El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

SECUNDAR O NO SECUNDAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

3

“Aquell menja més que una glaçada allà per sant Miquel”, diu la tradició. Aquests dies les hortes encara són plenes de verdura i els fruiters de fruits. Per això una glaçada ara és terrible. Avui, dia de Sant Miquel, hi ha convocada una vaga general. Una vaga no és una glaçada. Les vagues no es fan, es secunden. Què he de fer, jo? No, més aviat volia dir: ¿què en penso, de tot plegat? Ara mateix estic carregat de dubtes…

…Quan veig com es prepara i com es porta a terme una vaga general en aquest trist començ de segle XXI arribo a una conclusió: la vaga com a instrument de lluita contra el capitalisme salvatge està una mica desfasada. La vaga la fan -bàsicament- els funcionaris i els obrers de les grans empreses. Però i els aturats? I els autònoms? I els botiguers? Els petits empresaris? Els ni-nis? Les dones que fan hores de neteja per les cases? I els artistes, escriptors, actors, periodistes free lance, tota la pesca? Quin sentit té, tot plegat, no ho sé. Però noto que això fa un tuf de desfasat. No per les raons, que molt sovint hi són. No pels arguments, que sovint comparteixo… per exemple, és fortíssim que per culpa de les giragonses i les aventures del capital especulatiu ara hi hagi molta gent que no pugui arribar a final de mes. És terriblement injust. Contra això com s’hi lluita? Segellant panys de botiguetes de roba? Rebentant rodes de petits transportistes? Aturant els serveis municipals? Deixant els pobles i les ciutats plens d’escombraries? Jo veig que tot això, als vertaders capitalistes salvatges (els que no proporcionen feines ni salaris ni res i que mengen més que una glaçada allà per Sant Miquel) se’ls en fot. Els deixa indiferents. Mentrestant, el fotut sempre és el poca-roba. D’altra banda, també és just demostrar -a qui sigui- que sense els poca-roba, sense la mà d’obra, sense les persones normals, el món deixaria de rodar… I plegar-se de braços sembla la manera més clara de fer-ho. Per això avui em pregunto si secundar o no secundar. Però és un preguntar-me ociós, perquè sóc autònom i treballo a casa i a ningú li importa si faig o deixo de fer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I TU QUI ETS? (VEUS de la nova narrativa catalana)

0

Al llibre som 41 però a la presentació vam ser als voltants de vint. Som les “VEUS de la nova narrativa catalana” (segons la tria feta per la Lolita Bosch). A l’altell del recuperat -i diuen que mític- Bar Velódromo del carrer Muntaner hi anaven pujant copes de Moritz (amb comptagotes). Hi havia fotògrafs de premsa, els del programa Ànima del 33 (que dilluns vinent parlaran d’aquest tema) i gent del món editorial. Hi havia bon ambient. Generació Cacaolat, deia avui El País; Generació? Amb prou feines ens coneixem…
Són uns quinze anys de diferència des del més jove fins al més gran (no cal dir que un servidor està a la banda alta… d’edat, vull dir!) i mentre uns encara ronden de nits, uns altres estan de primera cria i d’altres ja breguen amb fills adolescents (i això val també per llibres). Homes i dones de Barcelona, Ciutadella de Menorca, Palma, Sóller, Manlleu, Vic, Lluçà (ehem!), Girona, Sabadell (també Terrassa, sí senyor!), Santa Coloma de Gramenet, Gelida, Torís, Manresa, Flix, Nador… la generació Cacaolat està escampada pel país. Però la majoria no es coneixen entre ells (no ens coneixíem entre nosaltres). Per això ahir al vespre la pregunta més repetida era… I tu qui ets? Hi havia l’editor d’Anagrama, Jordi Herralde, responsable de la versió castellana (esclar, VOCES). Hi havia l’Eugènia Broggi, editora d’Empúries. La Lolita Bosch va dir que la literatura catalana estava molt mal valorada pels mateixos catalans (i era desconeguda). Es preguntava per quina raó. Si vol un dia li ho explicaré. També va dir que ella la trobava boníssima, sincera i innovadora (o alguna cosa per l’estil). L’Herralde també n’estava orgullós, d’aquest planter. I la Broggi. Després va venir la Isabel Obiols, la meva editora, que també creu -i molt- en la nova narrativa catalana. Va ser una presentació -però sobretot una trobada- molt interessant. Ara ja ens comencem a conèixer entre nosaltres. I el públic?   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TOM I JERRY (una visió del món)

0

Estic encantat amb la tornada de Tom i Jerry. Aquest estiu me n’he fet un fart.  Ens n’hem fet un fart, els nens i jo de mirar les desenes de capítols que tv3 ha recuperat. Més enllà de les estomacades, les bombes i les granades, les persecucions, les amputacions, aquests dibuixos ofereixen una particular visió del món… 

Ens ensenyen les cases de la classe mitjana d’Amèrica del nord. La vida als suburbis benestants. Vist ara, tot plegat té un aire una mica demodé. Quan jo m’ho mirava, de petit, era motiu d’enveja. Aquelles famílies i aquells animals, vivien molt bé.  Aquelles casetes de gos, aquells jardins, aquella post de planxar que es desplegava de dins un armari, aquells radiadors alts, les torradores, els tocadiscos, els telèfons, el piano. Ara tot té un deliciós i nostàlgic aire anys cinquanta. També hi ha detalls que dius, ai! La serventa negra, amb aquells espardenyots. Tota bondat. Tota catxassa. La família que viu a la casa, tan convencional. El gos, la caseta del gos, el cistell del gat, l’estenedor, la nevera…. els nostres nens, no s’estranyen de res. Ho troben tot normal. Nosaltres ens els vam mirar en blanc i negre, però ens devien semblar en color. És un clàssic de la televisió i, com a clàssic, totes les generacions s’hi enganxen. I, passats els anys, se’n poden fer noves lectures, s’hi poden trobar nous plaers. Això m’agrada, perquè em permet compartir estones divertides amb els nens. També és cert, però, que ofereix una molt concreta visió del món. Amb tot, mirar Tom i Jerry és un grandíssim plaer. Rius. Veus aquell dibuix, aquell guió, aquella inventiva, aquell detall. Revius amb nostàlgia uns altres temps. Tot això. I més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL JARDÍ ABANDONAT (avui agafo l’aixadell)

2

Algú m’ha fet arribar la seva queixa: “tens el Camp molt deixat!” I sí. L’he tingut abandonat durant setmanes. La calor, la feina, el cap. Avui, marededéu de setembre, agafo l’aixadell i vinga…

Mentre ningú en tenia cura, d’aquest camp dit de l’Erra, hi han anat creixent males herbes. Ortigues baleres, ortigues petites, ortigues bordes, estramoni. Aquest estiu ha estat irregular. Ha fet calor, ha fet fresca, ha plogut… les herbes amunt. Per això avui, marededéu de setembre, tornat de vacances, amb el cap ple i el cos sacsejat, aixeco l’aixadell, com han fet tots els meus avantpassats, i començo a cavar. Arrenco. Arrenco. Arrenco. L’esquena, però, la meva esquena, ja no és com la dels meus avantpassats. I l’aixadell, el podré deixar d’herència al meu fill? Perquè ara no permetem que la canalla encengui mistos, faci punxa al llapis amb una navalla, aixequi un aixadell… no, ai no! Però, sense manies, els fiquem dins d’avions, els fem nedar en piscines fondíssimes, els deixem en mans de mestres desconeguts… res, coses meves.
Avui, doncs, festivitat de la Misericòrdia, de la meva estimada Queralt, de les Txells, les Tures, les Núries, les Quarts, les, les, les, avui aixeco l’aixadell i anuncio, als quatre vents, que d’aquí poc tindrem un Camp de l’Erra net, cavat i florit, i no aquest jardí abandonat que ni el Santiago Rusiñol voldria pintar. Senyor, senyor, com passa el temps!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari