El camp de l'Erra

El temps, atmosfèric, és lliure, ben lliure: no sabem la sort que tenim! Vull dir que vivim un octubre de rècord de calor i, sense avisar, patapam, cop de vent gelat del nord, cop de porta, cop de finestra. I fred. Abans, quan jo era petit, els hiverns….

Abans els hiverns, diuen, eren infinitament més durs que els d’ara. Home. Home. Les cases, ja ho deia Pla, les cases d’aquest país són glaçades; fa més fred dins les sales d’algunes grandioses cases de senyor que no pas al carrer! Ep. Ep. Que hi ha les sabates, bones. Els pantalons, gruixuts. Ara, amb molt pocs euros, es poden dur peces de folre polar, mitjons tèrmics, anoracs folrats de pells falses. Tot fals, això sí. Però calent. Abans, abans. Sempre hi ha un abans que ens sembla que fou millor per alguna cosa. Perquè érem petits. Perquè érem joves. Perquè érem innocents. Ara les cases estan més preparades pel fred, sobretot a l’interior i a la muntanya. Però als pobles de mar, als pobles del Maresme, per exemple, on, diuen, el temps és quasi tropical, a aquests pobles, quan fa fred, calça’t! Els bars tenen portes que s’obren i es tanquen automàticament, de vidre, primes, com fulls de paper. No hi ha llars de foc, no hi ha grans estufes, no hi ha ambients caldejats. Una pantalleta. Uns radiadors esquifits. Un aire tebi que no se sap d’on ve: tebi, per no dir fred. Per no parlar de les estacions de tren, que ni portes no tenen. I les esglésies, botigues, farmàcies. Hi ha llocs, suposadament càlids, que no estan gens preparats pels rigors de l’hivern. Són llocs tristos, a vegades. Llocs poc acollidors. Allà la gent no sap què és estar al costat d’una bona xera: ui, les grans xeres d’hivern als pobles del Lluçanès, allà trencant nous, menjant mandarines! Això els hiverns. Però quan arriba el bon temps, voramar ja és una altra cosa. Llavors tot són palmeres cap aquí i palmeres cap allà. Ara som a un dia de sant Andreu i ja se sap, el temps no enganya. Fred de peus, de mans, d’orelles. Quin gust, sentir l’olor de la neu, de les gebrades! Buscant una lectura per a dies freds -sempre amb la manteta als genolls, com uns padrins- he pensat que potser El Quadern Gris de Josep Pla. Sempre ve de gust. Rellegit encara és millor que llegit per primer cop. Eps, emperò, no estic segur que hi trobeu aquest comentari sobre el fred. Hi ha moltes cites de Pla inventades. Abans, abans… 

A vegades tenies la sensació que acabaven de descarregar els llibres de casa d’una àvia centenària que havia traspassat en un pis de l’Eixample quinze dies abans…

I pensaves, quins gustos, déu, meu! Quins gustos. Patufets, Novel.letes femenines dels anys vint. Els anys vint són una mina pel col.leccionista de llibres en català. En fi. Les grans col.leccions “de la nostra vida”, que per l’àvia centenària devien ser autèntiques novetats “de darrera hora”. La MOLC, la MOLU, Proa a tot vent, Les millors obres de la literatura universal del segle XX. Blancs. Amb bones fotos. El darrer d’aquesta mena que vaig comprar a la Canuda -abans del tancament definitiu que serà demà- és UN DIC CONTRA EL PACÍFIC, de la Marguerite Duras. La foto de la portada és d’Oriol Maspons. Un trasbals de llibre, però ara això és igual. Llibres d’art, diccionaris, best-sellers esgrogueïts. Manuals de medicina? Filosofia de quiosc. De qui van ser? I ara ens acaba d’arribar tot un gran lot de llibres en italià, us interessa? Quina mena de pis acaben de buidar? Ai, mare. La llibreria Canuda és un món una mica fantasmagòric i potser això serà la seva salvació. Vull dir que aquells llibres -molts ja vénen d’un més enllà, d’un traspàs, d’una mort, de la fi d’una vida lectora, vaja-, tots aquells llibres d’aventures, de ciència, de viatges, de poesia, de guerra, d’art floral, tot allò que alguna gent ha anat arreplegant durant la vida, no diré amb amor, que seria quico, diré amb passió, segurament no desapareixerà mai del tot. Que com? Doncs no ho sé. Abans d’ahir encara hi vaig entrar. Un darrer intent. Estava ple de gent remenant, mirant, recordant. Se sentia olor de tabac. Vaig comprar un darrer llibre, un conte de l’any 1925, de Folch i Torres, i vaig demanar bossa. Una bossa d’aquelles verdes, gens de disseny. Adéu, llibreria Canuda, vaig pensar amb aquell punt de fatalitat amb el que entomem les coses a certes edats. Ah, suposo que tota aquesta paperassa es traslladarà de lloc. Impossible cremar tantes idees absurdes!, vaig intentar consolar-me.

Cada matí s’enfronten, diuen que amb fair play, en la gran batalla de les ones. Són la colla de la Mònica Terribles i la del Jordi Filibasté…

Diuen -i jo n’estic encantat- que junts fan créixer el gruix d’oients de ràdio en català. Potser és cert. No sé com ho compten els de les famoses onades de tres cops l’any! També podria ser que fossin, que siguin, sempre els mateixos oients, que van canviant d’emissora constantment: que els comptin dos cops, vaja. Que ens comptin a dues bandes. La topada de cada matí es concreta en aquella entrevista de les vuit, quarts de nou, i en la tertúlia. Llavors, déumeusenyor, és quan la batalla es torna més sagnant. A can Jordi Filibasté, com si tinguessin el retrat d’un comte vigilant, fan la seva tria, i a ca la Terribles, amb la pressió governamental al clatell, miren de fotre la gran canonada, també amb els que poden tenir. Boum. Primer parla el Duran a casa d’un i, com si tinguessin una ullera de llarga vista, correm-hi per telèfon l’entrevisten a casa l’altre. Gairebé sempre parla en Duran. A tota hora i a tot arreu. També parla molt el Navarro. Potser diuen coses diferents amb mitja hora de diferència. Perquè el mitjà fa el missatge? Ai. El cap dels mossos, el cap dels mossos. La Marta Rovira aquí, la Marta Rovira allà. La Camarga aquí, la Camarga allà. Un aire un xic més estrident al vaixell dels Filibasters i una mica més de prudència a bord del vaixell dels temibles Terribles. A vegades és al revés. A vegades és del dret. Canonades. Crits. Batre d’ales d’un lloro. Picar rítmic d’una pota de fusta. Litres de rom. Cada matí, batalla a les ones. Hertzianes. S’escolten, segur que s’escolten entre ells. Quan a un lloc fan publicitat, a l’altre també. M’enteneu els nervis?  

València necessita una cançó. Dues, tres cançons. València necessita no fotre el barret al foc, encara. Ni per fallles. València, el País Valencià, la Comunitat, així els ho paguen. Però ho pagaríem tots. Així els paguen la fidelitat llepa d’alguns…

Cañas y barro. Paella. Taronges. L’arquillada d’un dinosaure (la ciutat de les ciències). El llit del Túria. Toros. Bous. Oleeee. Orxatera valencianaaaaa. Foc, foc nou. Arròs. Barca. Ovidi. Jo sóc aquell qui en lo temps de tempesta. Com un record d’infantesa, sempre recordaré…València necessita. Alicante, alacant, Torrevieja, Alicante. Una gran ventada, necessita. I Alcoi. I el Puig. Torrons. Sagunt. Un Fuster de Sueca. La tierra de las flores, de la luz y del amor. Per a recuperar. Xàtiva. Gandia. Els Borja. Bona vesprà. Mira si he conegut terres que he estat en… Morella. Ai, Morella, la meua manta morellana. Faixa, faixa morellana. Ai, Tio Canya. Faent camins dubtosos per la mar. Cullera. Aitana. Vicent Andrés. Vicenteta. Parara papam papam papam. Valènciaaaaa. Obrint pas, obrin pas, va, vinga, obrin, obrin, deixin pas! Vaig sobre neu, descalç amb nua testa. Tirant, tirant, tirant lo blanc. Per a ofrenar noves glòries a Espanya….així, així els ho paguen. No llepis. Que una fera feotge. I no tireu el barret al foc, encara. Encara s’hi pot fer alguna cosa, abans de falles. Després de falles. Veles e vents i ja ens veurem. Aviat. Amics. Germans. Cosins.