El camp de l'Erra

Diu alguna gent que va ser Noé, al tancar amb presses la porta de l?Arca quan ja començaven a caure les primeres gotes del Diluvi Universal, qui va deixar el gat manx sense cua. Altres de més savis creuen que un vaixell naufragat va perdre el seu contingut casual de gats escuats davant les costes de l?illa de Man i aquells gats es van aparellar entre ells, es van multiplicar i, vivint aïllats, es van acabar convertint en raça autòctona. La bandera del territori on va sorgir aquesta raça de gats està formada per tres cames, amb els respectius peus, tallades a l?alçada de les cuixes, ajuntades i posades a girar en el sentit de les agulles del rellotge; a girar sense fi (foto). Davant d?aquestes primeres dades, recollides a peu de google, ens aventurem a dir que l?illa de Man, Ellan Vannin (en manx), podria ser que tingués algun problema amb les extremitats.

I sí. Comencem per dalt, pel cap. Perquè l?illa pertany a la corona britànica, sense ser part del Regne Unit ni tampoc de la Unió Europea. El seu cap d?Estat, per tant, és la reina Isabel II, però Man, situada entre Irlanda i Anglaterra, té el seu propi primer ministre, un parlament, moneda, i totes les institucions que li calen a un territori per a autogovernar-se. No sabem si això de tenir Isabel II per reina és o no és un problema pels manesos, en tot cas és una dada (igual que el fet de no tenir política exterior). Una altra extremitat ?si se?n pot dir extremitat- problemàtica a l?illa, és la llengua. El manès (manx, per ser més correctes), llengua gaèlica parlada fins al segle XIX per la majoria d?habitants de l?illa de Man, va ser substituït per l?anglès, com a tants altres llocs ha passat amb llengües gaèliques i no gaèliques, per motius econòmics, polítics i sociològics. Fins i tot es té constància de la data exacta de la mort del darrer parlant ?nadiu? de manès i del seu nom i cognom: va ser el pobre senyor Ned Maddrell, que va morir en plenes festes de Nadal i cap d’Any del 1974, concretament el 27 de desembre (el pobre Ned ja devia fer temps que només podia parlar manx amb ell mateix!) Però, com són les coses, no s?ha de perdre mai l?esperança: els lingüicidis i els suïcidis lingüístics es poden superar! Sí, sí, no només els d?Israel han ressuscitat una llengua quasi morta, en el seu cas l?hebreu, també hi ha els homes i dones de Man: mort i enterrat el Ned Maddrell, els manesos es devien esgarrifar (en anglès, clar), del silenci i la buidor manesa que el van seguir, de manera que es van posar corrent mans a l?obra i el 2001 ja els havien nascut 56 nous parlants de la variant manesa del gaèlic, volem dir amb el manès com a llengua materna (hem de suposar que van néixer de parelles que havien estudiat la llengua a l?escola i van decidir educar en aquesta llengua els seus fills). Però això no ha fet més que començar, els aparellaments entre dos parlants de manx (diguem-los ?parelles lingüístiques?) pot anar en augment, sobretot si tenim en compte que avui dia a l?illa hi ha 1689 persones, de les 75000 que hi viuen, que saben parlar correctament la vella variant manesa del gaèlic i que la majoria són joves. De la mateixa manera que uns gats arribats a les costes de Man enmig d?una tempesta, o presentant-se els darrers i amb poques esperances a l?Arca de Noé, van acabar triomfant i repoblant l?illa, així mateix pot passar amb els 56 (o amb els 1689) nous parlants de manx. Ni a Ellan Vannin ni a cap altre lloc del Món es pot donar per definitivament morta una llengua, perquè, igual que els gats, les llengües tenen set vides. Ho sento pels lingüicides. I els pessimistes.

Diu Sergi Pàmies, o fa dir a un seu personatge, al seu jo narrador que vol escriure la història d?una batalla, que a l?hora d?inventar les darreres paraules d?un sergent malferit que agonitza, lluita ?contra els prejudicis de fer servir una llengua de la qual s?afirma que no té argot propi?. Tot això al conte-pastilla avecrem, La nostra guerra, del recull Si menges una llimona sense fer ganyotes, editat per Quaderns Crema. El conte és una vertadera perla (de concentració i bellesa) perquè ell sol ?en onze planes de lletra grossa? conté Guerra i Pau de Tolstoi, Homenatge a Catalunya d?Orwell, Va ploure tot el dia, de la seva mare (de la mare del Pàmies), Buscar al soldat Ryan, Res de nou a l?Oest i Apocalypse Now, a més a més d?una poètica i una retòrica completes.

