Una de les joies intangibles d’aquesta comarca són les cançons tradicionals. Especialment unes que diuen que les cantaven les dones de Sobremunt, alerta, no mentre rentaven la bugada, sinó que les anaven enfilant en un taller de components electrònics que hi va haver al poble, fa anys. Poca broma amb Sobremunt. Prop dels cingles que cauen en picat damunt el Voltreganès, tenint aquella carretera de la Trona, famosa pels rallies, els ensurts i els marejos de molta gent, com a sortida principal cap a la plana, Sobremunt, Sant Martí de Sobremunt (sempre acompanyat de Santa LLúcia) va ser d’aquells pobles que durant els increïbles anys setanta van veure l’arribada d’uns joves oberts de mires, neorurals, digueu-los hippies. Sobremunt va ser dels primers. D’allà, de les seves masies amagades, els joves oberts de mires es van anar escampant Lluçanès endins, com si haguessin descobert una mena d’Eivissa de mitja muntanya. Per Sobremunt, doncs, entraven aires flower-power. En fi. Conec gent, de la més maca, que van travessar la comarca amb un quatrela i es van plantar, per fer-m’ho venir bé, diguem que als peus del castell de LLuçà. I Lluçà, que portava mil anys de discret poder terrenal, llegendes oblidades, pedres colgades de bardisses i amb les peces del seu art mig amagades, es va deixar entabanar una mica per aquella novetat, per aquell jovent que volia que la història local s’expliqués a la canalla, que la gent valorés les pedres, les pintures, les parets ruïnoses del Castell. I de seguida van trobar joves i grans, lluçanesos d’arrel, que també estaven per aquestes coses, per intercanviar idees, per posar en valor les riqueses oblidades. I també per deixar-se discos del Sisa (i el Bob Dylan), per organitzar festes en alguna era, per trencar motlles i convencions. I els més vells es van sentir valorats perquè hi havia un jovent amb combinacions de roba “una mica originals” que treien dels mundos les faldilles de les àvies, les ermilles de vellut dels avis i les espardenyes de vetes, un jovent nascut a ciutat, que els demanava consell per criar cabres o per quan s’havien de plantar els alls. Tot això només és una part de la història, de com la gent nova empelta la vella, i al revés, també. El Lluçanès no és, com alguns ens voldrien fer creure, un lloc tancat i resclosit, sinó un indret amb unes característiques pròpies ben marcades d’altitud, composició humana, cultura, història, metereologia, marc socioeconòmic, que fa que necessiti unes polítiques comarcals més afinades, més específiques. Em sembla que això ni és gaire estrany, ni perillós ni desenraonat. Em sembla que hi ha gent capaç com a qualsevol altre lloc. Algú devia encarregar, dissenyar i fer el Castell de LLuçà, la capella de Sant Vicenç, la canònica de Santa Maria, el claustre i les pintures! És cert que en aquestes terres predomina la discreció i la senzillesa, com el poble i municipi de Sobremunt, amb la bellesa robusta de les cases de pagès, amb els boscos que no fan por, amb camps no gaire grans i feixes més aviat petites, amb indústries que també estaria bé que fossin mesurades, però de tant en tant hi ha algun indret o alguna construcció o algun intangible que sobresurt. Tornem al talleret de components electrònics de Sobremunt i escoltem les cantadores que potser sense ser-ne gaire conscients van salvar un patrimoni de gran valor. Escoltem el Lluçanès. Rock, cançó d’autor, boleros a la dutxa, corrandes a la feina, cant coral al claustre, caramelles als carrers, jazz a la plaça, pop als auriculars, cantadores de Sobremunt a l’spotify. Vull dir que el Lluçanès és una barreja, una de tantes, de músiques i cançons i maneres de pensar. Dius Lluçanès i dius molt. Si el Priorat es configura al voltant de la memòria del priorat cartoixà d’Escaladei, el Lluçanès ho fa en part amb la canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. Com que geogràficament el LLuçanès està decantat cap al Llobregat, resulta que algun contrafort de la serra de Sobremunt i el cim del Castell gairebé tenen la mateixa alçada sobre el nivell del mar. Es poden mirar cara a cara. Si un falcó sortís de Santa Llúcia i sobrevolés la comarca fins a Sant Vicenç del Castell, es meravellaria de les coses que hauria vist, dels sons que hauria sentit: xerracs, ocells, serradores, campanes, excavadores, esquelles, telers, tambors, gralles, salts d’aigua, eixams d’abelles, tractors, pic i pala, motos, un cotxe posant una marxa més llarga, lladrucs de gos…Però sempre clar, ben definit, no aquell temperi amorf i barrejat dels llocs amb molta concentració de gent i cotxes. Sobremunt és petit, té la gràcia dels llocs petits, és com una mata de timó que aguanta les embestides del vent, en un marge amb vistes al Gorg Negre, o a les vores rebeques del Sorreig, o camí de Sant Martí Xic, allà on l’altiplà lluçanenc s’estimba amb tota la seva gràcia de món antic que sempre es renova.
Aquí s’acaba la sèrie de posts dedicats als pobles del Lluçanès, amb motiu de la consulta del 26 de juliol. M’agradaria que molta gent anés a votar i que la majoria es decantés pel sí a la comarca i que els que dubten (amb tot el dret) s’acabessin convencent. Aviam.
