El camp de l'Erra

Recessió, alentiment, empitjorament, caiguda de tots els indicadors, dificultats afegides, costa amunt de gener, sotragada, pànic, por de tenir por, por de tenir por de tenir por….algú ha dit crisi? quina crisi? Molts ho negaran, però ja es comencen a veure, aquí i allà, alguns dels típics actes d’heroisme quotidià que ens ofereixen totes les crisis….

Però com que vivim uns temps trasmudats, hi ha heroïcitats noves al costat de les de tota la vida. Per exemple, trobem les perruqueries-estètiques que ja ofereixen fa temps, fer les "mitges cames" per deu euros. Al seu costat hi ha un tot a cent que ofereix, també per deu euros, alliberar el teu mòbil. Una mica més enllà hi ha un locutori telefònic que t’allibera el mòbil per nou euros! Ep! Però clar, hi ha gent, com ara jo, que no ha entrat mai a un locutori d’aquests, de manera que potser ens gastarem l’euro de més i ens estalviarem la sensació d’empobriment definitiu que seria fer servir un locutori. Més avall, o més amunt, una immobiliària -que va fer bluf i va aparèixer, com un bolet, enmig de molts bolets més, fa pocs anys- i ara, d’un dia per l’altre, ha omplert un racó d’aparador amb bijuteria, talles d’elefants tailandesos i armilles amb lluentons de fantasia. Carrer avall topem amb una casa particular que ha decidit obrir un servei de tarot per acabar d’arribar a final de mes. Dos bars ofereixen entrepans d’oferta, davant l’allau de boles de paper de plata que els queden damunt les taules a l’hora d’esmorzar. El dos per tres, el dos per un i el qui no corre vola, s’estan estenent pels súpers i els hípers. I ja es comencen a veure mestresses de casa, carro de la compra amunt, carro de la compra avall, aviam de quines ofertes faran el brou. Mentrestant, a les teles recessió, empitjorament, caiguda de tots els indicadors, por de tenir por….i, sobretot, compreu, compreu, que així la cosa remuntarà aviat! Abans, quan jo era petit, en temps d’aquests de crisi, sortien uns senyors a la tele que deien: "us heu d’estrènyer el cinturó, estimats ciutadans" i tots sortíem de casa amb el barret d’heroi posat i amb la sensació d’estar fent alguna cosa positiva.

Eugeni Xammar diu al seu llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món, que el lloc que més li agradava de Barcelona era l’Estació de França, perquè et permetia ser a París en divuit hores (estava parlant dels anys vint i trenta del segle passat). Xammar, va viure en aquella Europa de la Societat de Nacions, dels corresponsals de premsa dictant cròniques per telèfon, de l’estiueig a Biarritz (foto), de l’ascens de Hitler i de la guerra civil. Anava amunt i avall d’Europa, parlava quatre o cinc llengües, era un cosmopolita. Un catalanista cosmopolita.

He trobat en algun lloc –perdut en la immensa xarxa- una definició de cosmopolitisme. La fa un tal Jean-Yves Masson i diu, més o menys, que “El cosmopolitisme, que implica que un pertanyi profundament a una sola cultura i que, mitjançant un treball pacient, condueixi aquesta cultura al punt d’universalitat on es pugui trobar amb les altres, és el contrari exacte del multiculturalisme, que consisteix en una simple juxtaposició de realitats heterogènies”. Hi ha qui relaciona cosmopolitisme, precisament, amb Biarritz, Chanel i maletes Samsonite. I té raó, en part. Les maletes Samsonite van néixer l’any deu i cap als anys vint aquesta empresa va posar de moda l’equipatge conjuntat (tres o quatre maletes de diferent forma i mida, però d’igual textura i color, justament per a ús dels viatgers cosmopolites). Chanel va dir, parlant d’aquells anys, “un món s’acabava, un altre acabava de néixer. Jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar. Tenia l’edat del nou segle: va ser doncs a mi a qui es va adreçar per la seva expressió en vestidura”. Vestits de Chanel, maletes Samsonite, estiueig a Biarritz (diuen que Picasso va flipar l’any 1918 veient com anaven els banyistes d’aquesta ciutat balneària basca), escassos controls duaners, en fi, tot contribuïa a fer néixer llirepensadors….però clar, això del cosmopolitisme sembla una cosa una mica elitista, no? O el què és realment elitista, avui dia, és pensar que només la gent de classe alta pot ser cosmopolita? A principis del segle XXI, “un món s’estava acabant i un altre acabava de néixer, jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar”….això ho podria haver dit, per exemple, l’amo de Zara (secció maletes i bosses d’esport) o el de Ryan Air (escapades de cap de setmana a Londres, Lisboa, Berlín). Avui dia tothom pot ser cosmopolita –i per això no cal deixar de ser allò que un creu que és- però, és aquest el vertader cosmopolitisme? O el cosmopolitisme -que ja ve dels estoics grecs- és una filosofia molt més complexa, que vol ciutadans del món, siguin obrers, siguin grans financers? S’ha de renegar de la pròpia cultura per ser cosmopolita? Llegiu Xammar. Llegiu Stefan Zweig. I Ja em direu què en penseu. 

Diuen que si el Timbaler del Bruc -aquest estiu farà els dos cents anys de la seva gesta- en comptes de tocar el timbal davant les muntanyes de Montserrat s’hagués dedicat a tocar-se alegrement els dallonses, avui dia els catalans seríem francesos. I això, em pregunto, hauria estat bo o dolent? Com sempre, no hi ha respostes de blanc o negre, només hi ha suposicions (de fons poseu-hi un ram, ram, pataplam!)  continua…

Si agafeu el tram d’autovia entre Caldes de Malavella i Girona -inaugurat fa poc per la Magdalena Álvarez- notareu de seguida dues coses. Una, que la carretera es diu Autovía del Nordeste i dues, que seguint-la també es pot arribar a  Perpignan….ram, ram, pataplam! Però si el timbaler del Bruc, l’Isidre Lluçà, s’hagués dedicat amb fruïció a les seves parts i a les seves coses, aquell estiu del 1808, l’autovia de Girona-Girone es diria ara Autorroute du Sud-Ouest i seguint-la també podríem arribar a Alicanté (així, amb accent a la e). Dic això perquè la visió radial de tots dos Estats fa que les autovies surtin o bé de Madrid o bé de París. I ja està. Van a la província i ja està. L’altre dia al programa del Bassas a Catalunya Ràdio vaig sentir un alt càrrec del ministeri espanyol del ram de la MAT, un català de tota la vida, que anava dient i repetint: "no voldreu pas que la MAT passi pel mig de Le Canigou?" (i ho pronunciava així, a la francesa…un català…a Catalunya Ràdio). Crec que alguns oients devien sentir, com vaig sentir jo, de fons, un ram, ram, pataplam que venia del cantó de Montserrat. I vaig pensar que, clar, que aquell català ara treballava per Madrid i, clar, havia de parlar com els de Madrid i no com a Catalunya, on tothom diu El Canigó, amb tota la naturalitat del Món (el país està ple de bars, granges, carrers d’urbanitzacions, Autoescoles, Llars d’infants, fins i tot hi va haver una revista que es deia així, Canigó. Fer servir el topònim català per a una muntanya catalana -sigui de l’Estat que sigui- no és pas fruit d’una decisió arbitrària, com seria el cas del Nou Hampshire, no fotem, senyor!).  De manera que, a la Autovía del Nordeste, tots els indicadors diuen Perpignan i ni una vegada, ni per medicina, posen Perpinyà (que, a part de ser el nom original de la ciutat, resulta que és la manera d’anomenar la ciutat en la llengua de Caldes de Malavella i de Girona). Però tornem als dallonses del timbaler i a la possibilitat que avui fóssim tots francesos. Jo m’hi jugo el que vulgueu que faria temps que tindríem un TGV cap a París. I que aquest alt càrrec del ministeri espanyol, de qui no recordo el nom, aquest català tan servicial a la metròpoli, seria l’actual Préfet de la Catalogne. N’estic segur. Ram, ram, pataplam…I és que la província, mentre sigui província, val més que complagui els amos i, per la resta, que es dediqui a tocar-se els dallonses.

Un amic em va dir passat cap d’any:
-Ja ho he provat això de viatjar i no m’agrada. És molt cansat i no em compensa.
Jo, que he voltant tant Món com he pogut i he fet del visitar i conèixer gent, art i paisatges, un dels grans plaers de la vida, em vaig quedar pensatiu. Vaja, que em vaig posar la mà al front i vaig començar a donar-hi voltes. Voltes mentals, vull dir. Aquest és el resultat de tan marejadora experiència:

Viatjar cansa i molt. Viatjar té un punt d’absurd, que no volem reconèixer, i és la fugida de nosaltres mateixos, que sempre intentem, sense resultat. Es poden visitar països sobre el mapa, mirant documentals al 33 o llegint llibres d’aventures. Avui dia es pot, fins i tot, fer una visita virtual a una gran pinacoteca. Per exemple, el quadre de Kandinsky que presideix aquest post, Paisatge d’hivern, el podeu anar a veure agafant un avió fins a Sant Petersburg, agafant un transfer llarguíssim de l’aeroport fins al centre, agafant un taxi fins a la plaça del Palau d’Hivern, fent una cua llarguíssima mentre uns gitanos fan ballar un ós en un racó de la plaça i, finalment, després de pagar l’entrada i anar als pudents labavos que allà tenen, agafar l’escala, pujar amunt, amunt i….glòria a Déu: allà davant el famós quadre de Kandinsky! Una altra opció -la que segurament triaria el meu amic de passat cap d’any-  és anar a la pàgina web de l’Hermitage i fer el virtual tour, que us permet visitar -ràpidament, és cert ¿però no és sempre ràpida una visita a una gran pinacoteca?-  totes i cada una de les sales i aturar-nos davant dos quadres seleccionats, que són els dos quadres més interessants de cada sala, sembla, i són dues imatges que es poden maximitzar. Que no és el mateix? No, no és el mateix. Però la pregunta principal queda sense contestar: ¿compensa o no compensa cansar-se tant per veure el quadre de Kandinsky? Llavors el meu alter ego, el meu jo interior, l’àngel de la guarda, qui sigui, sempre amatent, sempre pressionant-me per fer-me viatjar, em respon:
-Si no viatges, si només fas el tour virtual pel museu des de la butaca de casa, no sentiràs la pudor dels vàters de l’Hermitage ni veuràs els gitanos que fan ballar l’ós al racó de la plaça!
La nova pregunta que sorgeix, la pregunta que ens hem de fer, amb la mà al front, és si ens interessa la pudor de pixum i si ens interessa veure ballar un ós.

El tió em va cagar el cedé d’un alguerès, però va decidir que calia acompanyar-lo d’un altre cedé qualsevol, "dels de qualitat". Els tions fan aquestes coses! L’error del tió va ser creure que la cada dia més famosa cançó Santa mare llengua (que l’alguerès en qüestió dedica al vol de Ryan Air entre Girona i l’Alguer), era una d’aquelles agradables flors que no fan estiu. Però ja he dit que els tions cometen errors…

I no comptava -el tió- que el cedé Terrer meu, de Claudio Gabriel Sanna, era alguna cosa més que l’embolcall d’una cançó "molt ben trobada", d’un cantautor alguerès "que ja se sap, són pocs i els hem d’ajudar!"  Terrer meu és un bon disc, ple de bones cançons que ens transporten a un nou paisatge i a un nou accent -dolç i italianitzant- dels molts que té la llengua catalana. De la mateixa manera que Quico el Célio ens va obrir nous horitzons paisatgístics i lingüístics, els del sud del Principat, els de l’Ebre, ara Sanna ens obre un horitzó d’ultramar, un horitzó antic i nou, enyorat i quasi perdut,  qui sap si un espai mental recuperat. Les lletres ens fan viatjar de Girona a l’Alguer, per damunt illes i onades, o de l’Alguer a Perafita, per menjar coca. Sí, sí, coca de Perafita! (mirant als crèdits del disc, he descobert que el músic perafitenc Josep Maria Cols hi col.labora tocant el piano, els teclats i l’acordió). Res, qualitat i màgia i aires de balada italiana, però sense excés de sucre i amb molta ironia. Un plaer de disc per començar bé l’any.

*La foto és del concert de Claudio Gabriel Sanna a la Fira Mediterrània de Manresa.

Baixem pel corriol nevat

corglaçats, vençuts,

nassos vermells tots de filera cap al  portal

de l’àngel, que són compres,

que són compres.

Arribem a neules neulides,

a torrons acabats,

a galets i a galetes

menjats,

a pessebres viscuts,

a misses dites,

a pastor-ets i uts…

Tots de filera cap al portal

de l’àngel, que són compres.

Tu hi seràs?

Toys "R" us.

A la gran banca de Betlem vetllem per tu.

Massa car?

Master card.

Hi ha un pare Noel a mig pujar

o a mig baixar

o a mig dubtar.

Hi ha uns reis d’Orient

amb fills a occident,

amb somriures profident.

Hi ha un tió cagant-se de fàstic,

i un caganer de plàstic,

en el meu pessebre viscut i enfarinat

Tots de filera cap al portal

de casa

amb bosses i capses i figuretes:

hi ha la dona que compra,

l’home que no paga,

el fill que plora,

l’àvia que paga dues vegades,

la tia que truca, el bou, la mula…

Hi són tots, vull dir la Zara, el Massimo,

la lolín, en Pulls, en Bear, La pessapé,

en píxel, Bru i la família Moulinex…

La mare de Déu diu:
si tancades són les portes!

Si no tenim ni mobles!

I kè?

Ah!

Fuster, fuster, fustes Esteve!

I un pescador, també corglaçat,

surt de la sirena

amb el llagostí congelat.

A l’establia volen telefonia
i la dona que renta vol rentadora nova

i la filadora vol aspiradora

i el llaurador vol un bitllet d’avió,

de baix cost,

de baix cost,

cap a Betlem!

Corglaçats busquem l’esperit

on sigui,

a la lluna, a les estrelles, a la nit…

Si no és a la vissa serà a la missa

del gall

farcit

I si no en el solstici.

O en el vici!

Branques de pi

Foc a terra

Llumetes

Espelmes

Oncles pelmes

Bestietes

Pau i no guerra

Diu un serafí

Baixem pel corriol nevat

i no sabem on anem,

com els de Jerusalem!

I no sabem com sortir.

Niadal ni a baix no hi ha portes:

tancades són les cases.

Hi ha una processó d’ases que baixa pel carrer del Pi.

Corglaçats anem cap al portal

de l’àngel de la guarda,

cap al portal de casa.

Escurades les butxaques.

Nets de cor.

Va, anem! Amen!

 Bones Festes a tots els visitants d’aquest bloc. Imatge els Mags d’Orient, treta del frontal d’altar de Lluçà.

De vegades, quan estic fart de les complicacions de la vida moderna, estressat, deprimit o desenganyat, jugo amb la idea de buscar una manera de viure més senzilla. Jo en dic "tornar a Vilainé".  Vilainé és la casa enmig dels boscos -avui abandonada i a punt de caure a trossos- on la meva mare va viure infantesa i primera joventut. Sovint m’he vist a mi mateix al peu de la llar de foc d’aquella masoveria, pelant mandarines o trencant nous i deixant passar el temps. No és una idea original meva, ni tant sols és nova. El 1845, Henry David Thoreau va decidir deixar-ho tot i anar a viure al bosc….

Amb l’ajut d’uns amics, es va construir una cabana amb fusta de pi a les vores del llac Walden (el de la foto), a prop de Concord, Massachussets, i s’hi va instal.lar el 4 de juliol. Hi va viure dos anys, dos mesos i dos dies. D’aquesta experiència -o experiment- en va sortir el llibre Walden o la vida als boscos, tot un clàssic de la literatura conservacionista i el pensament americans. Hi ha una traducció catalana d’Anna Turró amb introducció de Ramon Alcoberro editada per Símbol editors. L’acabo de llegir i he de reconèixer que m’ha agradat, tot i que estic d’acord amb l’observació que va fer Virginia Woolf en un famós retrat literari seu de Thoreau, quan diu que el llibre ens fa quedar "amb una estranya sensació de distància". És com si posés una lent d’augment a les coses més senzilles de la natura i ens les mostrés i ens les descrivís amb estil, amb un bon domini de la llengua literària, però amb distància i fredor. Thoreau ens vol encomanar la seva fe en la senzillesa i ho aconsegueix: ens té hores entretinguts observant com es forma el gel a l’hivern i com es desfà a la primavera, ens fa escoltar i analitzar els cants d’ocells diürns i nocturns, ens mostra durant tota una tarda, i amb tota la cruesa, una salvatge guerra de formigues, ens explica com es fa per plantar mongetes i esperar i esperar, ens detalla quant costa en temps i diners construir la teva pròpia llar de foc i com de diferent és el sopar si tu mateix et talles la llenya amb la que el couràs. Però totes aquestes activitats en la solitud dels boscos no han fet de Thoreau ni un anacoreta ni un autista ni un antisocial: rep visites a la cabana, cada dos dies va a Concord a "escoltar xafarderies", ajuda esclaus a fugir al Canadà. Per oposició a altres propostes reformistes o revolucionàries que sorgeixen en aquells temps, les idees de Thoreau (i dels altres pensadors del grup de Concord) propugnen un individualisme basat en l’autosuficiència que -tot i ser una crítica al capitalisme i l’excessiu culte al treball- no deixa de ser una de les bases de l’estil de vida americà. Llegint el Walden, revivint tota la felicitat que troba Thoreau en la senzillesa i en la contemplació de la natura, en el fer les coses nostres amb les nostres pròpies mans, amb el prescindir de tot allò superflu, fins i tot de moltes hores de treball, m’ha assaltat amb tota la seva força el sempre ajornat projecte de retorn a Vilainé. Potser passat festes!

Encenem espelmes, que són dies d’Advent. Una per a Sant Andreu, joiosa data triada pel conseller Nadal, sí, sí, Nadal, per inaugurar -per fi- la nova carretera que ens ha de portar i treure del món màgic i aïllat del Lluçanès, des de i cap a la civilització. Fins i tot els dies que la misteriosa boira lluçanesa enterboleixi els somnis de la mainada de la Plana de Vic o els dies que el sol lluçanès converteixi la Plana en una vulgar estora de núvols per als déus lluçanesos. Una altra espelma per a sant Eloi, també conegut com a sant 1D, patró dels manifestants….

….sí home sí, el nou patró dels manifestants catalans i de les manifestacions o processons de la transfiguració. Gràcies a Sant 1D i a la seva grandesa a l’hora de manifestar-se, hi ha qui va caure del cavall, qui va pujar al Cel en cos i ànima i qui ha baixat als inferns. També hi ha qui encara no ho ha entès. Per cert, algú sap qui és aquest  tal Joan de la Carbassa gran? Per si un cas, encenem-li una altra espelma d’advent!
Encenem centenars de milers d’espelmes per a la "bona gent" i uns centenars de milers més per a la "gent de bona fe" i "per als enganyats", que van anar a la processó totalment venuts, sense saber on es ficaven, pobrets! Però prou d’espelmes, que tampoc eren tants! I ara, per acabar, una espelma ben grossa per a la Sagrada Constitució, que es venera demà, antiga festa de Sant Nicolau.

P.S. els seguidors de Feliu Ventura (vegeu post nostre, molt més avall) el podreu escoltar, m’han dit, a Sant Eulàlia de Puig-oriol el dia 7 de desembre. Tot un luxe!

La tardor a Mallorca és com a tot arreu. Vull dir agradable, grisota, tranquil.la, malenconiosa, assossegada, bonancenca…cauen les fulles dels plàtans a les rambles de les ciutats, els camps de tarongers arriben al màxim de taronges, pugen les boires pels estimballs de la serra de Tramuntana, es remenen les nuvolades damunt la mar, plou a estones. Però per les ciutats, urbanitzacions i passeigs marítims de l’illa, ronden fantasmes amb un bastó i el cap blanc.

Es veu que ja ho va dir la George Sand en el seu famós Un hivern a Mallorca. Va dir que el paisatge de l’illa era superb, però la seva gent era salvatjota i apotolada. En fi. Ja ho té això el turisme, que busca allò exòtic i només troba exòtic el paisatge. I la gent que pobla el paisatge, les seves preocupacions, la seva vida i la seva parla li fan nosa (si no és que es dediquen a alguna de les coses que alimenten el tòpic). Ho  dic per això dels fantasmes que ronden per Mallorca ara a finals de novembre. Són homes i dones capblancs i amb bastó. Alguns porten una motxilleta a l’esquena. Van de dos en dos, de quatre en quatre o de sis en sis, en un autobús, un vagó de tren, un carrer de Palma. Passen per Mallorca mirant el paisatge, fotografiant, menjant mengeruquets d’hotel, comprant souvenirs idiotes, parlant alemany. I no s’han ni adonat que al mateix autobús hi anaven dues madones d’Inca, de Sóller, de Llucmajor, que anaven al dentista o al mercat o a veure la néta. No s’han adonat que parlen amb un accent dolç i picant, com la barreja d’ensaïmada i sobrassada. De què coi s’han d’adonar, si són fantasmes capblancs! Però hi ha moments, fins i tot ara al novembre, que en el mateix autobús hi van dos grups de quatre capblancs, o tres grups de quatre i es miren, es reconeixen, es parlen, comenten aquell paisatge, aquell paisatge…mentrestant, les dues madones que van a mercat a Inca o a Sóller o a Llucmajor diuen adéu a un pagès jubilat que baixa en una parada de poble petit i tornen a quedar elles dues, elles soles voltades de capblancs amb bastó. No són elles també fantasmes? No són els natius els vertaders fantasmes que ronden per l’illa de la Calma? Voldria pensar que no, però hi ha moments que defalleixo i penso que volta una gent amb calés que passa pel món lliscant, mirant panorames, regalant-se la vista, però que no hi veuen. Són cecs i sordmuts, perquè només volen sentir musiquetes fàcils i van convertint la gent del seu voltant en decorats o fantasmes. Però aquests sordmuts amb motxilleta cada dia són més i arribarà un moment que ho poblaran tot i els quatre que quedaran-quedarem, serem ombres, noses, pagesos salvatjots i pòtols que no s’adiuen gens amb el paisatge de Mallorca (o posem l’Empordà, el Pallars, el Lluçanès).

El servei de carreteres, la Generalitat, la Diputació, qui sigui, ja fa mesos que s’han fet devots de la mare de Déu del Puny Tancat. Però ho han fet en un camp que, la veritat, no veig per on s’estalvia: es tracta de reduir el nombre de lletres que surten als panells informatius de carreteres i autopistes. De manera que Prats de Lluçanès s’ha convertit en Prats de L. i Santa Coloma de Farners en Santa Coloma F (a vegades ni el punt no hi posen). El problema arriba quan hi ha molt a prop dos pobles i un es diu Arenys de Mar i l’altre Arenys de Munt. Doncs aquí també. Tots dos cops Arenys M. (i no és broma). Però jo avui volia parlar de Maçanet-Massanes, M.M. L’estació-Purgatori, que m’ha fet guanyar un premi.

Tinc un post -el més visitat del meu blog- que es titula Rodalies m’aixafa la guitarra. Ara hauria de fer un altre post que es titulés Renfe m’ho retorna amb escreix. Perquè gràcies a Renfe, gràcies a la seva deixadesa, gràcies a la seva incompetència, acabo de guanyar un premi literari bastant sucós. És el premi de contes de la revista Benzina, dotat amb 3000 euros. La narració guanyadora me la va inspirar la tètrica estació d’enllaç de Maçanet-Massanes (amants del terror, aneu-hi!) i es titula La mort a  Maçanet-Massanes (la trobareu al darrer número -el de novembre- de la revista d’excepcions culturals, Benzina.) De manera que ara ja no tinc queixes contra Renfe. I aquest post és per agrair-los el suport.  Per agrair-los que tinguin mig abandonada aquella no-estació. Per aplaudir que no hi hagi trens directes a Girona des del Maresme i això obligui molts clients a passar una estona d’incomoditat, per no dir horror o directament pànic a les andanes de l’estació M.M. Per això dic: gràcies renfe, per fomentar la creativitat de tanta gent. Ara, però, tinc una mandra immensa de tornar a M.M…no sé, sento com si voltant per allà jo no fos jo, com si jo fos un personatge d’un conte inventat per un altre viatger que es veu obligat a passar l’estona a M.M., i M.M., com fa sempre, li activa la imaginació.

Hem arribat a un punt tal de xerrameca i banalitat que, abans d’estrenar-les, ja ens venen algunes sèries com a "sèries de culte". Avui dia qualsevol barrabassada que es presenti a qualsevol cadena ha de venir "precedida d’una aura de fascinació"  i com a mínim ha d’haver-se convertit en "una sèrie de culte als Estats Units". No nego que algunes d’aquestes sèries siguin molt bones i tinguin tots els números per convertir-se en grans hits, però per ser de culte, jo em creia….
jo em pensava que havia de començar sent una cosa que es feia tard a la nit o a mitja tarda, a l’hora de covar la grip, i que la gent s’hi anava enganxant. Primer només unes minories d’aturats, convalescents, cafres i noctàmbuls. Després, per mitjà del boca-orella s’anava eixamplant l’audiència cap a les mestresses de casa, els estudiants i els professionals liberals, fins que un dia es descobria que se la mirava moltíssima gent, que fins i tot la veia el cansalader de la cantonada. S’acabava llavors la sèrie de culte. I ja parlàvem de sèrie popular. Hi ha sèries que només anomenar-les se m’encongeix el cor: A Dalt i a Baix, La Dimensió Desconeguda, La Duquessa de Duke Street, Heimat… són algunes de les meves sèries de culte. Però avui dia em costa trobar-ne de noves, perquè House, Anatomia de Gray, Herois i fins i tot l’esplèndida Porca Misèria, estan molt bé, però clar, són unes sèries "de culte" que les fan a prime time, que s’han publicitat fins a la nàusea com a "la nova sèrie de culte" i el dia que les estrenen se les mira tot quisqui, fins i tot el meu gos. Quan, quan, quan tornarà el misteri, la descoberta? Mentre m’espero llegint el meu autor de culte, demano a TV3 que posi a la venda tota la sèrie A Dalt i a Baix, en DVD. Vull tornar a menjar el púding de la Senyora Bridges! 

Mentre el nen dorm, m’he entretingut a fer un foto-muntatge amb l’andana de l’estació de Haapsalu (vegeu posts anteriors). Aquests dies, a més, fa noranta anys de la revolució russa!

Imatge dels cignes de Haapsalu. Estònia. Antic racó de l’Imperi dels tsars (vegeu post anterior).

Els vells balnearis, vistos avui dia, són llocs malenconiosos. Semblen habitats per fantasmes, esperits sempre a punt de soprendre’ns, per no dir espantar-nos: un gat sortint de sobte de darrere un paravent, la brillantor sobtada d’una dent d’or que xoca amb un mirall, la caiguda estrepitosa d’un bastó amb mànec d’ivori, un voleiar exagerat de cortines davant d’una finestra tancada. O un desficiós batre d’ales d’una família de cignes que llisquen dolçament pel llac….un món ditxós, el d’antany. Però sota hi solen haver aigües molt pútrides!

