El camp de l'Erra

La ciutat de Montblanc és petita. Si no fos per l’espectacularitat de les muralles, els campanars, els palaus i les places, diries que allò és un poble gran, de pagès, de secà. Un poble amb bones pastisseries, una fonda de les de tota la vida -la dels Àngels- i fins i tot un convent de clausura, al santuari de La Serra (havíem de passar arran de les seves parets per anar al nostre estatge de Mas Carlons, voltat de vinyes i oliveres). Per a nosaltres allò és el sud… 

Per això tots els dies que hi vam ser vaig tenir la sensació de rondar per una Nàpols petita, de carrers empedrats, terrasses de vermut i balcons amb persiana verda. Com que era el cap de setmana de Sant Joan, se sentien petards, a prop i lluny, es veien llanternades i espetegaven i s’enlairaven coets. Se sentien xiscles de canalla. Les pedres, al mig del sol, quasi eren blanques, però de nit, amb la llum artificial, es veien daurades. Feia una calor sufocant i els conductors dels cotxes no tenien gens de paciència: per la més mínima et fotien un cop de botzina. I mira que la gent amb la que vam tractar va ser molt més que amable, per això dic que agafat en conjunt, allò napolitanejava…però ep, potser la raó de tot plegat -bo i dolent- era la nostra vella matrícula de Barcelona. O s’és d’un sud o s’és d’un nord. I nosaltres a Montblanc érem del nord, encara que vinguéssim d’un nord pagès o rural o deixat de la mà de déu, com vulgueu dir-li!

Com a les bones biblioteques, a les cases hi ha un armariet on es guarden medicaments de fons, de fons d’armari, vaja. Són les aspirines, el fenistil, el gelocatil, l’iniston…Però hi ha uns altres medicaments, que només anomenar-los  -i ja no diguem tastar-los- ens transporten. Són la magdalena de Proust, són els clàssics, gairebé els arcaics, amb noms mítics i aromes i sabors evocatius: dius optalidon i retorna l’àvia…
…Optalidon, remei de les nostres àvies adolorides que se’ls prenien de dos en dos; llapis termosan, remei d’olor penetrant i aspecte amenaçador, vertader horror de les girades de peu; el dolç ceregumil de mija tarda, xarop, complement vitamínic que l’any passat va fer els cent anys (el va inventar un tal Bernabé Fernández Sánchez, un granadí que va anar a viure a Montilla, Córdova. Va tenir tant èxit que es va haver de traslladar a Màlaga, per estar vora el mar i poder anar omplint vaixells que marxaven cap a les Amèriques). L’aigua del carme, pels desmais, els marejos i els ensurts…horrible beuratge, consol d’alcohòlics i alcohòliques, només dir el seu nom l’estómac se m’arronsa! El pegat de Sor Virginia, conegut a casa com a pegat de la monja, divertit invent per curar refredats forts. El cerebrino mandri -que alguna àvia anomena “celebrino”, per  no sé quina estranya connexió- de gust vomitiu i aspecte sospitós, de petit em feia pensar en l’arsènic de les novel.les de l’Agatha Christie. I el Vicks VapoRub, l’autèntic i deliciós aroma dels refredats i dels massatges de la mare al nostre pit, vertadera olor i magdalena de Proust de generacions i generacions de nens mimats…aquest ungüent el va crear un farmacèutic de Carolina del Nord el 1880 i el va publicitar amb el nom de Vicks VapoRub en honor del seu cunyat. L’aspirina infantil -aquella rosa-, les pastilles Juanola, la mercromina. Segur que me’n deixo, perquè som tots plegats uns hipocondríacs i això ja ens ve de lluny.

Nord enllà, quan s’acaba la primavera i comença l’estiu, les nits es tornen blanques: no s’acaba de fer fosc mai, el cel queda esblaimat hores i hores, els edificis es desdibuixen, les teulades sembla que pengin més, les cúpules mig volen, les finestres espien, les aigües s’enterboleixen i moltes persones es tornen histèriques…
A mi no m’estranya gens. No em sorprèn gota que a llocs com Sant Petersburg s’hi hagin congriat obres literàries com El capot de Gògol o com Crim i càstig de Dostoievski, per dir-ne dos dels que fa temps vaig dur als altars -als meus altars particulars- i que de moment no en baixen. Imaginem què és capaç de pensar, crear, produir, el nostre cervell mig adormit, mig despert, en una d’aquestes nits en què no hi ha manera d’agafar el son, les vertaderes nits blanques de cada dia. Les nits passades en blanc. Doncs posem per cas que hem anat a un sopar i hem pres cafè o que hem sortit capficats de la feina o que tenim un granet en un lloc amagat que ens crispa o que sentim el nen que de tant en tant fa un rondinar i un somiqueig just al moment d’aconseguir per fi aclucar l’ull. Nit blanca. Nit creativa. És per això que aquests dies que venen, amb les seves nits, a Sant Petersburg -i a altres indrets menys mítics- hi haurà tot de cervells mig histèrics, badant per les finestres, mirant les teulades, observant les cúpules, maleïnt les aigües tèrboles i creant, creant ves a saber què. Monstruositats i bellesa. Després tornarà la calma i semblarà que no ha passat res.

Aquesta tarda he vist per segona vegada -després d’anys i per la tele- “Els fabulosos Baker boys” i m’he tornat a emocionar.  Hi ha moltes pel.lícules que estan bé, però n’hi ha algunes -només algunes- que tenen un plus, un no se sap què, una cosa rara i intensa que ens trasbalsa….

Deu ser la Miechelle Pfeiffer, que està tan en el seu punt, tan cínica i tan tendra, tan sexi i tan basta, que sembla una flor acabada de collir en una cuneta. O bé l’argument, tan contingut, i aquest anar i venir i aquesta tensió entre art i negoci, entre família i bohèmia, entre alcohol i caseta als afores, entre la sensualitat, l’amor, l’amistat, la camaraderia… Potser és la música, que ens va entendrint, ens va entendrint, fins que ens tomba. O el detall de la nena, la del pis de sobre, que necessita un cangur. O el detall del gos, tret de l’hospital de gossos la nit de Nadal. O el detall de la cambrera del frankfurt, que per un moment pensa que el germà guapo dels Baker Boys l’està convidant a sortir, perquè li ha dit:

-A quina hora plegues, Blanche?

En fi, que sembla una pel.lícula de no res i ja es la segona vegada que em fa treure el barret. Per cert, penso que aquesta cinta és de les poques que quedaran de la filmografia de la Pfeiffer -que el 29 d’abril passat va fer els cinquanta anys- i no se n’ha d’avergonyir (vull dir de la carrera, però tampoc dels cinquanta anys, que té molt ben posats!), perquè la seva interpretació de l’esquerpa Susie Diamond, la poma de la discòrdia dels germans Baker, val tota una carrera…sobretot amb els temps que corren.