El camp de l'Erra

No vull ser aixafaguitarres, però la primavera no comença bé. I no ho dic per la pluja, tan necessària, i tampoc ho dic pel vent. La primavera comença girada, nerviosa. Posats a triar una flor, doncs, res de cucuts, res de violetes, res de tot això. Aquest any tretze…

…aquest any tretze em quedo amb el pixallits. Ep, que el pixallits m’agrada. Trobo que és un bon símbol. Senzill, viu, valent. El pixallits és valent perquè encara fa fred i ja el veus que s’escampa per l’herba i amb aquell groc sembla que demani sol i llum i bon temps. Però la pluja, però el vent. Aquest any tretze la primavera engega amb una nyeu-nyeu bastant pesada: que si Xipre, que si Suïssa, que si el Valle de los Caídos, tan depriment. Tan depriment, sí. Horrible el que s’ha de sentir. Comença la primavera i ja veus uns pixallits que demanen sol i els donen gebre. Que demanen aigua i els donen vent. Que demanen llibertat, democràcia, solvència, netedat i els donen. Els donen pel sac. Però hi ha coses que no ens prendran: la primavera arriba, més alegre o més grisa, arriba. Els pixallits surten. Si em voleu creure, aneu a mirar els prats d’herba i no penseu en res més. Aquest dijous és el dia mundial de la poesia…això tampoc ens ho prendran. Som amos de les coses senzilles. Botifarra, els faig. Ja us podeu imaginar a qui. 

Avui dia dins els trens hi ha molta competència. Puja un músic i en baixa un altre. Hi ha moments que dius…aviam com acabarà tot això. La competència és dura, però també hi ha bona fe…

N’hi ha tanta de bona fe, que dius, senyor! Per exemple et trobes un guitarrista que fa jornada completa al tren del Maresme i ja comença a l’estació de, posem, Canet. Allà hi ha una dona que estén la roba i sent el guitarrista que assaja. Entra un moment a casa -una d’aquelles cases amb el pati vora l’andana del tren- i en torna a sortir amb un bitllet de cinc euros.

El músic, el guitarrista, puja al tren. Dins el vagó hi ha una noia que sembla argentina i també va amb una guitarra i també canta. Ell se l’escolta amb respecte. Li donarà una moneda? No. El guitarrista, que sembla xilè, baixa a l’estació següent i puja a un altre vagó. Més avall, tres o quatre parades més avall, puja un acordionista amb aires de gitano romanès. Es mira la guitarrista argentina que abans ha estat mirada per l’altre guitarrista, el xilè. La guitarrista argentina passa el barret i l’acordionista romanès engega amb la seva balada. Ella l’escolta. Li donarà una moneda? No. Baixa. Més avall puja l’avi de l’harmònica, amb pinta de nòrdic, d’antic hippie nòrdic. Després ve el dels mocadors de paper, sembla andalús, escolta l’avi de l’harmònica, li donarà una moneda? No. I l’avi de l’harmònica, li comprarà mocadors? No, no en necessita. Però és que a més puja una noia que també ven mocadors de paper, és una noia ben catalana. Ella no pot comprar mocadors a l’altre venedor de mocadors, seria absurd. El que té mocs no sap a qui comprar-ne. Puja un mestre que fa anys que està a l’atur. Això diu. El tinc molt vist. Va amb unes cartolines on ho explica. En català i en castellà. Puja l’altre home de l’harmònica, el que sembla portuguès, i el mestre no se l’escolta. Baixa. No té temps, ha d’anar per feina. Ha de captar. L’home toca una melodia. Passa el barret. Hi ha gent que es remou al seient. Qui més qui menys es rasca la butxaca. Col.laborar o no col.laborar. Cada dia el mateix. Hi ha un baixar i pujar etern. El tren va tirant. A la tornada, més o menys igual. Hi ha molta competència. És ben cert.    

Avui surt al carrer -i és un dir, perquè en realitat la trobareu a les millors llibreries i no pas al carrer- la novel.la del Tuli Màrquez titulada L’endemà. Suposo que a ell li deu fer molta il.lusió, però a mi també me’n fa…

Em fa il.lusió i em consta que en fa a molta gent; per exemple a tots els que hem compartit amb l’autor hores i hores a les classes d’escriptura creativa de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta novel.la ja la vam “disfrutar” en fase d’elaboració, cosa que no es pot dir sempre  (i menys si es tracta de les obres dels altres). De manera que avui és un gran dia… El cap de setmana passat (aquest no, l’altre) vam ser a París amb una colleta d’alumnes i amics de l’Ateneu i la cosa va anar com una seda, tot i el fred i el neviscar constant. De divendres a diumenge vam seguir les passes de Balzac, Pennac, els existencialistes i els surrealistes….l’endemà, perdó, l’endemà passat, no, no, l’endemà passat no, l’altre, vaig començar a sentir els símptomes del grip creient-me que tot plegat venia del cansament de París. Però no pot ser, no podia ser: qui està cansat de…París…és que està cansat de la vida (ho deien de Londres, però mira!). Això del grip, això del grip. Han set uns dies molt pesats de malestar general, febre i mal de coll i gens de ganes d’escriure…ni el post setmanal d’aquest blog! Avui tinc aquesta alegria, però: la novel.la del Tuli Màrquez ja és el carrer i ja en pot disfrutar tothom. A l’Ateneu la vam disfrutar durant tot un curs, per entregues, com en els millors temps de la història de la novel.la. Felicitats al Tuli i a Les edicions del Persicopi per l’aposta. Mentrestant, em prenc un ibuprofè i, amb la xutada d’il.lusió, espero acabar-me de recuperar del tot.