TEORIA DEL PLÀTAN
Una renglera de plàtans a peu de carretera, quan ja entrem al poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen per les branques altes formant un arc triomfal, una ombra fresca que ens dóna la benvinguda. Alguns dels plàtans tenen cartells penjats: horari de piscina, horari de misses, horari de discoteca…fins i tot n’hi ha un parell amb la marca terrible d’alguna topada, qui sap si mortal. Aquests arbres són fortíssims.
Mentre a Catalunya, governs, diputacions i ajuntaments es dediquen a tallar-los, a França els respecten (i si cal els pinten unes franges reflectants a la part baixa del tronc, per evitar topades), els cuiden i els disfruten. Hi ha una teoria, o una llegenda, que diu que Napoleó va plantar la majoria de plàtans del peu de les carreteres catalanes, amb la idea -molt napoleònica- de tenir una “via platanera” sense solució de continuitat que portés a París (els plàtans de la Devesa de Girona en serien una de les grans mostres vivents i els del Boulevard Saint Michel una altra). Sigui com sigui, només entrar en territori sota administració francesa, de seguida crida l’atenció la quantitat i la grandària dels plàtans i els equilibris que a vegades fan els enginyers per salvar-los. Aquí baix de seguida els tallem. Total! Arbre més arbre menys!
Una renglera de plàtans quan abandonem el poble. Els arbres d’una i altra banda es toquen, formen un arc triomfal que ens acomiada: adéu, adéu. Potser quan tornarem ja els hauran tallat, per eixamplar un revolt, per engrandir unes voreres, per fer un passeig amb nous plàtans, més prims, mes denerits. I és que hi ha molts caps pensants que obliden que els arbres són un important patrimoni (ben igual que una església o les parets d’un castell) i que com més vells són, més imprescindibles.