El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 30 d'abril de 2008

UN MIRALL LLEUGERAMENT FRANCÈS

Entre abril i maig els dies s’allarguen. Hi ha uns vespres en el record, de silenci i una gran quietud pels carrers buits, crits sobtats dins de bars i cases, i claror mat del dia que s’allargassa: són vespres de finals i semifinals europees del Barça.  Suposo que a totes les ciutats amb equip de nivell europeu, aquesta atmosfera especial d’abril o maig, algun dia s’hi instal.la. Però els carrers europeus ja hi estan acostumats…

Els carrers europeus estan molt acostumats a la buidor i la quietud mentre la llum del dia encara aguanta. Però els camps, els estadis -diuen- són plens d’eufòria, cants, càntics diria jo! En canvi als nostres camps, als estadis, “gairebé no es canta i gairebé no es veuen banderes, sembla l’òpera” diu que va dir un afeccionat del Liverpool a Llibert Tarragó una nit d’aquestes al camp del Barça. Tarragó, nascut a França de pares catalans exiliats, ha escrit un llibre magnífic on parla de coses com aquesta. El llibre, titulat EL PUZLE CATALÀ, aborda, sense manies, però amb simpatia i passió, un tema tan rebec com el de definir la identitat catalana. El futbol, la cuina, la literatura, la política, la història, la gent, el paisatge…tot això. El llibre va sortir primer en francès -ignoro amb quina difussió- i ara fa poc ha sortit en català. Jo, la veritat, és un llibre que recomano sense reserves. Ben escrit, documentat, nostàlgic, crític, elogiós. Aixeca l’autoestima -lluçanesos,busqueu la descripció que fa del monestir de Lluçà!- i va més enllà del català emprenyat i dels optimistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ara pot ser un bon moment per mirar-se al mirall.  Ara que ja s’ha acabat el somni europeu del barça i molta gent no sap què fer, ara que els vespres s’allargassen i només se senten crits d’orenetes i roquerols volant, clavant-se en un cel mat.



  1. Com bé dius el somni europeu  “d’aquest any” s’ha acabat i això que només faltava un graó, llàstima perque l’ambient que es respira a Catalunya durant  una gran final, es màgic … fins i tot els no gaire afeccionats , s´hi mirallen durant uns minuts…
     Haurem de fer una ullada al mirall….

  2. Ahir mateix vaig arribar a l’última línia de “Desfent el nus del mocador” i vull donar-te l’enhorabona. La veritat és que el llibre m’ha encantat: trossos que m’han fet riure, moments que m’han fet pensar i hi ha hagut moments també per la nostàlgia… somriures i llàgrimes com la vida mateixa!

    Felicitats i Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent