El camp de l'Erra

Fa dies que només escolto una cançó. Sentir-ne en sento moltes: ràdios, botigues, bars, a tot arreu hi ha música, però la veritat és que no hi poso atenció. Això que em passa tampoc és nou en mi,  a voltes sóc un xic obsessiu i quan agafo una dèria, una mania o una cançó, no les deixo anar. Això dura, normalment, fins que una altra dèria, mania o cançó la substitueix. Però la cançó d’avui, la d’aquesta setmana, aquesta de la qual vull parlar, se m’ha agafat com una llagasta (si les llagastes tinguessin alguna cosa de positiu, diria que estem davant d’una cançó llagasta); com les llagastes, em xucla la sang.

A voltes necessites la cançó

Quan vols estar despert, alerta i sobri

Anant cap a Alacant -per interior-

On diuen que has guardat tots els teus codis

Me n’ha parlat gent diversa, però una persona en concret, l’Oriol, em va insistir i insistir: encara no has escoltat el nou disc del Feliu Ventura? Al cap d’un mes: Ja has escoltat el nou disc del Feliu Ventura? La veritat és que el disc -que tothom diu que és tan bo- no l’he arribat a escoltar sencer. M’he quedat encallat en la cançó número dos. I aquesta és la melodia i la lletra que trio per al meu bloc, avui, dia especial en què hi haurà -si tot va bé- la visita número mil a aquest Camp de l’Erra. Espero que, sigui qui sigui el visitant del miler, deixi un comentari. Si hi posa la seva  adreça, l’escriuré per donar-li les gràcies. Ara me’n torno a Alacant -per interior-.

Em costa creure que encara hi hagi gent que s’agenolli, abaixi el cap, faci el besamà i la genoflexió davant d’altres persones, però encara em costa més d’empassar que hi hagi gent que vulgui, accepti i promogui que els seus semblants s’agenollin al seu pas, en un país democràtic! A casa, la veritat, no som de genoflexions, tot i que reconec que una vegada donant la mà al vell Tísner em van flaquejar els genolls. I sempre que veig els tres Reis de l’Orient m’emociono, perquè crec en ells. 

En canvi els reis que regnen, siguin d’Espanya, Anglaterra, Dinamarca o la Kimbamba, els trobo falsos, no crec gota en ells. No cal dir que sóc republicà i que això ja explica la meitat del cas, però l’altra meitat l’explica la decadència que estan patint les monarquies justament perquè volen ser populars. Abans els reis com a mínim mantenien la distància i la ficció i la il.lusió dels súbdits: tothom sabia que tenien sang blava i que eren elegits de Déu (això feia que se’ls perdonessin les amants, els fills il.legítims i la falta de capacitat per governar). Ara, però, volen ser com el poble, es barregen amb el poble, es casen per amor, es divorcien, es casen amb les amants, accepten dins la cort els fills d’altres homes i dones, barregen la sang blava amb la vermella, les princeses van al matrimoni estrenades per plebeus i volen que els seus fills regnin i volen que nosaltres ens continuem agenollant al seu pas….A mi no em fotran pas. Només penso abaixar el cap i treure’m el barret davant els tres Reis d’Orient, que són reis republicans i no demanen res més que bondat. I si algun altre trio mereix els meus respectes són els de La Trinca, la Trinca d’abans, aquell grup que va engrescar tot un país; aquestes festes els hem redescobert  i, la veritat, ens hem tornat a treure el barret davant les cançons d’aquests altres reis republicans. 

(La imatge l’he treta de Kumbaworld.com, on trobareu totes les cançons de la Trinca)

Ténen de tot, però no les tenen totes. No cal que siguin fills de casa bona ni que tinguin una tieta rica o uns avis benestants. Avui dia, qualsevol nen o nena pot estar afectat d’aquesta síndrome, que es pot descriure, a grans trets, com un cansament i un avorriment profund davant les joguines, un desig continu de tenir coses noves i una contínua insatisfacció quan ja s’han aconseguit (de fet s’assembla molt al què ens passa als adults!) És la síndrome del nen híper-regalat.

Hi ha gent que diu que la festa de Reis al final de les vacances de Nadal és un error  perquè la canalla només té un dia per jugar amb els regals (i fan servir aquest argument per explicar la seva deserció cap al territori Santa Claus). Aquesta gent, però, obliden que les joguines que abans (per exemple fa trenta o quaranta anys) passaven els reis, havien de durar tot l’any (o tota una infantesa) no només els dies de vacances i eren unes joguines que acumulaven hores i hores de felicitat. Ara, però, si una joguina dura de Nadal a Sant Esteve ja és un gran èxit. El nen híper-regalat tendeix a destruir, llençar, avorrir o oblidar de seguida allò que té i torna a desitjar allò que no té. El mateix ens passa als grans, amb els mobles, els cotxes, la música, fins i tot amb els viatges. Com es pot recuperar la il.lusió? El tió mateix, el caga-tió, quan jo era petit, era un crescendo. Primer cagava coses petites, una o dues llaminadures, després un conte, després uns llapissos de color i, al final, un màdelman, un monopoly, una joguina encara més gran que ens alegrava tots els dies, com a mínim fins a reis. Avui dia, el tió -allà on encara caga el tió- fa diverses cagarades amb desenes de paquets al mateix temps, que s’obren ràpid, quasi ni es miren, s’arraconen i es torna a picar i picar fins que s’acaba la festa amb una sensació d’insatisfacció per part dels nens i una sensació de fracàs per part dels adults. Com que tenim de tot, menys il.lusió, es pot dir que xics i grans som uns desgraciats i se’ns pot dir, amb tota la raó, que som uns pobrets.

Serveixin aquests pensaments com a felicitació de Nadal d’aquest bloquista.

*La foto l’he robada de la Wikipedia (sóc reincident)

Continuant amb la meva "investigació" sobre le món dels chavs anglesos he arribat a les planes de la wikipedia (versió anglòfona) i he trobat, al final de la llarga explicació dedicada a aquest terme de moda a Anglaterra, les diferents opcions per a dessignar els chavs en diverses llengües. En català no hi és, però en castellà una de les propostes és killo. Així que els chavs són els quillos? Vaja…

Quina desil.lusió! Amb tot, hi ha un detall que no quadra: una de les característiques en què totes, totes les opinions (que en molts altres detalls discrepen) coincideixen a l’hora de descriure la indumentària chav és la famosa i enyorada -recordem que ja no es comercialitza, per no perjudicar el prestigi de la marca- gorra de beisbol amb el quadriculat de la Burberry, una peça que aquí encara no s’ha vist. I que un quillo (o killo) mai es posaria….oi?Més aviat fa Cuquina…podria algú informar-me sobre xaves, quillos, cukines i d’altres espècimens urbans? És que sóc de poble.

La foto és de Juli Vallmitjana, autor de la novel.la La Xava (edicions de 1984)

Els xaves ara es diuen chavs i surten d’Anglaterra (de les barriades i suburbis d’Anglaterra). Són de classe baixa i volen estirar més el braç que la màniga. Porten gorres de beisbol amb el típic quadriculat de la Burberry, sabatilles de tennis blanques immaculades, millor si són reebok. Les noies chav s’operen els pits -o admiren noies amb el pit operat-  i es pengen arracades d’or en forma d’osset, pallasso, nina…tots, nois i noies chav, van vestits de marca (però que es vegi ben grossa la marca) i duen anells de moneda, grosses cadenes d’or estil equipo A i cotxes tunejats. La gent se’n fot dels chavs….Pur classisme anglès?

Abans a Catalunya també hi havia chavs (xaves, en el sentit original del terme). Avui dia, els que anomenem xaves, si existeixen, són de classe alta, estiuegen a la Catalunya profunda i només són xaves els caps de setmana, quan es posa en evidència el mal català que parlen, però als anys vint els xaves eren els habitants dels barris obrers de Barcelona, que parlaven una llengua rica, plena de manlleus del parlar gitano, i que vivien una vida marginal, per això el terme xava, com el chav anglès actual, també era classista (vegeu el llibre La Xava, de Juli Vallmitjana). Si aneu a alguna de les moltes pàgines web que el moviment chav ha fet sorgir a la xarxa descobrireu que l’origen del mot anglès chav és idèntic al del mot català xava: noi en caló. A Anglaterra ja han sorgit veus crítiques amb l’ús d’aquest terme, que molts troben classista i fins i tot racista (en senyalar el riure que fa la gent pobre quan vol semblar rica). Fa un parell d’anys, la firma de roba Burberry va retirar del mercat la gorra de beisbol amb el típic quadriculat de la casa, perquè s’havia convertit en un símbol chav, cosa que els perjudicava. Però no tots els chavs (o xaves) són de l’extrarradi: una de les icones del moviment és el matrimoni Beckham! A Catalunya, que sempre estem a punt d’apuntar-nos a qualsevol moda que vingui de l’exterior, encara no es parla de chavs, potser justament perquè el terme s’assembla massa al xava, sona massa català. Però la subcultura chav, els xarons, els horteres, amb nom de tribu o sense, ja fa temps que existeixen i que es belluguen amb els seus casets sorollosos, els seus cotxes tunejats, les seves joies daurades i les seves sabatilles blanques. Els trobareu als aparcaments dels grans centres comercials, a les places d’algunes ciutats, a les escales d’alguns blocs de pisos… i aquestes festes potser fent cua al Dragon Kahn de Port Aventura.  

A casa ens agrada jugar amb les figures del pessebre com qui juga amb màdelmans, nancys i clicks. Com que no els desem bé, quan arriben els dies curts i ve de gust començar-hi a jugar amb una manteta a terra, al costat del radiador (això clar, si el canvi climàtic no ho fa ridícul), llavors resulta que n’hem perdut la meitat. I aquí comença la gran aventura: voler comprar figures de pessebre abans de Santa Llúcia.

Mentre que els Santes Claus, els rens i els mitjons verd i vermells fan la seva aparició cap al 20N (perdó), les figures de pessebre no hi ha Déu que les trobi abans de les fires de Santa Llúcia. Això en el cas de les de plàstic, que són les que serveixen per jugar (les de fang, tot un art, van per una altra banda). Com sempre, per comprar mandangues*  vas al tot a cent, però avui dia al tot a cent et miren com si no t’entenguessin si demanes figures de pessebre (i realment a molts llocs d’aquests no t’entenen). Llavors proves als basars xinesos i allà sí que saben què demanes, però et diuen, o et mostren, que només tenen "neixements compactes", aquelles establies amb totes les figures enganxades i que no es poden fer servir com a cliks, nancys o madelmans…però no perds l’esperança, més aviat notes que reneix la teva autoestima cultural: et mires la senyora que regenta el basar xinès i saps segur que la setmana següent, si hi tornes, ja tindrà un gran assortit de filadores, àngels, pescadors, cabres, oques, pastores i rabadans. I el més important -per a la projecció exterior de la cultura catalana- és que aquestes figures seran fetes a la Xina, per unes mans xineses que es preguntaran què coi és allò, i potser arribaran en aquest nou vol de càrrega que des de dimarts uneix la ciutat xinesa de Shenzen amb Barcelona tres cops per setmana, un vol que qualsevol dia d’aquests podria anar ple de caganers.

* S’accepten propostes alternatives a aquest terme, segurament no normatiu.

Nota: la imatge no és meva, l’he agafat de Wikipedia, si l’autor ho veu, suposo que no li sabrà greu.

Ara que la grisor socialista (per bé i per mal) s’ha instal.lat a Palau. Ara que el seny i la raó es passegen pel pati dels Tarongers (en companyia del Gurruchaga i la Randall, entre molts d’altres), ara és el moment de tornar la rauxa i la follia a la societat, que prou faltada en va. És per això que des d’aquí promovem el Manifest Galàctic i Boletaire.
Després de 23 anys d’una presidència amb uns certs tics boletaires i després de tres anys amb un president clarament galàctic, ara que el nou president es declara raonable i assenyat, ara ha arribat l’hora de tornar la pilota a la societat i, de passada, fer justícia al milloret d’aquest país. Com pot ser que la Júlia Otero, a la tv pública catalana, faci un programa amb canalla i convidi el Bisbal, podent convidar el Pau Riba o el Jaume Sisa? No seria molt més divertit i fins i tot ecològic i fins diria que edificant tenir-hi aquests galàctics i boletaires? Però clar, és que aquests dos grandíssims artistes ja tenen una edat i la canalla no els coneixen…(diu algun modernet). I sí, són grans, els més grans són, però també han deixat llavor i avui dia podem parlar de grans galàctics i boletaires més contemporanis, com ara Quimi Portet, Adrià Puntí, Antònia Font, Roger Mas i molts i molts altres que me’n deixo per sota els pins i dalt la via làctia. Però hi ha molta gent, no solament canalla, que no els coneix!!! I si parléssim de pintors, actors, pallassos i escriptors galàctics i boletaires no hi hauria prou espai en aquest bloc. Visca el deliri creatiu.

D’aquí ve el subtítol -que avui estreno- del meu bloc (bloc encara en fase experimental): crònica d’uns temps trasmudats. Si algú vol proposar un subtítol diferent -que doni la mateixa idea de temps canviants- o alguna alternativa a la paraula trasmudats, o algú s’anima a definir aquests temps que fugen a gran velocitat, amb una frase o amb tot un paràgraf….aquest espai està obert.

Avui, dia d’Acció de Gràcies pels estatunitencs (poble que en moltes coses admiro), aprofito per agrair la collita, en tots els camps, que hem tingut aquest any: copa d’Europa, Estatutet, Estrelles Michelin…Amb tot, em sorprèn que no hi hagi aquí cap comerç (llegeixis àrea o centre comercial), que ens proposi una oferta de gall d’indi (al meu poble, indiot) farcit i envasat al buit per menjar a casa, en fàmilia, en data tan assenyalada… 

De la mateixa manera que el Halloween, que ha de competir amb la Castanyada, els panellets i el vi bo, s’està implantant a marxes forçades (ajudat per la televisió, Port Aventura i les escoles públiques), no entenc perquè el Thanksgiving Day, que no té cap competència important el quart dijous de novembre, no s’està implantant a les llars catalanes al mateix ritme. Seria bonica una trobada familiar prenadalenca; es podria aprofitar per organitzar les cagades de tió, repartir els paperets de l’amic invisible, donar les cartes de reis als avis o passar-se les receptes de l’escudella i la carn d’olla, a un mes vista. De veritat que no ho entenc, tan bé que aniria una jornada de compres, àpats, regals… precedida per grans mercats de l’indiot, fires del gall d’indi i tradicionals rebosts del farcit. A mi, personalment, el Dia d’Acció de Gràcies és una festa que em cau bé. Per què no triomfa? Deu ser perquè els catalans som un poble desagrait de mena!

És cosa de dies, sinó d’hores. Ja són als aparadors dels Tot a Cent i dels Grans Basars Xinesos. Ja són a les lleixes dels hípers, als taulells dels súpers i fins i tot a les ferreteries. Són "cutres" (paraula que no voldria haver de fer servir, perquè la trobo cutríssima, però l’alternativa és xaró, una paraula horrorosament xarona), són espantosos. Una amenaça. Vindran, ja us asseguro que vindran, que ens atacaran…de moment estan a la reserva, s’esperen als Tot a Cent, als Grans Basars, als hípers, als súpers i a les ferreteries del carrer Major. De tots els pobles, ciutats, urbanitzacions, pedanies.
Però aquest any ja no faran ràbia (la típica ràbia que els primers anys fa qualsevol innovació en el camp sempre kitsch de la decoració nadalenca). Aquest any, després de dues o tres temporades de creixement exponencial, faran autèntica pena aquests pobrets Santa Claus nans, descolorits, desnerits, fets a Taiwan, intentant escalar campanars romànics, casalots gòtics, joieries amb façana modernista, casetes de maó vist, pisos de l’Eixample, murs de contenció d’urbanitzacions, parets de garatge, casetes de gos. Pobrets Santa Claus nans! L’any passat em venien ganes d’apedregar-los, però aquest any, quan comencin a sortir dels grans basars i de les ferreteries, quan comencin a pujar les parets que els han adjudicat, miraré d’ajudar-los, pobres desgraciats víctimes del Nadal global. I si alguna nit neva, un portaré un o dos o tres a casa meva per fer-los entrar en calor i juro que els deixaré vora el foc…molt a la vora del foc.

