El camp de l'Erra

Aquest post número cent va dedicat als seguidors del Camp de l’Erra i a la gent que el diumenge 14 de desembre al vespre es va haver d’estar dues hores esperant les llevaneus a l’Eix, entre el trencant d’Olost i Vic (ignorats pel servei de carreteres, Catalunya Informació, premsa comarcal, etc.); em consta que, entre altres persones de bé, encallades a la neu hi havia dues actrius i un actor que venien de Prats, d’assajar el poema de Nadal.

Molt bones festes a tothom!

Buscàvem complir amb la dita,
que cada any ens invita
a passar les festes de nadal
cadascú al seu propi corral,

Però hi ha tal proliferació de nius
Hi ha tanta multiplicació de caus
Hi ha tanta inflació de llars
que,

en comptes d’obrint i tancant la nevera,
passarem les festes
a la carretera….

I tant!
Passarem tots els sants dies
anant
i venint
de casa els avis paterns,
dels materns,
dels divins.

Cert és que amb la longevitat
la cosa s’ha complicat:
hi ha pares, avis i besavis
dins el mateix ramat….
Però, clar, en diferent corral
En diferent niu
En diferent cau
En diferent llar…

I surt car
de benzina, si més non!
Don doron don

La parella –casada o juxtaposada– discuteix
(i no per poca cosa):
on passarem Sant Esteve,
a casa teva o casa meva?

 S’entén que la casa és el niu
L’origen
La germandat
El poble natal
La casa pairal.

Però la mobilitat s’ha disparat
i més si el matrimoni és se-
parat… 

Don doron don
toca abrigar i fer un petó al  nen
i ficar-lo sol en un tren
que el porti cap a la localitat,
on sa mare s’ha reajuntat,
per passar dos dies amb ella i el nou marit…
I els pares d’ell,
“ja t’ho he dit!”

Això si és que et fies
del servei de rodalies,
això si és que la catenària
no té l’avaria diària

El fill Nadal amb l’exdona
i Sant Esteve amb l’exhome
Cap d’any amb els avis materns
Reis amb els paterns
el dia dels innocents
amb uns altres parents
i el de la loteria
amb la dolça àvia Maria

Ave, ave maria,
que el dia trenta-u
si vols el tries tu
però el dia u de gener
decideixo jo primer.

La darrera nit de l’any
la passem vora la mar
bo i sentint les campanades
sota unes mantes arnades
i el primer dia a la muntanya
i l’entremig
entre llençols blancs….
blancs i  nevats;
l’orgue de gats!

Un cafè llarg i a fer
camí,
quina paraula més curta de dir,
però que llarga de seguir…

Sobretot si a les nou hem de ser
al meu poble natal a adorar
i a les nou i cinc tornar a ser
aquí
a portar un porró
de vi.

I això si no ha fet una gran nevada
i trobem la carretera
tallada…

I amb neu hi anem?
Per la neu que al camí hi ha
crec que hi podrem arribar!

O empenyent, empenyent
o posant les cadenes
o carregats a la grua
-ai que el cor se’m nua!-
però et dic que hi serem
abans que el Ton de la Bisbal
s’acabi els torrons,
que són molt bons,
la vigília de Nadal!

On the road la nit serena
On the road que ja venim

Camí,
quina paraula més curta
de dir
però que llarga
de seguir…
Sobretot si està glaçat
i el cotxe se’ns ha
                    entravessat…

I la nit de Reis
la podríem passar al teu poble
i l’endemà al dematí
ja podríem tornar a ser aquí,

si no és que hi ha un pam de neu
I
ens
toca
venir
a
peu
o a l’autovia hi ha gel
i tot plegat ens ve d’un

pèl

o tot el camí és gebrat
i Jesús fa dies que és nat!

Així no podem continuar:
alguns corrals s’hauran de tancar!
Si no és que afegim encara més festius,
que ens permetin anar escalfant nius.

Si no és que el servei de carreteres
escampa prou
sal
i prou
potassa
i ens podem desplaçar segurs
per Nadal!
O és demanar massa?

Dos gatons dins un cistell, un gall de raça Prat, el mont Cervin, el llac Léman, un porc amb corbatí, una àliga pescadora a punt de baixar, una rossa oberta de cames, un bomber musculat (amb mànega), granulos diana (aliment pel seu bestiar), la guspira de la vida, el Teo va al zoo, les tres bessones pugen en globus, bob el manetes..

