El camp de l'Erra

Un estat del Sud, finals dels anys cinquanta. Uns joves negres van a apuntar-se al cens per a les primeres eleccions en què  els és permès votar. Els apunten, però els mateixos responsables de l’oficina del cens els regalen uns petits taüts fets de paper….

Aquesta anècdota ara  no recordo si l’explica un personatge d’una novel.la de Toni Morrison o de Carson McCullers (només em queda una neurona activa), però sí que tinc clar que una mica més avall, qui l’ha explicat com a cas personal, es retracta i diu que en realitat això només ho havia sentit a dir. Uns anys abans, el desembre de 1955, la Rosa Parks, una dona negra d’Alabama, es nega a cedir el seu seient a l’autobús…bé, no cal que hi donem més voltes: El proper dimarts, una família negra entrarà a la Casa Blanca. Fins aquí un camí de cinquanta anys. De cent cinquanta anys. De molt més temps. Un final d’etapa que fa posar la pell de gallina.  El que vindrà després, ja ho veurem. Jo no tinc un excés d’esperances, de manera que serà difícil que quedi molt decebut. Jo era més de la Hillary. Ara també podré desencantar-me d’ella (com a secretària d’Estat manarà molt i es podrà equivocar molt). M’encanta aquesta foto -que he trobat a la xarxa- d’Obama de petit, amb la seva germana (o mitja germana, com diuen alguns puristes), amb l’avi i amb la mare (que es veu que era mig anglesa i mig irlandesa). El novel.lista Frank McCourt explica com la seva pobríssima família va emigrar als Estats Units i també explica la duresa de la vida dels blancs pobres, sobretot dels irlandesos (alguns els han qualificat com els negres d’Europa, per la misèria i l’opressió que van patir i per les seves qualitats per a la música). Però els descendents d’irlandesos ja fa temps que van entrar a la Casa Blanca. Bona combinació la dels ancestres d’Obama. I quin país més especial, Amèrica! 

Deixeu-me treure el santcristo gros. Tinc els meus motius per treure’l. Hi ha un intent de genocidi cultural (motiu de sobres per treure el santcristo gros), hi ha un drama humà, hi ha un món que en mata un altre: a finals d’aquest mes que hem estrenat es compliran els setanta anys de l’exili republicà…els setanta anys, els setanta anys. I, tal com recordava algú fa dies en aquest mateix racó de la xarxa, una nit de lluna plena, lentament sense dir res, desenes de milers de persones van travessar el Pirineu. I no per ganes. En arribar a la plana rossellonesa van quedar estesos a la sorra d’Argelers, talment un crist de 200.000 braços…   

Entre ells hi havia algú que després he conegut i que ja és mort i que em va dir que “els francesos” els tiraven cacahuets per les reixes que tancaven el camp de concentració d’Argelers. I entre ells hi havia altra gent, que no he conegut però amb qui he connectat (gent que vivia en la modernitat literària, artística, personal…) i que m’han fet veure que hi ha coses que encara no hem superat (estadis on va arribar la cultura d’aquí i que encara no hem sigut capaços d’atrapar). Però jo m’he banyat a la platja d’Argelers. Jo he menjat una copa de gelat en una terrassa de la platja d’Argelers (sur Mer). I, en fi, que a vegades no pensem en les coses tal com són (i com han estat). I sovint som frívols. I per això m’indigna la gent que vol treure ferro a tot allò. Gent que ara s’embolica, alegrement (frívolament) amb la bandera de qui va matar aquell món, de qui va intentar i quasi aconseguir un genocidi cultural. El genocidi Català (que encara sembla que no ha acabat). I així, personalment, i respectant la llibertat de cadascú de fer el que li convingui (fins i tot el ridícul), trobo indecent que ara es vulguin girar les coses com un mitjó. I per això trec aquí davant de tothom (almenys davant els seguidors d’aquest blog) el sublim monument literari a l’exili català i republicà i humà que és el Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra. Un llibre que si no fos català seria universal (no sé si se m’entén!) Des que l’he llegit no puc parar de pensar-hi. No puc parar de sentir-me proper als quatre homes de la xabola del camp d’Argelers, uns homes dels anys vint i trenta, homes moderns, doncs, que van patir, i un va morir, al lloc on anys més tard jo he menjat una frívola copa de gelat. I no puc deixar de sentir-me proper, des de la distància, a una manera de fer literatura que fuig dels camins fressats i busca la bellesa (i la troba sovint en la desesperança o en la lletjor). Després hi ha l’exili, l’escampadissa, l’anar enrere de l’interior, els quaranta (o setanta) anys perduts. Perquè d’aquí uns dies farà setanta anys d’allò i encara hi ha qui no se n’adona que hi ha hagut víctimes i hi ha hagut botxins….un pètal es desprengué d’una branca alta i rodolà per la galta de l’aire. L’arbre també havia estat vençut, pensà Tarrés incorporant-se lentament. També? ¿És que ell ho havia estat realment? I també sé que hi ha “víctimas de los dos bandos” i que hi ha moltíssims “francesos” que no van tirar cacahuets i que hi havia molts i molts espanyols “espanyolíssims” igualment exiliats, igualment vençuts. Jo només dic que després de llegir aquesta obra fa mal sentir i veure depèn de quines coses, depèn de quins arguments, depèn de quines capitulacions, depèn de quines persones donant depèn de quines lliçons. Però llegir aquesta obra també ens fa adonar de la grandesa de la nostra literatura (i de la llengua petita que fa tanta nosa a la gran). I la reedició d’aquest llibre, d’aquesta gran obra, per l’editorial Lleonard Muntaner i la seva descoberta per part de les noves generacions i el fet que ara en parlem, tot això vol dir que no se’n van acabar de sortir. I que potser no se n’acabaran de sortir mai.   

Aquest post número cent va dedicat als seguidors del Camp de l’Erra i a la gent que el diumenge 14 de desembre al vespre es va haver d’estar dues hores esperant les llevaneus a l’Eix, entre el trencant d’Olost i Vic (ignorats pel servei de carreteres, Catalunya Informació, premsa comarcal, etc.); em consta que, entre altres persones de bé, encallades a la neu hi havia dues actrius i un actor que venien de Prats, d’assajar el poema de Nadal.

Molt bones festes a tothom!

Buscàvem complir amb la dita,
que cada any ens invita
a passar les festes de nadal
cadascú al seu propi corral,

Però hi ha tal proliferació de nius
Hi ha tanta multiplicació de caus
Hi ha tanta inflació de llars
que,

en comptes d’obrint i tancant la nevera,
passarem les festes
a la carretera….

I tant!
Passarem tots els sants dies
anant
i venint
de casa els avis paterns,
dels materns,
dels divins.

Cert és que amb la longevitat
la cosa s’ha complicat:
hi ha pares, avis i besavis
dins el mateix ramat….
Però, clar, en diferent corral
En diferent niu
En diferent cau
En diferent llar…

I surt car
de benzina, si més non!
Don doron don

La parella –casada o juxtaposada– discuteix
(i no per poca cosa):
on passarem Sant Esteve,
a casa teva o casa meva?

 S’entén que la casa és el niu
L’origen
La germandat
El poble natal
La casa pairal.

Però la mobilitat s’ha disparat
i més si el matrimoni és se-
parat… 

Don doron don
toca abrigar i fer un petó al  nen
i ficar-lo sol en un tren
que el porti cap a la localitat,
on sa mare s’ha reajuntat,
per passar dos dies amb ella i el nou marit…
I els pares d’ell,
“ja t’ho he dit!”

Això si és que et fies
del servei de rodalies,
això si és que la catenària
no té l’avaria diària

El fill Nadal amb l’exdona
i Sant Esteve amb l’exhome
Cap d’any amb els avis materns
Reis amb els paterns
el dia dels innocents
amb uns altres parents
i el de la loteria
amb la dolça àvia Maria

Ave, ave maria,
que el dia trenta-u
si vols el tries tu
però el dia u de gener
decideixo jo primer.

La darrera nit de l’any
la passem vora la mar
bo i sentint les campanades
sota unes mantes arnades
i el primer dia a la muntanya
i l’entremig
entre llençols blancs….
blancs i  nevats;
l’orgue de gats!

Un cafè llarg i a fer
camí,
quina paraula més curta de dir,
però que llarga de seguir…

Sobretot si a les nou hem de ser
al meu poble natal a adorar
i a les nou i cinc tornar a ser
aquí
a portar un porró
de vi.

I això si no ha fet una gran nevada
i trobem la carretera
tallada…

I amb neu hi anem?
Per la neu que al camí hi ha
crec que hi podrem arribar!

O empenyent, empenyent
o posant les cadenes
o carregats a la grua
-ai que el cor se’m nua!-
però et dic que hi serem
abans que el Ton de la Bisbal
s’acabi els torrons,
que són molt bons,
la vigília de Nadal!

On the road la nit serena
On the road que ja venim

Camí,
quina paraula més curta
de dir
però que llarga
de seguir…
Sobretot si està glaçat
i el cotxe se’ns ha
                    entravessat…

I la nit de Reis
la podríem passar al teu poble
i l’endemà al dematí
ja podríem tornar a ser aquí,

si no és que hi ha un pam de neu
I
ens
toca
venir
a
peu
o a l’autovia hi ha gel
i tot plegat ens ve d’un

pèl

o tot el camí és gebrat
i Jesús fa dies que és nat!

