El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 9 d'abril de 2008

QUÈ ÉS L’AIGUA?

Quina cosa té de sagrada l’aigua? Per què ens molesta tant la pluja o ens agrada tant la pluja? Com és que ens emociona una cosa tan senzilla com sentir el xema-xema de l’aigua damunt el ràfec de la teulada? Com és que unes gotes, un xim-xim, uns bots i uns barrals, una bona gotellada o una senzilla passada només dels senyals, ens fan estremir, ens fan arronsar dins el llit? Què coi és l’aigua que no es pot ni parlar de comprar-la als països de fora, on els en sobra, i en canvi el petroli, la llet i el gas sí?
Ho dic ara que acaben d’anunciar pluges imminents a les assedegades comarques del nord, que potser amb sort arribaran al meu poblet assedagat del Lluçanès. I ho dic, no perquè pensi que l’aigua s’ha de llençar, que tot el que es pot pagar i es pot comprar es pot malgastar. Ai no. Al contrari. Jo penso que no s’ha de malgastar res, ni el petroli, ni el gas, ni la llet, ni l’aigua. Ni el pa. Però clar, quan no n’hi ha i no en raja, perquè
Déu (o la Natura, que diuen alguns que és tan sàvia) han tancat l’aixeta damunt nostre, sense donar cap explicació… llavors no es pot anar allà on n’hi ha de sobres i comprar-la? No es pot? No es pot calmar la set com s’apaga el foc i com es calma la gana? Doncs què coi és l’aigua? Per què ens posen tan tristos uns pantans buits, uns rius secs, unes fonts eixutes, uns boscos cruixents sota els peus? Què és l’aigua? Quina cosa  té de sagrada l’aigua? Per què no ens entristeix igualment veure com els ramaders dels nostres pobles van plegant les vaques lleteres i hem d’anar no sé on a comprar la llet? I la fugida de les fàbriques de teixits de les nostres ciutats cap a altres continents, com és que no ens turmenta? I el podrir-se d’avorriment de les pomes autòctones davant l’allau de kiwis, fruites de la passió, pinyes americanes i pomes fuji japoneses, com és que no ens desespera? Què és doncs l’aigua? Què té de sagrat? Tot això m’ho pregunto mentre espero, mentre friso per aquestes aigües, beneïdes, que ens han dit que ja arriben i que han de caure i caure, sense treva, damunt nostre, potser demà!

*La foto és del delta de La Tordera, la primavera de fa un parell d’anys.
 



  1. L’aigua és el principi, la fi. L’aigua purifica i putrifica. De l’aigua venim a l’aigua ens ofeguem. L’aigua és tot, l’aigua ho conté tot. L’aigua s’ho endú tot riu avall, coll avall. L’aigua. Ai, l’aigua.

  2. Jo només afegiré unes dites H2O:  “Pluja de març dóna faves i furta blat”
                                                    
    “Si plou per sant Albí, anirà més cara l’aigua que el vi”     

                                                                  “Març ventós fa l’abril plujós”             

      “Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós”

                                    “D’aigua passada, molí no en mou”

                   “No et fies d’aigua que no corre ni de gat que no miole”

           Salut i molta aigua!!

  3. En algun lloc, em sembla que a les terres de l’Ebre entre vells pagesos, he sentit dir “aigua i fems fan miracles”. Així doncs l’aigua és vida: les aigües poden estar en moviment (Aigüesvives) o estancades (Aigüesmortes) o serveixen per batejar (millor si són del riu Jordà), són tortuoses (Aigüestortes), faciliten la digestió (aigua de Vichy) o  reanimen (aigua del Carme), provoquen disputes (aigua de l’Ebre), identifiquen alguns  parlants (aigo), en alguns llocs és freda (Aiguafreda) i en altres calenta (aigües Caldes), cau del cel i brolla de la terra i potser per això últim les fonts reben, en alguns lllocs, el nom de deu (la Deu o les Deus). Pots trobar exemples similars en el cas del petroli?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent