El camp de l'Erra

Uns diuen que per sant Benet, d’altres que per sant Josep. Deixem-ho amb aquest darrer, que va ser el pare putatiu de Jesús. Expliquen els vells de la tribu que avui era l’únic dia de la Quaresma que es podia ballar. Una mitja festa d’aquelles que la gent de pagès sabia organitzar tan bé. A trenc d’alba, apriar el bestiar, a mig matí mudar-se amb una camisa, qui sap si ja mànigues una mica doblegades ells, elles jersei més prim i, sota un sol gairebé primaveral, baixar al poble a fer un got, comprar alguna cosa, anar a missa, qui sap si improvisar una ballaruca amb un manubri. Ep, i no estic parlant de l’any de la picor. Ho expliquen els vells de la tribu. Per postres, crema de sant Josep. Mitja festa. Què més voleu. En aquells anys no es coneixia l’estrés. Pel camí ja groguejaven els primers pixallits. Potser en alguna fondalada encara hi quedava glaç. El naixement de la primavera es notava, s’ensumava. En tornant, quatre gotes. Aire molt fred. Les cases encara fumaven i fumarien intermitentment fins a finals de maig. Ah, i me’n descuidava, algú deia, aturant-se en un reptejó:

-Ep, sentiu? És el cucut.

Vint anys sense l’Ovidi, sense poder-lo escoltar des d’una platea. I mireu com creixen els seus seguidors. Com se’ns aferren les seves cançons. Com es tornen eternes les seves melodies. No és nostàlgia, no; és una altra cosa. També nostàlgia. Camisa negra, mans obertes. De cop, el país se’ns fa més gran. Que diguin el que vulguin.  Perquè tenim ganes de voler. Sonen les seves cançons als pisos petits, als baretos, a les eixides, a les revetlles, als campaments d’estiu, a les trobades d’acordions, als ateneus populars, a les cases ocupades…

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

A vegades, cansats de la dita ficció, agafem un recull d’articles. Vaig directe a un llibre que fa uns dies que passejo amunt i avall. Mar, muntanya, mar, muntanya. Finalment el puc obrir: reobrir. I ja no el puc deixar. Recordava l’estil directe, enjogassat i lliure de Ramon Barnils de quan el llegia cada setmana a El Temps. Passen els anys i no perd, no. Encara guanya. De cop, em vénen ganes de fer articles. Del tema que sigui. Amb la llibertat i la mala llet i les poques manies d’un valent. Però no tots estem preparats per ser un Barnils. Un Ramon, encara. Els seus articles de fa vint, trenta, quaranta anys…i encara belluguen! Encara ara fan un efecte de cop de puny sobre una taula plena de te, pastes i confitures apegaloses. Apa, cop de puny i a prendre pel sac la tetera. Tens aquesta sensació. Cop de puny o bé aixecar els genolls per sota la taula, per sota les estovalles brodades, amb tota la seva còrpora, i apa, adéu joc de cafè, adéu tranquil.litat, adéu bassa d’oli. Hi ha coses en aquests articles de Barnils, que dites avui, que publicades avui, encara aixecarien algunes ires. A qui li tocava el rebre, li tocava de dret: Déu nos en guard! Fa dies i dies que em pregunto què escriuria Barnils d’això que ens passa. Del país, em refereixo. Se’n fotia de tot, però sabia perquè ho feia. Se’n fotria de tots nosaltres. Avui riuria sorneguer i tocaria els platerets al bell mig del circ. Vas llegint, vas llegint, i te’n vas fent creus. Llavors, quan  ja semblaria que s’ha acabat l’article, arriben aquells finals breus, aquells repicons. Patapam: Que ens faci proft. Jo, aranès. És a dir, Pound. I res més, i què més podríem demanar. Barretada. No ho sé pas. Quina mania… Uns finals que ens servien per encollar saliva. Per gent com ell no fotrem, encara, el barret al foc. Senyor Barnils, sigui on sigui, cop de cap i barretada!