Així no podem continuar:
alguns corrals s’hauran de tancar!
Si no és que afegim encara més festius,
que ens permetin anar escalfant nius.

Si no és que el servei de carreteres
escampa prou
sal
i prou
potassa
i ens podem desplaçar segurs
per Nadal!
O és demanar massa?

Dos gatons dins un cistell, un gall de raça Prat, el mont Cervin, el llac Léman, un porc amb corbatí, una àliga pescadora a punt de baixar, una rossa oberta de cames, un bomber musculat (amb mànega), granulos diana (aliment pel seu bestiar), la guspira de la vida, el Teo va al zoo, les tres bessones pugen en globus, bob el manetes..

Som de ple al temps dels calendaris…equip de bàsquet en pilotes, dones operades, calendari solidari amb Chiapas, calendari d’advent, calendari escolar, calendari de races canines, de cases de pagès, de campanars, de portes i finestres, el calendari pirelli (una bellesa amb poca roba, entre trompes d’elefant), calendari de nines famosa, calendari de clics, calendari de circs, de carpes, de llobarros, de famosos, de tres gatons dins un cistell, de cadells sortint del cistell, de cistells i altres artesanies, de quadres famosos, de pintures romàniques, de paisatges suïssos, de places de París, d’obres de Gaudí, de partit polític, de sindicat, d’agrupació sardanista, de sants i santes, del barça, de pubs d’Irlanda, quatre gatons dins un cistell, cinc gatons dins un cistell, quadres de Monet, de Manet, de cotxes, de motos, de ties conilles en moto, de bicicletes, de patinets, de noms de carrer de París, de monuments, de cares del món, de la creu roja, de creus de terme, de platges, de muntanyes, de sis i set i vuit gatons dins un cistell, etc, etc i etc. (i me’n deixo). El pas del temps, en mans dels calendaris -o en mans dels que fan i pensen calendaris- agafa totes les formes, colors i idees del món (encara que als calendaris hi hagi més dies negres que vermells). 

Els joves de la Comissió de Festes del meu poble es van inventar un concurs sobre temes del municipi, divertit i emocionant, que va triomfar el diumenge de la Festa Major al Local Social (per cert, com a concursant voldria que s’aclarís d’una vegada per totes, quants bancs i cadires de la fundició Benito hi ha al carrer Major!) El concurs es titulava HAS LLEPAT i tenia un consell de savis -una mica torracollons, tot s’ha de dir- que decidia en cas de dubte. Tot plegat m’ha fet pensar…. 

I el dissabte, els mateixos joves de la Comissió de Festes (o una part), sota el nom de Miralles Grup, van fer un nou piromusical dramatitzat (un gènere probablement inventat al nostre poble) i que també va ser un exitàs. Les claus d’aquest èxit, al meu parer, són: creativitat, ganes de fer-ho bé, un ús interessant de les noves tecnologies, combinat amb la tradició, i un gust per saltar-se el políticament correcte. Tot això també m’ha fet pensar….

Per sort encara hi ha gent políticament incorrecta (cosa bona per a la creativitat en general), però cada vegada són/som més que ens autocensurem (sovint sense ser-ne conscients) i és per això que ens sorprenem i ens emocionem davant d’actituds desacomplexades i fresques. De totes maneres, constato que en aquest país s’ha anat molt enrere en aquest camp (i en el de la llibertat d’expressió en general). Ara la censura és autocensura. Ara no hi ha tisores ni…..però hi ha una pressió mediàtica que quan salta damunt d’alguna idea o d’algú el pot deixar escaldat (i qui sap si marcat per sempre). Llavors, clar, el que es troba en aquest tràngol -si més no per poder tornar a dormir tranquil- s’ha d’agenollar o de retractar. Patètic. I el que no s’hi ha trobat mai pensa…”si puc m’ho estalvio”. El missatge que entre jutges, diaris i opinadors donen és: si ets incorrecte, has llepat!

Però darrere d’aquests crits histèrics surt una mena de “consell de savis” que, amb molta calma i saviesa, et perdona la vida, però et renya una mica i et diu que no vas ser oportú, que volies dir una altra cosa, que clar que ets lliure de pensar el que vulguis, “faltaria més”, però que ara no calia dir-ho i bla, bla, bla (el “consell de savis” està format per gent de totes les tendències polítiques).
 
Per això felicito els joves de la Comissió de Festes del meu poble. Per ser incorrectes i frescos. I que duri!

Casualment jo “em trobava” a Bombai quan hi va haver les explosions l’altre dia. No les vaig sentir, perquè estava aïllat per les orelles d’una butaca. No havia “estat” mai abans a la ciutat ni tampoc a l’Índia: la veritat és que en tenia una imatge una mica distorsionada. Ara la cosa ha canviat…

I com és l’Índia? Coi sé com és! Ningú ho sap. Jo només puc dir que fins que els britànics se la van inventar no existia. I quan va “aparèixer” als mapes oficials el 1947, l’antiga colònia va tenir una gran feinada a autoconstruir-se (una feina que, em temo, encara no ha  acabat). Saleem Sinai, fill de la mitjanit (la del 15 d’agost del 1947, quan ell i l’Índia van néixer) té el do d’inventar-se uns pares nous cada cop que els necessita. És molt lleig Saleem, però té un fotimer de dons i poders (entre d’altres el de comunicar-se telepàticament amb la resta de fills d’aquella mitjanit). Gràcies a l’editor de Bromera, un tal Girbés del País Valencià, i gracies a Salman Rushdie (autor del llibre Els fills de la mitjanit), podem anar a conèixer una mica més l’Índia, però sense aixecar el cul de la butaca. I és que amb llocs d’aquests rics, complicats, barrocs i imprevisibles no hi ha altra manera que la sàtira política, el realisme màgic i la tradició oral per entendre alguna cosa. L’imaginari d’aquella banda de món i la seva tradició oral, de pas, també vivifiquen literatures com l’anglesa, sempre sobrada de rectories i pastes de te. A aquest llibre (la portada del qual sembla de best-seller) li han donat fa poc el premi Best of Booker (el millor Booker dels quaranta que hi ha hagut). Poca broma amb Els fills de la mitjanit, perquè ja és un clàssic imprescindible. I a més passa en bona part a Bombai. Per això deia que jo “em trobava allà” quan hi va haver les explosions l’altre dia. I és veritat.

“Les celebrities llegeixen tan poc!” es queixava una clienta d’una carnisseria (o això ens va semblar). Abans els famosos deien (perdó, declaraven) que la seva feina els feia sentir-se “realitzats”, ara, en canvi diuen (perdó, fan unes declaracions que diuen): “sóc un privilegiat, faig el que m’agrada” o bé “és una sort, em diverteixo i per postres encara em paguen.” Quan dic celebrities em refereixo a tota la colla del safareig còsmic, la vanitat i l’enveja cíclica, i els llençols bruts airejant-se a la pantalla…aquesta gen(-tota) es podria acabar sentint realitzada?

Pensava en aquests pirates del mar d’Aràbia que s’estan fent tan famosos. Ells segur que també es deuen sentir molt privilegiats, ells també es diverteixen “i per postres els paguen”, però a més de tot això, posaria la mà al foc que ells sí que es senten realitzats: mireu les cares (perdó, els posats) que fan a la foto que publicava fa unes setmanes vilaweb, no noteu que tenen tot l’aire de la satisfacció, de la realització personal? En canvi els famosets i les famosetes de la gran rentadora universal, no trobeu que sempre posen cara de pomes agres? Vull dir en el fons, darrere la ganyota riallera, cap al fons dels ulls? Aquesta ganyota riallera i falsa que amaga la infelicitat, no serà culpa -entre altres problemes més difícils de tractar- de la migradesa de les seves lectures? Mira que seria senzill, barat i fins i tot “un gran privilegi”, que totes aquestes persones vanitoses, infelices i mai suficientment realitzades, descobrissin, què hi sé, per exemple l’Illa del Tresor. No demano pas gaire. No demano l’Ulisses de Joyce ni la Plaça del Diamant de la Rodoreda (que, amb dedicació, tot podria arribar), només demano començar per allà on tot va començar: la novel.la d’aventures. Penseu, celebrities que em llegiu, que aquesta novel.leta plena d’enjòlit, misteri, dolenteria, bondat, aventura i coratge, se la llegeixen criatures de deu o onze anys de tot el món. I també joves, vells i persones de mitja edat. Podreu vosaltres? És un simple exercici que fa que la persona s’expandeixi (creixi, coi, creixi) cap a dins (en comptes d’expandir-se i inflar-se per fora). Si no trobeu el moment o no hi trobeu el què, us asseguro que llavors sí que creuré (perquè tinc tot el dret a creure el que vulgui) que esteu acabats per sempre. I acabades. Llavors, pel meu modest pensar, ja només us queda tornar al centrifugat, parar la mà i posar cara (amb posar cara n’hi ha ben bé prou) de felicitat!

Fa trenta-tres anys jo em llevava i el meu pare em va dir: “ja te’n pots tornar al llit, que avui no hi ha escola, Franco és mort!” Era vint de novembre, plena tardor lluçanesa, i s’hi estava de perles dins el llit, entre els llençols brodats, tot i que la bossa d’aigua calenta ja s’havia refredat…

S’estava tan bé al llit aquell dijous de novembre -perquè es veu que aquell any 1975 el vint ena, igual que avui, també va caure en dijous- que m’hi hauria quedat de bon gust fins a mitja tarda, si no fos que ja era hora de dinar i ja venia de la banda de la cuina econòmica una aroma d’escudella de carbassa que tenia el poder de fer-te saltar del llit. Em vaig llevar i, mentre l’escudella es refredava al plat, vaig sortir un moment a la plaça. A l’escola i a l’Ajuntament van posar la bandera espanyola amb un crespó negre i era la primera vegada que jo veia una bandera espanyola. I també era la primera vegada que veia un crespó negre. Després vam posar la tele i la gent plorava i hi havia llargues cues davant la caixa. Hi havia gent que feia genuflexions, fingia desmais o s’abraonava sobre les mans del dictador mort, però la majoria -la immensa majoria, la silenciosa- passava amb por i respecte (o fent veure que tenia respecte). Tot això ho dic, perquè jo llavors tenia uns nou anys i ho recordo perfectament. El jutge Garzón, en canvi, es veu que ho acaba de descobrir. Som vint ena? Doncs Franco deu ser mort. Davant l’absurd que m’envolta, agafo un llibre de poesia, per exemple un de Blas de Otero, que trobo que fa per un vint ena (assoleiat), i miro de desconnectar del món.

Hi ha gent -raríssima- que es veu que no tolera bé la tardor. No aguanten els elegants cels grisos, la pluja, tan amorosa com és, els fa cruixir els ossos i la  grata companyia que ofereix la boira els provoca plorera. Aquesta gent, que necessita ajuda externa (si no n’hi ha prou amb l’autoajuda), ja cal que es tanqui a casa, que posi estores sota les portes (que mai tanquen prou bé) i que s’instal.li vora un radiador, a falta de llar de foc. Mentrestant, a fora, se sent el bram del vent…

Se sent el bram del vent que escombra el carrer i et vénen ganes de fer-te una infusió o d’engolir un whisky. Encens la llar de foc (i escoltes els seus espetecs) o encens l’estufa i contemples com es va tornant vermella. O bé, si és el cas, t’instal.les vora un radiador i et poses a llegir. Per exemple El Casalot (Bleak house), de Dickens. Has de mirar de tenir, com a mínim, tota una tarda amb la seva nit. O tot un diumenge, que pot començar al llit a les deu i es pot desplaçar -cap allà a la una- al sofà i pot continuar després tota la tarda a l’estora del menjador -amb dos coixins- per acabar, ja de vespre i amb el vent braolant i escombrant els carrers deserts, a la butaca instal.lada just a tocar del radiador. La magnífica tardor -tan bescantada per alguns- és el temps ideal per atacar una novel.la “victoriana” de més de mil cent pàgines, plena d’orfes, fills il.legítims, judicis eterns (però terrenals), pobres de solemnitat, xafarderes de pati de veïns, damisel.les amb mirinyac, cotxes de punt, grans casalots, garrepes escanyapobres, velles sonades, vells torrats, escrivents solitaris, misterioses dames, escombradors de cementiri, boira, fum, guspires que pugen xemeneia amunt, gats que es passegen pels racons, pluja, fang, xim-xim, i encara més inclemències. Una joia de la novel.la de tots els temps, que no pots deixar però tampoc pots -ni voldries- acabar. De tant en tant reposes i -si tens la sort d’estar vora una llar de foc- agafes l’atiador o els amolls i engresques una mica la xera: sempre hauria de ser tardor!

 Imagineu l’any 1961, un àpat a can Costa. Imagineu un professor d’anglès amb una bassa d’ànecs a casa seva, imagineu també la Rosa Leveroni. Imagineu molts més poetes. I l’illa de Sicília. Com a nexe de tot això hi poso una fotografia de la Susanna Rafart (sense el seu  permís). La poetessa de Ripoll llavors encara no havia nascut; ara som companys d’editorial i fa uns mesos que vaig tenir el gran gust de conèixer-la (fa poc ella em va presentar un simpatíquissim Francesco Ardolino)…

Tal com dèiem, es veu que el 1961 hi va haver un dinar a can Costa. Hi van assistir el poeta sicilià Salvatore Quasimodo, que dos anys abans havia rebut el premi Nobel de literatura, la Rosa Leveroni, el Manent, el Garcés, el Palau i Fabre, el Valverde, el Triadú i “una jove acompanyant del poeta” (a qui la Leveroni es veu que va descriure amb gràcia). També hi havia, diuen, el que vint anys més tard seria professor d’anglès -a estones perdudes- per a molta gent del meu poble: en Josep Maria Bordas. El senyor Bordas, que li dèiem, va morir fa uns anys en caure mentre donava menjar als ànecs (els de la bassa de la seva casa de Barcelona) i va ser enterrat en aquella bucòlica parròquia de sant Genís dels Agudells, Horta amunt. De jubilat va gaudir molts anys de casa, bassa, ànecs (i també piscina) als afores del meu poblet. Era un home culte, portava barret i bastó i l’acompanyava, fent saltironets, una dona petita, enjoiada i coqueta. Els havia portat i anat a buscar molts cops, amb el meu primer cotxe, a l’estació de tren més propera, la de Sant Quirze de Besora. Un dia, jo encara molt jove, l’home em va regalar dos llibres: el seu recull de poemes Del cor i de la terra i una traducció seva de l’Obra Poètica de Salvatore Quasimodo (el llibre que havia vingut a presentar el premi Nobel aquell dia de 1961 que va començar amb un dinar a can Costa). Es veu que el dinar va ser memorable i potser còmic, tal com explica Francesco Ardolino al prefaci de les noves traduccions de Quasimodo fetes -diuen que molt encertadament- per Eduard Escofet i Susanna Rafart. Jo encara no tinc el llibre, ni he llegit els poemes, ni tampoc he pogut llegir la introducció d’Ardolino (però n’he sentit a parlar i ja friso). Mentrestant, m’he començat a imaginar aquell dinar a can Costa, amb aquells comensals, amb un jove senyor Bordas…Tot plegat m’ha fet una gràcia immensa. Vull dir aquest punt de contacte poètic entre el meu vell professor d’anglès, la imparable Susanna Rafart i l’incansable Francesco Ardolino. 

Nota: Avui fa dos anys i tres dies que va néixer El camp de l’Erra. Estic content, perquè sóc el monarca absolut del meu blog. Vull dir que aquí m’esplaio, em desfogo i m’hi passejo a lloure. Ningú em diu què ni com ho he de fer. Però, coneixent-me el poc que em conec, penso: a qui pot interessar? Amb tot, sou uns quants centenars els que el visiteu cada setmana. Petit miracle! 

Quan es va fer la repintada, o es va decidir donar vives pinzellades de color a les decadents cases de l’Onyar, la Immortal Girona es va reinventar a ella mateixa. Va passar de ser la grisa, freda i tancada ciutat a la rereguarda de la costa Empordanesa, per convertir-se en l’alegre i pintoresca Florència dels catalans. Però clar, quedava aquella via del tren que la travessa; per a alguns ferida, per a d’altres camí… 

Aquests dies dels voltants de Sant Narcís, les castanyeres i els castanyers s’aixopluguen sota la via, a tocar de la Devesa. Els viatgers del tren que van a Figueres, en passar veuen un fumerol, o diversos fumerols, que pugen i que desdibuixen la gran mola de la catedral i l’esvelta punxa de Sant Feliu. Quantes vegades no hem aparcat sota l’ombra de la via del tren! No és però qüestió de sentir nostàlgia per aquest gris i tronat viaducte que travessa la Immortal…però la sentirem! Això de la nostàlgia és tan poc racional que sempre ens sorprendrà. Ens agrada el pont de Pedra, però encara ens agrada més el pont de Ferro, també repintat i renovat. Les coses noves es fan velles, algunes de velles s’aterren, algunes d’antigues es restauren, es fan coses noves precioses, d’altres són grans errors, dels quals se’n pot treure profit. Per exemple: aquell edifici de pisos de la Plaça Catalunya, el més alt de la ciutat, és un nyap, però jo sempre dic que m’agradaria viure-hi (de pas faig pública la meva predilecció per Girona), perquè des d’allà dalt és l’únic punt de la ciutat des d’on no es pot veure el bloc de pisos del que parlem i, en canvi, es pot contemplar tota la resta i encara el Canigó quan està nevat. Ara foradaran per sota la ciutat, per fer-hi passar el TGV. Girona tremolarà, però no patiu que no caurà. És immortal.

Que què em sembla Murakami? Home, tampoc el conec gaire! D’entrada he de dir que el primer llibre que vaig llegir d’ell va ser “Kafaka a la platja” i no em va desagradar però em va deixar fred. Sí, sí. Davant l’entusiasme que veia al meu voltant vaig aventurar dues raons per la meva freda resposta a Murakami: 1. Que en aquell moment jo acabava de ser pare i qualsevol ficció era poca cosa al costat de la realitat que estava vivint. 2. Que hi havia alguna cosa -suposo que d’arrel japonesa- que no em deixava arribar més enllà en les emocions. Ara la meva resposta ha estat diferent: 1. Perquè la cosa de la paternitat s’ha anat estabilitzant. 2. Perquè el llibre va d’un xai (o moltó)… 

….i clar, jo vinc d’un món -el del Lluçanès- on els xais, els ramats i els moltons formen part del paisatge i la cultura. Casa meva és al peu del camí ramader i pels volts de sant Joan encara veig pujar algun ramat cap a les pastures del Pirineu i per sant Miquel els veig com baixen fugint dels primers freds. Als nostres pobles la “carn” és carn de xai, la resta és vedella, costella de porc, conill o pollastre, però no és “carn”.  L’altre llibre de Murakami que vaig llegir, el que no em va acabar de convèncer, anava molt de gats i els gats i jo no acabem de tenir-les totes. En canvi el moltó, el marrà, el xai, la xaia, tot això forma part del meu paisatge i ho he mamat dels ancestres (tinc alguns avantpassats i parents pastors). També aquest element màgic, surrealista i animista que hi ha en la novel.la “La course au mouton sauvage” (ho escric en francès perquè és en francès la versió que tinc, regal de Nadal d’un bon amic que a vegades també deixa algun comentari en aquest blog), aquest element màgic, deia, lliga molt bé amb tota la mitologia de les meves contrades: ramats d’ovelles foragitant invasors del castell, anyells de Déu que lleven el pecat del món i, fins i tot, a un parell o tres de quilòmetres de casa meva, un indret màgic i misteriós, La Ramada Encantada. I és en aquest punt de contacte entre la novel.la i el meu món ancestral per on he pogut salvar l’avenc cultural que ens separa a nosaltres del món japonès. Amb tot, és veritat que aquest aire pop i postmodern que respiren les novel.les de Murakami són un pont de molt fàcil passar, però no és això. És aquest surrealisme, aquesta mena de puntet màgic, fins i tot de ciència ficció, aquesta marca Murakami de fer-te avançar intrigat per portar-te a algun no-lloc angoixant. I és sobretot la introspecció que practiquen els personatges, són les glacials relacions de parella i la vida social que porten, tot això tan japonès, que si per una banda m’allunya i em refreda, per l’altra m’atrau i em fascina.

Sempre he tingut una flaca per Jacques Brel. Les seves lletres m’han alegrat i engruixit la vida i la seva veu m’ha transportat molts cops. Brel va néixer a la Bèlgica flamenca (en una localitat al nord de Brussel.les), de pare flamenc, però va triar ser un cantant francès….res a dir. De fet, si conec Brel i si admiro les seves lletres és perquè va cantar en francès. Diuen que Brel odiava els flamencs i els flamenquistes…

Podria ser que Brel odiés els flamencs i els flamenquistes i també podria ser que tingués aquell “mal d’identitat” que fa dir i fer coses estranyíssimes a qui no s’acaba d’aclarir o no es vol aclarir (i té tot el dret a no voler-ho). Joan de Sagarra, en un article aparegut a El País amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Brel (l’article ja té cinc anys, perquè aquest mes d’octubre es commemoren els 30) s’apunta a aquesta tesi, basant-se en declaracions i lletres del mateix cantant. Aquests dies hi ha a la fundació Brel de Brussel.les una exposició feta per France, una de les filles del cantant, on s’intenta explicar l’ambivalent relació de Brel amb el seu país d’origen i que porta l’eloqüent títol de J’aime les belges (llàstima que no la podrem veure!) A mi no m’estranya gens tot això. Molts artistes han tingut aquests alts i baixos en la relació amb el seu país. Recordeu Sisa marxant a Madrid i canviant d’identitat (perquè a la Catalunya pujolista s’hi ofegava). Brel va enregistrar quatre temes en flamenc -Joan de Sagarra diu que per fer-se perdonar o més aviat per diners- jo vull pensar que ho va fer per gust. Les lletres de Brel, però, tot i ser majoritàriament en francès, són molt i molt belgues. I molt i molt flamenques, encara afegiria. Estan plenes de canals, puntes de coixí, borratxos, catedrals, Friedas, pagesos xarrupant sopes, beates sucant els dits en aigua beneita, garrepes pèl rojos, petites gents, olor de cervesa….Jo m’apunto a la tesi que Brel estava tan amarat de la seva terra que l’havia de criticar per força. Ara, odiar, odiar…això és molt lleig! Ah, i una darrera cosa que ara em ve al cap: Brel diu en una cançó que Londres és una barriada de Bruges perduda al mig de la mar…què voleu de més xovinista! Sigui com sigui, jo admiro l’extraordinari lletrista, músic i, sobretot, intèrpret de cançons, encara que no combregués amb les reivindicacions flamenques. I si ell odiava les petites identitats, jo no puc, de cap de les maneres, odiar Jacques Brel!

Es fa difícl parlar de la síndrome d’Stendhal després de l’anunci de l’Audi A8, però en aquest blog, com que no tenim manies, ens hi  posarem. La frase on Stendhal descriu per primera vegada els símptomes de la famosa malaltia, seria la següent: “Havia arribat a aquell punt d’emoció on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, el cor em bategava, la vida estava exhaurida dins meu, caminava amb por de caure.“

El curiós del cas és que ni asiàtics ni americans pateixen la síndrome…

Segons la psicòloga italiana que va fixar els detalls d’aquest trastorn psicosomàtic, sobrevingut per excés de bellesa, la síndrome no la pateixen ni els asiàtics ni els americans perquè no és la seva cultura (s’entén la clàssica?) i tampoc els italians, perquè ja neixen voltats d’art. En canvi, la pateixen més les persones que viuen soles, les que tenen una formació clàssica o religiosa i també més sovint les dones que els homes. N’hi ha que no estan per romanços i diuen que la síndrome d’Stendhal és una barreja de cansament físic i histèria. En fi, que és una gran troballa, sobretot el nom. Però Stendhal és considerat un mestre de la novel.la realista -també va ser ell el que va dir que “la novel.la és un mirall que es va passant per un camí”- i això de la síndrome  i tota la faramalla que l’envolta, alimenta i molt el romanticisme. Però Stendhal, que en realitat es deia Henri-Marie Beyle, també va ser l’inventor del beylisme que, simplificant molt, ve a ser un amor apassionat per la bona vida, la “chase au bonheur”, la caça de la felicitat, combinat amb una gran capacitat d’anàlisi i un fort individualisme. El flirteig, la bona taula, l’art, la felicitat com a sistema de vida. Per això la seva literatura és vitalista, presenta personatges ambiciosos, arribistes, triomfadors i seductors. Al mateix fer busca atrapar el lector amb les giragonses de la trama, que sembla realista. Quin un aquest Stendhal! 

A finals dels anys setanta va aparèixer una gravació, un casset, que molta gent tenia a casa o al cotxe. El meu pare també el va comprar. Era El ball de l’Estatut, de Rudy Ventura i el seu Conjunt. El recordeu? Era molt xaró, una mica kitsch, ho reconec, però també reconec que el vaig arribar a escoltar moltes vegades…

El casset (o la cassette) tenia versions de l’Estaca, els Segadors, l’Emigrant, tot això barrejat amb temes més aviat frívols, com La Monyos, Mustafà Català, la tieta i la trompeta i la Loles…en fi, tot un fenomen musical i pseudocultural que crec que és significatiu d’aquells temps de transició. Una de les cançons catalanes que jo vaig descobrir gràcies a la gravació del Rudy Ventura va ser El cant del Poble. Recordo que un avi que vivia amb nosaltres, en sentir que aquesta cançó sonava ben alta al radiocasset, ens va dir que allò no es podia cantar, que estava prohibit. La meva germana gran i jo li vam recordar que Franco feia dos o tres anys que havia mort i, per demostrar-li que no passava res, vam sortir a la plaça Major i vam cantar ben alt allò de “Ningú ens prendrà la nostra llibertat!” Crec que el disc, com molts de la Trinca i d’altres, va arribar a ser un fenomen popular, que va arribar a totes les capes de la societat i que va complir la seva funció d’animar les festes, recuperar algunes velles cançons i, per què no, potser va ajudar a decantar alguna gent en favor de l’autogovern. Tot això m’ha vingut al cap ara que fa tres anys -concretament ahir- de l’aprovació al Parlament de l’Estatut, que s’havia de dir Estatut de Miravet, però que tothom coneix com Estatut del Trenta de Setembre. La Montserrat Caballé va anunciar un dia, davant de l’Albert Om a El Club, que Maragall li havia demanat de fer una cosa molt important un cop l’Estatut fos aprovat. Evidentment que devien pensar en alguna creació molt diferent d’això del Ball del Rudy Ventura, ai uix!, però a mi de seguida em va  venir aquest disc al cap (amb perdó). Després, Estatut, Maragall i Caballé han anat per altres camins….mare de Déu, com canvien els temps! Avui dia seria inimaginable treure una gravació com aquella i molt menys que arribés a ser popular. I no rigueu, no, que segur que també l’heu escoltat més d’una vegada!