El camp de l'Erra

Com que diuen que el castellà està amenaçat, he decidit fer una investigació. I, oh sorpresa!, m’he trobat amb uns casos alarmants, dels que no parla ningú. Però com que aquest blog busca les escletxes……iuuuup….aquest blog s’ocuparà dels casos alarmants (que no ho he dit, però curiosament afecten el català, l’altra llengua amenaçada en aquest país menjallengües). Atenció, perquè són…

….són casos de la vida ordinària, del cada dia físic i mental. I així ens trobem amb un home gran, que ha fet la mili en espanyol, que no sap escriure en català, que sap escriure en castellà perquè va anar a les escoles franquistes, però que és de parla catalana. I aquest home té “unes burxades cap a la banda de la melsa, però no són seguides no, vénen de tant en tant, però em fan venir basques i se’m posa una veta al front i perdo el món de vista…” i etc., etc. Deixem-lo, deixem-lo per pagerol, perquè el metge, que és Cubà, no ha entès res i, clar, li diu que ho repeteixi, però en castellà…..diuen que el mateix li va passar a una àvia andalusa davant d’un metge catalanoparlant i que la pobra dona, la pobra dona….en fi, que això sí que és per denunciar-ho! I vaig saber d’un nen de cinc anys que va anar a comprar-se unes geox al passeig de Gràcia. La dependenta, que només atenia en castellà, li va preguntar al nen si “notas pressión sobre la punta del dedo gordo o en la uña?”, però el nen no ho va acabar d’entendre. Va mirar la mare. La mare li va explicar en català. LLavors, la dependenta li va dir a la mare si no havia pensat a parlar-li en espanyol al nen, almenys pensant en el seu futur i en viatjar. El mateix s’explica, ehem, d’un nen i la seva mare, castellanoparlants, a qui també una botiguera del passeig de Gràcia li va dir si no havia pensat a parlar-li en català al seu nen; no ho trobeu fort? També es diu d’un nen que buscava un paquet de “galets” al súper, tal com li havia encarregat la mare, però no els trobava (tot i que sabia llegir). I la dependenta li va dir: és això, els galets ES DIUEN (i ara sóc jo que no recordo com es diuen els galets en castellà! Sóc tan ruc!) També hi ha el cas de les infusions, dels bolets, del sofregit, de les galetes, que vénen en tantes llengües que, mira per on, ja no hi ha espai per a cap més: finès, estó, letó, lituà, maltès, grec, xinès, àrab i castellà. I en un restaurant una noia va demanar les setrilleres i la cambrera es va ofendre. I etc, etc, etc. I una noia marroquina va pujar a un taxi i li va dir al seu fill, en català, “estigues quiet, belluguet” i el taxista li va dir que per què li parlava en català, si ella “no era catalana?” I potser li va passar el mateix a una xinesa a qui un taxista català, ehem, es veu que va renyar perquè parlava en castellà al seu fill…I un home de mitja edat va llegir que la pomada no s’havia d’aplicar en cas d’ “herpes”, però ell només tenia un brià. I també es parla d’un cas, horrible, d’un noi castellanoparlant que va anar al metge i li va dir que li mirés l’ herpes i el metge li va dir: “deus voler dir brià.” I si això darrer no ha passat, estic segur que acabarà passant, perquè la imposició del català, és tan, tan, tan… Per favor!I es veu que el castellà i l’universal molesten als viatgers catalans d’alguns avions, que són gent tancada i quadribarrada. En fi, que parlar d’aquest tema és com parlar del cactus com a símbol fàl.lic (no es soluciona per molta vaselina que hi vagin posant els nostres polítics, tan preocupats per…) Ja cansa!

Es parla d’un sopar d’amigues on totes elles, vuit o nou, duien un folre polar Quechua: verd pistatxo (o festuc), rosa xiclet, blau elèctric, blau marí, verd tapet de cartes, negre nit, blau celístia, vermell passió i gris rata. S’explica una cosa molt semblant d’una sortida d’amics…

 També es comenta que hi ha una escola on un matí tots els nens es van presentar amb el mateix model de botes, també Quechua. Però no és només Quechua, Decathlon i derivats. És tot plegat. És Zara. És MacDonalds. És el moble del meu menjador, d’Ikea. Són els cafès Starbucks. És tot. Una vegada em vaig comprar una camisa Desigual amb la intenció de tenir una peça de roba una mica “diferent”, però al cap de poc vaig començar a veure’n moltes. I per no parlar dels texans, que tots s’assemblen una mica. També hi ha l’osset de Tous i, a l’altre extrem, el mocador palestí. Diversitat? Jo no l’acabo de veure.  Em sembla que el món, com més avança, més monòton es fa. La diversitat es va perdent mica a mica. Les llengües i cultures petites són colonitzades per les grans. Mireu la foto de la família quechua, mireu què s’està perdent el món.  I els aeroports, que són tots iguals. Els shopping centres també. I les botigues del cor de les ciutats, i dels barris i dels pobles també,es van convertint totes en llicències, concessions i cadenes. Però al mateix fer, hi ha una força que actua en la línia contrària. Cada dia hi ha més gent que aprecia aquelles botiguetes, aquelles perles especialitzades, què hi sé, en pijames, en passamaneria, en botifarra d’ou…També es veu que reneix l’interès per velles llengües quasi desaparegudes….perquè el pèndol sempre torna. També conec un sagal que ha fet un grup al facebook de gent contrària als polars Quechua (fa una setmana ja eren més de cent). L’uniformisme és avorrit. 

