El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

SETANTA ANYS AMB UNA ALTRA VIRGINIA WOOLF

0

Un dia de primavera, la gran Virginia Woolf es va omplir les butxaques de pedres i es va enfonsar en el riu Ouse…

 Queien bombes a la seva estimada Londres, en aquells horribles inicis de primavera, però potser el mal de la Virginia no era d’aquestes bombes, no era d’aquest món. Tenia un gran neguit, una malaltia, que no la deixava viure. Pero també tenia una força creativa que la va convertir en una de les grans renovadores de la novel.la contemporània. En una contista excepcional. En una assagista de primera. A vegades he provat de triar quines obres d’ella m’han impactat més i en quin ordre d’importància les posaria. No me’n surto. Per provar no quedarem. Poso Al Far en primer lloc. Després Mrs. Dalloway. Després Una Cambra Pròpia. I Orlando. I els articles de The Common Reader. Després Entre Actes. Flush. Algun conte com The shooting party o La dona del mirall i d’altres que em descuido. Dilluns va fer setanta anys de la mort d’aquesta escriptora: no volia deixar passar la data.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TOM JONES (d’hostal en hostal)

0

S’ha de precisar que parlem de la novel.la perquè molta gent, quan dius Tom Jones, pensa en el cantant de Sex Bomb, It’s not unusual, What’s New Pussycat o Delilah…

Henry Fielding, novel.lista anglès, i advocat, va escriure aquesta novel.lassa i la va publicar el 1749. És novel.lassa per l’extensió -dos volums en l’edició de Les Millors Obres de la Literatura Universal (coneguda com la MOLU, per a informació dels més joves) en traducció impecable de Joaquim Mallafré- i també és novel.lassa perquè ho és: més de dos segles i mig d’èxit l’avalen. I pel.lícules també se n’han fet, amb el seu argument. Però res. No hi ha pel.lícula que hi pugui competir amb aquesta frescor, aquest punt de picardia, aquest humor, aquest mostrari de tipus humans.  Farcit de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre la crítica, sobre la paciència dels lectors. I allò que té més mèrit és que no ens deixa perdre el fil de l’argument principal -esquitxat d’altres històries petites-, el que ens explica les cuites d’un bordet, arreplegat per un molt noble (en tots dos sentits) terratinent, i els amors impossibles d’aquest bordet per Sofia… i les freqüents relliscades amb altres dones atractives -i llicencioses- que es creuen al seu camí. Tom Jones va d’hostal en hostal i allà troba aventures, històries de banyes, hostaleres garrepes, criats llepes, xerraires difamadors, escanyapobres, dones amb presses… I Tom Jones és bonàs. És un Quixot. Viu dins una novel.la picaresca. Es deixa enredar. Lluita contra la injústicia. Viu la vida. I el lector no para de riure i cargolar-se amb la trama, les subtrames, les situacions rocambolesques i la manera d’anar embolicant la troca. I amb les reflexions, molt iròniques. I amb les rebolcades a l’herba. I amb aquelles estones a la vora del foc de l’hostal, arrecerats, reposant, explicant patarres, senyors, criats i nosaltres (els lectors).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TRIESTE AL CCCB… I MAGRIS!

2

Els pacients del mental de Trieste baixant el Marco Cavallo (un cavall gegant de cartró pedra i color blau fet per ells mateixos com a reivindicació d’una nova manera d’enfocar la malaltia), amb rodes i a empentes, cap al centre de la ciutat, és una de les fotografies que més m’ha impactat de l’exposició sobre la Trieste de Magris que aquests dies es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.  La foto té aquells colors anys setanta i els “malalts” porten pantalons acampanats…

…A Trieste sempre hi han passat coses. A totes les ciutats. Ja n’hem parlat en aquest bloc, de Trieste, de Magris i de l’Imperi dels Habsburg, però avui hi tornem. A l’exposició s’hi parla de Trieste (la seva història lligada a Àustria durant més de cinc-cents anys, el seu paper de port imperial, la barreja de cultures que hi hagué, els grans homes i dones que hi visqueren, el vent, les pedres, les llengües, el port, els dissenyadors, les empreses, els eslovens, els jueus, els cosmopolites, els irredemptistes) i també, esclar, de Magris, s’hi parla (vida, obra, nostàlgia, Danubi, Marisa Madieri, cafè Sant Marco, apunts, objectes personals i una pel.lícula amb guió seu).  Hi ha un Danubi per seguir -a l’exposició, volem dir- i una llibreria de vell per visitar (la de Saba). Veurem Joyce, Svevo, Mussolini, Freud… però ens quedem amb aquell cavall blau (que és al centre d’una de les sales de l’exposició) que simbolitza moltes coses. I amb aquells pantalons acampanats, també ens quedem. Per veure la foto, el cavall i objectes personals de Magris, s’ha d’anar al CCCB. Per la resta, Trieste no és lluny d’aquí. Per visitar el cafè Sant Marco, també es pot fer a l’exposició, però per demanar-hi un beure, el mateix: Trieste no és lluny.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cool hunter a París (a casa som quatre)

2
Publicat el 8 de març de 2011

El cool hunter (caçador de tendències) professional s’estima més Nova York, Londres, Berlín, fins i tot Los Angeles (ja s’ha de ser xaró), però un servidor, de tota la vida, s’estima més anar a París. La setmana passada ho vaig fer, ho vam fer (a casa som quatre): vaig anar a veure què es cou, què es porta a la Ville Lumière (que no s’ha d’anomenar mai així, si es vol ser un autèntic cool). Bé, com a aficionat a aquesta mena de cacera vaig detectar quatre o cinc tendències ben clares…


 

Ja es comencen a veure cafeteries –per exemple al barri del Marais, que de moment encara marca la línia a seguir (però ja comença a mostrar signes de desgast… se li estan acostant molt les botigues de quincalla xinesa que han envaït tota la part baixa de la rue du Temple) –, ja hi ha bars al Marais, deia, on no deixen entrar amb ordinador portàtil. I, alerta, perquè al TGV es demana que el mòbil només es faci servir a la plataforma. Ara ja no es va al museu del Louvre a veure La Gioconda (es considera vulgar i cutre), ara al Louvre s’hi va a veure els fonaments del Louvre Medieval, a fer el cafè sota la piràmide i es puja un moment a veure el “quadre del mes”, que aquest març eren Les Tres Gràcies de Cranach, i apa. On no es va “ de cap de les maneres” és al Pompidou… desfassat, desfassat! Ara s’ha d’anar, il faut absolument, al museu du Quai Branly, obra de Jean Nouvel, amb jardí vertical i obres d’art asiàtiques, africanes i d’Oceania…perquè  tot allò Europeu… démodé, démodé! També hi ha novetats en les enganyifes a turistes. Ara està de moda el truc de l’anell. El turista s’ajup en un pont molt romàntic a fer una foto, de cop se li acosta un home estranger (vull dir que s’expressa amb signes) i fa que ha trobat un anell… és teu? L’anell és una aliança gruixuda i amb unes inicials gravades. El turista es mira la mà i diu que seu no. L’home que “l’ha trobat” fa que “d’ell tampoc”, que no li entra. Diu al turista que ja se’l pot quedar. I el turista –que a París sempre sol anar curt d’armilla– té un primer pensament d’aprofitar-ho….”collons, un anell gruixut, potser és bo i tot, aquest paio és ruc!” Llavors, el paio demana una recompensa i està previst que en aquell moment el turista tregui la cartera…. No sabem si li pispen. No sabem el final. Això és tendència. Anells falsos. Quincalla. Als resturants es posa un canal temàtic –a la tele de plasma- on només es veuen relaxants imatges de paisatges retocats. També es veu que es porta anar des del centre a menjar cus-cus, sobretot els divendres, a qualsevol restaurantet jueu- tunisenc del barri de Belleville. Tot allò tunisenc està molt ben vist i molt de moda. El llibre en paper continua estant a la page i ara mateix s’ha de comprar assaig sobre el Magrib: no cal llegir-lo. Al metro, la darrera novetat en captaires és posar-se a llegir salms i parar la gorra. Tot això hem trobat anant de cacera de novetats per París. També hem vist gronxadors, tubogans, ànecs i coloms…i gossos dàlmata (es veu que al Marais hi devia haver una gossa que tingué deu gossetes i cada una d’aquestes deu gossetes en va tenir deu més). Abans es deia “estar a la page” i ara som cool hunters. Anàvem per París tots quatre amb els ulls ben oberts.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari