LLEGIR EL QUE ENS ROTA
M’agrada llegir llibres descatalogats, de segona i tercera mà. Abans els trobava a la llibreria Canuda, però van tancar. La qüestió és no seguir ben bé els dictats de l’actualitat. I fent això potser em tiro pedres a la pròpia teulada. Aquests dies espessos i de calor forta faig coses que no estaven previstes. De manera que he començat a llegir Els dies infinits, que té una coberta un pèl vintage, tot i que només fa setze anyets que va sortir a Columna. Cel i mar en una coberta blavosa. Refrescant. La novel·la, un cop llegida fins la meitat, he de dir que aguanta les envestides d’aquests tres lustres. Potser ha crescut i tot (això no ho puc assegurar perquè la llegeixo per primer cop). ELS DIES INFINITS és una novel·la que et va tallant l’alè perquè està feta de fragments, perquè va a ritme de jazz, potser perquè està ambientada en part en un castell d’entre Vic, Ripoll i Olot i semblaria que ha d’anar a ritme de talladora de gespa manual, és a dir de volant de segador (perdó, de dalla). O a ritme de carro carregat de rocs. No amb cotxes esportius que s’estavellen a les costes del Garraf. En fi. Potser la Josefa Contijoch, la Conti, que li dèiem els dies del Priorat, s’hauria estimat més que li llegís SENSE ALÈ, fins em sembla que m’ho havia comentat en un viatge un xic accidentós pel coll de l’Ordal. Però un servidor en matèria de lectures reconec que sóc de molt mal domar. Faig bastant el que em rota. I avui ha anat així. La cosa m’ha agafat pel coll i duc bona embranzida, però queda la segona meitat que potser mai comentaré. No per res. Ja sé que em satisfarà.