Sergi Pàmies ?autor que fins ara no era dels meus preferits, però que amb aquest conte m?ha deixat totalment trasmudat? o el jo narrador del seu conte, el seu alter ego o qui sigui que parla, s?abaixa fins a peu de trinxera ?com si fóssim enmig d?un capítol de la sèrie Terra de gegants, d?Irwin Allen?, per escoltar els renecs d?un sergent rus a qui una bomba acaba de seccionar la cama i sent que diu, en la seva llengua russa: ?la puta mare que els va parir?. Després de llegir això, el meu jo envejós, verd de no poder tenir la seva orella allà a peu de trinxera escoltant els renecs d?aquell sergent ferit ?potser a Austerlitz o vés a saber si més a prop en el temps i de casa? i desitjós de poder fer ell també de torsimany de les darreres paraules del sergent (en aquest cas per als seguidors del Camp de l?Erra, que ja vam dir en els seus inicis que podia ser, entre altres coses, un camp de batalla) s?ha proposat anar una mica més enllà d?on ha anat el Pàmies (ell sempre tan contingut) i una mica més enllà de l?Eixample de Barcelona, i s?ha posat a enfilar renecs en llengua vernacla i ha dit coses molt gruixudes, com ara les hi faré passar molt putes a aquest que m?ha cardat la pota enlaire, al mig dels collons li haurien d?haver esclatat les bombes i tan de bo caiguessin hòsties consagrades, d?aquest avió, em cago en el déu que l?aguanta!

 La rotonda, com a solució per a una cruïlla conflictiva, sembla estar totalment consagrada. Però no és en aquest sentit que ho dic. Temps a venir, quan es parlarà de l’època convulsa del tombant del segle XX i el XXI, quan es farà balanç d’aquests temps trasmudats que ara vivim, la rotonda serà la gran icona. Ja ho veureu! (o no ho veureu). Alerta, doncs, amb com decorem les rotondes, perquè parlaran de nosaltres quan ja no hi siguem

La rotonda és avui l’indret sagrat de la sagrada carretera, el lloc on es posen els símbols que volem promoure (arcs de triomf, columnes fàl.liques, cabanes de pedra seca, molins de vent…), les plantes que ara considerem més autènticament nostres (últimament el timó, l’espígol, el margalló i l’olivera) o bé hi posem escultures al.legòriques espantoses i estalinistes, sobre el món dels pescadors (una barca navegant sobre l’herba), la gran industrialització (una llançadora gegant, un teler o un cargol de rosca damunt un llit de grava) o la dura vida del pagès (una arada romana rovellada solcant un llit de ciment). O bé obres simbòliques i abstractes, que no sempre aconsegueixen emocionar. Algunes agradables rotondes mantenen el seu aspecte virginal primigeni de prat verd teletúbic, només amb un gran fanal al mig (que almenys fa llum i no pretén simbolitzar res), aquestes sovint són ocupades per ocells, conills de bosc o per algun escamot d’ovelles o cabres, però quasi ja no en queden. No és estrany que en els temps en què el cotxe privat és el nostre Déu i anar amunt i avall per les carreteres la nostra religió, les rotondes s’hagin convertit en els altars al voltant dels quals girem, el lloc privilegiat on posem els nostres ídols i també un dels punts on oferim els nostres sacrificis (i on homenatgem els nostres morts: plaques de marbre, fotografies i flors de plàstic). Però les nostres rotondes, fins i tot les que porten a una altra rotonda, no deixen de ser innocents glorietes, humils esglesioles, al costat de la catedral de les rotondes, el Magic Roundabout de la ciutat anglesa de Swindon (croquis a la foto i més informació a la Wikipedia), conegut entre els locals com a Tragic Roundabout. La rotonda màgica de Swindon està formada per una gran rotonda central, per on es circula en el sentit contrari a les agulles del rellotge, voltada de cinc mini rotondes, que es fan en el sentit de les agulles del rellotge (i això a la gran Bretanya, que ja van per l’altra banda!). Si algú no ho entén, sempre pot demanar a Déu que baixi i l’hi expliqui.