El camp de l'Erra

No puc deixar de pensar que els usuaris de Rodalies de renfe, sobretot els d’aquesta setmana tan dura, fan la mateixa cara que fan els xais camí de l’escorxador. Els xais, però, com a mínim belen! Aquí no bela ningú. La gent va de tard, molt de tard, va cansada, molesta, emprenyada, i ho explica -per mòbil- als amics, la parella, els pares, la gent de la feina…però entre els companys de fatigues no hi ha conversa. No hi ha, per tant, possibilitats de revolta…són, som, xais camí de l’escorxador! Però on són les associacions de veïns, les plataformes, els sindicats… 

Quan governen les esquerres, déu nos en guard d’haver de queixar-nos d’alguna cosa: no hi ha ningú capaç. Quan governen les dretes, déu nos en guard igualment, però almenys surten, de sota les pedres, les plataformes, les associacions de veïns, els sindicats…i et pots esbravar.

Té molta raó Maragall (convertit en el nostre oracle, per mor de les circumstàncies) quan diu que el PSC és un partit caduc. Però i els altres partits? I les associacions i els sindicats? I la gent normal? Hi ha algú que beli? Hi ha algú que gosi desafiar la por que té de fer-li perdre alguns vots al gran Zapatero, l’home dels mil somriures. Si no ens afanyem, aviat serem un ramat de xais, amb els somriures congelats.

Poc després de casar-se, havia començat a sentir repulsió sexual per ell, un sentiment que era incapaç de controlar o dissimular. Allò va redoblar el desig en ell, cosa que va fer augmentar l?aversió d?ella; fins i tot semblava que al George aquella repulsió li produïa una certa excitació i un cert plaer. Aparentment, havien arribat a una mena d?irremeiable punt mort psicològic. Doris Lessing, El quadern daurat.    Aquest fragment, que reprodueixo sense permís de ningú, pertany a allò que alguns diuen que és la "bíblia del feminisme". Amb tots els respectes: no ho és….per sort!

Com tampoc ho és Una cambra pròpia, de la Virgína Woolf. D’aquestes dues grans obres de la literatura (sense més adjectius), em quedaria amb la de la Woolf, però tampoc faig fàstics a El quadern daurat, un llibre immens que es llegeix d’una tirada. Són clàssics dels segle XX. No són bíblies. Per sort no són bíblies (però he de reconèixer que vaig trigar temps a llegir el Quadern Daurat, perquè pensava que era una mena de pamflet feminista llarg. Per sort, la meva companya em va insistir i vaig poder descobrir que era alguna cosa més. Vull dir que les etiquetes de feministes els fan més mal que bé a aquestes obres). Una iaia torna de comprar, baixa del taxi i un periodista li pregunta si sap que li  han concedit el Nobel. Llavors es produeix una imatge de les més maques que he vist darrerament: la iaia deixa la bossa a terra i diu alguna cosa com "mare de Déu!", o "Jesús" o bé "Hòstima" o un equivalent en anglès (l’amic Florenci m’ha fet arribar aquest vídeo a partir de l’edició digital de El corriere de la sera, cosa que li agraeixo des d’aquí). En fi, que és una dona de vuitanta anys llargs que torna de comprar i que resulta que tots els ulls del món l’estan fitant. I ella, digníssima com és, no reacciona com la colla d’egos que tots coneixem, que es fan els desmenjats o els místics o els bohemis. No, la Lessing diu que està contenta. Que aquest premi li faltava. I no sé quantes coses més diu, amb les que potser estic o no estic d’acord. Jo, la veritat, és que no crec en bíblies (fetes servir com a manual o com a guia espiritual), si de cas crec en la màgia de la literatura, en la bellesa dels textos: tota l’ ètica, tota la reflexió feminista, tot allò de més a més que hi volgueu posar, ja ens arribarà sense entrebancs. Felicitats Doris Lessing!

LA INVENCIÓN DE IRLANDA és una audaç i polèmica aproximació al renaixement cultural i polític irlandès de finals del segle XIX i principis del XX, feta pel teòric literari Declan Kiberd ( traduïda al castellà i publicada a Adriana Hidalgo editora, de Buenos Aires). Un article d’Enric Vila a l’avui d’aquest matí, m’ha fet pensar de seguida en aquest llibre. L’article, titulat El problema castellà, ha coincidit en el temps -com els seguidors d’aquest bloc ja sabeu- amb la lectura d’Incerta Glòria de Joan Sales, que ja estic acabant. Ahir, abans d’anar a dormir, pensava en l’Ibrahim, un moro de l’exèrcit de Franco, que explicava alegrement com havia violat una noia de quinze anys de la franja d’Aragó, "perquè com que parlava català i allà ja són quasi catalans i tenim ordres de no tenir compassió amb els catalans, doncs…" (més o menys. Estic citant de memòria un fragment de El Vent de la Nit, la darrera part d’Incerta Glòria). Enric vila diu: el problema no és de cognoms sinó de memòria. Tota identitat es basa en la defensa d’una memòria. Per això l’espanyolisme no funciona a Catalunya, perquè no té cap memòria digna per defensar. I Declan Kiberd diu que la renaixença cultural i política irlandesa va tenir com a primeres "víctimes" els creadors protestants, amb avantpassats anglesos. És fàcil fer veure que no hi va haver la Gran Fam d’Irlanda o que no hi va haver repressió franquista a Catalunya, però, noi, no ens ho podem treure del cap (digueu-ne memòria col.lectiva)! 

Quan vaig acabar la lectura de La Invención de Irlanda, vaig escriure un article, que no ha estat encara publicat. Qui estigui interessat en el tema o en el llibre i vulgui llegir l’article, li puc fer arribar via e-mail. Són cinc o sis pàgines. Als lectors del bloc us ofereixo un aperitiu, lligat amb el tema d’avui:

EL PATRIOTISME GEOGRÀFIC DELS PROTESTANTS IRLANDESOS

La renaixença cultural i política irlandesa tindrà les seves primeres ?víctimes? en els creadors protestants, generalment d?origen terratinent i amb avantpassats anglesos, pels quals aquest revivalisme, aquesta obsessió principalment catòlica per la història, la llengua i la cultura de la seva terra, només podia significar, en paraules de l?escriptora i agitadora cultural protestant Lady Gregory, ?una dolorosa acusació contra el seu propi poble?. Per això els protestants recorrien a la geografia per buscar i afirmar el seu particular patriotisme irlandès, ho feia Synge i ho feia el mateix Yeats, que també era d?origen protestant. Aquest acostament al paisatge, als llocs físics, segons Kiberd, feia que s?estiguessin alineant ?deliberadament, amb la tradició gaèlica bàrdica dels dinnsheanchas (el coneixement de la tradició dels llocs).?

"Acabo de llegir Incerta Glòria i ha estat com un cop de puny a l’estómac", escriu la Rodoreda a Joan Sales, per allà els anys seixanta. Òstima, òstima, òstima…encara no he acabat del tot la novel.la -escric jo, modest autor d’aquest blog- i ja sento la necessitat de dir als quatre vents i als quatre vessants de les teulades i als quatre cantons dels pobles, que llegir Incerta Glòria és com un fort cop de puny a l’estómac, sí, i també una gran plantofada al cervell i una grandíssima sotragada al cor.

No seré pas jo el que us digui que "és obligat llegir-la", Déu me’n guard! Ja sou prou grans per fer el què vulgueu amb les vostres vides avorrides. Sí, sí, sí, vides avorrides que es podrien transformar fàcilment només que permetéssiu l’entrada als vostres cervells, sempre per sorpresa, de les idees romàntiques i exaltades del Soleràs (quin gran personatge de novel.la europea aquest Soleràs!) i també es podrien transformar -les vostres vides avorrides, s’entén- només que féssiu una mica de lloc al vostre cervell massa moblat, per a la visita -i si fos possible l’estada- d’una dona misteriosa, pràctica, enigmàtica i perfumada d’espígol, que és la Carlana d’un castell. I no dic res de la Barcelona anarquista, amb els seus senyors vestits amb granota, ni de la poesia i la bellesa seca i freda del front d’Aragó. Sí, sí, sí, del Front d’Aragó. Amb les seves nits estrellades, les seves cases abandonades, els seus habitants esdentegats. Fa ràbia, fa molta ràbia, que Incerta Glòria (traduïda ja fa anys al francès i al castellà) no tingui el lloc que li correspon dins la novel.la europea. Autoestima, ens cal, que ja hi ha qui s’encarrega de menystenir-nos!    

On coi s’ha fotut, aquesta? S’ha perdut durant el seu propi deambular coix, arrossegant la seva crossa, o bé hi ha algú que la té segrestada? O potser és ella mateixa, que s’amaga, avergonyida del seu defecte, de la seva anomalia, de la seva protuberància? La darrera vegada que la van veure estava fent una calçotada…ara hi ha uns turistes que asseguren que és a Moçambic. Jo no la buscaria tan lluny. Potser a França… 

I la vam buscar a França (o en terres sota administracio francesa, però d’arrels clarament catalanes). Allà tampoc hi era, però el pitjor és que ningú en sabia res, el fet en sí no semblava preocupar-los i et miraven – a tu que la buscaves- com si fossis boig o perillosament autista. El mateix a Barcelona i a comarques. Llavors, una entrada en una enciclopèdia, un escrit a la xarxa, un text aclaridor on algú amb seny hi explica que la que busques no té entitat pròpia, que només és una lleugera variació d’una altra: ara ho entenc. La Ce Trencada va en tercer lloc de l’alfabet perquè es considera una variació de la Ce, però això, penso per mi, no hauria de tenir cap mena d’importància a l’hora de buscar lletres de fusta d’aquelles infantils per posar, què sé jo, calçotada, Marçal, Moçambic o França, que tampoc són paraules tan rares!

Diu el conte dels tres porquets -amb tota la seva moralina- que el més petit dels garrinets va decidir construir-se una casa de palla per acabar de seguida i poder anar a jugar, però el llop, d’un bufet, li va fotre la barraca enlaire. Passats els anys, la infantesa i les pàgines del conte, resulta que ara la casa de palla és la solució (tampoc exempta de moralina): ecològica, econòmica i bonica.

La casa de palla està de moda. És senzill. En comptes de totxanes es posen bales de palla (de les rectangulars) una damunt de l’altra, a manera de paret. Es colla com es pot i es recobreix de fang, calç o el que sigui. L’avantatge és que la palla és un bon aïllant i que l’obra se la pot fer un mateix (molt millor, però, si es compta amb una bona brigada d’amics, companys i solidaris new age, al més pur estil pioners d’Amèrica). La xarxa en va plena (de cases, fotos, models i bales de palla). Potser fa riure, però també faria riure la cara dels llops (els llops que suquen a tot arreu on hi ha ciment) si aquesta idea es generalitzés. Els contes a vegades fan girs inesperats.

 I aprofito l’avinentesa per desitjar-vos una bona tornada a casa, a la vostra casa, encara que sigui de totxana…a tots els que éreu fora de vacances!

Una renglera de plàtans a peu de carretera, quan ja entrem al poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen per les branques altes formant un arc triomfal, una ombra fresca que ens dóna la benvinguda. Alguns dels plàtans tenen cartells penjats: horari de piscina, horari de misses, horari de discoteca…fins i tot n’hi ha un parell amb la marca terrible d’alguna topada, qui sap si mortal. Aquests arbres són fortíssims. 

Mentre a Catalunya, governs, diputacions i ajuntaments es dediquen a tallar-los, a França els respecten (i si cal els pinten unes franges reflectants a la part baixa del tronc, per evitar topades), els cuiden i els disfruten. Hi ha una teoria, o una llegenda, que diu que Napoleó va plantar la majoria de plàtans del peu de les carreteres catalanes, amb la idea -molt napoleònica- de tenir una “via platanera” sense solució de continuitat que portés a París (els plàtans de la Devesa de Girona en serien una de les grans mostres vivents i els del Boulevard Saint Michel una altra). Sigui com sigui, només entrar en territori sota administració francesa, de seguida crida l’atenció la quantitat i la grandària dels plàtans i els equilibris que a vegades fan els enginyers per salvar-los. Aquí baix de seguida els tallem. Total! Arbre més arbre menys!

Una renglera de plàtans quan abandonem el poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen, formen un arc triomfal que ens acomiada: adéu, adéu. Potser quan tornarem ja els hauran tallat, per eixamplar un revolt, per engrandir unes voreres, per fer un passeig amb nous plàtans, més prims, mes denerits. I és que hi ha molts caps pensants que obliden que els arbres són un important patrimoni (ben igual que una església o les parets d’un castell) i que com més vells són, més imprescindibles.

L’estiu passat, en un poble de Còrsega, a la bellíssima Carghjese, al nord d’Aiacciu, vam conèixer la Colette. La Colette, filla de Morellàs (el Vallespir), vídua d’un metge cors, mare de fills corsos i àvia de néts corsos, és feliç a l’illa de la Bellesa, on viu en una casa agradable envoltada de la seva gran família corsa. Però ella se sent catalana.

