El camp de l'Erra

Tot això de Kosovo, si ens hem de refiar de la història, comença amb la batalla del Camp de les Merles (Kosovo Polje) el 1389, entre cavallers cristians, comandats per un príncep serbi i els otomans, comandats per Murat I. Van guanyar els otomans, diuen que per poc. Jo m’imagino un camp de batalla verd, neu a les muntanyes i genets medievals cavalcant i xisclant. Un cop fora els soldats, un airet suau, herba arrencada per les peülles dels cavalls, olor de sang i, trencant el silenci, el cant màgic de les merles….

Pensant en aquestes planes verdes i ensangonades i en aquesta batalla concreta, va créixer el mite fundacional del nacionalisme serbi. Cançons, poemes i llegendes parlaven de les gestes dels serbis a la batalla del Camp de les Merles. Per la seva banda, els albanesos també tenen els seus records associats a aquest territori. Si els serbis diuen que el fet d’haver-hi els famosos monestirs ortodoxos és una prova de l’antiguetat de la presència sèrbia, els albanesos contesten que aquests van ser construïts sobre les ruïnes dels encara més antics temples catòlics (els albanesos eren catòlics abans d’islamitzar-se durant la dominació otomana). Sigui com sigui, si durant segles els pagesos de les dues ètnies van conviure amb tranquil.litat -i és un dir, perquè segur que tenien les seves batusses- i van compartir aquest territori que va ser ara dels uns ara dels altres, l’aparició dels Estats nacionals al segle XIX va complicar les coses, perquè els Estats nacionals sovint no entenen de matisos. I a principis del segle XX van continuar els canvis d’amo, tot i que més endavant, és ben cert, allò va ser durant molt temps una regió autònoma de Sèrbia dins de Iugoslàvia. L’any 1989 -us en recordeu?- Milosevic va anar a Kosovo a commemorar el 600 aniversari de la batalla del Camp de les Merles i va dir allò tan fort de "allà on hi ha un serbi, és Sèrbia", mentre aprofitava per retirar l’autonomia de Kosovo. En fi, tothom sap les conseqüències que va tenir aquell gest provocador: Iugoslàvia es va desfer. La majoria albanesa, discriminada per la minoria sèrbia i pel govern serbi, va crear a Kosovo una organització social paral.lela a la governamental, en el camp de la sanitat, l’educació, etc. Després va venir l’intent de neteja ètnica del 1999 i els bombardejos de l’Otan. Diuen que ara Kosovo és independent perquè interessa als americans; potser s’han ajuntat la set i les ganes de beure! En tot cas, no és tan clar que allò sempre hagi estat Sèrbia. Com tampoc seria just un Kosovo només amb albanesos. Però quan tantes i tan clares raons històriques, religioses, polítiques o demogràfiques poden esgrimir els uns com els altres, no trobeu que el que decideix una majoria, a través del seu parlament, hauria d’anar a missa? Jo m’imagino un país nou i lliure, amb la mateixa neu a les muntanyes i els mateixos camps verds, on continuen cantant les mateixes merles, però sense olor de sang i sense rastre de peülles de cavalls de guerra. I m’imagino les velles sèrbies -visquin on visquin- que continuen explicant als seus néts les grans gestes d’aquells soldats cristians que es van enfrontar als homes de Murat a les planes de Kosovo.