord, Massachusetts), diu Thoreau, no s’aprecien gota els millors llibres de literatura anglesa. Fins i tot els universitaris tenen uns coneixements limitats o nuls dels clàssics anglesos, també diu. Hi torna a haver espelmes. Però, llums? Però, por? Molta, molta fortor de naftalina, les repulsives boletes de càmfora… En fi, que la gent no llegia ni al segle dinou. Llavors, quin fou aquell moment dolç i feliç i ric i lluminós en què tota la humanitat llegia amb moltes ganes, fins i tot sota la llum tremolosa d’una espelma? No deu pas ser un mite? Conxo, conxo. També diu Thoreau, deia, vaja, que, en comptes de tenir homes nobles, deixeu-nos tenir pobles nobles d’homes. I coses d’aquestes, idees, et van venint al cap, encara que les vulguis foragitar, en un dia com avui. L’actuació col.lectiva va d’acord amb l’esperit de les nostres institucions…, també llegeixo. Rellegeixo. En un dia com avui que hi ha ple al Parlament. També té un text, Thoreau, que no he llegit, que es titula “l’home enfrontat a l’Estat”. Diuen que hem de llegir més, però ja em direu, a la llum d’una espelma, com ho farem? I també diuen que tot ja ha estat teoritzat, que tot ja ha estat escrit. Que les coses es van repetint. Que sembla que res hagi de canviar. Però arriba un dia que algú diu prou i catacrac!
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari