El camp de l'Erra

El Coro da Achada es dedica a cantar cançons de lluita pels carrers de Lisboa. Ho fan amb qualsevol excusa reivindicativa, per exemple per la vaga general portuguesa del 24 de novembre de 2010. Cançons de tot el món en la llengua que sigui: l’estaca, per dir-ne una. Hi ha videos a la xarxa. Fan la seva impressió. S’esbraven davant de bancs, institucions, a les places…

Són gent que es mou al voltant de la Casa da Achada, el centre cultural, biblioteca, casa dels desheretats, espai de memòria dedicat al poeta i artista polifacètic Mário Dionisio que hi ha al barri lisboeta de la Mouraria (barri de vells, immigrants i gent senzilla). La idea s’ha encomanat al barri de Gràcia de Barcelona (barri de barris). Aquest vespre de dijous he anat al Casal dels joves de Gràcia a la presentació del número quatre de la revista Capicua: un pont entre les lletres catalanes i portugueses capitanejat pel mallorquí Sebastià Bennasar, l’Anna Cortils i la Miranda das Neves.  Hi he anat perquè en aquest número hi surt un conte meu traduit a la llengua de Pessoa; no cal dir que m’han donat una gran alegria. El conte, Enxerto destinado ao fracaso, l’ha traduit l’Ana Sofia Henrique. La presentació ha comptat amb lectures en català i portuguès, tast de vi de Porto i també amb l’actuació de la Coral Desacord, la versió nostrada del Coro da Achada. Cançons de lluita pels temps que corren, tonades populars mallorquines, cançons de Llach, de Labordeta, de Víctor Jara…diuen que també ens els anirem trobant pels carrers, les places, les lluites populars. Una grata sorpresa. I són molt joves. Ningú pot aturar la força de les cançons del poble. Que es calcin!

Entrar en una llibreria de vell tenint al.lèrgia als àcars és un exercici de risc. Buscar-hi un llibre de Joan Perucho Gutierres-Duque és un joc de miralls que paga la crisi d’eixebuiros (que diem al meu poble). De manera que hi vaig entrar…

Vaig entrar en aquella llibreria de vell i vaig anar remenant volums fins que en vaig trobar un de l’autor de les Històries Naturals (entre d’altres meravelles). Dins el llibre, a part de la pols i els seus àcars, hi havia dues novel.les plegades, Les aventures del cavaller Kosmas i Pamela, amb un estudi fet pel Julià Guillamon…ja es veu que el llibre no podia ser cap antiguitat! Era -és, encara, perquè el tinc aquí davant- un dels volums de les Obres Completes de Perucho dins la col.lecció Clàssics Catalans del Segle XX d’edicions 62, de maig de 1985. De pols i àcars, emperò, ja hi ha hagut prou temps d’acumular-ne: el llibre té 28 anys, ha passat com a mínim per tres mans i el seu autor ja en fa deu que és mort. Xifres. Tot són xifres. Tenint en compte que els autors que ens agraden no moren mai, podríem dir que el Perucho fa deu anys que va passar a un altre estatus. Per exemple, podríem dir que ara és un fantasma. Una brisa que aixeca un full, un fregadís d’abric al cancell d’una porta, un eixebuiro llunyà. Per no dir vampir, perquè no hi creiem…gaire. En fi, repeteixo. Un llibre de 28 anys ja comença a ser vell i ja es pot trobar en una llibreria de vell. El vaig comprar i vaig marxar amb una recança estranya, una sensació d’estar tota l’estona encalçat per una presència irònica, i amb una incipient crisi d’eixebuiros (dits també esternuts i estofurnecs) que m’està deixant més baldat que si hagués patit un atac del monstre de Bodegones. Aquest monstre, que encara a vegades es veu que surt de les carboneres de vells palaus madrilenys, diu Perucho que es del gènere de les xinxes (res a veure amb àcars, doncs) i que té molt mala bava…vaja, que fins i tot es relaciona amb la desaparició d’un tal O’Farrill, un liberal conegut de Pamela Andrews. El monstre de Bodegones, igual que molts altres “persontages” de Perucho, fa ben bé 28 anys que m’acompanyen. Com va això, Perucho?

Sota el penya-segat del Mal temps, a Sinera, hi ha l’hostal i la petita capella de Mont Calvari, lloc de devoció d’arenyencs, mariners i gitanos… 
              

A principis del segle XX, envoltant completament l’ermita del segle XVI, s’hi va edificar un hotel-balneari de molt luxe amb un restaurant: el restaurant encara existeix -l’ermita també-, però l’hotel va ser dividit i transformat en vivendes, després en oficines, botigues i altre cop vivendes, amb unes eixides de fusta des d’on es pot contemplar el mar. Aquell mar.

….Corro a Sinera,
amb galant, cotxe i cuinera.
Menjarem, durant la fuga,
pinyonets, matafaluga,
raïm, menta, melmelada,
rogerons, carn de becada.
I diré que l’euga pari
a l’hostal de Mont Calvari.

Com que és un lloc per on passo sovint, he pensat que faria servir aquests versos trepidants -trets de les pàgines de la Primera història d’Esther- per recordar el seu autor, Salvador Espriu, al començament d’aquest any del centenari: qualsevol excusa és bona. I així, jo també diré a l’euga que pari un moment a l’hostal de Mont Calvari, per agafar forces. Per recuperar l’alè. Sinera. Espriu.