No ho dic només per la guerra, ben vuitcentista, de les aigües termals de Caldes de Malavella. Ni per la reivindicació, ben actual, d’aigua termal per a ús lliure del poble. Ho dic perquè mirant la foto d’aquest vell balneari estonià de Haapsalu, m’ha vingut a la memòria aquella obra de teatre d’Ibsen, Un enemic del poble, en què el doctor Stockman s’enfronta a tot un poble, el seu, a les autoritats, la premsa, al seu germà…per defensar la veritat: que les aigües termals del balneari, que dóna vida i prosperitat al municipi, estan contaminades. L’home acaba que ha de marxar del poble. Triomfa la mentida. Ho llegim i ens escandalitzem uns segons i no entenem per què aquella gent no obre els ulls…però mentrestant, la mentida, les aigües pútrides de la mentida que avui senyoreja per tot (premsa, parlament, empreses, etiquetes de productes, anuncis televisius, promeses electorals, promocions de cases, ONGs que rapten, víctimes que s’aprofiten, falses víctimes…), aquesta mentida generalitzada, va lliscant per sota nostre, contaminant-nos, posant el nostre futur en perill, però nosaltres mirem cap a una altra banda. Quan Estonia era part de l’imperi Rus, van fer construir una gegantina estació de tren a Haapsalu per poder rebre com cal la família del tsar, que es va acostumar a venir a prendre les aigües en aquest lloc apartat del Bàltic. Avui dia ja no hi arriben trens a Haapsalu, només autobusos. L’extraordinària parambana que cobreix les andanes i la majestuosa estació de trens, només serveixen per miroia. Fins i tot són massa grans i massa fredes, aquestes edificacions, per la funció que fan: d’estació d’autobusos per anar i venir de Tallinn! Són les coses que passen quan ets un racó d’imperi. Quan ja no et necessiten, t’abandonen a la teva sort. Sí que són malenconiosos els balnearis d’antany, sobretot els tancats. 

Quan va començar era un erm, un erol, un cardassar. Avui és un camp llaurat, sembrat, crescut, segat i tornat a llaurar. Dissabte vinent, el tres de novembre, farà un any que sota el nom d’ El camp de l’Erra vam obrir aquest blog. Hem tingut temps de parlar de molts temes. Hem pogut comentar, discutir i tornar a comentar. Ens hem fixat en coses estranyes, ens hem deixat sorprendre i ens hem esbravat. Però el blog continuarà. N’hi ha necessitat. Vegeu algunes de les coses que ens poden fer perdre el cap els propers mesos:

Per exemple, els que estaven a la reserva, amb la intenció d’atacar, hi tornen….aquest any, però, sembla que van acompanyats.  Aquest any, a més dels pares noels pujant pels balcons, també hi veureu Reis de l’Orient, de mida nana, de porexpan. De moment són als basars, però no us en fieu, que atacaran i aquests van de tres en tres. En fi, que el terror creix!  Els esvorancs esberlen tots els subsols, fent caure els nostres referents i la nostra moral. Torna Vidal-Quadras. Llach sojorna a Porrera. Noah Gordon se’ns fica a casa, al celler de casa. Els pantans estan secs. No es fan bolets. Que Déu ens ajudi! I Kafka!

Resum d’un any d’El camp de l’Erra: 42 posts (un post per setmana, amb el d’avui 43), 129 comentaris, una mitjana de 700 visites mensuals. Post més visitat de tot l’any Rodalies m’aixafa la guitarra, seguit de Passar-les putes a la carretera. Post més visitat del mes d’octubre La bíblia de la Doris Lessing.

Salut i moltes gràcies per la companyia. Espero que ens torneu a visitar aviat. El camp de l’Erra S.I.