El camp de l'Erra

Em costa creure que encara hi hagi gent que s’agenolli, abaixi el cap, faci el besamà i la genoflexió davant d’altres persones, però encara em costa més d’empassar que hi hagi gent que vulgui, accepti i promogui que els seus semblants s’agenollin al seu pas, en un país democràtic! A casa, la veritat, no som de genoflexions, tot i que reconec que una vegada donant la mà al vell Tísner em van flaquejar els genolls. I sempre que veig els tres Reis de l’Orient m’emociono, perquè crec en ells. 

En canvi els reis que regnen, siguin d’Espanya, Anglaterra, Dinamarca o la Kimbamba, els trobo falsos, no crec gota en ells. No cal dir que sóc republicà i que això ja explica la meitat del cas, però l’altra meitat l’explica la decadència que estan patint les monarquies justament perquè volen ser populars. Abans els reis com a mínim mantenien la distància i la ficció i la il.lusió dels súbdits: tothom sabia que tenien sang blava i que eren elegits de Déu (això feia que se’ls perdonessin les amants, els fills il.legítims i la falta de capacitat per governar). Ara, però, volen ser com el poble, es barregen amb el poble, es casen per amor, es divorcien, es casen amb les amants, accepten dins la cort els fills d’altres homes i dones, barregen la sang blava amb la vermella, les princeses van al matrimoni estrenades per plebeus i volen que els seus fills regnin i volen que nosaltres ens continuem agenollant al seu pas….A mi no em fotran pas. Només penso abaixar el cap i treure’m el barret davant els tres Reis d’Orient, que són reis republicans i no demanen res més que bondat. I si algun altre trio mereix els meus respectes són els de La Trinca, la Trinca d’abans, aquell grup que va engrescar tot un país; aquestes festes els hem redescobert  i, la veritat, ens hem tornat a treure el barret davant les cançons d’aquests altres reis republicans. 

(La imatge l’he treta de Kumbaworld.com, on trobareu totes les cançons de la Trinca)

Ténen de tot, però no les tenen totes. No cal que siguin fills de casa bona ni que tinguin una tieta rica o uns avis benestants. Avui dia, qualsevol nen o nena pot estar afectat d’aquesta síndrome, que es pot descriure, a grans trets, com un cansament i un avorriment profund davant les joguines, un desig continu de tenir coses noves i una contínua insatisfacció quan ja s’han aconseguit (de fet s’assembla molt al què ens passa als adults!) És la síndrome del nen híper-regalat.

Hi ha gent que diu que la festa de Reis al final de les vacances de Nadal és un error  perquè la canalla només té un dia per jugar amb els regals (i fan servir aquest argument per explicar la seva deserció cap al territori Santa Claus). Aquesta gent, però, obliden que les joguines que abans (per exemple fa trenta o quaranta anys) passaven els reis, havien de durar tot l’any (o tota una infantesa) no només els dies de vacances i eren unes joguines que acumulaven hores i hores de felicitat. Ara, però, si una joguina dura de Nadal a Sant Esteve ja és un gran èxit. El nen híper-regalat tendeix a destruir, llençar, avorrir o oblidar de seguida allò que té i torna a desitjar allò que no té. El mateix ens passa als grans, amb els mobles, els cotxes, la música, fins i tot amb els viatges. Com es pot recuperar la il.lusió? El tió mateix, el caga-tió, quan jo era petit, era un crescendo. Primer cagava coses petites, una o dues llaminadures, després un conte, després uns llapissos de color i, al final, un màdelman, un monopoly, una joguina encara més gran que ens alegrava tots els dies, com a mínim fins a reis. Avui dia, el tió -allà on encara caga el tió- fa diverses cagarades amb desenes de paquets al mateix temps, que s’obren ràpid, quasi ni es miren, s’arraconen i es torna a picar i picar fins que s’acaba la festa amb una sensació d’insatisfacció per part dels nens i una sensació de fracàs per part dels adults. Com que tenim de tot, menys il.lusió, es pot dir que xics i grans som uns desgraciats i se’ns pot dir, amb tota la raó, que som uns pobrets.

Serveixin aquests pensaments com a felicitació de Nadal d’aquest bloquista.

*La foto l’he robada de la Wikipedia (sóc reincident)

Continuant amb la meva "investigació" sobre le món dels chavs anglesos he arribat a les planes de la wikipedia (versió anglòfona) i he trobat, al final de la llarga explicació dedicada a aquest terme de moda a Anglaterra, les diferents opcions per a dessignar els chavs en diverses llengües. En català no hi és, però en castellà una de les propostes és killo. Així que els chavs són els quillos? Vaja…

Quina desil.lusió! Amb tot, hi ha un detall que no quadra: una de les característiques en què totes, totes les opinions (que en molts altres detalls discrepen) coincideixen a l’hora de descriure la indumentària chav és la famosa i enyorada -recordem que ja no es comercialitza, per no perjudicar el prestigi de la marca- gorra de beisbol amb el quadriculat de la Burberry, una peça que aquí encara no s’ha vist. I que un quillo (o killo) mai es posaria….oi?Més aviat fa Cuquina…podria algú informar-me sobre xaves, quillos, cukines i d’altres espècimens urbans? És que sóc de poble.

La foto és de Juli Vallmitjana, autor de la novel.la La Xava (edicions de 1984)

Els xaves ara es diuen chavs i surten d’Anglaterra (de les barriades i suburbis d’Anglaterra). Són de classe baixa i volen estirar més el braç que la màniga. Porten gorres de beisbol amb el típic quadriculat de la Burberry, sabatilles de tennis blanques immaculades, millor si són reebok. Les noies chav s’operen els pits -o admiren noies amb el pit operat-  i es pengen arracades d’or en forma d’osset, pallasso, nina…tots, nois i noies chav, van vestits de marca (però que es vegi ben grossa la marca) i duen anells de moneda, grosses cadenes d’or estil equipo A i cotxes tunejats. La gent se’n fot dels chavs….Pur classisme anglès?

Abans a Catalunya també hi havia chavs (xaves, en el sentit original del terme). Avui dia, els que anomenem xaves, si existeixen, són de classe alta, estiuegen a la Catalunya profunda i només són xaves els caps de setmana, quan es posa en evidència el mal català que parlen, però als anys vint els xaves eren els habitants dels barris obrers de Barcelona, que parlaven una llengua rica, plena de manlleus del parlar gitano, i que vivien una vida marginal, per això el terme xava, com el chav anglès actual, també era classista (vegeu el llibre La Xava, de Juli Vallmitjana). Si aneu a alguna de les moltes pàgines web que el moviment chav ha fet sorgir a la xarxa descobrireu que l’origen del mot anglès chav és idèntic al del mot català xava: noi en caló. A Anglaterra ja han sorgit veus crítiques amb l’ús d’aquest terme, que molts troben classista i fins i tot racista (en senyalar el riure que fa la gent pobre quan vol semblar rica). Fa un parell d’anys, la firma de roba Burberry va retirar del mercat la gorra de beisbol amb el típic quadriculat de la casa, perquè s’havia convertit en un símbol chav, cosa que els perjudicava. Però no tots els chavs (o xaves) són de l’extrarradi: una de les icones del moviment és el matrimoni Beckham! A Catalunya, que sempre estem a punt d’apuntar-nos a qualsevol moda que vingui de l’exterior, encara no es parla de chavs, potser justament perquè el terme s’assembla massa al xava, sona massa català. Però la subcultura chav, els xarons, els horteres, amb nom de tribu o sense, ja fa temps que existeixen i que es belluguen amb els seus casets sorollosos, els seus cotxes tunejats, les seves joies daurades i les seves sabatilles blanques. Els trobareu als aparcaments dels grans centres comercials, a les places d’algunes ciutats, a les escales d’alguns blocs de pisos… i aquestes festes potser fent cua al Dragon Kahn de Port Aventura.