El camp de l'Erra

Cansat de corones, desfilades i uniformes que no he vist ni per la tele, però que han ocupat tot l’espai durant força dies, fins al punt de dificultar la respiració normal, em tiro a la literatura modernista castellana…

Em foto doble dosi de literatura castellana (española, també en diuen).  M’hi enfonso. Agafo les Sonatas de Valle-Inclán, concretament Sonata de otoño i Sonata de invierno, editades juntes a la colección Austral. De seguida noto aquella química, aquella veta que em lliga per dins a unes paraules que porten unes imatges i uns estats d’ànim i uns jocs de referències. La Galícia plujosa, el pazo, la cosina que agonitza. I la Navarra neviscosa, amb la cort carlina, amb les teulades inclinades, els cavalls nerviosos, les ferides de guerra. Aquestes dues novel.les curtes són part de la tetralogia dedicada a les memòries del marquès de Bradomín. De seguida hi he connectat perquè el doble joc de Valle-Inclán m’atrau especialment. Per una banda sembla que escriu des d’aquell ambient melancòlic, crepuscular, fantasiós, morbós, del tombant de segle. De l’altra, hi ha una ironia, un enfotre’s d’aquests tòpics. Diuen que Valle-Inclán no és ben bé generació del 98. Cony sé, jo. A mi m’agrada moltíssim la visió distorsionada, nostàlgica i irònica que té del seu món. Amb això vull dir que estàs entre l’atac de riure i la llagrimeta. Entre el resclosit i la distància fresca. Molt actual, tot plegat. Literatura de la bona per fugir de la pudor de tancat que ens envien des del ponent mediàtic. De la floridura ara en diuen caspa. Adéu. Adéu. Que corri l’aire.

Quina idea més absurda, morir per unes idees! Les que siguin. Per això em costa entendre que hi hagi persones que es posin a fer una vaga de fam i es vagin acostant al límit…

Però encara em costa més entendre que un governant es mostri indiferent davant d’algú que ha emprès aquest camí radical amb la senzilla i enraonada demanda de diàleg. Quina mena de governant és aquest que es creu que està per damunt del bé i del mal? Per damunt de les persones? Per damunt de les llengües? Quina por, déu, meu! Estic per la causa de la llengua a tots els territoris on està sent fustigada (que són tots). Estic emprenyat amb els prepotents que volen empetitir encara més les llengües dels altres aprofitant que ells la tenen més grossa. No cal dir res més. Però, compte, que per defensar llengües, idees i diàleg, necessitem gent viva, valenta i disposada a morir, però de mort lenta, molt lenta. Aquella mort que es va acostant cada dia, però que sempre queda lluny. Com deia el cantant de Seta (el fill rebec de l’estimada ciutat de Seta, un lloc, per cert, on la llengua originària ja fa temps que ha torçat el coll), com deia l’enyorat Georges Brassens, “mourrons pour des idées, d’accord, mais de mort lente, d’accord, mais de mort lente”.

Dissabte, al terrat del Museu dels Sants d’Olot, em van donar el premi Marià Vayreda per la novel.la Far West Gitano. Us asseguro que el vaig rebre content i emocionat. Quan m’hi vaig presentar, fa uns mesos, no m’havia llegit encara La punyalada, per vergonya meva, però dissabte ja ho havia fet…

Jo crec en els fantasmes. En una mena de fantasmes que són les presències, entesos? I també penso que els escriptors morts ajuden els vius (a la seva manera). Per això dissabte, allà, en aquell casalot on havia viscut Vayreda, vaig voler dir davant de tothom el gran efecte que m’havia fet la primera lectura -un xic tardana, ja ho reconec- d’aquesta obra seva impactant. M’agrada el parlar gruixut. M’agrada llegir cabra ronyosa, he de saber què hi vens a gratar al meu jaç. Ara comptàvem els cairats del sostre. Boc de corral. Escurçó de margera. Mula de bordell…I renegar com un oriol. Però no és només això. A La punyalada hi ha saviesa narrativa, vull dir tècnica i inspiració. La llegeixes i dius, ole! Perquè els paisatges, ben reals, són paisatges de l’ànima. Perquè la violència està magníficament explicada. Perquè els detalls estan molt ben trobats. Perquè sents la pudor de suat i notes els batecs de la sang a les temples. I la pólvora als ulls i el bosc cremat sota les espardenyes i la por a l’esquena i les fixacions al front i els símbols al lloc on fan efecte els símbols. Algunes de les coses que també trobem, per exemple, a la novel.la curta L’ós, d’un tal Faulkner, o, estirant molt més la corda, a Cims borrascosos, d’una tal Emily Brontë. Per dir-ne dos que m’han passat pel cap. Però també hi ha aquelles històries de venjances a Còrsega d’un reputat autor francès de qui, collons, ara mateix no puc recordar de cap manera, càsum, el nom. No sóc crític literari i no us ho sabria dir ben dit, però si no heu llegit encara La punyalada, quan ho feu veureu que el vostre cor s’esvera. No passa re. És el que moltes vegades busquem. Els lectors i també els autors.

Setanta anys vertiginosos, han passat, des que els aliats van desembarcar a Normandia en tal dia com avui. Entre els joves americans que van fer aquella campanya hi ha un xicot, l’Ignace, que ara puc dir que conec…

Va fugir de la Viena nazi, on la seva família, banquers jueus provinents d’Odessa, havia tallat el bacallà anys enrere. La muntanya russa europea. Tot això ho he llegit a La llebre amb ulls d’ambre, un text molt recomanable escrit per Edmund de Waal, nebot d’aquest Ignace, l’oncle Iggie que s’havia allistat a l’exèrcit a Califòrnia com a oficial d’intel.ligència del Setè Cos. Després, aquest oncle aniria a parar al Japó i amb ell la col.lecció de Netsukes (miniatures japoneses d’ivori o fusta) que són el fil conductor del llibre. Normandia com a símbol d’un canvi d’època, com a inici de les grans onades de gent: Europa i el món ja no van tornar a ser el mateix. Un altre escriptor, en aquest cas el caribeny d’origen hindú i britànic d’adopció, V.S. Naipaul, premi nobel 2001, explica que quan va arribar a Londres el 1950, procedent de la seva Trinidad natal, va assistir a l’inici del gran moviment de gent que tindria lloc a la segona meitat del segle XX, un moviment i una barreja cultural de més grans dimensions que el poblament dels Estats Units. Si aquest va ser un moviment essencialment d’europeus cap al Nou Món, el d’ara seria “entre tots els continents”. Tot això ho explica a la  novel.la autobiogràfica El enigma de la llegada. Les ciutats com Londres es convertirien en Romes modernes i “les visitarien, per aprendre, per conèixer els productes i els costums elegants i la llibertat, els pobles bàrbars de tot el món, pobles de la selva i del desert, àrabs, africans, malais…”