La Colette, l’entranyable Colette, ens va convidar a casa seva, ens va oferir muscat de Ribesaltes i ens va assegurar que aquella nit, després d’haver pogut parlar una estona en català amb nosaltres, dorimiria molt més a gust. " Ah, a l’estiu, quan vaig a Catalunya, ah, commme je me regale, je me regale…", ens deia en un francès acatalanat o en un català afrancesat. "Ai que feliç que sóc de tenir-vos aquí, el cor em fa pum, pum, pum!" La Colette, amb dues llengües sobreposades -francès i cors- i amb el mar pel mig, sent una gran nostàlgia de la seva joventut a Morellàs i de la dolça Catalunya, però sap que la seva vida és a Còrsega, vora la seva família, perquè a Morellàs "ja no hi tinc ningú, només tombes!" Vam conèixer la Colette després de preguntar en un carrer de Carghjese, a una gent que prenia la fresca, quin era el camí a seguir per tornar a Aiacciu. El Biel els va dir que érem catalans i llavors, la gent que prenia la fresca es va esverar: "nosaltres tenim una veïna, la Colette, que sempre diu que és catalana. Ara l’anem a avisar…" I així fou com vam conèixer la Colette, una dona entranyable que té un porró amb barretina a la lleixa de la xemeneia i que canta cançons catalanes a les seves nétes corses i les mestres es pensen que les cançons que canten aquelles nenes "deuen ser russes!" 

Si per casualitat la Colette llegís això, sàpiga que quan pensem en aquell dia a Carghjese, el nostre cor també ens fa pum, pum, pum..

Això d’avui no és publicitat, és nostàlgia. Qui no conserva, amagat entre els plecs de la memòria, un d’aquells moments solís: una empastifada a la camisa, a la bata negra i blanca d’anar a escola; un ou ferrat insípid, de sobte saborós; un arròs a la cubana, de sobte ple de vida; una llesca de pa, de sobte vermella. El gust del tomàquet solís és el gust de la nostra infantesa (de les infanteses d’abans del kètxup!)

Aquest producte, que encara és a totes les cases (competint amb molta empenta amb els kètxups i les maioneses), mereixeria algun tipus d’altar literari, algun fotograma de pel.lícula bona, alguna seqüència a la ficció televisiva, algun remember when. Més que no pas la nocilla, el dònut o el cacaolat, més que no pas les sopes avecrem, la capacitat evocativa del gust del solís és infinita i va directa al moment solís que tots duem al cor, al nostre moment solís. Perquè la llauna de solís, almenys a la meva infantesa, era un producte que no es podia malgastar, del qual no es podia abusar, perquè "amaga el gust de les coses", deien les mares, "perquè us faria mal", deien unes altres mares, i per això era tan desitjat. Llavors, d’amagat, ficàvem el dit a la llauna oberta de la nevera, que ja començava a tenir les vores de dalt una mica més fosques…i si ens fèiem un tall, no passava res: la sang i la tomaca solís són del mateix color. Al fer-nos grans i poder usar i abusar del tomàquet solís, el vam avorrir una mica i, com totes les coses de la infantesa, aquesta vella obsessió ens va semblar ridícula. Ara, però, els nostres fills tornen a lluitar amb nosaltres per poder-se abocar tota la llauna de solís (o tot el tetra-brick o tot el pot de vidre) al plat d’arròs bullit o damunt l’ou ferrat, i ara som nosaltres que els diem: et farà mal! I són les nostres veus les que ells recordaran quan, de grans, revisquin el seu moment solís.

Quan arriba la calor, l’horitzó es deixata amb la calitja, el cos ens va gran i el cervell se’ns estova. Aquest cervell nostre, estovat i lent, i el món al nostre voltant, deixatat i espès, i el nostre cos, suat i engrandit, són el camp de cultiu ideal per a la imaginació desbocada i les pors. I curiosament, és amb aquest deplorable estat de cos i esperit que emprenem la gran aventura anual. El gran viatge. Però uns dies abans de sortir ens agafen aquelles pors, aquells tremolors de cames, aquella angúnia de sedentaris…

Són diverses les pors. Hi ha les pors pràctiques, de perdre el tren, l’avió o el ferri. Les pors burocràtiques, de tenir el passaport caducat, el llibre de família extraviat, els bitllets oblidats en algun calaix. Hi ha les pors metafísiques de perdre’s per una selva, emmalaltir de malària, accidentar-nos en una carreterota local. Hi ha les pors catastrofistes, de ser segrestat, de caure l’avió, de ser víctima d’un atemptat. Hi ha també les pors senzilles -i en el fons, i comparades amb les altres, bastant més tranquil.litzadores-, de no trobar prou adequat l’hotel, de no apreciar el menjar, de quedar decebut pel paisatge, d’ensopegar mal temps….Però cada any, amb el cervell espès i la imaginació desbocada, lluitant contra la mandra de darrera hora i contra les grans pors d’una raça -la humana- que fa molt temps que va deixar el nomadisme de la necessitat, cada any, hi ha més gent que s’engresca i més gent que repeteix en això del gran viatge d’estiu. I un cop embarcats, tot i intuir que anirem de fracàs en fracàs, una gran il.lusió, una gran ànsia, una alegria infantil, ens envaeixen i s’expandeixen pel nostre cervell estovat i ens oblidem de nosaltres mateixos; llavors, algunes vegades, amb sort, arriba el gran èxit d’un viatge -encara que sigui d’estiu-, èxit que consisteix en enamorar-se del lloc, voler viure allí, fins i tot jugar amb la idea de buscar-hi una feina, un pis, un nou entorn humà, una vida nova. Quan s’acosta el dia de tornar ens anem desfent d’aquesta idea "absurda" i redescobrim les nostres vides, els nostres pobles, el nostre entorn, el nostre país. Quan fa un temps que som a casa ben escarxofats a la butaca, tornen els freds. El cervell se’ns espavila. El cos se’ns tensa. La imaginació torna a mare. I allò de l’estiu queda com un somni borrós, com una malenconiosa estampa de colors, com un altre món, una altra vida possible on podem tornar amb la imaginació sempre que vulguem. Vet aquí un viatge.

Diumenge passat a la Monumental de Barcelona hi va haver una tarda "memorable". Es van repartir orelles i cues a dojo. Orelles i cues ensangonades, fastigoses, vaja. Al carrer una gentada es manifestava contra la "barbàrie". A les graderies, una gentada tres o quatre vegades més gran, s’emocionava amb la sang. La mateixa sang que deiexen anar els bistecs "poc fets" a les taules més fines dels millors restaurants.

L’espectacle, dins i fora de la plaça, era tardofranquista (com quasi tot al nostre voltant ho torna a ser els últims temps). Era tardofranquista per la histèria -dins i fora del recinte-, per l’ànsia dels uns de voler prohibir, tant sí com no, una cosa que agrada a alguna gent (i que té el suport fins i tot de la monarquia, cosa que sempre impressiona a les persones de bona fe) i l’ànsia, encara potser més patètica, d’uns altres, d’omplir les grades (o de destacar que les grades estaven plenes, sobretot si són grades catalanes) de persones del món de la cultura, la política i el pensament. He dit el pensament. Grans patums. Fins i tot hi havia -diuen- representants de la progressia de tota la vida, gent compromesa amb el país, la vida, el medi ambient i la llibertat. Tot plegat un espectacle -no el de l’arena, que no és el cas, sinó el de la gent- d’un esnobisme que fa feredat. Un joc d’aparences, refinament, crueltat, llibertat, patriotisme, intolerància i, sobretot, d’una mala llet, que no és estrany que acabi amb grans xiscles i insults a persones, provinents de persones amigues dels animals, i amb unes altres persones -també amigues de la "gran vidassa que es tiren els toros abans d’anar a la plaça"- que acaben aplaudint, sense vergonya, homes (i, anava a dir, també dones) amb cues i orelles d’altri a les mans, en nom de l’estètica i l’art. En fi, que només la gastronomia entrant als altars de Kassel podria fer una mica d’ombra a tant i tant esnobisme. I també només la gastronomia podia fer-nos tan feliços i ajuntar -en una gran taula de germanor- amics i enemics de la corrida, davant d’un deliciós steak saignant. Us hi apunteu? 

P.S. Voldria aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a totes les persones que sovint, o de tant en tant, visiten aquest blog, perquè aquests dies hem passat ja de les cinc mil visites (exactament, fins ara mateix, 5043). Doncs això: moltíssimes gràcies!

