El camp de l'Erra

Feia temps que no tenia la grata sensació de ser atès per un llibreter en la penombra. O per dos llibreters a l’hora darrere un taulell llarg llarg. De vegades passa. A Calella, a Vic, a Barcelona. Però ara feia temps que no entrava a Argenteria, 18, de la ciutat de Girona. La Geli em porta bons records, però no em vull posar nostàlgic amb els llibres que hi vaig comprar i la vida que em van donar. Vaig entrar-hi fa una setmana per coses del passejar-se i en vaig sortir al cap de set minuts amb dos llibres, un que buscava i un que em van recomanar. En l’interval hi va haver temps de parlar sobre les traduccions de Shakespeare al català (tema sempre controvertit, ric i intencionat), sobre la sortida (en venda d’exemplars) que tenen les traduccions al català de novel·les en llengua portuguesa i sobre les ganes malaltes de llegir-ho tot d’alguns joves. El que m’agradava de la Geli, i veig que encara ho ofereix, és que no estan per gaires bartranades de decoració, propaganda, posada en escena. Tenen llibres més o menys apilats, saben què tenen (i és molt) i en coneixen els continguts. No són gent estupenda ni estupendíssima, són amants dels llibres que no es fan l’interessant. En fi, que en vaig sortir content. Diria que en vaig sortir també una mica transformat. Un llibre del Bolaño, no em feu dir ara quin, i un de traduït pel mateix llibreter que me’l va vendre: EL TRIST FINAL DE POLICARPO QUARESMA. I amb el record de la visita a la lluminosa foscor de la llibreria Geli, amb el pes dels seus 135 anys fotent llenya al cor dels lectors, vaig anar cap a casa i em vaig disposar a entrar de ple en el Brasil de finals de segle dinou. Tot de coses que no m’esperava. El juliol no sempre és terrible. De vegades pot arribar a ser reparador.