Avui anem forts. Fins i tot serem desagradables. Avui parlarem de l’antiquíssim art de la caça; de matar animals, vaja. L’home és caçador i la dona és recol.lectora, diuen els manuals que volen descriure les diferents maneres d’anar a comprar (i fins i tot de lligar). Però no parlarem ni de botigues ni de rebaixes ni de discoteques, perquè avui anem forts. Per començar, confesso que he mort uns quants ocells a la meva vida…

Pardalets en un dia de neu, he mort. Sí. Amb una escopeta d’aire comprimit que em van passar els reis quan tenia tretze anys. Després ho vaig deixar per una barreja de frustració -sempre he tingut mala punteria- i de sentiment de culpa: els ocells m’agraden vius i cantant dalt d’una branca! Dit això, també he d’acceptar que m’agrada menjar caça ben cuinada i que he crescut envoltat de caçadors i que un parell de vegades vaig córrer amb els gossers que empaitaven un senglar (experiència impressionant), però no duia escopeta. És per això, per aquest coneixement més o menys aproximat del món de la cinegètica, que ara estic desorientat. Desenganyem-nos, caçar és un art rude, rupestre, quasi (per això està tan arrelat i és tan emocionant per a alguna gent) i no sembla art per a senyorets. I en canvi sí. Si una cosa uneix un pagès amb el seu terratinent -a Rússia, a Anglaterra, a Catalunya- és aquesta passió. Aquesta baixa passió…i un parell d’altres. Només hi ha una diferència: el terratinent no s’embruta les mans; qui escorxa la guilla és l’ajudant (escorxar la guilla es veu que és fastigós i al meu poble és sinònim de vomitar), qui li lleva la pell és l’ajudant, però qui es posa l’abric (amb la pell del cap i tot) és la dona del terratinent. Tot això que dic sona desfasat. Però no ho és. Aquests dies m’estic imaginant un enllustrador passant el raspall a les sabates d’un homenet amb el diari a les mans, a la Puerta del Sol, comentant la cacera del jutge amb el ministre (convidats per l’alcalde o el diputat). Sona a España negra, no trobeu? I això que el ministre ho és del govern d’un president bon jan, conegut com a Bambi…us imagineu el ministre carregant l’arma? I això que el jutge és el campió de la justícia, dels desvalguts i dels oprimits….us l’imagineu apuntant cap a un animaló indefens?
Som humans. Què hi farem!

P.s. La foto-vinyeta l’he “robat” d’una revista alternativa de Brighton que es diu schNEWS

L’hivern ideal seria el que es viu dins un quadre de Bruegel el Vell. Ja sabeu: riu glaçat, patinadors joiosos, teulades amb fort pendent, arbres negres, neu a dojo, pagesos flamencs enriolats, arbres pelats, gresca. Sempre hi ha, però, alguna cosa que inquieta…

Per exemple uns caçadors que tornen amb les espatlles abaixades, negres, tristos, sense caça. O un establiment públic, gèlid, on es fa el cens (o on es cobren els impostos sota l’ombra despietada del Duc d’Alba)…depèn del tema. En el cas del quadre que hem triat per acabar de passar l’hivern actual, la cosa inquietant seria el famós parany per a ocells que hi ha a la dreta, entre els arbres. Segons la monografia sobre Breuegel el Vell (no us penseu, una de Taschen, d’aquelles que es compren per nou o deu euros en un Happy Books, que un cop cada any, almenys, em miro, remiro i llegeixo) aquest parany que espera ocells vol ser un avís de la fragilitat del món. I dels perills que ens ronden. Així, els patinadors -tan feliços i ingenus ells, malgrat el fred i la intempèrie- són pintats de la mateixa mida que alguns dels ocells que estan a punt de caure en el parany. El parany és una porta vella que s’aguanta amb un bastó i que té uns grans a sota (tot plegat molt senzill, però mortal). No se sap si Bruegel volia dir: “a viure que són quatre dies!” o bé “sigueu prudents, sempre!” O bé no volia dir res i els ocells són grossos com els patinadors només per qüestions de perspectiva. Bruegel potser no era un moralista, potser “només” era un artista. I gran. Molt gran. Per això a mi -i a molta gent- ens vénen ganes cada hivern d’entrar dins un quadre nevat de Bruegel (tot i les amenaces que sempre ronden).

P.S. Vull dedicar aquest post a una bona persona que va estimar la vida i avui ens ha deixat: l’avi de Calella.