El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

EL NIU DEL CUCUT I LA CAGARADA DE LA PUPUT

4

No vull -no volia- parlar de política (encara que el títol del post ho pogués fer pensar).  Vull parlar de llocs on van a parar coses. De llocs estranys, suggestius, impropis. Llocs excitants, espantosos i sorprenents. Llocs, no-llocs, plecs i racons. I com que els cucuts ponen els ous en nius que no són els seus (i després se’n van de vacances a Àfrica) i quan neix el cucut en niu aliè…

…aquest “pollet innocent” es dedica a llençar daltabaix del niu on fa d’okupa els ous originals dels seus pares adoptius. I com que les puputs es dediquen a esquitxar merda als adversaris, com a mètode d’autodefensa, doncs d’aquí ve que el títol faci pensar en la política (sobretot la política catalana actual). Però a mi com a tema del post d’avui m’interessen, ja ho he dit, les coses i els llocs. Les coses amagades. Les coses fora de lloc. I els llocs. Els llocs. Com ara els moneders, les estores, els armaris, l’infern de les americanes, les regateres, els paraigüers, les fundes, els folres. Les cartes d’amor -o bé les factures, sense IVA- a l’infern de l’americana de l’home de mitja edat, els botons de camisa d’home -o les targes de visita- al moneder d’una vídua de molt bon veure, els diners abolits -o bons, però negres- a la regatera de la dona decent, les boles de naftalina a la butxaca de l’abric d’un mort, la clau a la torratxa, dins el paraigüer o bé sota l’estora d’un pis o d’una casa de cites; i el paquet de tabac al mitjó de l’adolescent (i els preservatius a la màniga -al costat del mocadoret- de l’adolescenta). I el mòbil dins la funda de ganxet que ens va fer la nostra entranyable iaia. I la PSP amb jocs d´atropellar àvies (també dins la funda de ganxet que ens va fer la iaia). I si abandonem el costumisme i ens endinsem en una altra selva, allà hi trobarem també llocs i coses suggestius, com ara la delirant metralleta dins l’estoig del violí, la bala de plata al cor i el mort al fons de l’armari i, dins el folre del seu abric, tot de bitllets morats. O bé el cabrit dins la caixa del rellotge i el seny dins el cabrit i el llop rondant la casa. O la por al cul, la mirada perduda i el destí en mans de desconeguts (o en mans de forasters o de bojos coneguts). I l’ou del cucut en un niu foraster i la merda de la puput a la cara o a la camisa del primer que passava… i així, després de donar unes quantes voltes, tornem al principi, allà on no volíem anar a parar: al món de la política (especialment la catalana actual). Quina creu!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT (de Winesburg, Ohio)?

7

La genteta de Winesburg, Ohio, són això: genteta. Es mouen per una ciutat americana de províncies, del Mig Oest, i no els passen coses gaire espectaculars, però tenen esperances, desitjos inconfessats, petits vicis…

…virtuts. Somnis que encara no són el somni americà, però que s’hi encaminen. Winesburg és avorrit, petit, provincià, polsegós, fred. Tothom es coneix. Els nois es disputen la mateixa noia. Les noies somien el mateix noi. Hi ha el botiguer, el banquer, el periodista, la mestra i el vicari. Hi ha les mares soles, els pares sols, els fills consentits, els fills deixats de la mà de Déu, les filles. Hi  ha els camps de maduixes -que es travessen els vespres d’estiu per anar a fer margeres, com a tot arreu del Món!- i hi ha un tren que porta gent (que arriba carregada d’històries) i s’emporta gent (que vol anar lluny a viure altres històries). Aquest recull de narracions empeltat de novel.la (o novel.la fragmentada) és una delícia. I no cal dir res més. Si un cas parlar del seu autor, Sherwood Anderson, que s’inventa una mena de costumisme que va una mica més enllà, un costumisme que es fica dins la ment dels personatges (que xerren sols, que estan dominats per idees, desitjos, vicis, records, moments clau….) i d’aquesta manera, Anderson trascendeix el costumisme i ens porta a un món màgic, grotesc i absurd (que no vol dir fals ni trampós, sinó molt més potent i real que el costumisme tout court). I ell mateix, l’autor, mor d’una manera costumista -prenent un martini- empeltada d’accident absurd: a l’empassar-se l’escuradents d’aquest martini. Això passava l’any 1941. El llibre que comentem va sortir el 1919 i fins ara, noranta anys després, no l’havíem pogut llegir en català. Mai és tard: el llibre no ha perdut gens d’interés. La traducció -molt bona- és de Francesc Parcerisas. I els editors són els de El cercle de Viena, que ens estan regalant productes excel.lents.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL SOLDAT DAVANT L’IMPERI

2

El bon soldat Svejk -genial creació literària txeca- es dedica a seguir al peu de la lletra les ordres que rep dels seus superiors i a explicar un enfilall inacabable d’anècdotes de la seva vida civil. Som a la primera Guerra Mundial i el món ensenya la seva cara més absurda. Àustria-Hongria, l’imperi que serveix Svejk a la força, no s’aguanta per enlloc… 

 

La novel.la fa riure. Glaça. És demolidora amb la guerra, la disciplina militar, el culte a l’emperador (que fa que un taverner vagi a la presó perquè ha explicat que les mosques se li havien cagat, precisament, sobre un retrat de Francesc-Josep). I amb els delators, els espies, els llepes i els capellans castrenses. I tothom beu fins a perdre la dignitat i tothom té una gana que res no calma. I la intendència és insultant. I els soldats es menjarien de grat una vaca vella i seca que no s’estova ni amb vinagre, però han de fer-la bullir tot un dia, i la gana creix… I tothom prova de treure beneficis de les tropes, el pas dels trens, les llargues aturades a les estacions….a Àustria-Hongria -s’ha dit molt- la vertebrava el ferrocarril. A la novel.la que estem comentant de Joroslav Hasek, els txecs no poden veure els hongaresos i els hongaresos no poden veure els alemanys i els alemanys no poden veure els eslovacs i tots han de fer veure que estimen molt el seu emperador i que lluiten units i molt contents contra els russos. I els de Viena consideren els txecs una gent poc de fiar (políticament, per separatistes) i els txecs que estan amb l’imperi són els primers que delaten els txecs conspiradors i parlen sempre en alemany…i tothom es riu dels bosnians. I dels ucraïnesos. I dels txecs. I dels hongaresos. I dels funcionaris de Viena que només entenen l’alemany (i s’enfaden quan els soldats rasos parlen txec entre ells). Perquè Hasek, a través d’Svejk, com el seu compatriota Kafka, a través de Josef K, carrega molt fort contra la burocràcia de l’Imperi Dual. Una burocràcia corcada, absurda i castradora (com totes les burocràcies; com tots els imperis). En fi, que és una lectura recomanable. Un fris acolorit de la grotesca, fangosa, alegre i torturada Europa Central de la primeria del segle XX. Que fa escruixir. Que fa riure. Que fa venir ganes d’engegar deu o dotze Svejks a desfilar en qualsevol dia de la Raza. I que vagi fent de les seves, amb aquell aire de no haver trencat mai un sol plat. I entrant a totes les tavernes. I bevent-se l’orgull, per salvar l’honor. O potser al revés.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ENGANXATS A LA MONJA

9

Així estem tots: enganxats a una monja benedictina de Montserrat. Anem curts de referents i per això persona que conec que la sent, la veu o llegeix un escrit seu, persona que queda enganxada a aquesta dona jove i heterodoxa, de nom Teresa i cognom Forcades. Abans que comenci la desmitificació, abans que arribin els peròs (que ja he sentit a algunes bandes), abans no es descobreixi que és una activista disfressada o una ànima càndida i de bona fe, però poc documentada, elevem-la als nostres altarets particulars, mitifiquem-la, ni que sigui una estona…  

 

 I és que ve de gust. En un temps i un país on les persones que ens han d’informar sovint semblen lloros de repetició o simples propagadors de la histèria col.lectiva i el papanatisme, sentir una veu pausada i diferent ja és un fet destacable. En temporades i terres com aquesta, d’enganys, caigudes d’ídols, mentides molt grosses i de molt amunt, preses de pèl generalitzades, pors comprensibles, penúries diverses i pandèmies que amenacen, sembla que ve de gust sentir veus dissidents, que al mateix temps siguin agradables, que es noti que tenen el cap ben moblat i que no ens vulguin vendre fum o directament gasosa. La Teresa Forcades, que segons sembla és metgessa titulada a Barcelona, que ha fet l’equivalent del MIR als Estats Units (i que es va doctorar en teologia a Harvard) no sembla pas el típic telepredicador, tot i que explica coses fortes. I les argumenta des de la ciència (i no des de la pseudociència). Coses contra les indústries farmacèutiques, contra els governs que els segueixen la veta i contra els ciutadans que no ens informem prou abans de fer depèn de quina “bestiesa”. Jo no puc posar del tot la mà al foc per ella, però aquesta dona -que a més és de la meva generació- me la crec. La seva veu serena, les seves argumentacions clares, la gestualitat de les seves mans, la seva cara (amb hàbit) i les seves opinions heterodoxes, originals i plenes de bon criteri, fan que qui se l’escolta no pugui deixar de donar-hi voltes. Pel que veig, li passa a tothom: quedem enganxats a la monja. És com un enamorament. Llavors és quan em pregunto: ¿i si és una gran entabanadora, que ens té hipnotitzats, que ens enlluerna amb la seva dolça fortalesa mentre argumenta de manera un xic tramposa? Ep, però ella no ven res. La Teresa Forcades només ens demana que pensem les coses dues vegades, que no ens deixem enganyar, que ens informem bé, que mirem totes les possibilitats, que llegim la lletra petita. I si ens ven alguna cosa, són les seves idees excèntriques (almenys entre els catòlics): sobre l’avortament, sobre el feminisme, sobre la manera d’entendre l’església, l’espiritualitat, la medicina, la vida i la mort. Sembla que no pugui ser, però aquesta dona existeix i és nascuda al barri de Gràcia (i es pot permetre ser valenta i parlar clar, perquè no té cap cadira, cap bisbat, cap imperi, res a perdre). Us recomano l’entrevista que li va fer Jaume Barberà aquest estiu al programa SINGULARS de tv3 (foto), que podeu trobar a internet. Il.lusioneu-vos amb ella, abans que comencin a treure-la per tot arreu, a banalitzar la seva imatge (l’altre dia vaig veure que un periodista l’anomenava “la monja de moda”), a cremar el seu discurs, a treure-li draps bruts i acusar-la de ves a saber quina relliscada. A més, porta “mocador” al cap, un símbol de llibertat (o de submissió, segons com es miri). I és contracultural, perquè és estudiosa de la Santíssima Trinitat. Ho sento: sempre he tingut una flaca per la gent heterodoxa i intel.ligent! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari