El camp de l'Erra

Al febrer vam anar al concert que feien els Antònia Font amb l’Orquestra Simfònica de Girona a l’Auditori de la Devesa. Amb nosaltres venia el Biel (vuit anys), però també hi havia altres parelles amb criatures. També hi havia vells. Vull dir que hi havia gent molt gran i molt mudada, que feia l’efecte que tenien un abonament i no es perdien cap concert….què devien pensar d’aquella música, d’aquelles lletres, l’home i la dona d’uns setanta-cinc anys, que duien paraigua plegable i bufanda grisa i que seien darrere nostre?  
La primera idea que ens va venir al cap va ser que havien comprat l’entrada atrets pel renom d’una soprano, una tal Antònia Font, de qui tothom parlava i que per fi havia arribat als escenaris gironins, acompanyada de l’Orquestra Simfònica. La segona idea ens feia relacionar aquells avis amb la violinista o la clarinetista, una tal Queralt, que estava molt emocionada tocant al costat dels seus ídols i amb els avis al palco. Ja ho veieu: prejudicis! La cosa és que ara, passats els dies, començo a veure altres possibilitats. Els nens i els vells s’entenen molt bé. Alguns nens i alguns vells es permeten un puntet de transgressió quan molts joves o mitjancencs no gosem. Als nens els encanta el xumba-xumba i als vells els agrada més un clarinet. I a l’inrevés també. Pel cas és igual, perquè també hi ha les lletres. Vull dir que els Antònia Font han obert una finestra des d’on es veuen estrelles que es precipiten, un meari en es sol, un cel tan diferent damunt ca meva, amazones a sa lluna i un tauronet petit que neda amb sa taurona mare…”mamà, avui, m’he clavat un fil de coco dins un ull”.  Vull dir que quan algú obre una finestra amb gràcia, trenca esquemes, allibera tabús i ens transporta.  Vull dir que la música no té edat. Vull dir que els Antònia Font -molts ja ho sabeu- et fan venir esgarrifances. Però per què et fan venir esgarrifances?
-Me deixin tranquil que jo només som un robot i joder no ho sé tot.

Res, que acaba de sortir un llibre meu, una novel.la de 206 pàgines. Porta per nom DESFENT EL NUS DEL MOCADOR. La publica la gent de La Magrana i m’han dit que ho fan amb “molta il.lusió”. Jo també, faltaria més, estic il.lusionat amb el llibre (la meva primera novel.la per a adults; els altres eren reculls de contes o llibre de viatges). Els primers lectors diuen que enganxa….però clar, què m’han de dir a mi! L’argument -fins on es pot explicar- va d’un cambrer, retirat a la força per un accident, que es disposa a escriure sobre la parròquia del bar de carretera on ha treballat durant anys. La parròquia, ja us la podeu imaginar….

…sobretot els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus anteriors llibres. Però un cop retirat, al cambrer li continuen passant coses. I algunes de les coses que li passen són estranyes, esperançadores o divertides. El passat li va venint al cambrer en onades. També hi ha una gitana que prediu el futur; a vegades l’encerta, a vegades la caga i sovint no diu tot el que veu a venir. Hi ha algun secret de família, molta terra a l’Havana, molta xerrameca de bar. Hi ha, també, companyonia i amistat. Amor i aventura. També hi passa alguna cosa extraordinària, faltaria més! Ja ho veieu, no ens moquem amb mitja màniga. Qui vulgui un tast de la novel.la, trobarà el primer capítol en pdf a Vilaweb Lletres.  Si algun dia la llegiu, espero que ho passeu tan bé com ho he passat jo escrivint-la. 

Ah, i moltes gràcies a tots els lectors del blog: aquesta setmana hem arribat a les 10.000 visites.
 

Només em puc vanagloriar d’haver guanyat un trofeu durant la meva, ja dilatada, vida. Es tracta de la copa d’un torneig d’scrabble que vam fer -en fa d’anys!- entre tres amics. La placa de la copa -que conservo com un tresor- duu els noms dels tres participants: Toni, David i Ramon. El torneig va ser renyit, va durar unes setmanes i el recordo amb nostàlgia…
No he participat mai en cap d’aquests tornejos virtuals d’scrabble, ni tampoc en cap de les lligues que es fan en bars o clubs de Catalunya. Amb treballs si he resolt una o dues de les jugades d’scrabble que posen alguns diaris a les pàgines de passatemps. No em puc considerar un adicte a aquest joc. Amb tot, crec que l’scrabble forma part de la meva vida. Mai he deixat de jugar-hi, però ara fa un temps faig partides amb més assiduïtat, amb la família. Avui, a l’hora de fer aquest post, he vist la capsa verda damunt l’escriptori, amb el seu lema: cada paraula compta! No sé, m’han vingut ganes de parlar-ne! He visitat algunes pàgines web dedicades al joc i he descobert que l’inventor va ser un bon home de l’Estat de Nova York, que l’any 1931, durant la Gran Depressió, va perdre la feina. També he descobert que hi ha afeccionats tan diversos com l’Sting, la Reina d’Anglaterra o el Salvador Alsius. Però per acabar aquest homenatge, tenyit de nostàlgia, he recordat que la primera vegada que vaig jugar a l’scrabble va ser en un hotel de les vores del llac d’Aiguebelette, a la Savoia, on em vaig passar un estiu fent de cambrer i aprenent francès. De les moltes coses que vaig aprendre llavors, jugar al joc de les paraules és una de les que més m’ha durat i més moments bons m’ha donat. Éls moments de seure al voltant d’una taula, ben acompanyat, i jugar amb les paraules, l’estratègia i la sort!