Es pot ser patumaire sense ser berguedà? Es pot sentir el bategar del tabal al mateix ritme del cor, a quilòmetres de distància? Es pot sentir l’olor de la pólvora i l’esclat dels fuets, des de, què sé jo…la costa del Maresme? Un servidor, quan arriba Corpus, sigui on sigui, deixo de ser el de sempre i passo a ser un "patumaire de l’exterior": és a dir, una persona que, sense estar immers en l’ambient que es viu ja des de setmanes abans als carrers de Berga, quan arriba el dimecres de patum comença a cantussejar la música dels plens, comença a tenir el cap a una altra banda (sovint a la Plaça de Sant Pere de Berga), comença a pensar, melangiós, que el temps corre molt de pressa, que ja hi tornem a ser! Llavors es posa a repassar velles patums, es pregunta quins dies anirà a Berga, amb qui hi anirà, si entrarà o no entrarà a tots els salts de plens…

A vegades dic que, per mi, el salt de plens és la renovació anual, el meu cap d’Any. Aquell neguit d’abans d’entrar, les pors, els dubtes, el nus del mocador, les mans desprotegides, el braç fort o suau de l’acompanyant, els plens que van entrant a la plaça i semblen una multitud. Després la foscor, el foc, el fum, els peus que s’entrabanquen, la cua d’aquell ple, el petard vora l’orella, la suor, l’herba aixafada, les guspires i la música, la música, la música…fins que s’acaba, es respira, el cor s’assossega. No crec que hi hagi cap experiència que s’hi pugui comparar. Diuen que als catalans ens falla el sentit de la festa; no hi estic d’acord. No crec que hi hagi al món cap cita amb tan alt sentit de la festa com la Patum de Berga (suposo que per això la Unesco s’hi va fixar). La Patum és, entre moltes altres coses, lluita entre el bé i el mal, solemne autoestima local (amb l’orgullosa àliga), aparició del gran, el petit i el diferent (gegants, nans, turcs…), purificació pel foc (els plens) i tornada al caos, la bogeria col.lectiva, amb les guites i la gran espiral de festa que és el tirabol. I per si encara no n’hi hagués prou, la festa més festa té també la seva antifesta, o festa alternativa, una mena d’off patum: la Patum dels torrats. I el mam, les sardanes nocturnes, la vestimenta patumaire, que aboleix les distincions socials a base de camises aprofitades i barrets socarrats, les trobades amb alguna gent, de Patum a Patum…en fi, que un servidor, Lluçanès fins al moll de l’os, em considero un "patumaire de l’exterior", és a dir, un autèntic patumaire, crec que amb tants anys d’anar-hi ja m’ho he guanyat.

Una noia em deia l’altre dia: "al meu poble, a Sant Pere de Ribes, només veus que parelles joves amb cotxets i persones que passegen gossos!" Una altra persona em deia: " Canet de Mar ha crescut molt, només veus que parelles joves amb cotxet i ja no hi ha lloc a la guarderia…però també està ple de gent de la que passeja gossos". Jo, que darrerament condueixo cotxet, ja he detectat la incompatibilitat que tenen aquests dos fets, relacionats tots dos -no sempre- amb el creixement demogràfic del segon, tercer i quart cinturó de Barcelona: els cotxets tenen quatre rodes, quatre possibilitats de trepitjar merda de gos! 

Ep, que consti que no tinc res en contra de la gent que porta cotxet (ja he dit que jo en sóc un), ni tampoc contra la gent que passeja gossos (a vegades jo també ho faig), ni molt menys contra la gent que abandona Barcelona per anar a viure al Garraf o al Maresme, faltaria més! Jo només constato que alguns pobles estan canviant de fesomia i, sobretot, d’aire. I així trobem petites localitats on fins fa poc tothom es coneixia, envoltades de cop de rengles i més rengles de cases adossades, amb parelles joves amb cotxet, que ningú sap de quina casa són, i gent gran (o no tan gran) passejant gossos al vespre i que no diuen "bona nit" a la gent que troben al seu pas. És un canvi. Hi ha gent a qui això no agrada. No sé, no sé què passaria a alguns llocs si es presentés a l’ajuntament un partit "antipixapins". Dic això perquè les persones som així de resistents als canvis i tendim a la intolerància, a tenir por a allò desconegut, a protegir la nostra tribu. És un pensament, una reflexió que estic fent en veu alta, per veure si trobo, o algú em dóna, una explicació, encara que sigui parcial, algun argument, alguna cosa que em consoli per allò que va passar diumenge a les urnes de Vic.

