El camp de l'Erra

McCain, que disputarà la presidència americana a Obama, volava per damunt Hanoi -suposo que no era un volar gens innocent, corria l’any 67- quan l’avió bombarder on anava va ser tocat, McCain va sortir disparat i va caure en un estany d’un parc d’aquesta ciutat nordvietnamita. Ja us podeu imaginar que aquella pobre gent de Hanoi, quan va veure el soldat allà entre els nenúfars, no va tenir pas gaires manies. Ni pietat…
L’experiència dels quatre o cinc anys passats dins una cel.la, petita com un armari, a la presó de Hanoi, va marcar per sempre més el candidat. L’escriptor David Foster Wallace -que va seguir el Senador d’Arizona per a la revista Rolling Stone durant les primàries del 2000, les que McCain va perdre davant Bush- fa un formidable retrat d’aquest home inclassificable (que es pot llegir en el recull de reportatges de Foster Wallace, traduit al castellà com Hablemos de langostas) i de passada, també retrata una campanya de primàries… l’autocar, la relació del candidat amb els periodistes que el segueixen, el públic que intervé en els mítings, la visió que es té del contrincant, etc…. McCain surt dibuixat com un vertader maverick, un polític independent, heterodox (té idees pròpies sobre les unions homosexuals, sobre el finançament de les campanyes presidencials i sobre molts altres temes). En fi, que Foster Wallace ens explica fil per randa que hi va haver un fenomen McCain abans que el corró Bush el deixés fet una coca. I si ara guanyés -cosa que no sabem i tampoc desitgem especialment- ja sabem que seria el candidat més vell que arriba a la presidència americana
(73 anys), el primer nascut fora dels EEUU (crec que a Coco Solo, Panamà) i l’únic que ha estat tancat quatre anys dins un armari (i que no es malinterpreti). Es veu que allà a Hanoi, quan van saber que el seu pare era un dels grossos de l’exèrcit americà, li van oferir la llibertat (els nordvietnamites pensaven donar un cop d’efecte), però ell es va negar a marxar abans que els soldats americans que havien arribat primer a la presó (la norma diu que els presoners de guerra s’han d’alliberar per ordre d’arribada). S’enganyen, doncs, els que es pensen que McCain és una mena de Bush, perquè, com a mínim, se li ha de suposar la virtut de la paciència i l’experiència directa amb la violència i el dolor i un curiós sentit de l’honor (també un particular sentit moral sobre allò que ell creu que és el bé general). Després de llegir aquest reportatge de Foster Wallace -que recomano- he pensat que davant l’allau de reportatges i propaganda d’Obama, havia sigut molt refrescant llegir alguna cosa sobre McCain. Pel bé de la informació, clar. 

A mi, com a moltes altres persones, em ve gent i m’explica coses. El cap de setmana passat me’n van explicar dues. La primera va d’un home d’uns seixanta anys amb gorra de visera i accent barceloní que em va preguntar si al poble hi vivia algú que portés el cognom Casanova. Resulta que l’home de la visera havia heretat una biblioteca -potser de només dos o tres prestatges…no va concretar-
que havia estat dels seus pares (o potser oncles…no ho recordo). Resulta que en aquella biblioteca  -probablement polsosa i arrossinada- hi havia un llibre editat l’any 1860, de tema religiós, amb un missatge escrit a mà a la primera plana….
El missatge deia que “si este libro se perdiera, como puede suceder, devuélvalo a su amo… que lo puede menester.” L’amo venia a ser un tal Francesc Casanova, veí del meu poble lluçanenc. Al meu poble no hi ha actualment cap Casanova, però darrere meu hi havia el Pere, que és una rata -en el més bon sentit- d’arxiu. El Pere li va proposar al bon home de la visera que passés per casa seva i allà van trobar el tal Francesc Casanova, o un d’igual, que per aquells anys del senyor de 1860 estava censat en una casa que encara avui es coneix com a cal Miracels (per cert, que l’actual Miracels -res a veure amb aquest Casanova- és un assidu visitant d’aquest blog). La història es podria allargar amb el descobriment que encara avui existeixen en algun racó de la Catalunya central -i per què no- descendents dels Casanova de cal Miracels (entre parèntesi: si algun llegeix això, es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem què podem fer per ajudar-los a recuperar el llibre). La pregunta que em ve al cap és com va anar a parar al prestatge barceloní dels avantpassats del senyor de la visera aquell llibre que havia sortit del meu poble (i d’una casa de nom Miracels). La història pot ser molt senzilla, però prefereixo imaginar-me-la enrevessada, perquè ahir vaig començar a llegir “L’home manuscrit”, la famosa novel.la de Manuel Baixauli, on els escrits al marge d’un llibre vell tenen moltíssima importància. Per cert, el protagonista del llibre de Baixauli -molt recomanable, el llibre- també es troba amb gent (per dir-los d’alguna manera; si llegiu la novel.la ja vuereu perquè ho dic) que li van a explicar coses. Com el profitós cap de setmana passat a mi, que no només em van explicar una història, sinó que me’n van explicar dues. I la segona història podríem dir que és d’amor i va de com va ser engendrat un cadell (el cadell que substitueix una pobra gossa que va morir d’infart per culpa dels petards de la nit de sant Joan). Doncs el cadell va ser engendrat per una relliscada que va tenir la mestressa d’una bonica gossa barcelonina amb casa a la Cerdanya. La gossa estava en zel i la mestressa -que no ho sabia- la va deixar trescar alegrement per aquells prats tan frescos. Resultat: un rústec gos d’atura la va muntar i la va deixar prenyada. No cal imaginar com de felices van ser les rebolcades d’aquell pastor salvatjot amb aquella refinada estiuejant! Per sort, la mestressa de la pobra gossa morta d’infart per sant Joan s’ha fet càrrec d’aquell gosset bord, que no s’assembla gens a la gossa barcelonina que el va parir, sinó que és clavat a un gos d’atura del bell Pirineu. El cadell aviat rondarà pels carrers del nostre poble lluçanenc, qui sap si trobant, almenys els caps de setmana, una mica d’aquella vida rústega dels seus avantpassats.

Ara que les Primeres Dames ja posen nues i canten, ara que algunes es divorcien, d’altres abandonen els palaus de nit o fan pactes amb un marit infidel per “tirar endavant l’empresa”, em pregunto, quin hauria de ser el paper de les primeres dames en aquests temps trasmudats? I el dels primers Cavallers?

Si acceptem que una Primera Dama d’un país és una bonica figura de lladró per portar als còctels i a les recepcions, llavors haurem de fer el mateix amb els primers Cavallers. Si, en canvi, trobem això una mica desfassat, llavors, proposeu! Senyor Merckel, senyor qui sigui…quin hauria de ser el vostre paper? Potser els Primers Cavallers podrien dedicar-se a fer gales benèfiques, a inaugurar galeries d’art, a visitar hospitals, a fer campanyes contra la sida…o potser, senyor meu, ho trobeu una mica avorrit? Potser us escauria més tirar el “saque” d’honor en partits de futbol benèfics o bé abaixar la bandera en circuits de Fórmula1 o bé fer de jurat d’un concurs de gossos de caça….en fi, potser no faria cap bé, però tampoc faria mal. Potser preferiu continuar fent la vostra vida de sempre? Per començar, cal que les primeres dames estiguin casades? I cal que sigui amb un home? Cal la figura “decorativa” del Primer Cavaller (per dir-li d’alguna manera), baixant l’escala d’un avió un pam darrere la Primera Dama? Ja hi ha alguns precedents que han sentat jurisprudència, com ara la Thatcher…algú recorda el seu home? I la mateixa Reina d’Anglaterra! Però ens falten més referents. És per això que m’ha sabut greu que la Hillary no pugui ser presidenta -de moment- del seu país, m’hauria encantat saber quin paperet feia el seu marit als funerals d’Estat i en el missatge de Nadal des de la Casa Blanca, tot un expresident penjant boles de colors a l’arbre o eixugant-se les llàgrimes amb la punta d’un mocador brodat…

Avui és sant Cristòfol, copatró del meu poble. Em sé els seus goigs, però no us els cantaré. Al meu poble no hi ha cap Cristòfol. Ni cap Tòfol, ep! Però fa uns dies, una jove parella em va anunciar que esperaven una nena i que li volien posar Ció…
Reconec que vaig tenir un sotrac a tota la part de dins. A la meva vida he conegut algunes Ció, però totes passaven dels setanta anys quan les vaig conèixer i totes són mortes, pobretes. Després del sotrac, però, vaig tenir una pujada forta, una eufòria. Llavors vaig reflexionar sobre els temps trasmudats que vivim. Vaig dir-me que les Cions  -vull dir les noies de la generació de la Ció que està en camí-  tindran oncles i ties que es diran Vanessa, Jèssica, Xeila, Kevin, Ian, Nathan, etc. I més tard, aquestes Vanesses i Kevins seran avis. Nosaltres potser ja no ho veurem; o potser sí, potser nosaltres serem els besavis (ai l’as!) Un dels homes més vells que he conegut era un oncle del meu pare que es deia Aleix. Aleix també es diuen algunes de les persones més joves que conec. Generacions. Generacions. Les generacions van passant i la gent es cansa d’uns noms i en ressuscita uns altres…és boníssim, perquè ens fa adaptar a les circumstàncies i ens dóna una bona lliçó: les Cions que vaig conèixer arrugadetes i amb monyo, un dia van ser unes nenetes que jugaven i es feien pipí a sobre. I ara, aviam qui és el primer valent que li posa al seu nen Cristòfol?

UNA VEU ANÒNIMA: -Veies que no li posin daixonses, vull dir Christopher!

Hi va haver un temps -vist ara sembla idíl.lic- en què la gent tenia mobles de fusta basta, anava en carro i els camins s’omplien de fang. Potser per això moltes persones van deixar pagès i se’n van anar al poble gran o a la ciutat. Volien fòrmica, volien cotxe i volien asfalt. Han passat molts anys i el món ha donat una i dues i tres voltes….jo em pensava que els termes ja feia molt temps que s’havien capgirat. Però sembla que no. Avui dia, alguns que semblaria que han de ser progressistes, conserven el coi de mania del quitrà… 

Tot això ho dic pensant en algunes coses que s’estan fent darrerament al LLuçanès i rodals. Cases de pagès que emportlanen el seu pas. Camins rurals que es volen enquitranar; per exemple, el que va del Cobert de Puigcercós a l’Hostalet, a les vores de la riera de Merlès (GR, camí ramader, espai natural…) entre els municipis de Borredà i Les Llosses. Algú també ha insinuat -no ara, sinó que la cosa surt de tant en tant- que “estaria bé enquitranar la pista que va de Santa Eulàlia a Alpens.” Déu nos en guard! El quitrà per a les pistes forestals és com la fòrmica per moblar un menjador: funcional, fred, antinatural i antiestètic. M’estranya que hi hagi tanta gent amb ganes de carregar-se el patrimoni i potser el futur. Boletaires, biciclistes, caminants, pastors, gent de bé, uniu-vos! Tothom sap que una pista ben arranjada, amb un sistema ben fet de drenatge de l’aigua, amb una mica de grava compactada (o com se digui) i un bon manteniment, permet una circulació còmoda, tranquil.la i respectuosa (la preciosa pista Santa Eulàlia-Alpens n’és un bon exemple). No sé per què algunes administracions es gasten els diners amb aquestes enquitranades absurdes. I em pregunto, també, per què no es gasten els diners, què sé jo, per exemple per restaurar i salvar l’església de Salselles, que és part del patrimoni de Borredà (i de tothom)?