Som de ple al temps dels calendaris…equip de bàsquet en pilotes, dones operades, calendari solidari amb Chiapas, calendari d’advent, calendari escolar, calendari de races canines, de cases de pagès, de campanars, de portes i finestres, el calendari pirelli (una bellesa amb poca roba, entre trompes d’elefant), calendari de nines famosa, calendari de clics, calendari de circs, de carpes, de llobarros, de famosos, de tres gatons dins un cistell, de cadells sortint del cistell, de cistells i altres artesanies, de quadres famosos, de pintures romàniques, de paisatges suïssos, de places de París, d’obres de Gaudí, de partit polític, de sindicat, d’agrupació sardanista, de sants i santes, del barça, de pubs d’Irlanda, quatre gatons dins un cistell, cinc gatons dins un cistell, quadres de Monet, de Manet, de cotxes, de motos, de ties conilles en moto, de bicicletes, de patinets, de noms de carrer de París, de monuments, de cares del món, de la creu roja, de creus de terme, de platges, de muntanyes, de sis i set i vuit gatons dins un cistell, etc, etc i etc. (i me’n deixo). El pas del temps, en mans dels calendaris -o en mans dels que fan i pensen calendaris- agafa totes les formes, colors i idees del món (encara que als calendaris hi hagi més dies negres que vermells). 

Els joves de la Comissió de Festes del meu poble es van inventar un concurs sobre temes del municipi, divertit i emocionant, que va triomfar el diumenge de la Festa Major al Local Social (per cert, com a concursant voldria que s’aclarís d’una vegada per totes, quants bancs i cadires de la fundició Benito hi ha al carrer Major!) El concurs es titulava HAS LLEPAT i tenia un consell de savis -una mica torracollons, tot s’ha de dir- que decidia en cas de dubte. Tot plegat m’ha fet pensar…. 

I el dissabte, els mateixos joves de la Comissió de Festes (o una part), sota el nom de Miralles Grup, van fer un nou piromusical dramatitzat (un gènere probablement inventat al nostre poble) i que també va ser un exitàs. Les claus d’aquest èxit, al meu parer, són: creativitat, ganes de fer-ho bé, un ús interessant de les noves tecnologies, combinat amb la tradició, i un gust per saltar-se el políticament correcte. Tot això també m’ha fet pensar….

Per sort encara hi ha gent políticament incorrecta (cosa bona per a la creativitat en general), però cada vegada són/som més que ens autocensurem (sovint sense ser-ne conscients) i és per això que ens sorprenem i ens emocionem davant d’actituds desacomplexades i fresques. De totes maneres, constato que en aquest país s’ha anat molt enrere en aquest camp (i en el de la llibertat d’expressió en general). Ara la censura és autocensura. Ara no hi ha tisores ni…..però hi ha una pressió mediàtica que quan salta damunt d’alguna idea o d’algú el pot deixar escaldat (i qui sap si marcat per sempre). Llavors, clar, el que es troba en aquest tràngol -si més no per poder tornar a dormir tranquil- s’ha d’agenollar o de retractar. Patètic. I el que no s’hi ha trobat mai pensa…”si puc m’ho estalvio”. El missatge que entre jutges, diaris i opinadors donen és: si ets incorrecte, has llepat!

Però darrere d’aquests crits histèrics surt una mena de “consell de savis” que, amb molta calma i saviesa, et perdona la vida, però et renya una mica i et diu que no vas ser oportú, que volies dir una altra cosa, que clar que ets lliure de pensar el que vulguis, “faltaria més”, però que ara no calia dir-ho i bla, bla, bla (el “consell de savis” està format per gent de totes les tendències polítiques).
 
Per això felicito els joves de la Comissió de Festes del meu poble. Per ser incorrectes i frescos. I que duri!

Casualment jo “em trobava” a Bombai quan hi va haver les explosions l’altre dia. No les vaig sentir, perquè estava aïllat per les orelles d’una butaca. No havia “estat” mai abans a la ciutat ni tampoc a l’Índia: la veritat és que en tenia una imatge una mica distorsionada. Ara la cosa ha canviat…

I com és l’Índia? Coi sé com és! Ningú ho sap. Jo només puc dir que fins que els britànics se la van inventar no existia. I quan va “aparèixer” als mapes oficials el 1947, l’antiga colònia va tenir una gran feinada a autoconstruir-se (una feina que, em temo, encara no ha  acabat). Saleem Sinai, fill de la mitjanit (la del 15 d’agost del 1947, quan ell i l’Índia van néixer) té el do d’inventar-se uns pares nous cada cop que els necessita. És molt lleig Saleem, però té un fotimer de dons i poders (entre d’altres el de comunicar-se telepàticament amb la resta de fills d’aquella mitjanit). Gràcies a l’editor de Bromera, un tal Girbés del País Valencià, i gracies a Salman Rushdie (autor del llibre Els fills de la mitjanit), podem anar a conèixer una mica més l’Índia, però sense aixecar el cul de la butaca. I és que amb llocs d’aquests rics, complicats, barrocs i imprevisibles no hi ha altra manera que la sàtira política, el realisme màgic i la tradició oral per entendre alguna cosa. L’imaginari d’aquella banda de món i la seva tradició oral, de pas, també vivifiquen literatures com l’anglesa, sempre sobrada de rectories i pastes de te. A aquest llibre (la portada del qual sembla de best-seller) li han donat fa poc el premi Best of Booker (el millor Booker dels quaranta que hi ha hagut). Poca broma amb Els fills de la mitjanit, perquè ja és un clàssic imprescindible. I a més passa en bona part a Bombai. Per això deia que jo “em trobava allà” quan hi va haver les explosions l’altre dia. I és veritat.