N’havia vist alguna, de tant en tant, però ara que he començat a fixar-m’hi, he descobert que la cosa va camí de ser una plaga: les enganxines en forma de margarida a la part posterior dels cotxes. Abans de preguntar o de fer una recerca, m’he dedicat -cosa molt meva- a especular. Entre les diverses hipòtesis amb les quals he jugat -alguna de força descabellada, ho reconec- hi ha la d’una celebració de la primavera (o de la natura en general), un missatge ecologista, una alternativa anacional als toros i els burros, un símbol de l’amor lliure, una apologia de la perplexitat i el dubte eterns: sí-no, sí-no…pobre de mi!   

Un cop investigat el tema he arribat a algunes conclusions: que no totes les margarides són iguals ni signifiquen el mateix; que estan proliferant per tres raons, com a mínim. La primera raó és que està de moda enganxar-se-la. La segona raó és que la porta el simpàtic Fernando Alonso a la granota i al cotxe (o la portava abans, això no  ho sé del cert). La tercera raó és que és un símbol pels surfistes que es troben a Tarifa (això ho  he llegit en algun lloc, però no ho he pogut comprovar). D’aquestes margarides n’hi ha, per tant, algunes que són la Margarida de Tarifa, d’altres que són una marca italiana que promociona l’Alonso, n’hi ha de falses, imitacions, margarides-margarides, flors boscanes….i cada dia n’hi haurà més. A mi, però, la que em cau més bé -i ara faré una mica de publicitat- és la que va posar de moda la casa basca de disseny Loreak Mendian (les samarretes de la foto són seves). El nom d’aquesta firma donostiarra vol dir Flors Muntanyenques. Però tranquils, no cal que patiu els que no vulgueu semblar seguidors de l’Alonso, les samarretes Loreak Mendian tenen altres dibuixos, tots molt bonics, per cert. 

P.S. Aprofitant que m’ha sortit la cosa una mica publicitària, també he de dir que el títol del post d’avui l’he tret d’un conte meu, que forma part del recull Pólvora del quatre de juliol. Avui a les 19, 30 el presentem a la biblioteca de Calella.

No sé què pensar d’allò de Tallinn del cap de setmana passat. A vegades les ciutats de rondalla, els centres històrics patrimoni de la humanitat, els antics ports hanseàtics (que semblen decorats de conte dels germans Grimm) amaguen baixes passions, drames, odis ancestrals. A més, la capital d’Estònia és coneguda també irònicament com a Tallinki, perquè s’ha convertit en un dels llocs d’oci preferits dels habitants de Helsinki, a poca estona de ferri, per als caps de setmana: alcohol i dones a preus bàlitcs!

Centenars de turistes d’altres nacionalitats desembarquen també a Tallinn de creuers luxosos, buscant fotos, carrers patrimoni de la humanitat i potser alcohol i gresca. Prop del 35 per cent de la població de Tallinn és d’origen rus. No deu ser fàcil ser d’origen rus sota el nou Estat estonià, però segur que encara era molt més difícil ser estonià sota domini soviètic (o rus i demòcrata sota domini soviètic). A vegades, el nacionalisme rus fa una curiosa barreja entre la nostàlgia soviètica i de l’Exèrcit Roig i una nova idea imperialista de Rússia, que els fa perdre les proporcions. A vegades els estats petits, que volen preservar la seva identitat davant dels gegants depredadors de cultures menudes, poden també arribar a perdre les proporcions. M’hauria agradat sentir l’opinió d’un escriptor rus i àcrata com Dovlátov, que va fer de periodista a Rússia i també a Tallinn, quan Estònia era una República Socialista Soviètica, i de tots dos llocs en va ser expulsat, per no voler seguir les directrius del règim. M’hauria agradat preguntar-li si sap què volen aquests joves russos de Tallinn, que reivindiquen l’Exèrcit Roig, i què volen aquests estonians, que fan veure que no recorden qui els va ajudar a alliberar-se dels nazis. O si tot plegat no és res més que un botelló de ciutat turística envernissat de revolta identitària i amplificat pels imperials de sempre. Però Dovlátov, que també aixecava massa la botella, és mort. Va morir a l’exili, a Nova York. Podria ser una bona lectura, crec, per entendre una mica més això de Tallinn del cap de setmana passat.