qui riu el penúltim riu més estona; qui setmana passa legislatura empeny; a cada votada perdem un llençol; a mals no gaire grans, remeis mediocres; qui amb criatures dorm, pixat es lleva; qui no vulgui pols que no vagi a l’era; qui estigui lliure d’haver pactat que tiri la primera pedra; no volies caldo: tres tasses! temps, senyor, dona i fortuna donen voltes com la lluna. Conclusió per a dies d’incertesa: passi el que passi, mai més et tornaràs a banyar en la mateixa aigua… 

Al Camp de l’Erra, que encara és un erm, no hi sembrarem ni el blat de la política ni la cogula dels media, però el vent sempre porta llavors perdudes i aquests dies volten moltes llavors, tant de les bones com de les dolentes, i el vendaval que s’ha aixecat és dels que s’emporten els dallonses dels micos. La venjança sempre s’ha dit que és un plat que es menja fred, quan el que l’ha de patir ja no s’ho espera, quan el fet venjat queda molt lluny, el delicte ja ha prescrit, el mal ja ha caducat. Una venjança tèbia no és tan de mal empassar, però encara emprenya. Tot això de la venjança m’ha portat a pensar en un conte d’Edgar Allan Poe que es diu "El barril d’amontillat" i que segons alguns crítics, és un conte…"en l’abisme de la venjança".  He buscat al diccionari de l’Enciclopèdia aviam si aquest "amontillat" era correcte en català. I sí. Diu: amontillat m enol Tipus de xerès, semblant al vi de Montilla, de color d’ambre, que amb l’envelliment s’enfosqueix.

Les darreres paraules m’han deixat una inquietud, una vaga sensació d’inseguretat, una mena de por infundada, una sensació com les que et deixen alguns dels contes de Poe. Després he corregut a llegir El barril d’amontillat i he trobat que els contes de Poe, amb l’envelliment, també s’enfosqueixen una mica. En fi. Feu la prova. 

Hi ha camps, campets i campers; hi ha camps de futbol,  camps visuals i camps acústics; hi ha camps de tir, camps de treball i camps d’extermini; es pot anar camp a través, a camp ras o a camp clos; es pot deixar el camp lliure, entrar al camp de batalla o, simplement, fotre el camp. Es pot fer una migdiada campestre, un ball camp o passar el dissabte Alcampo.
El camper, en heràldica, és la superfície de l’escut sobre la qual hom (el diccionari diu hom)  representa les peces i les figures, però nosaltres volem parlar de l’altre camper, de l’home (o la dona, aleshores campera) que mena un petit camp pel seu compte. El camper, o la campera (no confondre amb la bota), es lleva amb el sol i se’n va a dormir amb les gallines. Normalment té una aixada, un motocultor verd i una furgoneta blava. Fuma caliquenyos, ell (ella, si de cas, mastega pegadolça) tots dos van amb xiruques i gorres de casa de pinsos (a vegades ella porta mocador al cap). Estan jubilats, tant ell com ella. Tenen família: filles, fills, néts…tots esperen la collita! Quan és temps de bolets -com ara- el camper i la campera abandonen completament el seu campet, però es lleven igualment amb el sol i se’n van a dormir igualment amb les gallines: s’endinsen al bosc, el bosquet, l’obac…l’home -i la dona- del neolític torna a ser el nòmada, el recolector, el salvatge d’abans de l’agricultura i el seu cor batega amb força per l’emoció inexplicable que li provoca el retrobament amb el seu jo primitiu. El cor li batega amb tanta força que a vegades no aguanta: el nostre camper (i en menor grau la nostra campera) pateix un atac de cor, la síndrome del boletaire, i cau fulminat en un erm, un herbassar que amaga els darrers fredolics de la temporada. A vegades la campera, i en menor grau el camper, es perd i passa la nit sota la serena, llavors se li presenta, potser per darrera vegada a la vida, l’oportunitat de tornar a sentir les fresses de la nit, els esgüells de les salvatgines, el fregadís de les branques i la mullena del matí al clatell. Torna a saber què són els calfreds de veritat, és a dir emocions de les fortes, al bell mig de l’espinada. Res a veure amb un dissabte de compres a Alcampo!